tag:blogger.com,1999:blog-90980460172912577282024-03-05T08:33:28.234+01:00Ni muts ni a la gàbiaEl blog de Mònica Sabata de comentaris polítics i d'actualitat nacional i internacionalMònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.comBlogger131125tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-30251707054774026332011-10-17T16:56:00.005+02:002011-10-17T16:56:24.379+02:00Tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Marçal Sintes, Xavier Sardà, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP574847IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=574847&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP574847" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=574847&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP574847" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-86179494143928552882011-10-10T15:22:00.000+02:002011-10-10T15:22:14.024+02:00Tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Jaume Roures, Xavier Sardà, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP572548IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=572548&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP572548" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=572548&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP572548" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-14093162001899866922011-10-07T12:11:00.000+02:002011-10-07T12:11:52.911+02:00Nou cicle de l'independentisme<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiE5Mm6teDpS15xiIU21RImkrjOm-yLY6S8BOpOLVezH1S91Ihy4SLvk2WYNSxdmNYBcThfpLMQtt4YqE2iboicj8g8vg7SHnSI5nb6i1YxXM7ih_2TCEBhZ7RpeG9dBq_32ZdGvkA2fqmo/s1600/2011_10_3_4GePPJ8TqJQniySVNWObQ2.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="128" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiE5Mm6teDpS15xiIU21RImkrjOm-yLY6S8BOpOLVezH1S91Ihy4SLvk2WYNSxdmNYBcThfpLMQtt4YqE2iboicj8g8vg7SHnSI5nb6i1YxXM7ih_2TCEBhZ7RpeG9dBq_32ZdGvkA2fqmo/s200/2011_10_3_4GePPJ8TqJQniySVNWObQ2.jpg" width="200" /></a></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Sembla que s’ha obert un nou cicle polític que determinarà les relacions entre els grups presents al Parlament de Catalunya. De la mateixa manera, tot sembla indicar que també es pot obrir un nou cicle polític en el món independentista. L’elecció de la nova executiva d’ERC encapçalada per Oriol Junqueras i el canvi de rumb que aquesta nova direcció ha imposat pot contribuir a redreçar un espai esmicolat en excés. Si aquest gir es confirma realment, ho celebraré!</span><br />
<br />
<span style="font-size: small;"> ERC té la clau per bastir nous acords i futures majories al Parlament de Catalunya. De fet, ja la va tenir durant el debat d’investidura i en el d’aprovació dels pressupostos del 2011. Malauradament, però, va desaprofitar l’oportunitat. Sembla que els temps estan canviant i que les coses poden ser diferents en un futur no gaire llunyà. No donaré gaires voltes a aquesta qüestió perquè altres opinadors ja l’han abordada. Tanmateix, vull dir-los que estic convençuda que els grans reptes nacionals del nostre país només podran avançar si es posen d’acord, com a mínim, CiU i ERC. És a dir, només s’avançarà nacionalment si a Catalunya es crea un nou bloc polític que representi la gent que va sortir al carrer el 10-J i els que estan són partidaris del concert econòmic. Un front que s’oposi als embats de la política espanyola i que empenyi cap a la plena sobirania. La primera escenificació es podrà representar durant el debat del pressupost del 2012 i després amb la llei de consultes i la batalla pel pacte fiscal. Serà llavors que es podrà veure fins a quin punt són reals les potencials aliances. </span> <br />
<br />
<span style="font-size: small;"> ERC té un altre repte important. Està cridada a contribuir a posar ordre en l’independentisme. Avui, tret de l’independentisme que milita a CiU, la resta és un poti-poti de sigles. Un desori, vaja. Entre ERC, Reagrupament i Solidaritat encara hi ha massa ferides obertes i les lluites caïnites han fet massa mal. Si hi ha algú que cregui que l’independentisme també ha de tenir una casa gran, seria convenient que es destriï el gra de la palla i que l’independentisme esdevingui un projecte seriós, plural i obert a totes aquelles persones que pensen i creuen en el país. Tan sols si s’aconsegueix de bastir sinèrgies entre els partits es podrà assolir una més gran representació parlamentària i també s’assoliran pactes amb la majoria. Cal actuar amb ganes de governar. Això implica, sense cap mena de dubte, deixar enrere el </span> <span style="font-size: small;"><em>freakisme</em> purista que impera en els subgrups endogàmics i allunyar-se d’aquells que ja fan aigües en el Parlament de Catalunya. </span><br />
<br />
<span style="font-size: small;"> A Junqueras i companyia se’l demana responsabilitat i que facin bé la feina. Potser és massa. De moment, han estat capaços de generar il•lusió i noves expectatives en el món independentista i també en l’entorn de CDC. Però encara queda molt camí per recórrer i només ells poden demostrar que són capaços de deixar enrere els errors comesos per consolidar la nova ERC. </span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"> </span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Article publicat a <i>Elsingulardigital.cat</i>, 07.10.2011</span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"> </span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> </div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-65207961338739107622011-10-03T12:53:00.000+02:002011-10-03T12:53:35.120+02:00Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Marçal Sintes, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP569832IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=569832&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP569832" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=569832&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP569832" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-48873628267941454972011-09-19T17:51:00.000+02:002011-09-19T17:51:06.900+02:00Burques a Catalunya<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCQY3-ov5QHopXnIg4acJLm2yRBb079HLxk8w-5d4AC0ozmTvHZ6E5i7SEGdn8wxGmLcARd43IBYXysk1UcSdLBFlJQwZah08O7Aem58fT_OM55Pf18wFEZG7GwzJoHgXd0LZiwfBeEq63/s1600/images.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="134" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCQY3-ov5QHopXnIg4acJLm2yRBb079HLxk8w-5d4AC0ozmTvHZ6E5i7SEGdn8wxGmLcARd43IBYXysk1UcSdLBFlJQwZah08O7Aem58fT_OM55Pf18wFEZG7GwzJoHgXd0LZiwfBeEq63/s200/images.jpg" width="200" /></a></div><div class="body_opinio_extend" style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;">Ahir va tornar a saltar la notícia. El Govern, per mitjà del departament d’Interior, està preparant una nova llei que prohibirà l’ús del burca i el niqab en els espais públics. Encara més. A diferència del que establien amb anterioritat les normatives impulsades per alguns governs locals, la iniciativa del conseller Felip Puig podria incloure, també, la prohibició d’utilitzar aquesta vestimenta al carrer. El pretext és clar: la seguretat. Tanmateix, per a mi la qüestió no és aquesta. Com a dona no puc avantposar el debat de la seguretat al de la llibertat personal. Tal com ja vaig publicar el 30 de juny de 2010 en l’article <a href="http://monicasabata.blogspot.com/2010/06/prohibir-el-burca-i-el-niqab.html" target="_blank">'Prohibir el burca i el niqab'</a> se’m fa difícil d’entendre que algú com jo hagi de viure amagada rere la reixeta d’un burca o que hagi de mirar el món enquadrada per la petita obertura que permet el niqab. <br />
<br />
Per a una servidora és ben senzill i clar. Estic en contra del burca perquè defenso la llibertat. Defenso el dret de les dones a no viure condicionades per aquest símbol. Dins d’una presó de tela. Per això, no comprenc que hi hagi dones que estiguin en contra de la prohibició amb arguments suposadament llibertaris i perquè, diuen, si no deixem que les dones portin burca les confinarem a casa, cosa que encara seria pitjor. Hi ha qui va més enllà i argumenta que són les dones les que trien vestir amb burca. Estem convençudes que hi ha moltes dones que utilitzen el burca perquè els agrada vestir així? Hi ha cap estudi que demostri que les dones de Kabul triarien —si tinguessin realment el dret de fer-ho— vestir amb burca abans que poder anar senzillament amb un mocador o amb el cap destapat? Algú ha fet la llista de drets que aquestes dones tenen vulnerats? Tot plegat em sembla surrealista perquè avui ja és evident que el burca només respon als desitjos dels radicals islamistes que discriminen les dones, les menystenen i les sotmeten, entre d’altres maneres de fer-ho, per la via de fer-les desaparèixer sota un vestit. </span> <span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"><br />
<br />
Ara bé, algú dirà que a Catalunya la utilització del burca i del niqab és minoritari i, per tant, que no és el moment d’encetar un debat com aquest, ni de promoure una normativa que en prohibeixi l’ús. Potser sí. Potser és cert que la iniciativa és excessivament precoç. Tanmateix, em temo que com a país ens convé fugir del bonisme falsament progressista que gira el cap i no entoma el que realment significa la implantació del burca. A més, el costum d’usar-lo no té res a veure amb la majoria de les cultures tradicionals dels nouvinguts a casa nostra. Ja ho he dit, només els radicals totalitaris n’exigeixen l’ús. En altres països aquest debat ja ha tingut lloc i les autoritats han hagut d’afrontar la problemàtica d’una manera o d’una altra. Nosaltres farem bé si no ens adormim i ho enfoquem des de la perspectiva de la defensa de la llibertat.</span></div><div class="body_opinio_extend" style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> </span></div><div class="body_opinio_extend" style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;">Article publicat al Elsingulardigital.cat, 16.09.2011 </span> </div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-31632027866200175842011-07-22T13:00:00.000+02:002011-07-22T13:00:46.968+02:00Pérez Rubalcaba, la, la, la<div style="text-align: justify;"><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHQZK8cFr2Q0ZPr34chCW6zAZeeHwPGXwn6bUudwDCSDB1qpY4bVL1P3hi8Pc3aP9tdtWKEfmbR5U2L-f1MZJzOmKMee888R9lThKVLKsgiCMqx4SJEWP0YOo9WRh9n7ylCe3Qvx_E19Ab/s1600/images.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHQZK8cFr2Q0ZPr34chCW6zAZeeHwPGXwn6bUudwDCSDB1qpY4bVL1P3hi8Pc3aP9tdtWKEfmbR5U2L-f1MZJzOmKMee888R9lThKVLKsgiCMqx4SJEWP0YOo9WRh9n7ylCe3Qvx_E19Ab/s200/images.jpg" width="200" /></a><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;">Alfredo Pérez Rubalcaba ha començat la seva particular peregrinació de visites a Catalunya. Com no podia ser d’una altra manera, el candidat s’ha posat les piles i ha començat la seva campanya en un territori propici als socialistes, si més no fins ara. Es tracta d’intentar obtenir uns bons resultats a Catalunya. Al capdavall, és cert que en les darreres eleccions espanyoles els 25 diputats obtinguts per la candidatura socialista encapçalada per l’actual Ministra de Defensa, Carme Chacón, van ser imprescindibles per al triomf de José Luis Rodríguez Zapatero. Però, ai las!, ara les coses han canviat. I molt. M’explicaré. </span><br />
<br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> Malgrat que ara ho vulguin dissimular i que tot siguin bones paraules, la legislatura no ha estat bona per als socialistes, com tampoc no ho estat la seva relació amb Catalunya. No tot és culpa del PP, tal com assenyala el candidat socialista, perquè els despropòsits del seu partit han estat molts. Si parlem de l’Estatut, què dir-ne? Tothom sap que Rodríguez Zapatero va dir que no tocaria ni una coma del text que sortís del Parlament de Catalunya i, en canvi, el va rebregar ben rebregat. Després, el Defensor del Pueblo (també socialista!) va impulsar un recurs contra el text, cosa que també va fer el PP i quan el TC va dictar sentència, ZP es va comprometre a dissenyar un pla de recuperació de les competències escapçades que no s’ha fet mai. I si pensem en el finançament i els comptes de la Generalitat, l’actitud socialista no ha estat millor. Quan governava el suposat president amic, el Molt Honorable José Montilla, el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, maquillava els comptes catalans i es comprometia a pagar el deute del fons de competitivitat. Ara, en canvi, amb Artur Mas com a president, el PSOE mira cap a una altra banda i diu que res de res, que no pagarà ni els 1.450 milions corresponents al 2011 ni retornarà els diners atribuïts a les despeses sanitàries corresponents a persones desplaçades. No cal dir que tampoc es planteja cap acció dirigida a resoldre el gran espoli fiscal que assota Catalunya. </span> <br />
<br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> Malgrat això, Rubalcaba, el nou/vell candidat socialista, ha tornat a Catalunya a buscar els vots per al seu futur. Suposo que perquè deu ser conscient del que he explicat més amunt, només ha tocat la flauta. Ha entonat el la, la, la i prou. Encara més: Rubalcaba s’ha volgut presentar, amb una escenificació teatral gairebé pornogràfica, com un col·lega de la causa catalana. Hi ha qui no té vergonya, oi? Ni passen vergonya per res. És bèstia escoltar Rubalcaba quan afirma que “A Catalunya s’ha creat la sensació que Espanya ni la vol ni la comprèn, i davant d’això és normal que cada vegada hi hagi més gent que vulgui marxar de l’Estat”. Però el que encara és més bèstia és que això ho atribueixi “a les campanyes de catalanofòbia del PP contra l’Estatut” “És veritat –proclama sense immutar-se– que hi ha un sentiment anticatalà a Espanya atiat pel PP i, per tant, és completament comprensible voler marxar: si convius amb un veïns que creus que no et volen i amb els quals has de compartir despeses, busques altres llocs per viure”. Cinisme, pur cinisme! Pretendre fer-nos creure que l’anticatalanisme no és també l’essència de les polítiques del PSOE és, senzillament, un acte de cinisme.</span><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> </span><br />
<br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> Quan tornem de l’estiu entrarem de ple en la precampanya de les eleccions al Congrés dels Diputats. Llavors tot això s’agreujarà. Ara bé, al final qui tindrà veu seran els electors, que són savis i saben reconèixer els cants de sirena millor que ningú. Ja ho veurem. De moment, els desitjo que tinguin un bon descans estiuenc i espero que ens retrobem al setembre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;">Article publicat a <i>Elsingulardigital.cat</i>, 22.07.2011 </span></div></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-65976295732855197572011-07-21T13:39:00.002+02:002011-07-21T13:40:56.980+02:00Intervenció a la taula rodona "Catalunya com a marca", en el marc de les III Reflexions Crítiques del Departament de Cultura (19 de juliol de 2011)<object ="" data="http://www.gencat.cat/big/big_player.swf?id=640090510072011" height="240" id="big_player" title="" type="application/x-shockwave-flash" width="320"><param name="allowScriptAccess" value="always" /><param name="allowFullScreen" value="true" /><param name="movie" value="http://www.gencat.cat/big/big_player.swf?id=640090510072011" /><param name="quality" value="high" /><param name="bgcolor" value="#ffffff" /><param name="wmode" value="transparent" /><div id="error_version_flash">Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants. <a href="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" target="newWindow"><img src="http://www.macromedia.com/images/shared/download_buttons/get_flash_player.gif" border="0"></a></div></object><script src="http://www.gencat.cat/big/flashVersionValidator.js" type="text/javascript">
</script>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-44416831324334993132011-07-11T12:16:00.000+02:002011-07-11T12:16:21.726+02:00Àudio de la tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jordi Sauret i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP550434IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=550434&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP550434" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=550434&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP550434" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-20923659129438851382011-07-01T14:07:00.000+02:002011-07-01T14:07:46.310+02:00PSC: una de freda i una de calenta<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgwODYSgc-KPQK2GXidhyphenhyphenbNjU6VJDgsyPDvkVcgsuASx1jSeIOYpM1PIv4BX6ogB8kDa-JQ0BCzU0lwHjwiW-ZVQaB0I_Gc5xXdmKvL02NCC2e3C9JyBinD_ZjFHzRuI3GkJyD-AFtZ3DxO/s1600/catal%25C3%25A0.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgwODYSgc-KPQK2GXidhyphenhyphenbNjU6VJDgsyPDvkVcgsuASx1jSeIOYpM1PIv4BX6ogB8kDa-JQ0BCzU0lwHjwiW-ZVQaB0I_Gc5xXdmKvL02NCC2e3C9JyBinD_ZjFHzRuI3GkJyD-AFtZ3DxO/s1600/catal%25C3%25A0.jpg" /></a></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">El PSC ha tornat a fer bones les opinions dels que en dubten. Ha ensenyat les vergonyes i ha negat l’evidència. Aquest cop ho ha fet en relació a la promoció del català. La història es repeteix: primer una de calenta i després una de freda. La calenta va arribar des de Brussel·les fa tot just quinze dies: l’eurodiputada socialista Maria Badia reivindicava, al costat dels altres representants catalans a l’eurocambra, l’oficialitat del català a Europa. Ho feien a so de bombo i platerets, amb la millor de les unitats possibles, sense el PP, perquè ja se sap que els populars no creuen gens ni mica en la defensa de Catalunya i de la seva llengua. La proposta consistia a aprofitar el canvi de règim lingüístic que comporta l’adhesió de Croàcia per forçar l’oficialitat de la nostra llengua. De nou, doncs, l’estratègia dels sempre incansables eurodiputats catalans podia obrir una porta que fa temps que empenyen. Finalment, no ha estat així. Ahir va arribar la freda: el PSC va arrenglerar-se al costat del PSOE i del PP per evitar el que havia impulsat l’eurodiputada socialista. Ai las! Una nova oportunitat perduda pels capitans del carrer Nicaragua. Un nou ridícul. Quina llàstima!</span><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> Que el PSC hagi votat de nou contra els interessos de Catalunya posa en relleu el que és una obvietat: el PSC no toca vores i no sap ben bé cap on ha d’anar. La desfeta electoral socialista ha estat massa dura. Però el més greu és que el PSC fa més de trenta anys que dubta: no sap si ha de ser catalanista i de centreesquerra o bé espanyol i progressista en una Espanya cada dia més carca i més tronada que prepara el retorn del PP al poder amb una majoria absoluta. Quant a la nació, el PSC pateix massa contradiccions que el porten a fer una cosa i la contrària en una mateixa setmana. Una nova mostra de la perpètua indefinició. Tot Catalunya s’ha mogut cap el sobiranisme i els socialistes catalans, en canvi, no, com el PP. </span></span> <span style="font-size: small;"><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> La crisi del PSC hauria de comportar, també, resoldre d’una vegada aquesta contradicció. Si no ho fan, la pèrdua de vots serà imparable. Vist des de fora, el proper congrés de la tardor hauria de ser una bona ocasió per fer-ho. De moment, no s’hi pot confiar perquè, i això és molt important, ni tan sols se sap qui n’assumirà el lideratge. Tots els partits polítics necessiten que algú es posi al capdavant del projecte, creï un relat i contribueixi a enfortir l’organització. I això és el que no es veu que passi al carrer Nicaragua. Tanmateix, mani qui mani al PSC del futur, cal que, d’entrada, decideixi si vol ser carn o peix. Per dir-ho amb totes les lletres: cal que els socialistes catalans decideixin d’una vegada si voler ser polítics catalans o espanyols. El país sencer els ho agrairà!</span></span> </div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">Article publicat a Elsingulardigital.cat, 01/07/2011</span><br />
</div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-11359686448952128042011-06-27T14:22:00.000+02:002011-07-01T14:23:05.131+02:00Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Jaume Roures, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP545959IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=545959&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP545959" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=545959&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP545959" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-69057655147586477442011-06-20T14:14:00.001+02:002011-07-01T14:16:03.997+02:00Tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP544203IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=544203&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP544203" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=544203&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP544203" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-79954819336255794232011-06-10T14:01:00.005+02:002011-07-01T14:04:13.216+02:00Oportunitats perdudes<div style="text-align: justify;"><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqXVYkrFrHl7l6uO-Y8Tb_ZhbQRfepathzG7FRrbwY3Qy0yEFHhAPEQBbm6fpihrdPgJlmg4SnlDwVrUr-SJTW8ePyczC97BS3uSKoSanZtoTLvpqV5ySLQtSoP41MF-hV60MN5lHbW82O/s1600/Pressupostos.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="150" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqXVYkrFrHl7l6uO-Y8Tb_ZhbQRfepathzG7FRrbwY3Qy0yEFHhAPEQBbm6fpihrdPgJlmg4SnlDwVrUr-SJTW8ePyczC97BS3uSKoSanZtoTLvpqV5ySLQtSoP41MF-hV60MN5lHbW82O/s200/Pressupostos.jpg" width="200" /></a><span style="font-size: small;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">Som en ple període de negociació dels pressupostos de la Generalitat. El conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, fa dies que va complir amb el cerimonial de lliurar-los a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Mentrestant, el govern negocia sense parar amb un grup i amb un altre per aconseguir un soci amb el qual aprovar els comptes. Però l’oposició, l’oposició que abans era el tripartit, anuncia esmenes a la totalitat i perd l’oportunitat d’esdevenir decisiva.</span></span><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><span style="font-size: small;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> L’oportunitat més gran l’ha perduda el PSC. El moviment tàctic dels socialistes tan sols té un objectiu que, a més, té un rerefons estatista: fer palès que el Govern Mas està aïllat i que només pot governar de la mà del PP. És una reedició d’aquell “Si tu no hi vas, ells tornen” que els va donar un bon resultat. Però l’actitud del PSC és d’una gran irresponsabilitat —a més de demostrar que té poca vergonya— en no assumir que l’actual dèficit públic, que és del 3,9 %, és la conseqüència de les decisions adoptaves pel darrer govern tripartit. Som on som perquè les coses no es van fer bé. Un cop més, doncs, els socialistes utilitzen el maquillatge per amagar una total manca de sentit d’estat. Qualsevol formació política que s’identifiqui amb el catalanisme hauria de ser conscient que davant la crisi econòmica que pateix Catalunya l’únic antídot és aprovar els pressupostos. I fer-ho de pressa, per sobre de tot, passat mig any del 2011 cal que el Govern pugui governar amb una mica de tranquil·litat. En moments crítics la política ha de saber estar a l’alçada i vetllar pels interessos del país abans que fixar-se en els interessos particulars i partidistes. La política ha de ser bona política, però això depèn de la grandesa dels polítics. </span></span> <br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><span style="font-size: small;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> ERC també ha perdut una altra oportunitat d’or. Ja li va passar en el debat d’investidura perquè no va saber actuar racionalment després de la desfeta electoral. Hauria pogut ser precisament llavors quan la formació independentista s’hauria pogut reconciliar amb aquella part del seu electorat que no va compartir mai la decisió de governar amb el PSC i ICV. Molts dels votants d’ERC no s’empassen la insistent necessitat de la direcció republicana d’accentuar el caràcter d’esquerres perquè en fer-ho els ha allunyat de l’eix nacional sense arrossegar cap al sobiranisme al PSC. Ara mateix, i com si fos un déjà vu, la inestabilitat congressual els encega de nou. Potser és per això que ERC presenta una esmena a la totalitat mentre diu que la porta del pacte amb CiU no està molt tancada. Una posició ambigua que no va enlloc. Sóc del parer que haver estat decisius en la investidura del president Mas i tornar a ser-ho en l’aprovació dels pressupostos era la gran oportunitat d’ERC de reconciliar-se amb l’electorat perdut. </span></span> <br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><span style="font-size: small;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> En fi, el final del sainet ja el sabem. Mentre ERC i el PSC perden oportunitats, el PP s’erigeix en la formació política que vol ocupar la centralitat política. Sincerament, crec que aquesta no és una bona notícia perquè, al final, qui més hi perd és Catalunya i el catalanisme.</span></span></div></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-29644546843962154942011-05-20T13:55:00.004+02:002011-07-01T14:00:35.938+02:00Campanya horrible<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6zDfVND1hRQZQvNd95bcneBvPrwnmRjxiFN2c_hQkCoJkQXIEGuZg84XyFYSJCP-PCfelwHtpEY9hl5AOUw_LiSSUvW_d7OyzwhopIs6sJt2XeVLwwQRlTwppd81vgEUxH8FGIlw6sHvB/s1600/Campanya.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="141" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6zDfVND1hRQZQvNd95bcneBvPrwnmRjxiFN2c_hQkCoJkQXIEGuZg84XyFYSJCP-PCfelwHtpEY9hl5AOUw_LiSSUvW_d7OyzwhopIs6sJt2XeVLwwQRlTwppd81vgEUxH8FGIlw6sHvB/s200/Campanya.jpg" width="200" /></a></div><div class="body_opinio_extend" style="text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">Avui s’acaba la campanya electoral de les eleccions municipals del 22 de maig. Oficialment, demà és el dia dedicat a la reflexió, per bé que des de l’arribada dels mòbils i d’internet aquesta jornada és la continuació digital de la campanya. I diumenge, votacions! Tots els municipis de Catalunya se sotmetran a examen. I els resultats diran si els actuals inquilins —ara accidentals— aproven o suspenen. Aleshores se sabrà si hi ha canvis o no. Ara bé, si parlem d’exàmens, el que suspèn clarament és la campanya electoral. El que hem pogut veure aquests dies en aquest sentit ha estat horrible, avorrit, mancat d’idees i totalment condicionat per la batalla partidista sobre qüestions d’àmbit nacional més que no pas municipal. I a tot això cal afegir-hi el condicionant de les mobilitzacions al carrer, la dels sindicats i la del moviment 15M. </span><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> No dubto que fer campanya deu ser esgotador per a tots els candidats. Els esforços dels caps de campanya per aconseguir que les càmeres els facin cas és evident i els horaris deuen ser infumables. Els spìn doctors els munten actes que van des dels clàssics míting als que pretenen ser més provocadors i innovadors. Així que en quinze dies els candidats han fet de tot: el porta a porta clàssic dels pobles, visites a empreses i llocs de treball, mítings als barris de Barcelona, visites a pisos de 36 metres quadrats i berenars amb les mares dels candidats. Però també hi ha hagut el perillós discurs racista de la dreta que vol governar a Espanya, debats que no ho han estat, peticions de canvi, fotografies, petons, abraçades i els tòpics somriures als mercats. Tot per convèncer els suposats indecisos i per reforçar la parròquia que ja és fidel. Tanmateix, començo a pensar que els quinze dies establerts oficialment per fer campanya són un model caduc, excessivament car en temps de crisi, i amb molt poca capacitat per fer canviar l’orientació del vot dels ciutadans. </span></span> <span style="font-size: small;"><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"> És per això que no ha d’estranyar que sorgeixin noves formes d’expressió que es defineixen en contra del sistema establert. El moviment 15M n’és una bona mostra. El ressò mediàtic que han obtingut les concentracions i acampades a les places d’arreu de l’estat és l’exemple més clar que fins i tot els mitjans de comunicació estan avorrits de les típiques campanyes electorals. També posa de manifest fins quin punt una variable inesperada remou el guió d’un campanya que fins el dia 14 semblava perfectament escrit i calculat. No pretenc analitzar què signifiquen aquestes mobilitzacions. Ja hi haurà temps de fer-ho. Però, d’entrada, em fa l’efecte que són l’expressió del descontentament amb els partits clàssics i la classe política. L’endemà d’aquestes eleccions s’obrirà la nova campanya, aquesta vegada la de les eleccions al Congrés dels Diputats. És un no parar que empeny els partits a comportar-se més tàcticament que estratègicament. Potser que s’ho facin mirar. Ni els país es mereix aquest càstig ni la democràcia s’enriqueix amb tanta buidor.</span></span> </div><div class="body_opinio_extend" style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="body_opinio_extend" style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Article publicat a Elsingulardigital.cat, 20.05.2011</span></div><div class="body_opinio_extend" style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;">Imatge de Fernando Sala Soler</span><br />
</div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-86203562739484894002011-05-06T13:52:00.000+02:002011-07-01T13:55:12.225+02:00Democràcia a les dotze<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjo1Oh_2xFRkxa4loKa909V8URDAMUaTrzBg7qhyphenhyphenR6DxsGHD3r3fer3-WcNSOKhYK6Ic85pf_0K-s1AoPRnKUYpHZ57CNm1nQszYImtVLWhobH6kP7EuPBIwhlbElvPNj9ykeVcftyhobY3/s1600/TC.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjo1Oh_2xFRkxa4loKa909V8URDAMUaTrzBg7qhyphenhyphenR6DxsGHD3r3fer3-WcNSOKhYK6Ic85pf_0K-s1AoPRnKUYpHZ57CNm1nQszYImtVLWhobH6kP7EuPBIwhlbElvPNj9ykeVcftyhobY3/s200/TC.jpg" width="180" /></a><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;">Dotze de la nit. Aquest era el termini que tenia el Tribunal Constitucional per resoldre el recurs d’empara presentat per Bildu. És l’última instància a la qual recórrer després que el Tribunal Suprem optés per il•legalitzar totes —sí, totes!— les candidatures municipalistes de l’esquerra abertzale. Un cop el Suprem havia donat per bo el prejudici segons el qual “tot és ETA”, la pilota era a la teulada del Constitucional que estava obligat a decidir si aprovar o no la sentència emesa diumenge passat a la nit. </span><span style="font-size: small;"><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /></span><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> Dotze de la nit. Un nou termini. Un nou pas interposat en el camí cap a la pau al País Basc. Una nova trava per impedir satisfer els desitjos de gran part de la ciutadania basca: la normalització de la vida democràtica, la consecució d’una situació en què tots els ciutadans tinguin dret de vot i es consolidi l’incipient procés de pau, que inclogui la reparació per a totes les víctimes i una justa solució al conflicte. El lehendakari Patxi López s’ha arrenglerat amb aquesta majoria ciutadana, en contra del que defensen diversos correligionaris del seu partit, i ha optat per reclamar la possibilitat que Bildu es pugui presentar a les eleccions. Diguem-ho clar, el lehendakari ha intentat reconstruir el relat dels socialistes, allunyant-lo del que ha defensat fins ara una part del PSE. Quan es tracta de terrorisme, la frontera entre socialistes i populars és molt prima i pot tenir uns costos electorals irreparables per als socialistes. </span> <span style="font-size: small;"><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /></span><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> Dotze de la nit. Un nou termini per demostrar que no ens han estat enganyant durant anys. I és que, de fet, un cop l’esquerra abertzale ha condemnat la violència —per activa i per passiva—, no hi ha cap raó per no permetre la participació democràtica dels que han estat anomenats entorn d’ETA. Fet això, no hi ha cap altra explicació per impedir que la coalició abertzale participi en les eleccions del proper 22 de maig que la condemna de l’estat a les idees que defensa. </span> <span style="font-size: small;"><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /></span><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> Dotze de la nit. Un termini per demostrar que el poder judicial espanyol és independent i per garantir que no es barregen els interessos dels partits polítics amb l’exercici de la judicatura. </span> <span style="font-size: small;"><br style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;" /></span><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;"> Dotze de la nit. El ple del Tribunal Constitucional emet sentència. I ho ha de fer el plenari perquè a la sala segona s’havia produït abans un empat entre els partidaris de la revocació i els de mantenir la decisió del Suprem. El plenari és format per set magistrats progressistes i quatre de conservadors. I finalment, han decidit. Han optat per permetre les candidatures de l’esquerra abertzale, que s’ajusten a la llei de partits. Aquest és un pas de gegant. Un pas cap a la democràcia al País Basc. Una garantia que alguna cosa pot canviar a partir d’avui. En fi, l’inici d’una nova era que, obligatòriament, ha d’anar acompanyat d’un nou relat polític que propiciï construir la pau. Perquè només amb el diàleg, la democràcia i el final de l’excepcionalitat s’avançarà cap al final del terrorisme. </span><br />
<br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: small;">Article publicat a Elsingulardigital.cat, 6.05.2011 </span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-29386788616397699282011-04-28T14:18:00.000+02:002011-04-28T14:18:32.078+02:00La Mediterrània que bull<div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHme1YTaXY4huRmkGeN-8eIMB8oBL45LORhNfStnvVZNAsZD2YwxVWyxebrPo6go70iMaYxdUnW4OMxHgVr5hAuF9AZ3s7FLPkJtzvX1t7p-HQT4a2_MCk5z3Wl_8UTzRtKh0EmI-QzuTe/s1600/mediterrani.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="88" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHme1YTaXY4huRmkGeN-8eIMB8oBL45LORhNfStnvVZNAsZD2YwxVWyxebrPo6go70iMaYxdUnW4OMxHgVr5hAuF9AZ3s7FLPkJtzvX1t7p-HQT4a2_MCk5z3Wl_8UTzRtKh0EmI-QzuTe/s200/mediterrani.jpg" width="200" /></a><span style="font-size: small;">Des de fa gairebé tres mesos som testimonis d’un seguit de revoltes al sud de la Mediterrània. I és que des de l’inici de les mobilitzacions a Tunísia, el reclam de democràcia i de drets civils i socials s’ha estès sense parar a pràcticament tots els estats de la zona. Així doncs, Jordània, Egipte, el Iemen, Síria, Algèria, Bahrain, el Marroc, Líbia i fins i tot Aràbia Saudita han estat protagonistes —o encara són— de la revolta dels opositors als règims dictatorials que hi regeixen. Certament, arreu l’oposició ha perdut la por i ha decidit plantar cara als dirigents autòcrates que governen en aquesta zona des de fa molts anys. L’objectiu d’aquestes revoltes, després silenciades per l’impacte del que ha passat al Japó, és ben clar: reclamar la llibertat, la justícia i la democràcia i, per damunt de tot, la fi de la impunitat. I és que sembla com si tots aquests països haguessin adoptat el mateix lema, el que dóna nom a la plaça Tahrir on els joves egipcis revoltats van alimentar l’esperança de llibertat: alliberament. I això és molt important. </span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"></span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><br />
</span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Tanmateix, com que la història i la idiosincràsia de cada un d’aquests estats és diferent, segurament els moviments democratitzadors dels revoltats obtindran resultats diversos, fins i tot tampoc no és segur que s’acabi de veritat amb els col·laboradors de les dictadures. La resolució d’aquests conflictes tot just comença i tot fa pensar que les transicions seran lentes i complicades. És precisament per això que cal reclamar a la comunitat internacional que sàpiga trobar la manera d’acompanyar activament les revoltes. La comunitat internacional no pot quedar al marge perquè és evident que tot el que passi al nord d’Àfrica tindrà repercussions a Europa i al món sencer. Les institucions multilaterals, doncs, no poden girar l’esquena al que està passant: que va del referèndum que se celebrarà a Egipte el proper 19 de març fins al drama que viuen els refugiats que es troben a la frontera entre Líbia i Tunísia i la reforma de la constitució i el subsegüent referèndum que ja ha proposat el rei del Marroc. El rol dels responsables internacionals no és senzill: acompanyar i respectar les decisions de la ciutadania sense permetre la impunitat ni les violacions dels drets humans. Cal evitar qualsevol temptació de tornar a les actituds colonialistes. </span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><br />
</span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">En aquest sentit, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides fa dies que ja es va pronunciar sobre el conflicte de Líbia. El Parlament Europeu també va reclamar que es reconegués el Consell Nacional Libi (que aplega els opositors al règim de l’excèntric dictador Moammar al-Gaddafi) mentre demanava a les Nacions Unides que creés una zona d’exclusió aèria en aquest país. Però, van pasar els dies i res de res i Gaddafi va iniciar una contraofensiva que es va trigar a gosar tallar. Catherine Ashton, l’alta representant de la Unió per a assumptes exteriors i política de seguretat, va fer el de sempre: despistar i no dir res, llevat de recollir les propostes dels europarlamentaris. Al meu entendre, aquesta no és una bona manera de fer front a la situació i no és una bona manera de dirigir la política internacional de la Unió. Per desgràcia, massa sovint la UE actua com un convidat de pedra en l’escena internacional, atès que no és capaç d’adoptar un posicionament polític consensuat que representi l’opinió de tots els estats membres. </span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><br />
</span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">En fi, el temps dirà cap a on van les diverses revoltes nord-africanes i en què consistiran les transicions que s’encetin. Ja es veurà, per tant, en què queda l’ebullició democratitzadora d’ara. Però si aquestes transicions no són completes de veritat, l’estabilitat política de la regió se’n ressentirà. Per garantir el desenvolupament de la democràcia cal que aquestes transicions comportin canvis en profunditat. Un mer maquillatge democratitzador de les antigues dictadures no servirà de res.</span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;"><br />
</span></div><div style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; text-align: justify;"><span style="font-size: small;">Article publicat a <i>Eldebat.cat</i>, 23.03.2011</span></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-44849903280387904342011-04-04T14:10:00.001+02:002011-07-01T14:12:29.589+02:00Tertúlia a Catalunya Ràdio amb Xavier Sardà, Jaume Roures, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP523104IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=523104&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP523104" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=523104&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP523104" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-91434479954446255892011-03-08T18:45:00.001+01:002011-03-08T18:45:54.073+01:00Tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata (7 de març de 2011)<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP515664IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=515664&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP515664" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=515664&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP515664" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-79274018225886064812011-02-25T09:31:00.001+01:002011-02-25T09:33:24.120+01:00El 23-F amb ulls de nena<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjGaTQRGK2ncmwEgJLTUsmZUDUKXS0urpOtTh7AalZdWg1ar04KdLp8o7HBpG1QZF67G5POxvecWXEOT3mlWj5agpKmBAryuapg_XQe0No-EdccNlsdSW5dBwmK1ooBuO2-ECt4dOvZwJYZ/s1600/imagesCA14C2N5.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="132" l6="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjGaTQRGK2ncmwEgJLTUsmZUDUKXS0urpOtTh7AalZdWg1ar04KdLp8o7HBpG1QZF67G5POxvecWXEOT3mlWj5agpKmBAryuapg_XQe0No-EdccNlsdSW5dBwmK1ooBuO2-ECt4dOvZwJYZ/s200/imagesCA14C2N5.jpg" width="200" /></a></div><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Fa trenta anys servidora era una nena. En conseqüència, els meus records sobre la tarda del 23-F són vagues i innocents. Aquella tarda devia anar a alguna de les múltiples activitats extraescolars que feia quan era petita i després —d’això sí que me’n recordo bé— vaig anar a casa de les meves tietes àvies, una casa de poble on ja vivien els meus besavis. La imatge la tinc ben gravada: sèiem amb la tieta Rosa al menjador de la casa amb el televisor encès. S’hi veien unes imatges que no havia vist mai: un paio amb un tricorni (el barret més estrany que havia vist mai) cridant i tirant trets al Congrés dels Diputats. Evidentment, es tractava del tinent coronel Antonio Tejero. L’impacte visual va ser gran però encara fou més sorprenent la frase de la tieta. Va exclamar, senzillament: “ja hi tornem a ser”. El to, la cara i els nervis dels adults feien témer que alguna cosa important —i greu— estava passant. Hores més tard, a casa meva amb els pares, em va semblar que ells es tranquil•litzaven. El rei havia aparegut a la televisió per esbombar a tot i a dret que el cop no havia triomfat. Al dia següent semblava que l’esglai s’havia esvaït. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Al cap de trenta anys, el 23-F pren una dimensió ben diferent. El temps sempre ajuda a relativitzar les coses, a saber-ne la veritat —per bé que en aquest cas potser encara no la coneixem tota— i a poder analitzar el que en aquell moment va passar de veritat. Tanmateix, la nit en què alguns militars van intentar un canvi de govern a Espanya per la via de la liquidació del president Adolfo Suárez i la imposició d’un règim no democràtic, va ser una nit de por. Les persones grans només podien tenir un gran temor perquè tot el que estaven veient tenia un deix que els recordava el que ja havien viscut i patit durant els quaranta negres anys que va durar la dictadura franquista. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">En fi, diuen que el temps és la millor recepta per curar i tancar les ferides. Però malgrat això, sembla que n’hi ha que encara no han cicatritzat del tot bé. La conseqüència més clara del 23-F fou l’aprovació de la LOAPA i la consegüent involució autonomista que es va produir. Catalunya no va sortir-ne gens ben parada d’aquella aventura militarista. A pesar que el TC d’aleshores va tombar aquella nefasta iniciativa dels partits estatistes, des de ja fa anys ha reprès la mateixa cantarella antiautonomista. Els constants intents d’ofegar Catalunya són més que evidents i la prova és la sentència del TC d’ara sobre l’Estatut de Catalunya del 2006. La cirereta del pastís. Encara que els pugui semblar exagerat, crec que l’ofensiva actual és pitjor que l’intent de cop d’Estat de l’any 1981. Llavors eren tan sols uns quants militars eixelebrats els que van intentar enfonsar la democràcia, ara, en canvi, són els partits espanyolistes i els “artefactes” judicials a mans del centralisme els que no permeten que el nostre país avanci cap a un autogovern més ampli. De la sobirania plena no cal parlar-ne, perquè en són enemics declarats. És veritat que entre un acte i l’altre hi ha una diferència. Els militars volien van voler carregar-se la democràcia amb una violència cutre que ja no tornarà. Els centralistes actuals ho fan més sibil•linament. El nostre “ja hi tornem a ser” té un sentit diferent al que amb els anys he entès que volia dir la tieta. Desgraciadament, hi tornem a ser. Però la nostra resposta pot ser més contundent i massiva. Almenys això és el que poden extreure de la mobilització popular pel dret de decidir que ja fa temps que s’ha posat en marxa. </span></div><br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Article publicat a <em>elsingulardigital.cat</em>, 25.02.2011</span></div></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-75474156295441952202011-02-25T09:29:00.000+01:002011-02-25T09:29:34.425+01:00"Incluída ETA"<div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_4NiGKf5NTlla8X-O5TnKty1B1CZvJOTdiHaQAvsbO_y58oaz2ioPjKnhwlfsXRY53JTYI0B5eQlelv0QnrjRc9MOmH_N8dMwCEN_g3wWgd1LIUDDc3QLeC6Ee7Y3h7gFSnqg5VjTvvRV/s1600/sortu-logo--300x350.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; cssfloat: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="200" l6="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_4NiGKf5NTlla8X-O5TnKty1B1CZvJOTdiHaQAvsbO_y58oaz2ioPjKnhwlfsXRY53JTYI0B5eQlelv0QnrjRc9MOmH_N8dMwCEN_g3wWgd1LIUDDc3QLeC6Ee7Y3h7gFSnqg5VjTvvRV/s200/sortu-logo--300x350.jpg" width="171" /></a><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">“Incluída ETA”. Aquesta és la frase de la setmana: la que les autoritats espanyoles havien reclamat durant anys i panys a l’esquerra abertzale i que Batasuna (i les altres marques blanques) havien evitat de pronunciar sempre. Ara, però, amb la presentació de Sortu (que significa brotar) s’obre una nova oportunitat. Segons expliquen els promotors, el nou partit és un punt d’inflexió en la recerca de la pau i de la democràcia al País Basc. També és una clara declaració d’intencions: Sortu deplora la violència, incloent-hi explícitament la violència d’ETA. Ai las, quina desgràcia! —deuen pensar els que viuen de la confrontació. El pas endavant de Sortu és, doncs important. Per tant, crec que el gest de l’esquerra abertzale ja no té retorn, cosa que hauria de contribuir a facilitar la legalització de cara a les properes eleccions del 22 de maig. Tanmateix, caldrà veure quina serà la resposta de les autoritats espanyoles, perquè ara la pilota és al seu camp. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Per què dic això? Doncs perquè la política del País Basc està condicionada per moltes variables que cal tenir en compte. N’enumeraré tres. En primer lloc, les potencials argúcies de l’aparell de l’estat i dels jutges espanyols: vull entendre que si els promotors del partit ja han dit amb totes les lletres que estan en contra de la violència, no hauria d’haver-hi cap impediment per legalitzar Sortu. Si no fos així i, per tant, si algun jutge troba alguna excusa per no legalitzar el nou partit, arribaré a la conclusió que l’estat actua en contra de les idees, que en aquest cas vol dir en contra de l’existència d’un fort corrent independentista democràtic. En segon lloc, si es produeix la legalització i Sortu es presenta a les eleccions, el procés de pau haurà de continuar i, per tant, tots els actors socials, culturals i polítics del País Basc, incloent-hi el govern i el govern espanyol, hauran de posar les bases per a la resolució d’aquest conflicte. La reparació a totes les víctimes, la reconciliació, l’apropament dels presos i la solució dialogada seran cabdals per poder avançar cap a la pau amb garanties. I en tercer lloc, un avís per a navegants: un cop s’hagin celebrat les eleccions municipals, entrarem en la precampanya de les eleccions al Congrés dels Diputats. Llavors, la temptació del PSOE i del PP d’utilitzar una altra vegada el conflicte basc per treure’n rèdits electorals serà molt forta. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">En fi, de debò que espero i anhelo que el gir que s’ha produït aquesta setmana en l’esquerra abertzale porti el País Basc fins a la pau definitiva. L’estació d’arribada encara és lluny però ara ja s’ha fet un trosset més del camí que toca. </span></div><br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Article publicat a <em>elsingulardigital.cat</em>, 11.02.2011</span></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-37844703385869765422011-02-25T09:24:00.000+01:002011-02-25T09:24:20.432+01:00Benvingut al club, president Pujol<div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8Z9QTCJmYAs746n1f7iXgv2D5Ov20yKH5_xQWqtqcrIyz7zpJwFvIKumPqwXf0D7R7UbFSq8JgkaBkULHR_zidASQUuOC_toOcUwxMQKe5FpeDvhouAhSB3f0GzuyEVGMnv4EYVb_h8HR/s1600/imagesCATB4SE2.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" l6="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8Z9QTCJmYAs746n1f7iXgv2D5Ov20yKH5_xQWqtqcrIyz7zpJwFvIKumPqwXf0D7R7UbFSq8JgkaBkULHR_zidASQUuOC_toOcUwxMQKe5FpeDvhouAhSB3f0GzuyEVGMnv4EYVb_h8HR/s200/imagesCATB4SE2.jpg" width="81" /></a><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">L’editorial que el president Jordi Pujol va publicar en el butlletí del proppassat 25 de gener del Centre d’Estudis que duu el seu nom és una bona notícia. El text, cal creure que ben meditat, és un exercici de sentit comú, alhora que és valent i contundent, atès que ara el president Pujol aposta per la independència de Catalunya, cosa que no ho havia fet mai fins aquest moment. Al contrari! Pujol, a diferència del que Artur Mas ha deixat dit en el llibre de Pilar Rahola La Màscara del Rei Artur, no s’havia declarat mai independentista. Probablement, aquest gir del president és resultat d’una evolució pragmàtica, ja que, com a bon estrateg que és, sap veure perfectament quins són els temps justos per a cada cosa. Ara, per tant, si ha deixat clar que la independència és una opció deu ser perquè considera que toca evolucionar. És per això que el text ha causat impacte i segurament influirà en aquelles persones que encara tenen a Pujol com un dels principals referents polítics del país. L’escrit de l’expresident ha generat, però, opinions de tota mena. Hi ha hagut qui ha dit que els expresidents no haurien de fer aquest tipus de declaracions perquè són extemporànies, per bé que aquesta mateixa gent no es queixa quan José Maria Aznar defensa l’harmonització. Hi ha hagut qui ha dit que sortir ara de l’armari és molt senzill. I encara hi ha hagut qui ha escrit que les opinions actuals de Pujol no fan cap favor al govern d’Artur Mas. Servidora, tanmateix, celebra profundament que l’expresident hagi arribat a la conclusió que ha arribat i que se situï al costat dels que fa molts anys que defensem l’opció independentista. Per tant: benvingut al club, president!</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Amb el títol <em>Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec,</em> l’expresident de la Generalitat de Catalunya plantejava clarament i sense embuts la disjuntiva següent: o s’assoleix la llibertat col•lectiva que comporta la independència o bé Catalunya desapareix com a nació i, en conseqüència, es rendeix i es dissol nacionalment dins d’una Espanya que cada dia és més centralista i més unificadora. L’argument és: “durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no en té”. Doncs bé, aquesta sensació que s’ha anat estenent arreu no és gratuïta. És fruit d’un procés polític lent que s’ha anat consolidant i que reflectien clarament la quarta onada del 2010 de les dades proporcionades pel Baròmetre d’Opinió Política del CEO: la relació entre Catalunya i Espanya és considerada la quarta preocupació dels enquestats, el 65,9 % creu que Catalunya té un nivell insuficient d’autogovern i fins a un 25,2 % voldria un estat independent. I és que la manca de reconeixement identitari, l’ofec econòmic i financer, el fracàs del model del café para todos, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i l’harmonització autonòmica que promouen el PP i el PSOE, han empès el president Pujol i a altra gent, molta de la qual va sortir massivament a manifestar-se el 10 J, cap a una estat anímic que els duu a buscar fórmules més eficaces per evitar la rendició. O millor dit, que creuen, com va dir l’exconseller Ernest Maragall, que “l’independentisme ja no és una rauxa minoritària”. Més aviat és el contrari: el creixement de l’independentisme és conseqüència del fet que molts d’aquells que creien que era possible l’encaix de Catalunya amb Espanya, ara ja no ho veuen de la mateixa manera. És la deducció racional que es desprèn de verificar que som en la fi d’una etapa. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Si amb Espanya ja no hi ha res a fer, caldrà tenir un full de ruta que ens permeti avançar cap a la plena sobirania. Tanmateix, la viabilitat del projecte immediata. Estic convençuda que la solució no arribarà de la mà ni de l’independentisme d’urgències que ara s’ha posat de moda ni de la teorització dels experts o dels polítics sobre els avantatges del sobiranisme. Catalunya necessita un moviment fort a favor del dret de decidir que pugui crear una majoria social favorable a la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació. Així com fa gairebé quaranta anys va existir l’Assemblea de Catalunya que va lluitar per restablir la democràcia, ara seria desitjable tenir una plataforma semblant per transitar cap a la plena sobirania. És cert que hi ha hagut intents com la Plataforma pel Dret de Decidir, que se’n va anar en orris per la miopia política de determinades persones, i també el moviment de les consultes locals per la independència que ha arrelat en moltes viles del nostre país. Però amb això no n’hi ha prou. Si Catalunya vol avançar com a país necessita teixir una xarxa sobiranista que aplegui partits polítics, sindicats i entitats cíviques amb l’objectiu comú de reclamar el dret de decidir sobre l’autogovern. I això implica, també, decidir sobre la independència. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">En definitiva, el que crec és que els canvis que s’han produït els darrers anys ens menen vers una única direcció: la necessitat de prendre consciència que encetem una nova etapa política, dominada pel sobiranisme i en la qual serà vital la força, l’energia, la valentia i les decisions de la societat civil per anar més enllà. Només des de la societat civil es podrà encarar amb fermesa i sense por el procés d’autodeterminació. Les noves revolucions d’arreu del món apunten cap aquí. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Trebuchet MS;">Article publicat al diari <em>Ara</em>, 5 de febrer del 2011</span></div><br />
</div></div></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-80822857700690742592011-01-31T16:38:00.001+01:002011-01-31T16:38:21.547+01:00Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Agustí Colomines, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP505690IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=505690&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP505690" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=505690&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP505690" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-19751369441291950542011-01-28T10:07:00.001+01:002011-01-29T02:09:02.894+01:00Zapatero, KO<div style="border: medium none; text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVDrRpTKZaucaIqdckr0u7ZcLwo6gQGH8-_SZoGNyorop0mruAFW2ThQEe8sh46HgGtbUSZMJxjzyd65pVGcRMoxPk74CZ3TK2_h8OBf6UtR-TjpMVoTbU9FCv8re9EzqVJF8AVLy9u2-F/s1600/untitled.bmp" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" s5="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVDrRpTKZaucaIqdckr0u7ZcLwo6gQGH8-_SZoGNyorop0mruAFW2ThQEe8sh46HgGtbUSZMJxjzyd65pVGcRMoxPk74CZ3TK2_h8OBf6UtR-TjpMVoTbU9FCv8re9EzqVJF8AVLy9u2-F/s1600/untitled.bmp" /></a><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">Ahir es va conèixer la notícia: <a href="http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/01/zapatero_no_repetira_com_a_candidat_del_psoe_62924.php">José Luís Rodríguez Zapatero, plega</a>. Es retira. Ras i curt: el president actual del govern espanyol no repetirà com a cap de llista dels socialistes espanyols. Així doncs, fonts del partit asseguren que ell mateix podria anunciar la seva renúncia a la tardor, un cop passades les eleccions municipals i després d’haver fet totes les reformes econòmiques per intentar sortir de la crisi. Ara bé, servidora no té tan clar que Zapatero aconsegueixi allargar l’agonia fins passat l’estiu, precisament perquè ara que ja s’ha obert la cursa successòria. Davant l'ofensiva del PP, és evident que el PSOE està interessat a resoldre aviat la crisi i totes les incògnites que se’n deriven. I és no hi ha ningú amb dos dits de front d’aquest partit que estigui disposat a encarar les eleccions municipals amb un líder a la baixa. A més, el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, té un clar avantatge en totes les enquestes fetes fins ara i referides a les eleccions al <a href="http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso">Congrés dels Diputats</a>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">Però l'anunci de retirada de Zapatero planteja, almenys, dues incògnites.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">La primera és qui en serà el successor o successora. Hi ha qui diu que serà <a href="http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/01/rubalcaba_unica_esperanca_del_psoe_62054.php">Alfredo Pérez Rubalcaba</a>. No m’estranyaria, especialment perquè el PSOE està patint les mateixes conseqüències que ja va patir l’expresident de Catalunya José Montilla (la crisi, la manca de valentia per encarar-la i la poca visió de futur) i necessita un revulsiu. I per això mateix és absolutament normal, sensat i intel•ligent que una persona amb ambició com Carme Chacón no vulgui córrer el risc d'haver d'entomar la desfeta i deixi que siguin els altres els que ho facin. Ara bé, com que en política no es pot dir mai blat sense que sigui al sac i ben lligat, em sembla que durant els mesos que vénen assistirem a moltes anades i vingudes. De moment, tots els noms són tan sols hipòtesis.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;">El segon interrogant és molt més interessant: com afectarà aquesta nova situació Catalunya?. Sóc del parer que en matèria de model d’estat no hi ha pràcticament cap diferència entre el PSOE i el PP. És a dir, tots dos creuen en un model totalment centralitzat que recolza en el nacionalisme espanyol, per bé que el PSOE actua amb unes formes més subtils que no pas el PP. Per tant, la renúncia de ZP obre una nova etapa: primer caldrà veure què passa durant la reunió entre el president Artur Mas i Zapatero ara que el dirigent espanyol ja té un peu fora de la presidència. Després caldrà veure quines són les noves cares de la política espanyola: les internes del PSOE i la de qui finalment ocupi el palau de la Moncloa. En fi, que no s'hi val a badar, perquè els potencials recanvis de Zapatero poden empitjorar encara més la situació de Catalunya. Una cosa és el KO de Zapatero i l'altra és Catalunya també quedi noquejada. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Trebuchet MS;">Article publicat a <i>elsingulardigital.cat</i>, 28.01.2011</span></div></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-18644214454573109842011-01-26T10:28:00.000+01:002011-01-26T10:28:04.145+01:00Harmonitzar<div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh84LrC3nYc0kTp3jTtiIFQabNdfWeTCipZFoSUzmQCzCHqbqOu9Nuofqxrmknn2yse02agrhd1T0098PUrMXDn8qLW3meV-qfbUtRF_z_6S7GuZFuRm8DByEcC4iBu68yMBgn_ZjMt71Bl/s1600/780_008_4224648_b5c52829dbb86b1a8761047d6af098cc.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="85" s5="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh84LrC3nYc0kTp3jTtiIFQabNdfWeTCipZFoSUzmQCzCHqbqOu9Nuofqxrmknn2yse02agrhd1T0098PUrMXDn8qLW3meV-qfbUtRF_z_6S7GuZFuRm8DByEcC4iBu68yMBgn_ZjMt71Bl/s200/780_008_4224648_b5c52829dbb86b1a8761047d6af098cc.jpg" width="200" /></a><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Bufen aires d’harmonització. I vénen de Madrid. La setmana passada, el gran factòtum de la Fundación FAES va fer una afirmació gens innocent. I és que, com qui res no vol, José Maria Aznar va assegurar que la duplicitat administrativa és “inviable tant políticament com financerament”. I va reblar-ho tot dient que “La asimetría competencial inherente a nuestra realidad histórica introduce evidentes dificultades a la hora de establecer mecanismos conjuntos de decisión; eso aconseja recuperar en todo lo posible la homogeneidad perdida tras los últimos procesos de reforma estatutaria”. Pocs dies després, un alt responsable del PSOE, Carlos Ocaña, actualment secretari d’estat d’Hisenda, es va apuntar a les tesis de l’exlíder del PP i va avisar que les finances de la Generalitat de Catalunya podrien ser intervingudes per l’Estat si se superaven els objectius de dèficit fixats pel Consell de Política Fiscal i Financera. Un avís per a navegants que tindria com a efecte que la Generalitat veuria limitada la capacitat d’endeutar-se. En fi, que els polítics espanyols, tant si són dels uns com dels altres, han decidit escampar la tesi que les comunitats autònomes són un problema i que ara, en l’actual context de crisi econòmica, convé repensar el model. I és clar, de seguida que es parla dels problemes generats per les comunitats autònomes, totes les càmeres enfoquen cap a Catalunya. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Bufa un aire huracanat, doncs. I tanmateix, cap dels polítics o opinadors espanyols que reclamen l’harmonització té realment la solució màgica per resoldre el problema que ha generat l’Estat de les Autonomies del café para todos. És cert, per tant, que el model és imperfecte i que el defecte és en el mateix disseny del model. No en va, quan l’any 1978 es va optar generalitzar-lo amb la creació de 17 CCAA, l’objectiu era rebaixar el reconeixement de la identitat i la singularitat de Catalunya, Euskadi i Galícia. Trenta anys després d’aquell despropòsit aflora el problema germinal de la manera més crua. De tota manera, em sembla poc probable que cap dirigent polític del PP o del PSOE tingui la valentia d’encetar una reforma del model autonòmic ara vigent i, encara menys, que intenti reduir-lo manllevant competències a les CCAA. Ells saben perfectament que el dèficit de les autonomies és tan sols un 2% de l’11 % del dèficit general de l’Estat. Com també saben que la primera retallada hauria d’aplicar-se-la el govern espanyol (per exemple, suprimint els ministeris de Cultura i d’Educació, atès que són dues competències transferides a les CCAA). Ara bé, el fet que ni el PSOE ni el PP no tinguin la solució de res, això no comporta que limitin el sempre fastiguejador discurs anticatalanista. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"> </span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Amb un panorama així, Catalunya ha d’anar al seu aire i deixar-se de romanços, perquè a fora de Catalunya no hi té aliats. Al capdavall, quant a la concepció de l’Estat, tant el PP com el PSOE mantenen posicions pràcticament idèntiques. I n’és una prova la celebració de la destructiva sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Per això, és fonamental que el nou Govern català no minimitzi les envestides que arriben de Madrid. En la legislatura que ara comença, la “transició nacional” que va reclamar el president en el debat d’investidura es convertirà en el principal cavall de batalla. Caldrà pensar què vol dir i què ha de comportar aquest trànsit cap a la plena sobirania. Un huracà només s’atura amb un altre huracà que s’hi oposi.</span></div><br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Article publicat a <em>eldebat.cat</em>, 22.01.2011</span><br />
</div></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-86294445676280512322011-01-18T11:41:00.001+01:002011-01-18T11:41:29.998+01:00Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata (17.01.2011)<object align="middle" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000" codebase="http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=9,0,0,0" height="143" id="SRP502274IE" width="307"><param value="always" name="allowScriptAccess" /><param value="http://www.catradio.cat/ria/players/audio/srp/srp.swf" name="movie" /><param value="high" name="quality" /><param value="true" name="swliveconnect" /><param value="#ffffff" name="bgcolor" /><param value="false" name="menu" /><param value="transparent" name="wmode" /><param name="flashvars" value="item=502274&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" /><embed id="SRP502274" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="item=502274&skin=http://www.catradio.cat/flash/skin_srp_cr_embed.swf&text=2&autoPlay=true" menu="false" allowScriptAccess="always" align="middle" name="SRP502274" width="307" height="143" bgcolor="#ffffff" quality="high" src="http://www.catradio.cat/flash/srp.swf" swliveconnect="true" wmode="transparent"></embed></object>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9098046017291257728.post-21538829353836272102011-01-14T10:21:00.000+01:002011-01-14T10:21:23.720+01:00Vull ser alcaldessa de Barcelona<div class="separator" style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjJLcMbJzK082hBeToKjcjLYOlufCTHlde_38egbbXHvRx7TJt21P7684T3X9V5tU_wZQqwY6Q56LGOFE_3FuqEUNFvsVRQ0OdRXkq6km2GH6prj9r69Hk8-orM3O4n7BkSnXO8j24bZGPd/s1600/t_271.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="80" n4="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjJLcMbJzK082hBeToKjcjLYOlufCTHlde_38egbbXHvRx7TJt21P7684T3X9V5tU_wZQqwY6Q56LGOFE_3FuqEUNFvsVRQ0OdRXkq6km2GH6prj9r69Hk8-orM3O4n7BkSnXO8j24bZGPd/s200/t_271.jpg" width="200" /></a></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">La festa ha començat: amb l’anunci de Montserrat Tura de voler optar a l’alcaldia de Barcelona s’ha obert la capsa dels trons al PSC. La declaració d’intencions que va fer ja ha provocat, d’entrada, la convocatòria d’eleccions primàries per escollir el candidat a l’Ajuntament de Barcelona. Segons quin sigui el resultat, la gosadia de Tura tindrà altres efectes col•laterals a la seu dels socialistes catalans. Ara mateix són moltes les incògnites que genera el pas endavant de l’exalcaldessa de Mollet, però cal reconèixer que les seves paraules han afegit una mica d’emoció a la penosa travessia que van encetar el 28-N els dirigents del carrer Nicaragua. Des de llavors, el desencís, la desorientació i la manca d’un lideratge clar són el comú denominador del dia a dia del PSC. A més, no sembla que tingui un full de ruta que els permeti recuperar-se de la desfeta i sortir del forat. Al contrari. Mentre continuen buscant el camí, parlem de la realitat, la incògnita, el dubte i el futur que obre la proposta de Tura. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">La realitat: les enquestes. Els resultats de les enquestes sobre la intenció de vot a l’ajuntament de Barcelona no són positius ni per al PSC ni per a Jordi Hereu. Les filtracions el situen en la tercera posició. Amb aquests resultats, l’alcalde passa per un dels seus pitjors moments i no és evident que el partit vulgui assumir-ho. Davant la negativa del mateix Hereu a retirar-se de la cursa electoral, l’aparell pot haver optat per buscar-li una competidora, per bé que ho facin amb un estil diferent al que van utilitzar amb Pasqual Maragall i Joan Clos. El cas dels ex alcaldes es va resoldre amb una successió pactada i, en canvi, a Hereu, l’estan abocant a la confrontació. Així doncs, aquest procés de primàries pot ser una operació sibil•lina per fer fora Jordi Hereu de la plaça Sant Jaume. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">La incògnita: els suports que té i tindrà Montserrat Tura. Tothom sap que l’exconsellera no és sant de la devoció de l’aparell del partit. Ser dona, catalanista, treballadora i intel•ligent l’ha ajudat en política però no l’ha situada mai a la primera fila del partit. Per això serà important conèixer qui li fa costat. Si obté el suport dels militants i simpatitzants però no guanya adeptes a l’aparell del partit o a la federació de Barcelona, el seu camí no serà de roses i podria generar més malestar al PSC. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">El dubte: voler ser alcaldessa d’una ciutat on no vius. Montserrat Tura ja va ser l’alcaldessa de Mollet (entre el 1983 i el 2003) amb molt d’èxits, entre d’altres, el centre cívic, la biblioteca, la instal•lació de l’escola de policia, la vianalització del centre i la petició de la supressió dels peatges de Mollet que encara avui continuem pagant! Aquesta gestió l’avala i fa pensar que podria fer una bona tasca al capdavant de la capital de Catalunya, encara que no hi visqui. Aquest fet és legal i és prou habitual al nostre país. Servidora, però, ni ho entén ni ho comparteix perquè pensa que la gestió del bé públic municipal s’ha de fer des de la proximitat i des de la vivència que et dóna ser-ne conciutadà. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">I el futur: la ciutat que proposa. Barcelona ha perdut part del crèdit que va guanyar durant anys. Ja no és la ciutat cosmopolita i d’èxit que es va construir per als Jocs Olímpics. Tampoc és una ciutat que exerceixi realment com a la capital de Catalunya perquè els governants actuals prefereixen ser ciutadans del món abans que defensors de Catalunya. Per això, i seguint la seva tradició catalanista, Tura va optar per l’èpica del record del valor de Carles Pi i Sunyer (l’alcalde republicà) i l’atreviment transformador de Pasqual Maragall (de qui ella deu sentir-se’n hereva). També es va adaptar al relat actual de l’altre costat de la plaça i va afirmar que l’Ajuntament de Barcelona ha de recuperar i comptar amb la col•laboració dels millors, amb la col•laboració dels emprenedors. Els sona? Deu ser que Montserrat Tura vol fer el govern dels millors a la ciutat de Barcelona? Jo crec que sí. Aquest és un discurs d’èxit que ara tothom vol explotar. </span></div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"><br />
</span></div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">En fi, haurem de veure com s’acaba la festa, però una cosa és segura: totes les incògnites s’han de resoldre amb celeritat si el PSC no vol fer tard. Durant els propers dies hauran de posar fil a l’agulla per fer les eleccions primàries i decidir qui és el seu candidat. Cal que ho resolguin perquè en tota convocatòria electoral el més important és el debat amb els altres partits i no pas amb un mateix. </span></div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><br />
</div><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Article publicat a <em>elsingulardigital.cat</em>, 14.01.2011</span><br />
<br />
<div class="separator" style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; clear: both; text-align: center;"></div>Mònica Sabatahttp://www.blogger.com/profile/16020217198314070517noreply@blogger.com0