Ni muts ni a la gàbia

Tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Marçal Sintes, Xavier Sardà, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata

2011-10-17T16:56:00.005+02:00

Tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Jaume Roures, Xavier Sardà, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata

2011-10-10T15:22:00.000+02:00

Nou cicle de l'independentisme

2011-10-07T12:11:00.000+02:00

Sembla que s’ha obert un nou cicle polític que determinarà les relacions entre els grups presents al Parlament de Catalunya. De la mateixa manera, tot sembla indicar que també es pot obrir un nou cicle polític en el món independentista. L’elecció de la nova executiva d’ERC encapçalada per Oriol Junqueras i el canvi de rumb que aquesta nova direcció ha imposat pot contribuir a redreçar un espai esmicolat en excés. Si aquest gir es confirma realment, ho celebraré!

ERC té la clau per bastir nous acords i futures majories al Parlament de Catalunya. De fet, ja la va tenir durant el debat d’investidura i en el d’aprovació dels pressupostos del 2011. Malauradament, però, va desaprofitar l’oportunitat. Sembla que els temps estan canviant i que les coses poden ser diferents en un futur no gaire llunyà. No donaré gaires voltes a aquesta qüestió perquè altres opinadors ja l’han abordada. Tanmateix, vull dir-los que estic convençuda que els grans reptes nacionals del nostre país només podran avançar si es posen d’acord, com a mínim, CiU i ERC. És a dir, només s’avançarà nacionalment si a Catalunya es crea un nou bloc polític que representi la gent que va sortir al carrer el 10-J i els que estan són partidaris del concert econòmic. Un front que s’oposi als embats de la política espanyola i que empenyi cap a la plena sobirania. La primera escenificació es podrà representar durant el debat del pressupost del 2012 i després amb la llei de consultes i la batalla pel pacte fiscal. Serà llavors que es podrà veure fins a quin punt són reals les potencials aliances.

ERC té un altre repte important. Està cridada a contribuir a posar ordre en l’independentisme. Avui, tret de l’independentisme que milita a CiU, la resta és un poti-poti de sigles. Un desori, vaja. Entre ERC, Reagrupament i Solidaritat encara hi ha massa ferides obertes i les lluites caïnites han fet massa mal. Si hi ha algú que cregui que l’independentisme també ha de tenir una casa gran, seria convenient que es destriï el gra de la palla i que l’independentisme esdevingui un projecte seriós, plural i obert a totes aquelles persones que pensen i creuen en el país. Tan sols si s’aconsegueix de bastir sinèrgies entre els partits es podrà assolir una més gran representació parlamentària i també s’assoliran pactes amb la majoria. Cal actuar amb ganes de governar. Això implica, sense cap mena de dubte, deixar enrere el freakisme purista que impera en els subgrups endogàmics i allunyar-se d’aquells que ja fan aigües en el Parlament de Catalunya.

A Junqueras i companyia se’l demana responsabilitat i que facin bé la feina. Potser és massa. De moment, han estat capaços de generar il•lusió i noves expectatives en el món independentista i també en l’entorn de CDC. Però encara queda molt camí per recórrer i només ells poden demostrar que són capaços de deixar enrere els errors comesos per consolidar la nova ERC.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 07.10.2011

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Marçal Sintes, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata

2011-10-03T12:53:00.000+02:00

Burques a Catalunya

2011-09-19T17:51:00.000+02:00

Ahir va tornar a saltar la notícia. El Govern, per mitjà del departament d’Interior, està preparant una nova llei que prohibirà l’ús del burca i el niqab en els espais públics. Encara més. A diferència del que establien amb anterioritat les normatives impulsades per alguns governs locals, la iniciativa del conseller Felip Puig podria incloure, també, la prohibició d’utilitzar aquesta vestimenta al carrer. El pretext és clar: la seguretat. Tanmateix, per a mi la qüestió no és aquesta. Com a dona no puc avantposar el debat de la seguretat al de la llibertat personal. Tal com ja vaig publicar el 30 de juny de 2010 en l’article 'Prohibir el burca i el niqab' se’m fa difícil d’entendre que algú com jo hagi de viure amagada rere la reixeta d’un burca o que hagi de mirar el món enquadrada per la petita obertura que permet el niqab.

Per a una servidora és ben senzill i clar. Estic en contra del burca perquè defenso la llibertat. Defenso el dret de les dones a no viure condicionades per aquest símbol. Dins d’una presó de tela. Per això, no comprenc que hi hagi dones que estiguin en contra de la prohibició amb arguments suposadament llibertaris i perquè, diuen, si no deixem que les dones portin burca les confinarem a casa, cosa que encara seria pitjor. Hi ha qui va més enllà i argumenta que són les dones les que trien vestir amb burca. Estem convençudes que hi ha moltes dones que utilitzen el burca perquè els agrada vestir així? Hi ha cap estudi que demostri que les dones de Kabul triarien —si tinguessin realment el dret de fer-ho— vestir amb burca abans que poder anar senzillament amb un mocador o amb el cap destapat? Algú ha fet la llista de drets que aquestes dones tenen vulnerats? Tot plegat em sembla surrealista perquè avui ja és evident que el burca només respon als desitjos dels radicals islamistes que discriminen les dones, les menystenen i les sotmeten, entre d’altres maneres de fer-ho, per la via de fer-les desaparèixer sota un vestit.

Ara bé, algú dirà que a Catalunya la utilització del burca i del niqab és minoritari i, per tant, que no és el moment d’encetar un debat com aquest, ni de promoure una normativa que en prohibeixi l’ús. Potser sí. Potser és cert que la iniciativa és excessivament precoç. Tanmateix, em temo que com a país ens convé fugir del bonisme falsament progressista que gira el cap i no entoma el que realment significa la implantació del burca. A més, el costum d’usar-lo no té res a veure amb la majoria de les cultures tradicionals dels nouvinguts a casa nostra. Ja ho he dit, només els radicals totalitaris n’exigeixen l’ús. En altres països aquest debat ja ha tingut lloc i les autoritats han hagut d’afrontar la problemàtica d’una manera o d’una altra. Nosaltres farem bé si no ens adormim i ho enfoquem des de la perspectiva de la defensa de la llibertat.

Article publicat al Elsingulardigital.cat, 16.09.2011

Pérez Rubalcaba, la, la, la

2011-07-22T13:00:00.000+02:00

Alfredo Pérez Rubalcaba ha començat la seva particular peregrinació de visites a Catalunya. Com no podia ser d’una altra manera, el candidat s’ha posat les piles i ha començat la seva campanya en un territori propici als socialistes, si més no fins ara. Es tracta d’intentar obtenir uns bons resultats a Catalunya. Al capdavall, és cert que en les darreres eleccions espanyoles els 25 diputats obtinguts per la candidatura socialista encapçalada per l’actual Ministra de Defensa, Carme Chacón, van ser imprescindibles per al triomf de José Luis Rodríguez Zapatero. Però, ai las!, ara les coses han canviat. I molt. M’explicaré.

Malgrat que ara ho vulguin dissimular i que tot siguin bones paraules, la legislatura no ha estat bona per als socialistes, com tampoc no ho estat la seva relació amb Catalunya. No tot és culpa del PP, tal com assenyala el candidat socialista, perquè els despropòsits del seu partit han estat molts. Si parlem de l’Estatut, què dir-ne? Tothom sap que Rodríguez Zapatero va dir que no tocaria ni una coma del text que sortís del Parlament de Catalunya i, en canvi, el va rebregar ben rebregat. Després, el Defensor del Pueblo (també socialista!) va impulsar un recurs contra el text, cosa que també va fer el PP i quan el TC va dictar sentència, ZP es va comprometre a dissenyar un pla de recuperació de les competències escapçades que no s’ha fet mai. I si pensem en el finançament i els comptes de la Generalitat, l’actitud socialista no ha estat millor. Quan governava el suposat president amic, el Molt Honorable José Montilla, el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, maquillava els comptes catalans i es comprometia a pagar el deute del fons de competitivitat. Ara, en canvi, amb Artur Mas com a president, el PSOE mira cap a una altra banda i diu que res de res, que no pagarà ni els 1.450 milions corresponents al 2011 ni retornarà els diners atribuïts a les despeses sanitàries corresponents a persones desplaçades. No cal dir que tampoc es planteja cap acció dirigida a resoldre el gran espoli fiscal que assota Catalunya.

Malgrat això, Rubalcaba, el nou/vell candidat socialista, ha tornat a Catalunya a buscar els vots per al seu futur. Suposo que perquè deu ser conscient del que he explicat més amunt, només ha tocat la flauta. Ha entonat el la, la, la i prou. Encara més: Rubalcaba s’ha volgut presentar, amb una escenificació teatral gairebé pornogràfica, com un col·lega de la causa catalana. Hi ha qui no té vergonya, oi? Ni passen vergonya per res. És bèstia escoltar Rubalcaba quan afirma que “A Catalunya s’ha creat la sensació que Espanya ni la vol ni la comprèn, i davant d’això és normal que cada vegada hi hagi més gent que vulgui marxar de l’Estat”. Però el que encara és més bèstia és que això ho atribueixi “a les campanyes de catalanofòbia del PP contra l’Estatut” “És veritat –proclama sense immutar-se– que hi ha un sentiment anticatalà a Espanya atiat pel PP i, per tant, és completament comprensible voler marxar: si convius amb un veïns que creus que no et volen i amb els quals has de compartir despeses, busques altres llocs per viure”. Cinisme, pur cinisme! Pretendre fer-nos creure que l’anticatalanisme no és també l’essència de les polítiques del PSOE és, senzillament, un acte de cinisme.

Quan tornem de l’estiu entrarem de ple en la precampanya de les eleccions al Congrés dels Diputats. Llavors tot això s’agreujarà. Ara bé, al final qui tindrà veu seran els electors, que són savis i saben reconèixer els cants de sirena millor que ningú. Ja ho veurem. De moment, els desitjo que tinguin un bon descans estiuenc i espero que ens retrobem al setembre.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 22.07.2011

Intervenció a la taula rodona "Catalunya com a marca", en el marc de les III Reflexions Crítiques del Departament de Cultura (19 de juliol de 2011)

2011-07-21T13:39:00.002+02:00

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.

Àudio de la tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jordi Sauret i Mònica Sabata

2011-07-11T12:16:00.000+02:00

PSC: una de freda i una de calenta

2011-07-01T14:07:00.000+02:00

El PSC ha tornat a fer bones les opinions dels que en dubten. Ha ensenyat les vergonyes i ha negat l’evidència. Aquest cop ho ha fet en relació a la promoció del català. La història es repeteix: primer una de calenta i després una de freda. La calenta va arribar des de Brussel·les fa tot just quinze dies: l’eurodiputada socialista Maria Badia reivindicava, al costat dels altres representants catalans a l’eurocambra, l’oficialitat del català a Europa. Ho feien a so de bombo i platerets, amb la millor de les unitats possibles, sense el PP, perquè ja se sap que els populars no creuen gens ni mica en la defensa de Catalunya i de la seva llengua. La proposta consistia a aprofitar el canvi de règim lingüístic que comporta l’adhesió de Croàcia per forçar l’oficialitat de la nostra llengua. De nou, doncs, l’estratègia dels sempre incansables eurodiputats catalans podia obrir una porta que fa temps que empenyen. Finalment, no ha estat així. Ahir va arribar la freda: el PSC va arrenglerar-se al costat del PSOE i del PP per evitar el que havia impulsat l’eurodiputada socialista. Ai las! Una nova oportunitat perduda pels capitans del carrer Nicaragua. Un nou ridícul. Quina llàstima!

Que el PSC hagi votat de nou contra els interessos de Catalunya posa en relleu el que és una obvietat: el PSC no toca vores i no sap ben bé cap on ha d’anar. La desfeta electoral socialista ha estat massa dura. Però el més greu és que el PSC fa més de trenta anys que dubta: no sap si ha de ser catalanista i de centreesquerra o bé espanyol i progressista en una Espanya cada dia més carca i més tronada que prepara el retorn del PP al poder amb una majoria absoluta. Quant a la nació, el PSC pateix massa contradiccions que el porten a fer una cosa i la contrària en una mateixa setmana. Una nova mostra de la perpètua indefinició. Tot Catalunya s’ha mogut cap el sobiranisme i els socialistes catalans, en canvi, no, com el PP.

La crisi del PSC hauria de comportar, també, resoldre d’una vegada aquesta contradicció. Si no ho fan, la pèrdua de vots serà imparable. Vist des de fora, el proper congrés de la tardor hauria de ser una bona ocasió per fer-ho. De moment, no s’hi pot confiar perquè, i això és molt important, ni tan sols se sap qui n’assumirà el lideratge. Tots els partits polítics necessiten que algú es posi al capdavant del projecte, creï un relat i contribueixi a enfortir l’organització. I això és el que no es veu que passi al carrer Nicaragua. Tanmateix, mani qui mani al PSC del futur, cal que, d’entrada, decideixi si vol ser carn o peix. Per dir-ho amb totes les lletres: cal que els socialistes catalans decideixin d’una vegada si voler ser polítics catalans o espanyols. El país sencer els ho agrairà!

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 01/07/2011

Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Jaume Roures, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata

2011-06-27T14:22:00.000+02:00

Tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata

2011-06-20T14:14:00.001+02:00

Oportunitats perdudes

2011-06-10T14:01:00.005+02:00

Som en ple període de negociació dels pressupostos de la Generalitat. El conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, fa dies que va complir amb el cerimonial de lliurar-los a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Mentrestant, el govern negocia sense parar amb un grup i amb un altre per aconseguir un soci amb el qual aprovar els comptes. Però l’oposició, l’oposició que abans era el tripartit, anuncia esmenes a la totalitat i perd l’oportunitat d’esdevenir decisiva.

L’oportunitat més gran l’ha perduda el PSC. El moviment tàctic dels socialistes tan sols té un objectiu que, a més, té un rerefons estatista: fer palès que el Govern Mas està aïllat i que només pot governar de la mà del PP. És una reedició d’aquell “Si tu no hi vas, ells tornen” que els va donar un bon resultat. Però l’actitud del PSC és d’una gran irresponsabilitat —a més de demostrar que té poca vergonya— en no assumir que l’actual dèficit públic, que és del 3,9 %, és la conseqüència de les decisions adoptaves pel darrer govern tripartit. Som on som perquè les coses no es van fer bé. Un cop més, doncs, els socialistes utilitzen el maquillatge per amagar una total manca de sentit d’estat. Qualsevol formació política que s’identifiqui amb el catalanisme hauria de ser conscient que davant la crisi econòmica que pateix Catalunya l’únic antídot és aprovar els pressupostos. I fer-ho de pressa, per sobre de tot, passat mig any del 2011 cal que el Govern pugui governar amb una mica de tranquil·litat. En moments crítics la política ha de saber estar a l’alçada i vetllar pels interessos del país abans que fixar-se en els interessos particulars i partidistes. La política ha de ser bona política, però això depèn de la grandesa dels polítics.

ERC també ha perdut una altra oportunitat d’or. Ja li va passar en el debat d’investidura perquè no va saber actuar racionalment després de la desfeta electoral. Hauria pogut ser precisament llavors quan la formació independentista s’hauria pogut reconciliar amb aquella part del seu electorat que no va compartir mai la decisió de governar amb el PSC i ICV. Molts dels votants d’ERC no s’empassen la insistent necessitat de la direcció republicana d’accentuar el caràcter d’esquerres perquè en fer-ho els ha allunyat de l’eix nacional sense arrossegar cap al sobiranisme al PSC. Ara mateix, i com si fos un déjà vu, la inestabilitat congressual els encega de nou. Potser és per això que ERC presenta una esmena a la totalitat mentre diu que la porta del pacte amb CiU no està molt tancada. Una posició ambigua que no va enlloc. Sóc del parer que haver estat decisius en la investidura del president Mas i tornar a ser-ho en l’aprovació dels pressupostos era la gran oportunitat d’ERC de reconciliar-se amb l’electorat perdut.

En fi, el final del sainet ja el sabem. Mentre ERC i el PSC perden oportunitats, el PP s’erigeix en la formació política que vol ocupar la centralitat política. Sincerament, crec que aquesta no és una bona notícia perquè, al final, qui més hi perd és Catalunya i el catalanisme.

Campanya horrible

2011-05-20T13:55:00.004+02:00

Avui s’acaba la campanya electoral de les eleccions municipals del 22 de maig. Oficialment, demà és el dia dedicat a la reflexió, per bé que des de l’arribada dels mòbils i d’internet aquesta jornada és la continuació digital de la campanya. I diumenge, votacions! Tots els municipis de Catalunya se sotmetran a examen. I els resultats diran si els actuals inquilins —ara accidentals— aproven o suspenen. Aleshores se sabrà si hi ha canvis o no. Ara bé, si parlem d’exàmens, el que suspèn clarament és la campanya electoral. El que hem pogut veure aquests dies en aquest sentit ha estat horrible, avorrit, mancat d’idees i totalment condicionat per la batalla partidista sobre qüestions d’àmbit nacional més que no pas municipal. I a tot això cal afegir-hi el condicionant de les mobilitzacions al carrer, la dels sindicats i la del moviment 15M.

No dubto que fer campanya deu ser esgotador per a tots els candidats. Els esforços dels caps de campanya per aconseguir que les càmeres els facin cas és evident i els horaris deuen ser infumables. Els spìn doctors els munten actes que van des dels clàssics míting als que pretenen ser més provocadors i innovadors. Així que en quinze dies els candidats han fet de tot: el porta a porta clàssic dels pobles, visites a empreses i llocs de treball, mítings als barris de Barcelona, visites a pisos de 36 metres quadrats i berenars amb les mares dels candidats. Però també hi ha hagut el perillós discurs racista de la dreta que vol governar a Espanya, debats que no ho han estat, peticions de canvi, fotografies, petons, abraçades i els tòpics somriures als mercats. Tot per convèncer els suposats indecisos i per reforçar la parròquia que ja és fidel. Tanmateix, començo a pensar que els quinze dies establerts oficialment per fer campanya són un model caduc, excessivament car en temps de crisi, i amb molt poca capacitat per fer canviar l’orientació del vot dels ciutadans.

És per això que no ha d’estranyar que sorgeixin noves formes d’expressió que es defineixen en contra del sistema establert. El moviment 15M n’és una bona mostra. El ressò mediàtic que han obtingut les concentracions i acampades a les places d’arreu de l’estat és l’exemple més clar que fins i tot els mitjans de comunicació estan avorrits de les típiques campanyes electorals. També posa de manifest fins quin punt una variable inesperada remou el guió d’un campanya que fins el dia 14 semblava perfectament escrit i calculat. No pretenc analitzar què signifiquen aquestes mobilitzacions. Ja hi haurà temps de fer-ho. Però, d’entrada, em fa l’efecte que són l’expressió del descontentament amb els partits clàssics i la classe política. L’endemà d’aquestes eleccions s’obrirà la nova campanya, aquesta vegada la de les eleccions al Congrés dels Diputats. És un no parar que empeny els partits a comportar-se més tàcticament que estratègicament. Potser que s’ho facin mirar. Ni els país es mereix aquest càstig ni la democràcia s’enriqueix amb tanta buidor.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 20.05.2011

Imatge de Fernando Sala Soler

Democràcia a les dotze

2011-05-06T13:52:00.000+02:00

Dotze de la nit. Aquest era el termini que tenia el Tribunal Constitucional per resoldre el recurs d’empara presentat per Bildu. És l’última instància a la qual recórrer després que el Tribunal Suprem optés per il•legalitzar totes —sí, totes!— les candidatures municipalistes de l’esquerra abertzale. Un cop el Suprem havia donat per bo el prejudici segons el qual “tot és ETA”, la pilota era a la teulada del Constitucional que estava obligat a decidir si aprovar o no la sentència emesa diumenge passat a la nit.
Dotze de la nit. Un nou termini. Un nou pas interposat en el camí cap a la pau al País Basc. Una nova trava per impedir satisfer els desitjos de gran part de la ciutadania basca: la normalització de la vida democràtica, la consecució d’una situació en què tots els ciutadans tinguin dret de vot i es consolidi l’incipient procés de pau, que inclogui la reparació per a totes les víctimes i una justa solució al conflicte. El lehendakari Patxi López s’ha arrenglerat amb aquesta majoria ciutadana, en contra del que defensen diversos correligionaris del seu partit, i ha optat per reclamar la possibilitat que Bildu es pugui presentar a les eleccions. Diguem-ho clar, el lehendakari ha intentat reconstruir el relat dels socialistes, allunyant-lo del que ha defensat fins ara una part del PSE. Quan es tracta de terrorisme, la frontera entre socialistes i populars és molt prima i pot tenir uns costos electorals irreparables per als socialistes.
Dotze de la nit. Un nou termini per demostrar que no ens han estat enganyant durant anys. I és que, de fet, un cop l’esquerra abertzale ha condemnat la violència —per activa i per passiva—, no hi ha cap raó per no permetre la participació democràtica dels que han estat anomenats entorn d’ETA. Fet això, no hi ha cap altra explicació per impedir que la coalició abertzale participi en les eleccions del proper 22 de maig que la condemna de l’estat a les idees que defensa.
Dotze de la nit. Un termini per demostrar que el poder judicial espanyol és independent i per garantir que no es barregen els interessos dels partits polítics amb l’exercici de la judicatura.
Dotze de la nit. El ple del Tribunal Constitucional emet sentència. I ho ha de fer el plenari perquè a la sala segona s’havia produït abans un empat entre els partidaris de la revocació i els de mantenir la decisió del Suprem. El plenari és format per set magistrats progressistes i quatre de conservadors. I finalment, han decidit. Han optat per permetre les candidatures de l’esquerra abertzale, que s’ajusten a la llei de partits. Aquest és un pas de gegant. Un pas cap a la democràcia al País Basc. Una garantia que alguna cosa pot canviar a partir d’avui. En fi, l’inici d’una nova era que, obligatòriament, ha d’anar acompanyat d’un nou relat polític que propiciï construir la pau. Perquè només amb el diàleg, la democràcia i el final de l’excepcionalitat s’avançarà cap al final del terrorisme.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 6.05.2011

La Mediterrània que bull

2011-04-28T14:18:00.000+02:00

Des de fa gairebé tres mesos som testimonis d’un seguit de revoltes al sud de la Mediterrània. I és que des de l’inici de les mobilitzacions a Tunísia, el reclam de democràcia i de drets civils i socials s’ha estès sense parar a pràcticament tots els estats de la zona. Així doncs, Jordània, Egipte, el Iemen, Síria, Algèria, Bahrain, el Marroc, Líbia i fins i tot Aràbia Saudita han estat protagonistes —o encara són— de la revolta dels opositors als règims dictatorials que hi regeixen. Certament, arreu l’oposició ha perdut la por i ha decidit plantar cara als dirigents autòcrates que governen en aquesta zona des de fa molts anys. L’objectiu d’aquestes revoltes, després silenciades per l’impacte del que ha passat al Japó, és ben clar: reclamar la llibertat, la justícia i la democràcia i, per damunt de tot, la fi de la impunitat. I és que sembla com si tots aquests països haguessin adoptat el mateix lema, el que dóna nom a la plaça Tahrir on els joves egipcis revoltats van alimentar l’esperança de llibertat: alliberament. I això és molt important.

Tanmateix, com que la història i la idiosincràsia de cada un d’aquests estats és diferent, segurament els moviments democratitzadors dels revoltats obtindran resultats diversos, fins i tot tampoc no és segur que s’acabi de veritat amb els col·laboradors de les dictadures. La resolució d’aquests conflictes tot just comença i tot fa pensar que les transicions seran lentes i complicades. És precisament per això que cal reclamar a la comunitat internacional que sàpiga trobar la manera d’acompanyar activament les revoltes. La comunitat internacional no pot quedar al marge perquè és evident que tot el que passi al nord d’Àfrica tindrà repercussions a Europa i al món sencer. Les institucions multilaterals, doncs, no poden girar l’esquena al que està passant: que va del referèndum que se celebrarà a Egipte el proper 19 de març fins al drama que viuen els refugiats que es troben a la frontera entre Líbia i Tunísia i la reforma de la constitució i el subsegüent referèndum que ja ha proposat el rei del Marroc. El rol dels responsables internacionals no és senzill: acompanyar i respectar les decisions de la ciutadania sense permetre la impunitat ni les violacions dels drets humans. Cal evitar qualsevol temptació de tornar a les actituds colonialistes.

En aquest sentit, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides fa dies que ja es va pronunciar sobre el conflicte de Líbia. El Parlament Europeu també va reclamar que es reconegués el Consell Nacional Libi (que aplega els opositors al règim de l’excèntric dictador Moammar al-Gaddafi) mentre demanava a les Nacions Unides que creés una zona d’exclusió aèria en aquest país. Però, van pasar els dies i res de res i Gaddafi va iniciar una contraofensiva que es va trigar a gosar tallar. Catherine Ashton, l’alta representant de la Unió per a assumptes exteriors i política de seguretat, va fer el de sempre: despistar i no dir res, llevat de recollir les propostes dels europarlamentaris. Al meu entendre, aquesta no és una bona manera de fer front a la situació i no és una bona manera de dirigir la política internacional de la Unió. Per desgràcia, massa sovint la UE actua com un convidat de pedra en l’escena internacional, atès que no és capaç d’adoptar un posicionament polític consensuat que representi l’opinió de tots els estats membres.

En fi, el temps dirà cap a on van les diverses revoltes nord-africanes i en què consistiran les transicions que s’encetin. Ja es veurà, per tant, en què queda l’ebullició democratitzadora d’ara. Però si aquestes transicions no són completes de veritat, l’estabilitat política de la regió se’n ressentirà. Per garantir el desenvolupament de la democràcia cal que aquestes transicions comportin canvis en profunditat. Un mer maquillatge democratitzador de les antigues dictadures no servirà de res.

Article publicat a Eldebat.cat, 23.03.2011

Tertúlia a Catalunya Ràdio amb Xavier Sardà, Jaume Roures, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata

2011-04-04T14:10:00.001+02:00

Tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata (7 de març de 2011)

2011-03-08T18:45:00.001+01:00

El 23-F amb ulls de nena

2011-02-25T09:31:00.001+01:00

Fa trenta anys servidora era una nena. En conseqüència, els meus records sobre la tarda del 23-F són vagues i innocents. Aquella tarda devia anar a alguna de les múltiples activitats extraescolars que feia quan era petita i després —d’això sí que me’n recordo bé— vaig anar a casa de les meves tietes àvies, una casa de poble on ja vivien els meus besavis. La imatge la tinc ben gravada: sèiem amb la tieta Rosa al menjador de la casa amb el televisor encès. S’hi veien unes imatges que no havia vist mai: un paio amb un tricorni (el barret més estrany que havia vist mai) cridant i tirant trets al Congrés dels Diputats. Evidentment, es tractava del tinent coronel Antonio Tejero. L’impacte visual va ser gran però encara fou més sorprenent la frase de la tieta. Va exclamar, senzillament: “ja hi tornem a ser”. El to, la cara i els nervis dels adults feien témer que alguna cosa important —i greu— estava passant. Hores més tard, a casa meva amb els pares, em va semblar que ells es tranquil•litzaven. El rei havia aparegut a la televisió per esbombar a tot i a dret que el cop no havia triomfat. Al dia següent semblava que l’esglai s’havia esvaït.

Al cap de trenta anys, el 23-F pren una dimensió ben diferent. El temps sempre ajuda a relativitzar les coses, a saber-ne la veritat —per bé que en aquest cas potser encara no la coneixem tota— i a poder analitzar el que en aquell moment va passar de veritat. Tanmateix, la nit en què alguns militars van intentar un canvi de govern a Espanya per la via de la liquidació del president Adolfo Suárez i la imposició d’un règim no democràtic, va ser una nit de por. Les persones grans només podien tenir un gran temor perquè tot el que estaven veient tenia un deix que els recordava el que ja havien viscut i patit durant els quaranta negres anys que va durar la dictadura franquista.

En fi, diuen que el temps és la millor recepta per curar i tancar les ferides. Però malgrat això, sembla que n’hi ha que encara no han cicatritzat del tot bé. La conseqüència més clara del 23-F fou l’aprovació de la LOAPA i la consegüent involució autonomista que es va produir. Catalunya no va sortir-ne gens ben parada d’aquella aventura militarista. A pesar que el TC d’aleshores va tombar aquella nefasta iniciativa dels partits estatistes, des de ja fa anys ha reprès la mateixa cantarella antiautonomista. Els constants intents d’ofegar Catalunya són més que evidents i la prova és la sentència del TC d’ara sobre l’Estatut de Catalunya del 2006. La cirereta del pastís. Encara que els pugui semblar exagerat, crec que l’ofensiva actual és pitjor que l’intent de cop d’Estat de l’any 1981. Llavors eren tan sols uns quants militars eixelebrats els que van intentar enfonsar la democràcia, ara, en canvi, són els partits espanyolistes i els “artefactes” judicials a mans del centralisme els que no permeten que el nostre país avanci cap a un autogovern més ampli. De la sobirania plena no cal parlar-ne, perquè en són enemics declarats. És veritat que entre un acte i l’altre hi ha una diferència. Els militars volien van voler carregar-se la democràcia amb una violència cutre que ja no tornarà. Els centralistes actuals ho fan més sibil•linament. El nostre “ja hi tornem a ser” té un sentit diferent al que amb els anys he entès que volia dir la tieta. Desgraciadament, hi tornem a ser. Però la nostra resposta pot ser més contundent i massiva. Almenys això és el que poden extreure de la mobilització popular pel dret de decidir que ja fa temps que s’ha posat en marxa.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 25.02.2011

"Incluída ETA"

2011-02-25T09:29:00.000+01:00

“Incluída ETA”. Aquesta és la frase de la setmana: la que les autoritats espanyoles havien reclamat durant anys i panys a l’esquerra abertzale i que Batasuna (i les altres marques blanques) havien evitat de pronunciar sempre. Ara, però, amb la presentació de Sortu (que significa brotar) s’obre una nova oportunitat. Segons expliquen els promotors, el nou partit és un punt d’inflexió en la recerca de la pau i de la democràcia al País Basc. També és una clara declaració d’intencions: Sortu deplora la violència, incloent-hi explícitament la violència d’ETA. Ai las, quina desgràcia! —deuen pensar els que viuen de la confrontació. El pas endavant de Sortu és, doncs important. Per tant, crec que el gest de l’esquerra abertzale ja no té retorn, cosa que hauria de contribuir a facilitar la legalització de cara a les properes eleccions del 22 de maig. Tanmateix, caldrà veure quina serà la resposta de les autoritats espanyoles, perquè ara la pilota és al seu camp.

Per què dic això? Doncs perquè la política del País Basc està condicionada per moltes variables que cal tenir en compte. N’enumeraré tres. En primer lloc, les potencials argúcies de l’aparell de l’estat i dels jutges espanyols: vull entendre que si els promotors del partit ja han dit amb totes les lletres que estan en contra de la violència, no hauria d’haver-hi cap impediment per legalitzar Sortu. Si no fos així i, per tant, si algun jutge troba alguna excusa per no legalitzar el nou partit, arribaré a la conclusió que l’estat actua en contra de les idees, que en aquest cas vol dir en contra de l’existència d’un fort corrent independentista democràtic. En segon lloc, si es produeix la legalització i Sortu es presenta a les eleccions, el procés de pau haurà de continuar i, per tant, tots els actors socials, culturals i polítics del País Basc, incloent-hi el govern i el govern espanyol, hauran de posar les bases per a la resolució d’aquest conflicte. La reparació a totes les víctimes, la reconciliació, l’apropament dels presos i la solució dialogada seran cabdals per poder avançar cap a la pau amb garanties. I en tercer lloc, un avís per a navegants: un cop s’hagin celebrat les eleccions municipals, entrarem en la precampanya de les eleccions al Congrés dels Diputats. Llavors, la temptació del PSOE i del PP d’utilitzar una altra vegada el conflicte basc per treure’n rèdits electorals serà molt forta.

En fi, de debò que espero i anhelo que el gir que s’ha produït aquesta setmana en l’esquerra abertzale porti el País Basc fins a la pau definitiva. L’estació d’arribada encara és lluny però ara ja s’ha fet un trosset més del camí que toca.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 11.02.2011

Benvingut al club, president Pujol

2011-02-25T09:24:00.000+01:00

L’editorial que el president Jordi Pujol va publicar en el butlletí del proppassat 25 de gener del Centre d’Estudis que duu el seu nom és una bona notícia. El text, cal creure que ben meditat, és un exercici de sentit comú, alhora que és valent i contundent, atès que ara el president Pujol aposta per la independència de Catalunya, cosa que no ho havia fet mai fins aquest moment. Al contrari! Pujol, a diferència del que Artur Mas ha deixat dit en el llibre de Pilar Rahola La Màscara del Rei Artur, no s’havia declarat mai independentista. Probablement, aquest gir del president és resultat d’una evolució pragmàtica, ja que, com a bon estrateg que és, sap veure perfectament quins són els temps justos per a cada cosa. Ara, per tant, si ha deixat clar que la independència és una opció deu ser perquè considera que toca evolucionar. És per això que el text ha causat impacte i segurament influirà en aquelles persones que encara tenen a Pujol com un dels principals referents polítics del país. L’escrit de l’expresident ha generat, però, opinions de tota mena. Hi ha hagut qui ha dit que els expresidents no haurien de fer aquest tipus de declaracions perquè són extemporànies, per bé que aquesta mateixa gent no es queixa quan José Maria Aznar defensa l’harmonització. Hi ha hagut qui ha dit que sortir ara de l’armari és molt senzill. I encara hi ha hagut qui ha escrit que les opinions actuals de Pujol no fan cap favor al govern d’Artur Mas. Servidora, tanmateix, celebra profundament que l’expresident hagi arribat a la conclusió que ha arribat i que se situï al costat dels que fa molts anys que defensem l’opció independentista. Per tant: benvingut al club, president!

Amb el títol Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec, l’expresident de la Generalitat de Catalunya plantejava clarament i sense embuts la disjuntiva següent: o s’assoleix la llibertat col•lectiva que comporta la independència o bé Catalunya desapareix com a nació i, en conseqüència, es rendeix i es dissol nacionalment dins d’una Espanya que cada dia és més centralista i més unificadora. L’argument és: “durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no en té”. Doncs bé, aquesta sensació que s’ha anat estenent arreu no és gratuïta. És fruit d’un procés polític lent que s’ha anat consolidant i que reflectien clarament la quarta onada del 2010 de les dades proporcionades pel Baròmetre d’Opinió Política del CEO: la relació entre Catalunya i Espanya és considerada la quarta preocupació dels enquestats, el 65,9 % creu que Catalunya té un nivell insuficient d’autogovern i fins a un 25,2 % voldria un estat independent. I és que la manca de reconeixement identitari, l’ofec econòmic i financer, el fracàs del model del café para todos, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i l’harmonització autonòmica que promouen el PP i el PSOE, han empès el president Pujol i a altra gent, molta de la qual va sortir massivament a manifestar-se el 10 J, cap a una estat anímic que els duu a buscar fórmules més eficaces per evitar la rendició. O millor dit, que creuen, com va dir l’exconseller Ernest Maragall, que “l’independentisme ja no és una rauxa minoritària”. Més aviat és el contrari: el creixement de l’independentisme és conseqüència del fet que molts d’aquells que creien que era possible l’encaix de Catalunya amb Espanya, ara ja no ho veuen de la mateixa manera. És la deducció racional que es desprèn de verificar que som en la fi d’una etapa.

Si amb Espanya ja no hi ha res a fer, caldrà tenir un full de ruta que ens permeti avançar cap a la plena sobirania. Tanmateix, la viabilitat del projecte immediata. Estic convençuda que la solució no arribarà de la mà ni de l’independentisme d’urgències que ara s’ha posat de moda ni de la teorització dels experts o dels polítics sobre els avantatges del sobiranisme. Catalunya necessita un moviment fort a favor del dret de decidir que pugui crear una majoria social favorable a la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació. Així com fa gairebé quaranta anys va existir l’Assemblea de Catalunya que va lluitar per restablir la democràcia, ara seria desitjable tenir una plataforma semblant per transitar cap a la plena sobirania. És cert que hi ha hagut intents com la Plataforma pel Dret de Decidir, que se’n va anar en orris per la miopia política de determinades persones, i també el moviment de les consultes locals per la independència que ha arrelat en moltes viles del nostre país. Però amb això no n’hi ha prou. Si Catalunya vol avançar com a país necessita teixir una xarxa sobiranista que aplegui partits polítics, sindicats i entitats cíviques amb l’objectiu comú de reclamar el dret de decidir sobre l’autogovern. I això implica, també, decidir sobre la independència.

En definitiva, el que crec és que els canvis que s’han produït els darrers anys ens menen vers una única direcció: la necessitat de prendre consciència que encetem una nova etapa política, dominada pel sobiranisme i en la qual serà vital la força, l’energia, la valentia i les decisions de la societat civil per anar més enllà. Només des de la societat civil es podrà encarar amb fermesa i sense por el procés d’autodeterminació. Les noves revolucions d’arreu del món apunten cap aquí.

Article publicat al diari Ara, 5 de febrer del 2011

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Agustí Colomines, Joan Carles Girauta i Mònica Sabata

2011-01-31T16:38:00.001+01:00

Zapatero, KO

2011-01-28T10:07:00.001+01:00

Ahir es va conèixer la notícia: José Luís Rodríguez Zapatero, plega. Es retira. Ras i curt: el president actual del govern espanyol no repetirà com a cap de llista dels socialistes espanyols. Així doncs, fonts del partit asseguren que ell mateix podria anunciar la seva renúncia a la tardor, un cop passades les eleccions municipals i després d’haver fet totes les reformes econòmiques per intentar sortir de la crisi. Ara bé, servidora no té tan clar que Zapatero aconsegueixi allargar l’agonia fins passat l’estiu, precisament perquè ara que ja s’ha obert la cursa successòria. Davant l'ofensiva del PP, és evident que el PSOE està interessat a resoldre aviat la crisi i totes les incògnites que se’n deriven. I és no hi ha ningú amb dos dits de front d’aquest partit que estigui disposat a encarar les eleccions municipals amb un líder a la baixa. A més, el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, té un clar avantatge en totes les enquestes fetes fins ara i referides a les eleccions al Congrés dels Diputats.

Però l'anunci de retirada de Zapatero planteja, almenys, dues incògnites.

La primera és qui en serà el successor o successora. Hi ha qui diu que serà Alfredo Pérez Rubalcaba. No m’estranyaria, especialment perquè el PSOE està patint les mateixes conseqüències que ja va patir l’expresident de Catalunya José Montilla (la crisi, la manca de valentia per encarar-la i la poca visió de futur) i necessita un revulsiu. I per això mateix és absolutament normal, sensat i intel•ligent que una persona amb ambició com Carme Chacón no vulgui córrer el risc d'haver d'entomar la desfeta i deixi que siguin els altres els que ho facin. Ara bé, com que en política no es pot dir mai blat sense que sigui al sac i ben lligat, em sembla que durant els mesos que vénen assistirem a moltes anades i vingudes. De moment, tots els noms són tan sols hipòtesis.

El segon interrogant és molt més interessant: com afectarà aquesta nova situació Catalunya?. Sóc del parer que en matèria de model d’estat no hi ha pràcticament cap diferència entre el PSOE i el PP. És a dir, tots dos creuen en un model totalment centralitzat que recolza en el nacionalisme espanyol, per bé que el PSOE actua amb unes formes més subtils que no pas el PP. Per tant, la renúncia de ZP obre una nova etapa: primer caldrà veure què passa durant la reunió entre el president Artur Mas i Zapatero ara que el dirigent espanyol ja té un peu fora de la presidència. Després caldrà veure quines són les noves cares de la política espanyola: les internes del PSOE i la de qui finalment ocupi el palau de la Moncloa. En fi, que no s'hi val a badar, perquè els potencials recanvis de Zapatero poden empitjorar encara més la situació de Catalunya. Una cosa és el KO de Zapatero i l'altra és Catalunya també quedi noquejada.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 28.01.2011

Harmonitzar

2011-01-26T10:28:00.000+01:00

Bufen aires d’harmonització. I vénen de Madrid. La setmana passada, el gran factòtum de la Fundación FAES va fer una afirmació gens innocent. I és que, com qui res no vol, José Maria Aznar va assegurar que la duplicitat administrativa és “inviable tant políticament com financerament”. I va reblar-ho tot dient que “La asimetría competencial inherente a nuestra realidad histórica introduce evidentes dificultades a la hora de establecer mecanismos conjuntos de decisión; eso aconseja recuperar en todo lo posible la homogeneidad perdida tras los últimos procesos de reforma estatutaria”. Pocs dies després, un alt responsable del PSOE, Carlos Ocaña, actualment secretari d’estat d’Hisenda, es va apuntar a les tesis de l’exlíder del PP i va avisar que les finances de la Generalitat de Catalunya podrien ser intervingudes per l’Estat si se superaven els objectius de dèficit fixats pel Consell de Política Fiscal i Financera. Un avís per a navegants que tindria com a efecte que la Generalitat veuria limitada la capacitat d’endeutar-se. En fi, que els polítics espanyols, tant si són dels uns com dels altres, han decidit escampar la tesi que les comunitats autònomes són un problema i que ara, en l’actual context de crisi econòmica, convé repensar el model. I és clar, de seguida que es parla dels problemes generats per les comunitats autònomes, totes les càmeres enfoquen cap a Catalunya.

Bufa un aire huracanat, doncs. I tanmateix, cap dels polítics o opinadors espanyols que reclamen l’harmonització té realment la solució màgica per resoldre el problema que ha generat l’Estat de les Autonomies del café para todos. És cert, per tant, que el model és imperfecte i que el defecte és en el mateix disseny del model. No en va, quan l’any 1978 es va optar generalitzar-lo amb la creació de 17 CCAA, l’objectiu era rebaixar el reconeixement de la identitat i la singularitat de Catalunya, Euskadi i Galícia. Trenta anys després d’aquell despropòsit aflora el problema germinal de la manera més crua. De tota manera, em sembla poc probable que cap dirigent polític del PP o del PSOE tingui la valentia d’encetar una reforma del model autonòmic ara vigent i, encara menys, que intenti reduir-lo manllevant competències a les CCAA. Ells saben perfectament que el dèficit de les autonomies és tan sols un 2% de l’11 % del dèficit general de l’Estat. Com també saben que la primera retallada hauria d’aplicar-se-la el govern espanyol (per exemple, suprimint els ministeris de Cultura i d’Educació, atès que són dues competències transferides a les CCAA). Ara bé, el fet que ni el PSOE ni el PP no tinguin la solució de res, això no comporta que limitin el sempre fastiguejador discurs anticatalanista.

Amb un panorama així, Catalunya ha d’anar al seu aire i deixar-se de romanços, perquè a fora de Catalunya no hi té aliats. Al capdavall, quant a la concepció de l’Estat, tant el PP com el PSOE mantenen posicions pràcticament idèntiques. I n’és una prova la celebració de la destructiva sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Per això, és fonamental que el nou Govern català no minimitzi les envestides que arriben de Madrid. En la legislatura que ara comença, la “transició nacional” que va reclamar el president en el debat d’investidura es convertirà en el principal cavall de batalla. Caldrà pensar què vol dir i què ha de comportar aquest trànsit cap a la plena sobirania. Un huracà només s’atura amb un altre huracà que s’hi oposi.

Article publicat a eldebat.cat, 22.01.2011

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata (17.01.2011)

2011-01-18T11:41:00.001+01:00

Vull ser alcaldessa de Barcelona

2011-01-14T10:21:00.000+01:00

La festa ha començat: amb l’anunci de Montserrat Tura de voler optar a l’alcaldia de Barcelona s’ha obert la capsa dels trons al PSC. La declaració d’intencions que va fer ja ha provocat, d’entrada, la convocatòria d’eleccions primàries per escollir el candidat a l’Ajuntament de Barcelona. Segons quin sigui el resultat, la gosadia de Tura tindrà altres efectes col•laterals a la seu dels socialistes catalans. Ara mateix són moltes les incògnites que genera el pas endavant de l’exalcaldessa de Mollet, però cal reconèixer que les seves paraules han afegit una mica d’emoció a la penosa travessia que van encetar el 28-N els dirigents del carrer Nicaragua. Des de llavors, el desencís, la desorientació i la manca d’un lideratge clar són el comú denominador del dia a dia del PSC. A més, no sembla que tingui un full de ruta que els permeti recuperar-se de la desfeta i sortir del forat. Al contrari. Mentre continuen buscant el camí, parlem de la realitat, la incògnita, el dubte i el futur que obre la proposta de Tura.

La realitat: les enquestes. Els resultats de les enquestes sobre la intenció de vot a l’ajuntament de Barcelona no són positius ni per al PSC ni per a Jordi Hereu. Les filtracions el situen en la tercera posició. Amb aquests resultats, l’alcalde passa per un dels seus pitjors moments i no és evident que el partit vulgui assumir-ho. Davant la negativa del mateix Hereu a retirar-se de la cursa electoral, l’aparell pot haver optat per buscar-li una competidora, per bé que ho facin amb un estil diferent al que van utilitzar amb Pasqual Maragall i Joan Clos. El cas dels ex alcaldes es va resoldre amb una successió pactada i, en canvi, a Hereu, l’estan abocant a la confrontació. Així doncs, aquest procés de primàries pot ser una operació sibil•lina per fer fora Jordi Hereu de la plaça Sant Jaume.

La incògnita: els suports que té i tindrà Montserrat Tura. Tothom sap que l’exconsellera no és sant de la devoció de l’aparell del partit. Ser dona, catalanista, treballadora i intel•ligent l’ha ajudat en política però no l’ha situada mai a la primera fila del partit. Per això serà important conèixer qui li fa costat. Si obté el suport dels militants i simpatitzants però no guanya adeptes a l’aparell del partit o a la federació de Barcelona, el seu camí no serà de roses i podria generar més malestar al PSC.

El dubte: voler ser alcaldessa d’una ciutat on no vius. Montserrat Tura ja va ser l’alcaldessa de Mollet (entre el 1983 i el 2003) amb molt d’èxits, entre d’altres, el centre cívic, la biblioteca, la instal•lació de l’escola de policia, la vianalització del centre i la petició de la supressió dels peatges de Mollet que encara avui continuem pagant! Aquesta gestió l’avala i fa pensar que podria fer una bona tasca al capdavant de la capital de Catalunya, encara que no hi visqui. Aquest fet és legal i és prou habitual al nostre país. Servidora, però, ni ho entén ni ho comparteix perquè pensa que la gestió del bé públic municipal s’ha de fer des de la proximitat i des de la vivència que et dóna ser-ne conciutadà.

I el futur: la ciutat que proposa. Barcelona ha perdut part del crèdit que va guanyar durant anys. Ja no és la ciutat cosmopolita i d’èxit que es va construir per als Jocs Olímpics. Tampoc és una ciutat que exerceixi realment com a la capital de Catalunya perquè els governants actuals prefereixen ser ciutadans del món abans que defensors de Catalunya. Per això, i seguint la seva tradició catalanista, Tura va optar per l’èpica del record del valor de Carles Pi i Sunyer (l’alcalde republicà) i l’atreviment transformador de Pasqual Maragall (de qui ella deu sentir-se’n hereva). També es va adaptar al relat actual de l’altre costat de la plaça i va afirmar que l’Ajuntament de Barcelona ha de recuperar i comptar amb la col•laboració dels millors, amb la col•laboració dels emprenedors. Els sona? Deu ser que Montserrat Tura vol fer el govern dels millors a la ciutat de Barcelona? Jo crec que sí. Aquest és un discurs d’èxit que ara tothom vol explotar.

En fi, haurem de veure com s’acaba la festa, però una cosa és segura: totes les incògnites s’han de resoldre amb celeritat si el PSC no vol fer tard. Durant els propers dies hauran de posar fil a l’agulla per fer les eleccions primàries i decidir qui és el seu candidat. Cal que ho resolguin perquè en tota convocatòria electoral el més important és el debat amb els altres partits i no pas amb un mateix.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 14.01.2011

Carta al president Mas

2011-01-14T09:54:00.001+01:00

Segons la tradició cristiana, aquesta nit els Reis de l’Orient arribaran al portal de Betlem per oferir or, encens i mirra al nen Jesús. Seguint aquest mateix costum, tots els infants ja han escrit una carta a Melcior, Gaspar i Baltasar i els han demanat tot allò que desitgen. Servidora, en canvi, prefereix adoptar la tradició republicana del nostre país i aprofitar l’avinentesa que em dóna aquesta jornada tan assenyalada per adreçar una carta al nou president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Sr. Artur Mas.

U: La transició nacional cap a l’aplicació pràctica del dret de decidir. Aquest va ser un dels conceptes més destacats del debat d’investidura, com també la identitat i la nació i el ressorgiment col•lectiu van ser-ho del parlament de Cap d’Any. Una proposta que es dóna en el context de la recent sentència del Tribunal Constitucional; de la manifestació del 10 J com a resposta a la greu vulneració de les decisions que el poble de Catalunya havia pres en referèndum i de l’anticatalanisme que impera a Espanya, afavorit pel fet que el PSOE i el PP han abandonat la tesi de l’Espanya plurinacional per adoptar la clàssica que diu que l’única nació existent és l’espanyola. Així doncs, davant l’evidència que el pacte constitucional i l’encaix entre Catalunya i Espanya ja no donen més de sí, cal preveure que aquesta transició democràtica aposti per polítiques concretes i tingui un pla de desenvolupament. També és necessari que no posi cap mena de fre als anhels del poble català, al capdavall és una evidència que en totes les enquestes que s’han fet darrerament es detecta una majoria social favorable a l’exercici del dret de decidir i que el nombre de persones que defensen la independència ha crescut notablement en els darrers anys.

Dos: Un país independent en matèria cultural i lingüística. No hi ha cap mena de dubte: Catalunya es defineix per una cultura i una llengua mil•lenàries i, per tant, una i l’altra són el nervi de la nació. En conseqüència, en aquest àmbit, Catalunya ha d’actuar com un estat independent. Aquest plantejament no és nou. De fet, Rubió i Ors ja va abordar la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya durant la Renaixença. Nomenar Ferran Mascarell va en aquesta línia, ja que situa la cultura al centre del debat. Per tant, en els anys a venir s’hauria d’apostar per la dignificació i la potenciació de la cultura, el desenvolupament de les indústries culturals, l’estimulació de la creació i la internacionalització del sector cultural, alhora que s’hauria d’optar per la construcció d’un concepte de cultura global que contingui cosmopolitisme i cultura popular i tradicional, que no són conceptes antitètics com demostra la decisió de la UNESCO d’incloure els castells a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Tres: Unes relacions internacionals i una cooperació basades en la nostra identitat. És a dir, totes les polítiques relacionades amb l’acció exterior del govern de Catalunya (com per exemple el manteniment de relacions amb altres estats o regions, la participació en les institucions multilaterals o bé l’exercici de la cooperació nord-sud) s’han de fer amb el convenciment que Catalunya ha de tenir una presència pròpia al món. Si no és així, Catalunya no existirà. En conseqüència, Catalunya ha de participar en l’esfera global com una nació sobirana que exerceix el dret a existir amb una identitat particular en un món globalitzat. Aquest és el nostre tret diferencial i aquest és, sens dubte, un factor de qualitat a l’escenari internacional.

Quatre: Un pacte fiscal que dignifiqui Catalunya i que acabi amb els perjudicis històrics. La demanda d’un nou model de finançament per a Catalunya és justa i pot generar grans consensos entre les diferents forces polítiques catalanes. No en va, la majoria dels parlamentaris que van votar a favor de l’Estatut del 30 de setembre del 2005 van aprovar un model econòmic molt més favorable a Catalunya que l’actual sistema de finançament. Tanmateix, no ens enganyem. Espanya no acceptarà fàcilment la petició catalana i, per tant, el nou president i el seu equip de govern hauran d’estar preparats per rebre una negativa. Hauran de tenir preparada, doncs, una resposta clara, contundent i inequívoca a l’immobilisme espanyol.

Cinc: Una llei de consultes. El dret de decidir és l’eix central de qualsevol país que es consideri democràtic. En conseqüència, ni Catalunya ni Espanya no haurien de posar cap fre al dret de participació ciutadana. Com que sóc de les que pensa que qualsevol poble ha de tenir el dret de decidir sobre tot allò que l’afecta, defenso que necessitem instruments que regulin i estableixin les condicions d’aquest exercici. Catalunya encara no els té perquè la llei de consultes aprovada en la darrera legislatura ha estat recorreguda al Tribunal Constitucional. Ara mateix, res no fa pensar que pugui tenir un final feliç. És per això que cal reprendre el debat i treballar per elaborar una nova llei, consensuada amb les altres forces polítiques catalanes, que eviti els designis capriciosos de l’Estat espanyol.

Acabo. Tot i que diuen que la Nit de Reis és màgica, no espero que el nou govern faci miracles d’un dia per l’altre. En canvi, sí que desitjo que no defalleixi en la defensa dels drets nacionals, en la reafirmació de la nació catalana i de la seva cultura, en la millora de l’autogovern i de l’exercici del dret de decidir. No calen miracles, però evitem que les frustracions arribin massa d’hora.

Article publicat al diari Ara, 05.01.2011

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata

2011-01-04T09:49:00.000+01:00

Mascarell, tripulant de Mas

2011-01-04T09:47:00.000+01:00

El conseller Ferran Mascarell és el fitxatge estrella del nou Govern i el protagonista de la tripulació d’Artur Mas. Ho és de la mateixa manera que també ho són la resta de consellers independents, però una mica més. En definitiva, en Mascarell es concentren tres fenòmens concrets: és l’emblema de l’èxit de la Casa Gran del Catalanisme; és l’exemple d’un símptoma i és, també, la constatació del repte que implica el nou Govern. M’explicaré.

Mascarell simbolitza l’èxit de la Casa Gran del Catalanisme. Ara fa dos any i mig, Artur Mas i el seu equip de col•laboradors, però sobretot Francesc Homs, van posar en marxa una estratègia que podia semblar arriscada, però que buscava ampliar la base social catalanista. Aquesta estratègia va coincidir amb les anàlisis d’un grup de professors i intel•lectuals que han donat suport a Artur Mas durant els anys d’oposició i amb les valoracions d’Agustí Colomines, l’independent que dirigeix la Fundació CatDem. Tots ells plantejaven la necessitat d’obrir les portes i les finestres del catalanisme, airejar-lo, repensar-lo i actualitzar-lo per convertir-lo, de nou, en el pal de paller de la política catalana. Ells en diuen hegemonia. L’objectiu principal era fer-hi convergir persones ben diverses: des de Ferran Mascarell i altres persones del món socialista fins a persones del món independentista, passant per persones prou reconegudes en el món conservador, com per exemple Manuel Milián Mestre i Francesc Vendrell. Les conseqüències ara són ben notables: en el govern “dels millors” hi ha persones que no formen part de la federació. Per tant, és de justícia reconèixer que la Casa Gran ha estat un èxit. Sinó, ni Ferran Mascarell (que n’és l’exemple més llampant) ni els tres independents (Boi Ruiz, Pilar Fernández Bozal i Francesc Xavier Mena) no haurien acceptat de participar en aquesta nova etapa política encapçalada pel president Artur Mas.

Mascarell és un símptoma perquè la decisió que ha pres mostra que les altres formacions polítiques no han entès que som en un nou cicle polític. Probablement, l’entrada de Mascarell al Govern Mas també l’ha provocada les mancances que pateix el PSC. No és cap descobriment afirmar que persones com Ferran Mascarell, catalanistes federalistes, no han trobat el seu lloc dins de la formació socialista i han evolucionat, si us plau i per força, cap a altres tesis polítiques. La idea romàntica que el federalisme és possible a Espanya s’ha convertit en una quimera. A més, l’ànima catalanista del PSC cada cop està més desdibuixada. Així doncs, no és d’estranyar que el pas endavant del nou conseller de Cultura descol•loqui a als dirigents del carrer Nicaragua. Potser per això, hi ha diputats socialistes a Madrid, com Manel Mas, que afirmen en el seu blog que el PSC és una nau a la deriva. El desconcert hauria estat el mateix si el president Mas hagués designat com a conseller una persona afiliada a un altre partit, fos quin fos.

Mascarell personifica el repte. Després de prendre possessió del càrrec, el Govern ha de començar a treballar. D’aquí a uns dies (siguem elegants i atorguem-li els cent de rigor), podrem valorar si aquest Govern que traspassa les fronteres dels partits té cohesió, és eficient i ajuda Catalunya a sortir de la crisi, i, també, si sap imposar un correcte sentit de país i treballar per l’exercici del dret de decidir, que és el que va prometre Artur Mas. En fi, ja es veurà si la nau arriba a port. Però això ja serà l’any vinent. Mentrestant, aprofito per desitjar-los un bon any.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 31.12.2010

President Mas, el constructor

2011-01-04T09:43:00.000+01:00

El discurs de presa de possessió d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat de Catalunya serà recordat, sobretot, pel to. Al contrari del que moltes persones podien imaginar, Mas va utilitzar un estil personal i fins i tot intimista, que defugia la formalitat, l’èpica i la institucionalitat promulgades als manuals més tradicionalistes que serveixen de guia per a aquestes celebracions solemnes. Personalment, crec que la forma, la imatge i el contingut escollits van ser el resultat d’un nou estil que Mas ha adquirit a l’oposició i d’una nova manera de fer política que, si no erro, condicionarà la legislatura. Tal com ja va mostrar durant la campanya electoral, Mas va impregnar el parlament de presa de possessió d’humilitat, de confiança i de complicitat cap a tots aquells que poden contribuir a fer avançar el país. Va reflectir el seu convenciment que només amb l’esforç i la feina ben feta, Catalunya podrà satisfer les seves esperances. El parlament del 129è president de la Generalitat també serà recordat per la forma de prometre el càrrec: “Prometo plena fidelitat al poble de Catalunya” –va deixar anar–, que lliga amb una altra afirmació contundent: “Em sento constructor de la nació catalana”. La fórmula triada per comprometre’s amb el país és una clara apel·lació a la necessitat de crear un nou sentit de país. Una nova manera d’entendre’l.

Després de les paraules, els fets. Arriba l’hora de concretar. Calia saber si el Govern dels millors es faria realitat, perquè calia posar-se a treballar de pressa per sortir de la crisi, negociar un nou pacte fiscal, impulsar el dret de decidir i, a la fi, crear el sentit de país de què parlava abans. Mas havia anunciat que volia formar el govern dels millors sense que tots ells haguessin de ser militants dels partits de la Federació. Aquest era, a més, el sentit de la Casa Gran del Catalanisme, impulsada per la Fundació CatDem. Un cop confirmats tots els noms, no és agosarat afirmar que Mas ha aconseguit el que s’havia proposat: el nou govern compta amb tres independents (Pilar Fernández Bozal, Boi Ruiz i Francesc Xavier Mena) i un ex militant socialista (Ferran Mascarell); cinc són afiliats a CDC (Irene Rigau, Andreu Mas-Collell, Felip Puig, Josep Lluís Cleries i Lluís Recoder) i dos són membres d’Unió (Joana Ortega i Josep Maria Pelegrí). Per tant, Mas ja ha dissenyat la primera línia de l’equip que l’acompanyarà en l’esforç per salvar els obstacles i en la recerca de la il•lusió que ajudi a sortir de la crisi agònica que viu el nostre país. Per tant, aquest ‘dream team’ haurà de treballar de valent, que és el que reclama el nou president, sense gaires compensacions i amb un recursos limitats.

Posar-se al servei al país té un significat especial per als independents que han acceptat entrar al govern. També ho és en el cas de Ferran Mascarell. Atès que vivim en un país en què la política s’ha tornat excessivament partidista i sectària perquè sovint no es fa política en majúscules (aquella que pretén la transformació) sinó que s’actua tàcticament, cal reconèixer el mèrit de les persones que fan el pas. És important per al país. Probablement, hi ha molts factors que expliquen el que ha passat aquests dies, però estic convençuda que el relat positiu i institucional que ha sabut confeccionar de tot plegat el nucli intel·lectual més proper a Artur Mas per aconseguir difondre la sensació que entrem en una nova etapa política i que el nou president en serà el conductor. En fi, Mas, el constructor, ha aconseguit posar els fonaments d’una casa prou plural. Ara cal veure com comencen a pujar les parets, perquè el pluralisme és una experiència pràcticament desconeguda a casa nostra.

Article publicat a Eldebat.cat, 29.12.2010

El voluntariat del segle XXI

2010-12-21T22:54:00.000+01:00

L’inici del mes de desembre ha estat marcat per la celebració, a Barcelona, del Congrés Internacional del Voluntariat. Aquesta trobada, coorganitzada entre la COCAT (Coordinadora d'Organitzadors de Camps de Treball Internacionals de Catalunya) i la xarxa internacional CCVIS (Coordinating Committee for International Voluntary Service), ha coincidit amb el Dia Internacional del Voluntariat (5 de desembre) i ha estat el tret de sortida per a la celebració de l’Any Europeu del Voluntariat (2011). Per tant, Catalunya ha tornat a ser pionera en aquesta mena d’iniciatives!

El Congrés celebrat a Catalunya ha estat un èxit de participació. Convé assenyalar que ha aplegat set xarxes internacionals i vuitanta organitzacions d’arreu del món −amb una presència molt rellevant d’entitats africanes i asiàtiques−, cosa que fa evident que l’esforç per avançar en la internacionalització ha estat notable. Durant els dies del congrés, el treball a la ciutat comtal i al Prat del Llobregat s’ha estructurat al voltant de diversos objectius: aprendre dels altres participants i ser font d’inspiració per a nous projectes, campanyes i programes existents; establir xarxa entre les diferents organitzacions internacionals; definir i construir els nous reptes i les noves estratègies globals del voluntariat internacional per als propers deu anys i, finalment, visualitzar el treball que duen a terme els voluntaris de Catalunya i al món.

Al mateix temps, el Congrés també ha ofert una doble oportunitat. En primer lloc, ha tornat a posar sobre la taula el fet que el voluntariat té una dimensió global i universal, per bé que encara hi hagi diferències en relació amb la presència a cada país. Així doncs, si consulteu l’Eurobaròmetre de la Comissió Europea (capítol 5) us adonareu que el 30% dels europeus fan tasques voluntàries, tot i que els ciutadans nòrdics (els principals Estats són els Països Baixos, Dinamarca i Suècia) són els que més temps hi destinen.

Tot i això, és una constant inapel•lable que massa sovint el voluntariat és considerat a tot arreu com una activitat exclusivament de suplència, que ofereix serveis que no podenser assumits per les administracions. En aquest sentit, un dels canvis pel qual advoquen els qui es dediquen al voluntariat és que volen ser considerats com un actor social més i, en conseqüència, que se’ls reconegués com a tals i tinguessin més suport. En segon lloc, durant el Congrés també es va abordar l’efecte que la crisi econòmica global ha tingut sobre el voluntariat. Segons els experts, el creixement de l’atur afavoreix un important increment del nombre de voluntaris en diverses organitzacions. Aquest fenomen ofereix la possibilitat de reforçar algunes activitats, alhora que també podrà ajudar a aproximar-se als Objectius del Mil•lenni que les Nacions Unides van fixar per al 2015 perquè aquest serà el gran repte dels propers cinc anys.

Àudio de la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Jaume Roures, Ferran Saez, Xavier Sardà i Mònica Sabata

2010-12-20T17:12:00.000+01:00

ERC, després de la desfeta i abans del Consell Nacional

2010-12-17T12:02:00.000+01:00

Els resultats d’ERC a les darreres eleccions han estat dolents. Ho han estat tant, que han provocat un daltabaix en el si de la formació republicana. Ni els republicans ni les enquestes més pessimistes no preveien la intensitat d’una desfeta que els ha fet perdre onze diputats. Ja hi ha hagut algunes conseqüències: Ernest Benach ha deixat l’acta de diputat, Joan Puigcercós ha posat el càrrec a disposició del Consell Nacional que se celebrarà demà mateix i, finalment, i potser ja era de preveure, Josep-Lluís Carod-Rovira ha engegat el ventilador contra els seus companys de partit i de militància. Tot fa pensar, però, que aquestes no seran les úniques conseqüències i, per tant, que els independentistes d’ERC encara hauran de caminar pel pedregar. I és que el seu problema no es resoldrà exclusivament per la via de ratificar o no el seu president, sinó que caldrà que es plantegin una reflexió molt profunda sobre l’estratègia de futur que han de seguir. Aquest és el moll de l’os que els seus votants (i els no votants) necessiten saber per comprendre cap a on van.

Al meu entendre, en els darrers anys l’estratègia d’ERC ha passat per, com a mínim, tres etapes diferents. Durant els primers anys del 2000, els republicans van apostar per esdevenir un partit de govern. El convenciment que fins i tot podien ocupar una part de l’espai sobiranista i independentista de CiU els va portar a fer un discurs basat en el país i prou centrat ideològicament fins al punt que aquesta fou la clau del gran èxit en les eleccions del 2003. Així doncs, el missatge de Carod-Rovira afirmant que Esquerra Republicana “sempre ha estat més a prop de la gent perquè som com vosaltres” va quallar en molts votants i va fer que ERC aconseguís vint-i-tres escons al Parlament de Catalunya. L’èxit va convertir-los en el partit que tenia la clau del govern català.

La decisió de propiciar la formació del primer tripartit amb el PSC i ICV-EUiA va obrir, crec jo, la segona etapa. Els arguments per justificar la coalició eren diferents als davants, que el partit brandava l’equidistància com a identitat del partit, ara els independentistes s’atorgaven la missió de sobiranitzar al seu soci majoritari, el PSC. Aquesta teoria s’ha mantingut durant set anys, tot i que els dos governs tripartits han estat ben diferents. El primer, presidit per Pasqual Maragall, era fàcil de vendre com un govern d’esquerres i catalanista i per això la majoria dels seguidors republicans van comprendre l’opció que s’havia fet. En canvi, el govern del president José Montilla, que ja no s’autoproclamava “catalanista” i només va definir-se amb l’eufemisme “d’entesa”, no fou tan ben rebut. I és que el PSC de Montilla representava una de les dues ànimes del PSC, l’espanyola, i s’ha supeditat més que mai al PSOE. La conseqüència d’aquest fet és clara: els independentistes han desdibuixat part dels arguments que havien estat la base de l’acord amb el PSC i ICV-EUiA.

La darrera etapa d’ERC comença quan decideix reprendre, poc abans de les eleccions, el discurs clarament independentista. Probablement, són molts els factors que afavoreixen aquest nou canvi, però em sembla que el més determinant ha estat l’aparició de noves formacions polítiques que defensen l’independentisme exprés. També hi ha incidit, és clar, la necessitat dels republicans de desmarcar-se dels altres grups del tripartit per recuperar un perfil propi prou desdibuixat. Ja es va veure a la campanya: ERC no es va estar de renegar del tripartit per intentar recuperar aquells vots que l’havien fet gran i determinant el 2003. Roda el món i torna al Born. Tanmateix, els republicans han fet tard i no tan sols no han pogut recuperar els vots perduts entre un tripartit i l’altre, sinó que n’han perdut encara més.

Si ERC vol refer-se de la desfeta, d’entrada no hauria d’eternitzar el període de reflexió que ara han obert com qui obre una gasosa agitada. També els convindria no confondre més als electors que encara els són fidels. Les converses secretes amb Reagrupament, si és que han existit; la formació apressada de candidatures independentistes unitàries per a les properes eleccions municipals o els ganivets desenfundats que s’exhibeixen impúdicament no són cap solució. Al contrari. Només crearan més problemes a la formació independentista. ERC, com ja vaig afirmar en el meu darrer article sobre el PSC, necessita sortir de la crisi amb un lideratge fort i amb un discurs polític clar. Només així, i tampoc no és segur, perquè els altres partits també juguen, tornarà a ser el gran partit que representa l’independentisme amb vocació de govern. Se’ls ha girat feina. Molta feina.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 17.12.2010

L'informe PISA i els reptes de l'educació

2010-12-10T22:44:00.002+01:00

S’han donat a conèixer els resultats de l’Informe del 2009 del Programa per a l'Avaluació Internacional dels Alumnes (PISA). Aquest estudi avalua la competència educativa dels alumnes de 15 anys que ja han finalitzat l’educació obligatòria en 65 països diferents (tots els de l’OCDE i tots aquells altres que n’han volgut formar part). Tal com ja es va fer el 2006, l’edició de l’any passat se centra a avaluar les competències en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. Segons les dades aportades, Catalunya millora la nota respecte del 2006. Així doncs, els alumnes catalans s’aproximen a la mitjana dels països de l’OCDE, que és de 500 punts. Vegem-ho: l’alumnat català obté 498 punts en comprensió lectora (que en aquesta edició també ha tingut en compte els textos electrònics), 496 en matemàtiques i 497 en ciències. A més, els resultats catalans se situen al tercer lloc del rànquing de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol, per sota de Madrid i Castella i Lleó.

Els resultats positius que aporta l’informe no poden fer oblidar que Catalunya continua tenint molts reptes pendents en l’àmbit educatiu, sobretot si es vol arribar al nivell de Xangai, Corea del Sud i Finlàndia, que ocupen els tres primers llocs del rànquing. La greu crisi econòmica global demostra, a més, que aquells que sàpiguen preservar i consolidar una educació de qualitat se’n sortiran millor i més aviat. L’educació catalana ha de tenir, entre altres coses, les eines que permetin garantir la millora dels resultats acadèmics dels alumnes nouvinguts, alhora que ha d’apostar per la disminució del nombre d’alumnes repetidors i per la millora en els resultats dels alumnes de l’escola pública, amb l’objectiu d’igualar-los als que ara ja s’assoleixen en les escoles concertades i privades.

La preocupació per millorar els sistemes educatius és universal. L’any 1996, per exemple, Tony Blair afirmava davant els congressistes del partit laborista britànic: “Pregunteu-me per les tres prioritats per governar i us diré: educació, educació i educació”. A Catalunya, Artur Mas també ha anunciat que l’educació serà una de les prioritats importants del futur govern. En aquest sentit, ja ha afirmat que citarà la comunitat educativa per acordar un pla de treball que permeti reduir el fracàs escolar, que ara és del 30 %, per rebaixar-lo als nivell de la Unió Europea, el límit del qual és del 10 %. La preocupació de futur president per l’educació és molt lloable, però només assolirà l’èxit si sap crear sinergies entre l’administració i els ensenyants, atès que l’educació és cosa de tots. Per fer-ho, però, serà necessari temperar la confrontació que hi ha hagut fins ara entre l’actual conseller d’Educació, el socialista Ernest Maragall, i els mestres. Qui es faci càrrec del Departament haurà de rebaixar les tensions però haurà de ser prou valent per no fer un pas enrere en els èxits assolits fins aquest moment. Només així Catalunya excel·lirà en educació i es donarà una oportunitat als joves per superar la crisi.

Article publicat a Eldebat.cat, 10.12.2010

Dones al tercer sector

2010-12-09T12:35:00.000+01:00

La imatge de les quatre monges que eixugaven l’oli de la consagració de l’altar de la Sagrada Família durant la visita del papa Benet XVI va provocar una forta polèmica sobre la presència de les dones a l’Església. Hi va haver opinadors que es van gosar afirmar que la presència i la igualtat de les dones al món és, a diferència d’allò que passa a l’Església, plenament garantida. Encara més, aquests mateixos opinadors afirmaven que la presència pública de la dona és igual a la de l’home. Servidora creu que aquesta afirmació és falsa. I a més, que ho és en àmbits molt variats de la nostra societat. L’anècdota papal em servirà per parlar de la participació de la dona al tercer sector.

Teòricament, el tercer sector —i la societat civil en general— garanteix la presència de les dones en l’espai públic. Però això no és del tot cert. Precisament perquè sovint les entitats o les organitzacions del tercer sector es dediquen a promoure els drets i els reivindiquen i, a més, proclamen la igualtat com a principi bàsic, caldria creure que l’equitat de gènere hi és garantida sense excessius problemes. Amb el benentès que la participació de la dona en la societat civil ha de comportar una estratègia d’apoderament i capacitació en el lideratge en les organitzacions socials, aquestes mateixes organitzacions de la societat civil han d’ajudar al desenvolupament de les qualitats i les capacitats de la dona.

En comparació amb el món de l’empresa privada o en àmbits en què la dona té menys presència, la participació de les dones en aquests espais hauria de a ser molt més important i equilibrada. Doncs no, la realitat és molt tossuda i ens mostra que la situació de la dona en el tercer sector no és satisfactòria. Així ho demostra un estudi de la Universitat de Castelló, Gènere i Tercer Sector, que demostra que dues terceres parts de les persones que col•laboren voluntàriament o bé que treballen com a assalariades en una ONG, són dones. Dones en gran part joves i amb una formació relativament alta. L’estudi confirma una dada que coneixem bé: el tercer sector està molt feminitzat. I si bé això és cert, la contradicció és que siguin els homes els qui ocupin els càrrecs directius, reproduint allò que passa en altres àmbits professionals. Una dada que confirma la "Coordinadora de ONG de Desarrollo de España" quan afirma que només el 30 % dels càrrecs directius de les ONG són dones. A "Reflexions i propostes per a la millora dels òrgans de govern al tercer sector", l’Observatori del Tercer Sector conclou —i proposa— que “[...] les dones són encara poc presents en els òrgans de govern de les entitats. Sense haver de promoure una política de quotes, es vol posar de manifest aquesta situació per tractar d’avançar en la incorporació de la dona en càrrecs de caràcter més polític i de responsabilitat”.

Així doncs, queda molta feina per fer. No vull entrar en el debat que han encetat diverses organitzacions de base de l’Església catòlica. No en va, col•lectius com les Dones en l’Església ja fa molts anys que es manifesten per aconseguir la paritat entre l’home i la dona. Ara bé, sí que crec que cal fer un debat molt seriós a l’entorn de la presència de les dones en el tercer sector i a la qualitat d’aquesta presència. I és que estic convençuda que la feminització tant de l’estil de treball com de la manera de liderar les organitzacions, a més de fer créixer el nombre de dones en els càrrecs directius del tercer sector, contribuiria positivament a l’avenç d’aquestes entitats. I també, és clar, de la societat.

Post publicat al bloc de Xarxanet.org, 9.12.2010

El PSC (després de la derrota)

2010-12-07T17:45:00.000+01:00

La patacada del PSC ha estat impressionant. Ha tingut els pitjors resultats de la seva història, atès que amb 28 diputats José Montilla ha quedat per sota dels trenta-tres que havia obtingut Joan Raventós l’any 1980, que fins al moment era el llindar més baix. Les conseqüències no s’han fet esperar: el president José Montilla —ara en funcions— ja ha anunciat que no tornarà a optar a la primera secretaria del partit i al mateix temps també ha renunciat al seu escó al Parlament de Catalunya. Una cosa és clara per a ell i per als dirigents del partit: cal obrir, necessàriament, una etapa de profunda reflexió.

Al meu entendre, el PSC ha de decidir què vol ser quan sigui gran. És a dir, què vol ser de veritat? Vol ser un partit catalanista o bé espanyolista? Els dirigents socialistes han d’esbrinar quina de les seves dues ànimes ha de ser preponderant o bé, en cas contrari, com esquiven l’embat per trobar l’encaix entre l’una i l’altra amb una pirueta mortal de saltimbanqui. No crec que ara com ara sigui possible fer-les coincidir en un mateix projecte polític. La prova d’això és l’estil de la campanya electoral dissenyada per Jaume Collboni: per una banda Montilla s’ha esforçat per explicar que el PSC és el millor defensor dels interessos de Catalunya fins i tot després de la sentència del Tribunal Constitucional i, per l’altra, han culpat els independentistes de tots els problemes del govern tripartit sense tenir en compte que els republicans van donar-los la presidència. A més, els socialistes catalans també han organitzat visites llampec de tots els pesos pesants del PSOE per recordar els lligams i les complicitats, però també la subordinació, del PSC amb els socialistes espanyols. En fi, que el PSC ha dissenyat una campanya electoral en clau espanyola, cosa que, com s’ha pogut comprovar, ha propiciat l’extrema davallada que ha patit.

Segurament, la reflexió que hom faci ens permetrà esbrinar si l’enrenou actual desembocarà en la fragmentació del partit i en el posterior reagrupament en dos partits diferenciats o bé si aconseguirà evitar la fractura. De moment, però, el sector catalanista és el més dèbil. Fixem-nos-hi. Com vostès recordaran, des del 1994 existeix Nou Cicle, una mena de corrent informal creat just després traumàtic Congrés de Sitges. Aquest grup aplega diferents vells quadres del partit que actuen al voltant de Raimon Obiols amb l’objectiu de mantenir viu el debat catalanista i generar propostes per renovar ideològicament l’esquerra catalanista dins del PSC. Aquest grup podria dirigir l’ala catalanista del PSC, per bé que la realitat no sigui aquesta. Hi ha altres persones del partit que es reivindiquen i es declaren catalanistes: Ernest Maragall, que no para de demanar un grup propi al Congrés dels Diputats; Antoni Castells, que vol evitar que el PSC es converteixi en un partit marginal; i Montserrat Tura, a qui no ha satisfet la passada campanya electoral i que no descarta ser candidata del PSC a les eleccions. Entre un sector i l’altre no existeix cap coordinació, ni existeix un lideratge clar, i fins i tot hi ha qui diu tenir una estratègia per reprendre l’intent fallit que ja va protagonitzar Pasqual Maragall de constituir el Partit Demòcrata Europeu. En fi, el temps ens deixarà veure el final de la història. Entretant, i des del meu punt de vista, les úniques paraules sàvies provinents de l’entorn socialista que tenen una mica de sentit de país són les d’Oriol Bohigas: “Per a mi —diu— la solució és retornar al PSC de comandament català, el dels fundadors, dins l'àmbit del socialisme europeu”.

Article publicat al Singulardigital.cat, 3.12.2010

Imatge publicada al Directe.cat

L'èxit de la Casa Gran

2010-12-07T17:38:00.001+01:00

Artur Mas serà el cent vint-i-novè President de la Generalitat de Catalunya. Al meu entendre, ho ha aconseguit almenys gràcies a dos actius importants: en primer lloc, per l’elaboració d’una encertada estratègia dos anys abans de la celebració de les eleccions: la proposta de la Casa Gran del Catalanisme; i, en segon lloc, pel disseny d’una campanya electoral perfectament mil•limetrada, que ha estat prudent i encertada i que ha sabut vendre la idea que ara és el moment d’una Catalunya millor. La confluència exitosa d’aquests dos factors ha permès que la federació nacionalista obtingués una àmplia majoria per poder governar.

La Casa Gran del Catalanisme és una estratègia proposada per Artur Mas l’any 2007. Aquest projecte va néixer de la idea que calia una reformulació del catalanisme. En la conferència El catalanisme, energia i esperança per a un futur millor, pronunciada per ell el 20-N d’aquell any, el líder nacionalista proclamava el següent: “(...) vull fer una invitació a la societat catalana, i sobretot a aquelles persones que comparteixen la inquietud i la voluntat de construir la nació catalana, a repensar, actualitzar, posar al dia i per tant en bona mesura a refundar el catalanisme com a font d’energia i pont d’esperança per a una Catalunya millor. Com tota invitació, aquesta també té un caràcter obert i integrador, i no pas tancat i excloent”. La idea era clara: propiciar un debat sobre el futur del catalanisme i del dret a decidir amb persones de sensibilitats ideològiques i nacionals diverses. I tanmateix, la renovació del catalanisme passava, d’entrada, per adaptar-lo al procés de globalització, assumir la continuïtat a l’Estat del benestar, integrar-hi les polítiques de sostenibilitat, gestionar la diversitat cultural i identitària i impulsar el dret a decidir com una forma de regeneració democràtica. Des de la perspectiva de la renovació d’idees, la Fundació CatDem va rebre l’encàrrec d’integrar professionals i intel•lectuals en aquest debat, sense reclamar-los una filiació política concreta (a l’estil dels think thanks anglosaxons). Com es va constatar en la jornada del 13 de març d’enguany, en el marc de la qual es van presentar les conclusions del treball de les diverses comissions convocades per la Fundació CatDem, l’objectiu era sotragar el catalanisme clàssic amb propostes noves per poder satisfer els reptes de la Catalunya del segle XXI. Les conseqüències positives d’haver optat pel debat obert, fora del partit, va resumir-les molt bé Manuel Cuyàs en l’article CiU i els intel•lectuals: “Les forces polítiques han de comptar amb un coixí de pensadors. Fins i tot en aquest aspecte CDC porta avantatge al PSC, gràcies a la recapta de gent de lletra i estudi que ha fet a través de la Casa Gran i que han tingut un paper en la renovació del partit” (Avui, 30/10/10).

El canvi ha estat la principal idea de la campanya electoral de Mas. A diferència de la l’any 2006 (trufada d’errors i d’excentricitats que no van ser compresos per l’electorat i només dirigida als militants del partit), la campanya del 2010 ha estat plàcida i sense estridències. Això ha contribuït a consolidar l’obertura impulsada per la Casa Gran. Per contra dels efectes negatius de la pèssima campanya dissenyada per a José Montilla, la campanya convergent ha permès que el candidat esdevingués més pròxim, que emocionés amb les idees que exposava i donés la sensació de ser realment un líder. Amb un estil semblant a l’emprat per Barack Obama, Mas ha aconseguit confegir un relat creïble que ha ampliat l’àrea d’influència de la federació. Vistos els resultats obtinguts, és clar que la decisió d’aplegar sensibilitats diverses al voltant d’una il•lusió, d’un nou catalanisme i del dret de decidir, era una bona aposta. CiU ha ampliat la base electoral amb nous vots que només els arriben en dipòsit i no pas per adhesió. Entre aquests nous votants hi ha antics abstencionistes, socialistes desencantats i partidaris de la independència que no han optat per cap dels partits que la defensen obertament. En fi, que la tipologia dels més d’un milió de votants de CiU demostra que la casa és gran i plural.

Més d’hora que tard caldrà gestionar aquest èxit. Sens dubte, aquest serà el gran repte del pròxims anys, perquè el risc de decepcionar a l’electorat és molt elevat. CiU s’equivocarà si governa amb estil pujolià (perquè la realitat política actual no és la mateixa) i errarà el tret si no és capaç de satisfer les esperances que part dels catalans han posat en el seu vot. Per ara, sembla ser que el futur president ha captat el missatge i proclama en veu alta que CiU només és fedetari dels vots dipositats per construir la Catalunya millor que ell reclamava. “Ara toca responsabilitat, humilitat i esperança” —ha dit. Quan comenci el seu mandat, ja és veurà si és veritat, més enllà de tirar endavant les primeres propostes: aprimar l’administració, suprimir l’impost de successions, renegociar el deute de la Generalitat, refer i acabar el Quart Cinturó, eliminar els 80 km/ h. Però si l’acció del nou govern no recull la l’esperit del 10-J , aquell Som una nació. Nosaltres decidim, CiU s’errarà. En el debat Catalunya/Espanya no es pot tornar al passat, perquè fins i tot seria una traïció a la Casa Gran.

Però aquesta és una via que no pot assumir CiU en solitari. Al nou Parlament hi ha almenys 76 diputats sobiranistes que poden compartir la necessitat d’una Catalunya millor. Així doncs, és fonamental que durant aquesta legislatura CiU sàpiga crear sinergies amb tots aquells partits que vulguin fer avançar el país cap a la sobirania fiscal i nacional. Si CiU volia edificar una Casa Gran del Catalanisme, ho ha aconseguit. Ara cal evitar que s’hi facin esquerdes.

Article publicat al diari Ara, 2.12.2010

Bitllet publicat al diari Ara: Majories al Parlament

2010-12-01T10:03:00.001+01:00

Governar implica pactar. Aquí i arreu, és una evidència que el bon govern requereix de la creació de sinergies que permetin acords entre les diferents forces polítiques. Encara més si es tracta de qüestions que són cabdals per al futur del país. És el cas de la llei electoral catalana, una assignatura pendent des de fa 30 anys. Així doncs, seria bo que durant la nova legislatura s’encarés el repte d’aprovar-la. No serà fàcil. Feu comptes i comprovareu que l’aritmètica és complicada i tossuda: la lògica i els desitjos dels partits amb més presència al Parlament difícilment coincidiran amb els dels partits amb menys representació. Conclusió: estaria bé que una llei com aquesta obtingués el màxim consens possible, però és clar que només tirarà endavant si CiU i el PSC són capaços de posar-se d’acord.

Publicat al diari Ara, 30 de novembre de 2010

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Joan Carles Girauta, Jaume Roures, Xavier Sardà i Mònica Sabata

2010-11-30T10:08:00.003+01:00

La Trini i el Sàhara

2010-11-30T10:06:00.000+01:00

El conflicte del Sàhara ha esclatat de nou. I ho ha fet amb força. Els fets que inicialment van semblar uns aldarulls en un camp de refugiats al costat de la ciutat d’Al-Aaiun, han desembocat en un atac de les forces marroquines per ofegar una de les protestes sahrauís més importants dels darrers anys. L’entrada dels militars va provocar víctimes i caos. A més, durant els darrers dies han arribat notícies d’un enfrontament creixent entre les comunitats marroquines i sahrauís en l’interior de la mateixa ciutat. El que és més greu, però, és que tot això té lloc amb una total manca de transparència. Els periodistes tenen prohibida l’entrada i els cooperants han hagut de fugir per cames. En definitiva, a mesura que passen els dies creix la preocupació pel futur del poble sahrauí i creix, encara més, la incertesa sobre quan i com es resoldrà un conflicte que ja fa trenta-cinc anys que dura.

Dit això, no em puc estar d’assenyalar el paper galdós del govern espanyol, que és el mateix des de fa tres dècades, pel que fa a aquest conflicte. Lluny de destinar esforços a la mediació, el govern fuig d’estudi. Lluny de mantenir posicions clares i d’assumir la responsabilitat que li pertocaria, cada dia són més evidents les contradiccions de la flamant ministra d’Afers Exteriors, Trinidad Jiménez. D’una banda juga a l’ambigüitat, apel·la a la raó d’Estat i no s’atreveix ni a condemnar els incidents ni a demanar una investigació a les forces internacionals, però, entretant, s’ha esbombat que fa tres anys —quan encara no ostentava el càrrec actual, doncs— tenia posicions ben diferents. Aleshores Jiménez exigia al govern espanyol, que en aquell moment presidia el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que garantís l’exercici del dret a l’autodeterminació al Sàhara Occidental. Caram! Tothom té dret a canviar. Ara bé, la qüestió del Sàhara no té rèplica, digui el que digui ara la ministra: el Marroc vulnera sistemàticament els drets humans dels habitants sahrauís.

A què espera la ministra socialista Jiménez per actuar? I és que la pregunta que algú haurà de resoldre és per què el govern espanyol se situa permanentment entre l’espasa i la paret? I la Unió Europea, què fa? On són ara els mediadors de Nacions Unides? És que els mediadors de Nova York fan prou per facilitar que el govern marroquí i els representants del Front Polisario negociïn de veritat? Davant tanta incertesa, tanmateix hi ha coses que estan clares: que es pot afirmar que el Marroc és important per a garantir la seguretat al nord d’Àfrica; que els EUA donen suport al Marroc sense vacil·lar i, finalment, que Ceuta i Melilla són el punt feble d’Espanya. En definitiva, per tot això i més la carpeta del Sàhara Occidental continua aturada. Però ara la situació és diferent, més que demanar el necessari referèndum d’autodeterminació, ara és prioritari reclamar el respecte pels drets humans.

Article publicat a Eldebat.cat, 27.11.2010

Àudio de la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes. A taula: Agustí Colomines, Jaume Roures, Xavier Sardà i Mònica Sabata

2010-11-22T13:05:00.002+01:00

Campanya ni-ni: ni trempadora, ni engrescadora

2010-11-19T09:52:00.002+01:00

La campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 28 N és estranya, llarga i desfigurada (tal i com afirmaven ahir alguns opinadors d’aquest mateix diari molt encertadament). I és l’evidència que, de fet, la precampanya ha durat quatre anys i té com a conseqüència una important i preocupant buidor en el contingut de les propostes d’aquesta primera setmana, al mateix temps que genera un cansament que va en augment dia a dia. Davant aquest panorama, hi ha partits que opten per llençar missatges que tan sols expliquen tímidament les seves propostes, quan sovint estan trufades de reserves, de precaucions i d’excessives tàctiques. N’hi ha altres que opten directament per les campanyes que van en contra de la bona comunicació (per exemple, els ni-ni del PSC) o bé que opten per l’atzagaiada, les sortides de to o les excentricitats. En fi, mentre que la campanya és viscuda pels partits polítics com el període previ al judici final, la resta dels comuns mortals la seguim en silenci i esperem que arribi el dia D i l’hora H per poder anar a votar.

La normativa dels blocs electorals, els quals imposen temps i ordre d’aparició de les diferents formacions en la informació política durant la campanya, serveix d’excusa per llançar-se pel pedregar. I és que mentre els pocs defensors de la llei i el sistema afirmen que els blocs garanteixen un repartiment just del temps entre els partits que tenen representació parlamentària, servidora creu que, com s’està demostrant, els blocs contribueixen a frivolitzar la campanya i, per extensió, la política. Precisament perquè no poden optar als blocs que emeten les ràdios i les televisions públiques, tots els partits minoritaris s’han empescat un estirabot per poder cridar l’atenció i aconseguir uns segons de publicitat gratuïta als mitjans de comunicació. Estem entrampats, doncs, entre els blocs que resten llibertat als periodistes i la pallassada que frivolitza la política catalana. Els videojocs que permeten a una candidata matar immigrants i independentistes; els orgasmes de noies socialistes que van a votar Montilla; els gemecs simulats d’una parella en plena còpula en una casa pija o bé la desfilada de gent despullada rere el candidat Albert Rivera (que aquest cop ha optat per presentar-se més tapadet) són alguns dels exemples d’una campanya electoral que es va fent ridícula a mesura que passen els dies. Hi ha casos que són una vertadera ofensa a la intel•ligència dels votants.

Paral•lelament a aquests despropòsits, també assistim a una espanyolització exagerada de la campanya, cosa que només té sentit per als dos partits que obeeixen les instruccions que provenen de Madrid (PSC i PP) i que juguen la partida de les eleccions catalanes amb clau espanyola (el futur del PSC i el PSOE després de l’esperada derrota dels socialistes catalans o bé la batalla de Rajoy per derrotar Rodríguez Zapatero). Comptat i debatut, aquesta campanya electoral no és cap joia i tan sols deu fer trempar al senyor del vídeo pseudoporno de la Montserrat Nebrera. Ara bé, encara que aquesta sigui una campanya esmorteïda i que no aporti novetats a la història política del país, tots els partits tenen un objectiu comú: reclamar la participació. La comparteixo. No en va, en democràcia els ciutadans tenim el dret i el deure d’opinar sobre quin futur volem per al nostre país. I és que, al capdavall, hi ha indicis prou clars que aquestes eleccions són transcendentals. Als candidats els queda una setmana per combatre l’abstenció i més val que s’oblidin de les xarlotades si no volen que augmenti encara més del previst.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 19.11.2010

Àudio de la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Joan Carles Girauta, Jaume Roures i Mònica Sabata

2010-11-15T12:21:00.000+01:00

Àudio de la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Joan Carles Girauta, Xavier Sardà, Agustí Colomines i Mònica Sabata

2010-11-08T16:55:00.001+01:00

L'agenda política del 29 N

2010-11-05T08:29:00.000+01:00

Dimarts passat vaig tenir l’honor de participar en l’entrevista a Joan Laporta que va organitzar aquest diari electrònic conjuntament amb Nació Digital. La trobada amb el candidat de Solidaritat Catalana per la Independència fou agradable i il•lustradora perquè ens va exposar clarament quin és el seu full de ruta: aconseguir 68 diputats al Parlament de Catalunya per poder proclamar la independència. Ras i curt: aquesta afirmació voluntarista respon al convenciment que diu tenir Laporta que a Catalunya existeix una majoria social favorable a la independència. Ens ho va dir ell mateix durant la trobada a l’Ateneu Barcelonès. De tornada cap a casa pensava en tot el que l’expresident blaugrana ens havia dit i vaig arribar a una conclusió: malgrat que em pesi, em temo que l’agenda política a partir del 29 de novembre no passarà per proclamar la independència de Catalunya. Què caldrà fer, doncs, des del món independentista?

Doncs bé, jo crec que els independentistes tenim un repte immediat (que també el tenen tots aquells que defensen la democràcia): continuar impulsant l’exercici del dret de decidir. Les comissions de viles i ciutats que van organitzar les consultes sobre la independència van fer una tasca ingent i molt important. Sobretot perquè han fet normal la idea que en democràcia la gent té dret a dir-hi la seva. Té el dret de decidir. Ara arriba l’hora d’organitzar la consulta a la ciutat de Barcelona i sens dubte, aquesta serà la prova definitiva. La prova del cotó sobre la fortalesa dels sobiranisme. El 10 d’abril del 2011, Barcelona pot donar un impuls a la lluita per la llibertat. És a dir, d’entrada pot superar (espero que sense massa problemes) els índexs de participació de la consulta de la Diagonal, organitzada de manera potinera per l’equip de l’alcalde Jordi Hereu (i ben car que li va costar al primer tinent d’alcalde, Carles Martí), però també pot afavorir noves aliances municipals. Tot fa pensar que el candidat republicà, Jordi Portabella, el candidat convergent, Xavier Trias i el candidat ecosocialista, Ricard Gomà, donaran suport l’exercici de democràcia que és la consulta, mentre que els socialistes se’n desentendran o bé faran companya en contra. Així doncs, la consulta a la ciutat comtal demostrarà qui està a favor i qui està en contra del dret de decidir, que és també un deure, i es demostrarà, una vegada més, a pesar que els seus socis ho obvien sistemàticament, que els socialistes són un fre per a l’expansió del sobiranisme. Quina feinada, oi? És que no creuen vostès que sobiranitzar Barcelona és el pas previ a assolir la independència? Jo n’estic segura.

I encara tenim un altre repte que caldrà assolir a més llarg termini: construir la unitat i eixamplar la base del sobiranisme. És a dir, fer créixer la majoria social per la independència. Servidora creu, a diferència del que pensa el candidat Joan Laporta, que a Catalunya encara no existeix aquesta majoria social, com es palesa sovint a la capital. Ara bé, una cosa és ben clara i ho he repetit sovint: la sentència del Tribunal Constitucional ha obert els ulls de molta gent respecte de l’impossible encaix de Catalunya a Espanya, almenys en els termes que s’havia plantejat fins ara. Aquest és l’únic avantatge que hem tret de la maleïda sentència. Així doncs, Així doncs, el futur de l’independentisme passa, també, per teixir una majoria social favorable a la sobirania catalana i, en conseqüència, per crear aliances polítiques i unes xarxes socials que siguin fortes i sòlides. Aquesta és una de les assignatures que ens queda pendent l’endemà del 28-N.

Article publicat a Elsingulardigital, 5 de novembre de 2010

Àudio de la tertúlia a Catalunya Ràdio amb Xavier Sardà, Magda Oranich, Jaume Roures i Mònica Sabata

2010-10-26T15:15:00.000+02:00

Què passa amb l'independentisme?

2010-10-22T09:43:00.004+02:00

Som a les portes d’unes eleccions i les enquestes no auguren uns bons resultats per a l’independentisme català. Fins ara, totes les previsions indiquen que el partit independentista amb representació parlamentària, Esquerra, perdrà escons. Al mateix temps, ningú no sap si Reagrupament o Solidaritat Catalana podran obtenir representació a la cambra catalana. Aquest mals auguris aparentment no encaixen amb l’agitació sobiranista del carrer, sobretot si tenim en compte que en els darrers anys s’han organitzat tres grans manifestacions sobiranistes: la del 18 de febrer del 2006 i la de l’1 de desembre del 2007, ambdues convocades per la ja gairebé desapareguda Plataforma pel Dret de Decidir, i la del 10 de juliol de 2010, coordinada, amb gran èxit, per Òmnium Cultural sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Tampoc no lliguen amb l’èxit del moviment de les consultes populars sobre la independència amb el qual s’ha aconseguit que més de mig milió de persones hagin exercit el seu dret de decidir. Així doncs, l’independentisme creix en la societat mentre que s’esllangueix en la seva representació parlamentària. Si observem que la discussió sobre la independència i la relació amb Espanya és més present que mai als mitjans de comunicació i que, a més, cada dia hi ha més persones que es declaren independentistes, què és el que passa? ¿Què impedeix que la potència d’aquests moviments es tradueixi en vots per a l’independentisme? I encara: ¿per què hi ha tants independentistes que votaran altres opcions polítiques?.

Deu haver-hi moltes raons per explicar aquest fenomen, per bé que per part meva tinc una hipòtesi concreta. Em fa l’efecte que en el món de l’independentisme hi ha massa immadureses. En primer lloc, és evident la debilitat de la massa social, cosa que no ajuda a la consolidació d’un projecte polític sòlid i creïble. En segon lloc, la manca d’unitat. Esquerra i les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) es declaren d’esquerres, per bé que difereixen en l’estratègia a seguir. A més, tinc la impressió que l’aliança d’ERC amb els seus aliats governamentals durant els darrers set anys l’han allunyat de l’independentisme clàssic i això ha tingut com a conseqüència la pèrdua suport electoral. El fet que les CUP encara no s’hagin decidit a fer el pas a la política nacional dificulta les aliances i tampoc no deixa sospesar l’acceptació de la seva proposta a l’àmbit nacional. Però el defecte de la fragmentació s’agreuja quan diversos grupuscles (tant els antics com els més nous) intenten fer-se un lloc en el panorama polític català advocant per un independentisme condicionat per les urgències. Les presses no són bones i per això em fa l’efecte que les noves formacions s’erren en defensar unes opcions que encara són lluny de representar la realitat actual del país. Per dir-ho amb totes les lletres: és evident que no serà possible declarar la independència el 29 de novembre perquè la societat catalana encara no és independentista de forma majoritària.

Davant la perspectiva que la presència parlamentària independentista minvi, no els quedarà més remei que repensar-se de debò, tenint en compte les diverses sensibilitats independentistes. Al capdavall, algú haurà d’explicar què passa, per què quan el debat sobre la independència és al carrer els partits polítics independentistes són tan poc efectius.

Article publicat al Singulardigital.cat, 22.10.2010

La batalla dels cara a cara

2010-10-20T09:52:00.001+02:00

La celebració d’uns debats cara a cara entre el president José Montilla i el cap de l’oposició, Artur Mas, encara és una incògnita. En el moment d’escriure aquest article continua la picabaralla i el debat encès sobre la idoneïtat dels acaraments i sobre com s’han de celebrar. I és que la mateixa proposta de fer dos debats televisats ja s’ha convertit en una controvèrsia de la campanya electoral.

Crec que els responsables de campanya del PSC s’equivoquen de ple en l’estratègia. I ho crec per diverses raons. En primer lloc, la petició de fer un debat en castellà és una provocació i només abona un espectacle de declaracions i contradeclaracions destinat al fracàs, a més de ser antic, atès que aquest país ja fa temps que ha assumit que és un sol poble. Servidora creu que aquesta no és una bona manera d’acostar la ciutadania a la política. Al contrari, avorreix. En segon lloc, és important saber en quin mitjà es retransmetrà aquest debat en castellà. Per a mi, només té sentit fer-lo en castellà si aquest debat s’emet a Espanya amb la voluntat d’explicar millor la realitat catalana. Això significa garantir que alguna cadena privada l’emeti en prime time per a tot l’Estat. Sincerament, tinc els meus dubtes que n’hi hagi cap que hi estigui interessada. ¿Vostès creuen, per posar un exemple, que Telecinco deixarà d’emetre un programa tan rendible com ‘Sálvame’ o bé un d’aquells culebrots que tenen tanta audiència per donar veu als dos candidats catalans? Em fa l’efecte que ja en saben la resposta. Si el debat en castellà només ha de ser televisat a Catalunya, i només té l’objectiu de satisfer la parròquia socialista del Baix Llobregat i insistir en la Catalunya dual que defensen el PP i Ciutadans, llavors és un error notable. Aquesta segona hipòtesi tradueix l’interès electoralista del PSC. En tercer lloc, dubto que un cara a cara entre Montilla i Mas afavoreixi el candidat socialista. Com que el president és qui va per darrere del candidat opositor en totes les enquestes, un cap de campanya intel·ligent hauria d’evitar que debatés amb un rival que és més poderós en molts sentits. En aquest sentit, l’estratègia socialista és desesperada.

En conclusió. Ara mateix, crec que aquests cara a cara ja estan tenyits de massa polèmica i, per tant, que el millor fóra que els dos partits acceptessin un debat més clàssic –a l’estil dels que ja són habituals a la televisió pública catalana– per debatre coralment les propostes de cadascú. Al capdavall, el bipartidisme no és el model polític que impera a Catalunya, atès que, de moment, al Parlament hi són representats sis partits diferents.

Article publicat a eldebat.cat, 20 d'octubre de 2010

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes amb Xavier Sardà, Alex Salmon, Agustí Colomines i Jaume Roures

2010-10-19T17:57:00.002+02:00

23 d'octubre - X JORNADES DE LA FOCIR: La diplomàcia cultural al servei de la projecció internacional de Catalunya

2010-10-19T17:51:00.001+02:00

X JORNADES DE LA FOCIR: La diplomàcia cultural al servei de la projecció internacional de Catalunya

Ja tenim aquí el programa de les X Jornades de la FOCIR que tindran lloc el proper 23 d’octubre a l’Institut d’Estudis Catalans. Donat el valor que tenen els aspectes culturals en la construcció de la identitat de Catalunya i el pes creixent dels aspectes socials i humans en les relacions internacionals, hem cregut convenient que les Jornades d’enguany es centrin en “La diplomàcia cultural al servei de la projecció internacional de Catalunya”.

L’obertura de l’acte serà a càrrec del president del Parlament, Ernest Benach, i d’Ignasi Doñate, director general de Projecció Internacional de les Organitzacions Catalanes. El programa seguirà amb una conferència inaugural impartida per Samuel Jones, investigador en política al Departament de Cultura, Mitjans de Comunicació i Esports de Demos, think tank britànic, i coautor del llibre Cultural Diplomacy.

La primera taula rodona porta com a nom “El paper de la cultura en la diplomàcia dels governs subestatals” i comptarà amb la presència de Ferran Mascarell, ex conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya i actual conseller delegat de RBA Audiovisuals, Eduard Miralles, president de la Fundació Interarts, Collin Hicks, ex director de Serveis Culturals a l’Oficina del Govern del Quebec a Londres i Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull. Aquesta taula es planteja com un espai de reflexió sobre el paper de la cultura com a facilitadora de les condicions en l’acció política dels governs subestatals.

La segona sessió es centrarà en “La diplomàcia cultural: una oportunitat per a la cooperació i creació de xarxes" i parlarà sobre les oportunitats que ofereixen les xarxes, com a iniciatives promogudes des de la societat civil, per a la diplomàcia cultural. En ella intervindran Josep Altayó, tècnic superior de la Diputació de Barcelona, Rossend Sanglas, director de projectes de Cooperativa 70, que centrarà la seva intervenció en cultura i esport, el PEN Català i en Quim Arrufat del CIEMEN. Les dues sessions comptaran amb tres intervencions i la presentació d’un cas de bones pràctiques.

Podeu formalitzar la vostra inscripció de manera gratuïta per correu electrònic a secretaria@focir.cat o bé al telèfon 93 269 05 40.

Descarregar programa: http://www.focir.cat/pdf/programa%20preliminar.pdf

Àudio de la tertúlia a Catalunya Ràdio amb Agustí Colomines, Joan Carles Girauta i Xavier Sardà

2010-10-12T00:40:00.000+02:00

Els àngels i els dimonis del PSC

2010-10-08T11:50:00.005+02:00

Totes les enquestes publicades fins ara indiquen que el PSC va clarament de baixa. I hi va tant, que fins n'hi ha que vaticinen el pitjor resultat de la seva història. Encara més, fa pocs dies una publicació poc sospitosa de ser contrària als socialistes afirmava que un de cada quatre catalans prefereix que CiU governi sola. Al mateix temps, aquest sondeig també indicava que, en cas que no pogués ser, ERC és el soci preferit per fer un pacte de govern. Així doncs, aquesta mostra posa en relleu que la fórmula del tripartit està en crisi. Fins aquí, cap novetat: els mateixos socis del Govern d’Entesa s’han manifestat equidistants respecte de la coalició. Avui dia, només el soci minoritari, ICV-EUiA, defensa amb una certa vehemència la reedició del tripartit. Però tornem al PSC.

A la seu del carrer Nicaragua hi ha persones molt intel•ligents i molt bregades en l’art de les campanyes electorals. Tothom sap que els partits grans i amb possibilitats -i voluntat- d’arribar al poder tenen autèntics especialistes en la matèria. Davant la desfeta que s’anuncia, el PSC pot decidir-se per una estratègia força simple: optar i apostar per tot. Per això, ha fet les llistes que ha fet i per això permetrà que existeixin contradiccions entre la consellera de Justícia, Montserrat Tura, número dos de la llista i representant del sector catalanista, i el Ministre de Treball, Celestino Corbacho, número tres de la llista i exponent màxim de l’opció espanyolista del partit. Sense anar gaire lluny, aquesta setmana n’hem tingut la primera mostra.

Com vostès deuen recordar, el ministre impulsor de la contestada reforma laboral va gosar dir que un procés d’independència de Catalunya seria com un divorci “traumàtic” i, per reblar-ho, va afegir que podria generar violència. He de dir, d’entrada, que l’estratègia de la por em sembla molt poc ètica i, a més, poc sàvia. Evidentment, puc comprendre i puc acceptar que el ministre defensi el seu imaginari -és a dir, la unitat d’Espanya-, però no puc compartir que un polític de llarga i contrastada trajectòria vulgui explicar el que està passant a Catalunya amb una imatge tremendista de l’independentisme i dels anhels de llibertat que l’acompanyen. I encara s’entén menys quan no es tracta d’un d’aquells tertulians ultres d'Intereconomia TV, sinó d’un candidat a les eleccions del 28 N. Com si es tractés de fer de poli bo, la consellera Tura va matisar les declaracions de Corbacho i va explicar que “el PSC només demana als defensors del divorci que expliquin com portaran a terme aquests procés”. És per això que tots dos són presents en la candidatura socialista: els cal l’àngel i el dimoni.

En conclusió, la precampanya i la campanya es presenten entretingudes. Probablement, doncs, aquesta no serà l’única vegada que veurem en acció les dues ànimes del PSC. Els spin doctor socialistes deuen haver arribat a la conclusió que les dues són necessàries per salvar-se de la davallada. Vejam si així els voten els que creuen en l’Espanya federal i els que entenen Espanya com una única pàtria. Aquest és un debat de fons, una batalla ideològica, que els socialistes han soterrat durant molt de temps. Potser ara, quan s’anuncia el postmontillisme, tornarà a revifar la polèmica entre els àngels i els dimonis. Al capdavall, aquesta polèmica és més vigent que mai a Catalunya.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 08.10.2010

Antisistema no vol dir brètol

2010-10-07T23:29:00.001+02:00

Arran dels aldarulls del 29-S al centre de Barcelona, el mot antisistema s'ha convertit en habitual a la premsa. Se'n parla a tothora. Com sempre passa, les opinions han estat diverses. Ara bé, servidora no pot estar d’acord amb algunes de les generalitzacions sobre què comporta autoproclamar-se antisistema. Com tampoc no comparteixo determinades confusions. M’explicaré.

Em fa l'efecte que algunes valoracions sobre els antisistema són excessivament reduccionistes i han acabat posant al mateix sac conceptes que no em semblen equiparables. Els ho diré ben clar: per a mi una cosa és declarar-se antisistema i una altra de ben diferent esdevenir un brètol o un lladre amb l'excusa d'estar contra el sistema.

Aturem-nos, doncs, en la definició d’antisistema, perquè no és senzilla. Quan parlem dels antisistema ens referim a aquella persona o a aquell col•lectiu que té una visió diferent del món i que pren unes opcions contràries a les que imperen, ens governen o estan instituïdes per l'statu quo. Personalment, em complau més parlar d’altermundistes que no pas d’antisistema, però lamentablement sovint és més senzill definir els partidaris d'un altre model social a la contra que no pas com a alternatius de veritat. Així és com es ridiculitza una visió alternativa del món. Amb l'etiqueta d’antisistema s'identifica, per exemple, els que creuen que els partits polítics haurien de funcionar d'una altra manera; els que pensen que l’accés a la vivenda hauria de ser més senzill; els que creuen que un altre món és possible; els okupes; els que creuen que el sistema d’institucions internacionals hauria de reformar-se; els que defensen la independència; els que promouen que l’ordre mundial hauria de ser més just; els que defensen que s’hauria d’instituir una taxa mundial que gravés les transferències bancàries (l'anomenada Taxa Tobin des del 1971) i d’un llarg etcètera referit a causes diverses.

Ara bé, una cosa són les ideologies i les maneres diverses de veure el món i una altra les pràctiques violentes. Com que estic convençuda que durant els disturbis de la vaga general algunes actuacions van ser causades per brètols i lladres que, senzillament, no eren antisistema, crec que és un error posar-los a tots al mateix sac. Com també és un error que els mateixos alternatius no controlin qui es fica a casa seva. A Barcelona hi ha violents que s’apunten a qualsevol protesta amb una agressivitat reprovable i condemnable del tot. L’actuació d’aquests personatges és simple: la qüestió és rebentar-ho tot, més enllà que allò que els en doni l'oportunitat sigui una causa justa que ells embruten. En fi, hi ha personatges que actuen segons la màxima que l’ocasió fa el lladre. Mai millor dit! La defensa d’una ideologia concreta és el de menys. Aquesta violència s’ha de combatre amb contundència, però sense confondre els uns amb els altres. És que sinó es condemnarien les causes nobles per culpa d'uns brètols els actes dels quals les converteixen en innobles.

Article publicat a Eldebat.cat, 07.10.2010

El Tercer Sector i la incidència política

2010-10-07T23:07:00.002+02:00

“S’ha de passar d’una ciutadania pacient (que rep, es queixa i reclama) a una ciutadania co-responsable que sigui activa, participi i s’impliqui”. Pau Vidal, coordinador de l’Observatori del Tercer Sector, va fer aquesta afirmació durant la conferència inaugural de les jornades La incidència política al Tercer Sector: on estem i on anem?, organitzades per la Fundació Pere Tarrés, Intermón Oxfam, Setem i pel mateix Observatori. Els he de dir que les comparteixo plenament. És més, crec que resumeixen a la perfecció el rol que la societat civil organitzada haurà de desenvolupar durant els propers anys perquè, en definitiva, fixen allò que crec que són dos dels principals objectius del Tercer Sector del segle XXI: la capacitat d’influir i la voluntat d’incidir. Ara bé, com que aquesta capacitat d’influir i d’incidir en la política del país no és ni instantània ni casual, cal que ens plantegem els reptes que suposa intentar d’assolir-la. Voldria assenyalar-ne tres.

Primer repte. Les organitzacions del tercer sector han d’estar convençudes de la capacitat que tenen d’actuar com a actors polítics i han d’identificar els moments en què la seva participació i incidència és vital per provocar la transformació. Durant els darrers anys, moltes entitats han assumit aquesta missió i han començat a actuar en aquest sentit. Fins al punt que ja és reconegut que hi ha entitats que poden contribuir a la renovació de les formes de fer política i, també, a regenerar-la per aturar el descrèdit de la política partidista. En el futur caldrà universalitzar aquesta voluntat d’actuar per canviar la realitat.

Segon repte. Guanyar independència econòmica per poder actuar amb més llibertat. És evident que moltes entitats del tercer sector ofereixen activitats i serveis que l’administració no pot assumir per diverses raons. Per tant, és lògic que una part important de la dotació econòmica d’aquestes organitzacions provingui dels fons públics. Ara bé, també s’ha de ser conscient que la dependència econòmica excessiva dels pressupostos públics pot fer minvar la capacitat d’actuació i pot condicionar les activitats i les campanyes. Que les entitats tinguin finançament públic és normal i lògic, però el tercer sector haurà de fer un esforç per tal de diversificar en el futur els ingressos que obté. Per aconseguir-ho fóra vital adoptar un model de funcionament semblant al sistema anglosaxó i tenir una millor llei de mecenatge.

Tercer repte. Obtenir més presència als mitjans de comunicació. La voluntat d’incidència significa, obligatòriament, guanyar espai a la premsa. Lamentablement, aquesta és una assignatura pendent per a moltes entitats del sector. I no ho és ni per deixadesa ni per manca de recursos assignats a aquesta tasca. Al contrari. Però la qüestió és que massa sovint els temes de l’agenda del Tercer Sector no resten recollits pels mitjans de comunicació tradicionals. Ho podríem atribuir a moltes raons, però és molt probable que calgui atribuir-ho a una manca d’adaptabilitat al dia a dia; al fet que s’estigui desconnectat del món de la comunicació o bé a la manca de contactes concrets. És per això que crec que les entitats haurien de ser capaces de potenciar lideratges públics forts (tot reforçant els lideratges socials, generalment força anònims, que ja existeixen) i cercar les complicitats adequades per obtenir més espai arreu. Les xarxes socials vinculades a Internet ja fan feina en això, atès que el Tercer Sector és prou actiu en aquest camp. Ara, però, toca obrir les portes del mitjans tradicionals.

Post publicat al blog Xarxanet.org, 04.10.2010

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes, amb Agustí Colomines, Xavier Sardà i Jaume Roures

2010-10-04T15:39:00.000+02:00

Ara, una gran noticia

2010-10-04T15:26:00.001+02:00

Les primeres notícies sobre l’aparició d’un nou diari al nostre país em van arribar ja fa molts mesos. Primer, en forma de rumor. Més tard, convertit en informació molt més acurada sobre el grup promotor, cultural i empresarial, que volia crear-lo. Després he conegut els noms concrets de les persones involucrades. Es deia que volien fer un diari “diferent”. Després d’una reunió amb Ignasi Aragay (cap d’Opinió) durant la qual va invitar-me a col·laborar-hi amb arguments molt sòlids, la curiositat que havia tingut a l’inici s’ha convertit en una certesa. A la fi ho he tingut clar: l’aparició del diari ARA és una gran noticia. I servidora, com no podia ser d’una altra manera després de tants bons auguris, creu que l’ARA és allò que se’n diu una nova finestra d’oportunitats. És per això que no m’hi he pensat ni cinc minuts per participar-hi.

La crisi econòmica, social, política i fins i tot de valors que tenalla el nostre país i el món sencer és profunda. Al mateix temps, els canvis produïts per la globalització i la possibilitat (la necessitat i tot) de conèixer el que passa al món amb rapidesa exuberant obliga a fer molts canvis als mitjans de comunicació. Així doncs, que algú inventi un nou projecte amb voluntat d’explicar l’actualitat en diversos formats és, en definitiva, una mostra de valentia i una sort per a tots els que podrem gaudir-ne. Per a mi, l’ARA serà una veu independent, fresca, innovadora, entusiasta, moderna, pròxima, jove, amb molta opinió i amb una nova manera de fer periodisme. Encara més, crec que és una aventura que contribuirà a regenerar el món de la premsa i que sabrà donar visions plurals i fonamentades de tot el que a partir del 28-N passi al nostre país i al món.

És per tot això, i per molt més que ja es veurà, que jo m’apunto a l’aventura. I vostès?

Article publicat al blog http://www.arafaremundiari.cat/, 4.10.2010

Entrevista de la sèrie "L'endemà de la independència" sobre les relacions internacionals

2010-10-04T15:23:00.001+02:00

'Cal crear una marca Catalunya positiva, nova i autèntica, que s'exporti a l'exterior'

L'èxit de la proclamació de la independència de Catalunya i el futur de l'Estat català pot dependre en bona part de la reacció que desperti entre la comunitat internacional. És per això que una de les assignatures pendents és millorar la imatge de Catalunya i l'independentisme català per contrarestar la visió esbiaixada que difonen els corresponsals establerts a Madrid d'alguns mitjans de comunicació. En la quarta entrega de la sèrie d'entrevistes l'Endemà de la independència, Mònica Sabata, presidenta de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) defensa la necessitat de 'crear una marca Catalunya positiva, nova i autèntica que s'exporti a l'exterior'. En l'entrevista, Sabata aborda com haurien de ser les relacions diplomàtiques de l'Estat català amb la resta de països, amb l'Estat espanyol i amb la resta de territoris dels Països Catalans.

- La Catalunya independent haurà de trenar una xarxa d'ambaixades? Quins beneficis pot tenir?

Qualsevol país del món ha de tenir representació a l’exterior. Així doncs, el dia que Catalunya sigui independent haurà d’establir una xarxa d’ambaixades per poder donar cobertura als catalans i catalanes a l’estranger i per establir relacions polítiques amb els representants dels països receptors. Les ambaixades també hauran de promoure la cultura catalana i els negocis en aquests països. Per tant, aquestes ambaixades seran claus per representar els interessos econòmics dels empresaris catalans a l’exterior i seran un dels principal instruments per a les relacions diplomàtiques. La representació cultural i econòmica al món contribuirà a donar a conèixer Catalunya.

- Els països també hauran d'obrir ambaixades a Catalunya. Què comportarà?

Ara mateix Catalunya ja compta amb la presència d’un cos consular acreditat molt nombrós. El fet que Catalunya esdevingués un estat implicaria, molt probablement, la transformació d’aquests consolats en ambaixades i l’augment de la presència internacional a Catalunya. La presència de noves ambaixades a Catalunya també podria contribuir a l’establiment de noves empreses al territori català. Per això, les relacions amb el cos consular a Catalunya hauran de ser prioritàries per al Conseller o Consellera de Relacions Internacionals (perquè jo penso que aquesta conselleria hauria d’existir en un futur no gaire llunyà).

- Hem de contemplar la possibilitat que alguns països trenquin relacions amb Catalunya?

Aquest fet dependria sempre de les condicions amb les quals s’aconseguís la independència i els reconeixements que obtingués. Un exemple d’això ha estat el procés que ha seguit Kosovo. Crec que serà molt important el coneixement positiu previ que pugui tenir-se de Catalunya en l’àmbit internacional.

- Quin paper jugaran les actuals delegacions de la Generalitat a l'estranger?

Un cop existeixin les ambaixades, el rol de les delegacions haurà de canviar. És a dir, totes les funcions que desenvolupen les delegacions (culturals, comercials i davant les institucions multilaterals) podrien ser assumides per la xarxa d’ambaixades. Per tant, crec que les funcions de les delegacions actuals quedarien incloses en les ambaixades en cadascun dels països corresponents. Les ambaixades durien a terme la tasca de la diplomàcia tradicional. Però a més d’aquesta, crec que Catalunya haurà d’apostar pel foment d’una nova diplomàcia, la diplomàcia cultural o la diplomàcia pública. És a dir, la diplomàcia del segle XXI ja no pot estar només basada en la que es duu a terme pels estats sinó que ha d’estar basada també en les relacions que s’estableixen des de les organitzacions no governamentals, les empreses i les entitats culturals. Per això, si Catalunya vol ser un país modern, haurà de fomentar-la i tenir-la en compte. Les ambaixades catalanes hauran, per tant, de posar-se al servei d’aquesta diplomàcia pública.

- Catalunya és prou coneguda internacionalment? Té bona premsa? El coneixement previ ens ajudarà o dificultarà el desplegament en diferents àmbits després de la independència?

Catalunya no és prou coneguda a l’exterior. Encara més, en algunes ocasions el coneixement que se’n té no és precisament positiu. Això és preocupant. Per això convé fer, des d’avui mateix, una tasca ingent per promoure el coneixement a l’exterior de la Catalunya real. La imatge a l’exterior recolza en el conflicte i en el tòpic de les discussions entre Barcelona i Madrid. Aquesta és la imatge que massa vegades es ven a través dels grans diaris estrangers que tenen corresponsals a la capital espanyola i que tenen una informació esbiaixada de la realitat. Això és el que cal canviar des d’avui mateix. Una cosa diferent és la imatge que promouen les entitats catalanes que tenen reconeixement internacional i les empreses que ja treballen a l’exterior. La imatge dels mitjans de comunicació estrangers no crec que sigui positiva cara al moment de la independència. Més aviat al contrari. Per això, cal la creació d’una marca Catalunya positiva, nova, original, autèntica i veraç que sigui exportada a l’exterior.

- Quin paper poden tenir les entitats catalanes amb presència internacional a l'hora de contribuir a l'acceptació de l'Estat català? Quines poden jugar un paper més important en aquest aspecte.

Les entitats catalanes internacionalment reconegudes ja tenen ara un rol fonamental. En l’actualitat, mentre que el nostre govern no té competències plenes en la projecció internacional (perquè aquestes estan reservades al Ministeri d’Afers Exteriors), més de 215 entitats catalanes ja actuen arreu del món com a ambaixadores. Aquestes entitats tenen la capacitat d’influir en l’agenda política de les seves branques internacionals, estableixen relacions i creen xarxa, donen a conèixer Catalunya a l’exterior i, a vegades, formen part dels òrgans de govern internacionals. Així doncs, la seva contribució ja és avui clau en la internacionalització de la realitat catalana. De cara al futur cal elaborar un discurs més elaborat i una actuació més coordinada amb el govern. Només així, s’aconseguirà més potencial a l’exterior. Totes les entitats que tenen reconeixement internacional poden contribuir-hi, però m’atreviria a dir que aquelles que ja estan federades sota el paraigua de la FOCIR (Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes) tindran més capacitat d’organització i actuació conjunta. El treball que les prop de 60 entitats federades estan duent a terme els permet un millor coneixement de les estratègies de la diplomàcia pública i els ofereix una major capacitat de creació de xarxa.

- Com seran les relacions amb l'Estat espanyol després d'independitzar-nos?

Les relacions amb l’Estat espanyol, com les relacions amb qualsevol altre país del món, hauran de ser cordials, de col·laboració, de bon veïnatge i solidàries. Cal que siguin de la mateixa naturalesa que amb qualsevol altre estat de la Unió Europea, l’espai més proper a Catalunya. Ara bé, en el cas e les relacions amb Espanya, Catalunya haurà de posar-hi una especial atenció, en primer lloc perquè hi ha molts catalans que són d’origen espanyol i, també, perquè hi ha molts catalans que segurament continuaran vivint i treballant a Espanya. En definitiva, la història compartida en el passat obliga a ser especialment amatent en les relacions amb Espanya.

Qui podria ser l'Ambaixador/a de Catalunya a Madrid?

No ho sé ni ho puc saber, però haurà de ser una persona que hagi estat formada per fer carrera diplomàtica. Aquest tipus de formació és ja un repte de futur. De totes maneres, jo no donaria més importància a aquesta ambaixada per damunt de qualsevol altra, més enllà de les qüestions que comentava abans. Si en el futur, Catalunya té representació a tots els països del món (o gairebé a tots) voldrà dir que també la tindrà a Espanya, el seu país veí. Jo crec que és desitjable que la futura Catalunya pugui tenir unes bones relacions de veïnatge amb els països més propers, incloent-hi Espanya.

- Espanya tindrà ambaixador a Catalunya?

Jo crec que l’hauria de tenir. En condicions normals, l’hauria de tenir.

- Les relacions amb l'Estat espanyol seran més conflictives que amb la resta d'estats o millors pels vincles històrics i culturals, de proximitat que hi ha?

Jo crec que si considerem que Catalunya i Espanya són dos països democràtics, idealment no hi hauria d’haver conflictes. El veïnatge i la proximitat hauria de fomentar unes relacions sense conflictes. Ara bé, aquesta suposició implica una evolució important tant dins de Catalunya com dins d’Espanya. A Catalunya perquè obligarà a poder considerar Espanya al mateix nivell que altres països del món amb qui no hauríem de tenir cap conflicte. A Espanya perquè l’obligarà a acceptar democràticament que Catalunya ja no és una comunitat autònoma. A part d’aquestes qüestions, i tal com ja he esmentat abans, convindrà tenir en compte el passat comú que Catalunya i Espanya han tingut.

- Hi hauria un creixement de partits pancatalans a les Illes i al País Valencià?

Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià tenen realitats i ritmes diferents. Per tant, una potencial independència de Catalunya pot contribuir positivament perquè hi haurà un territori català amb competències plenes, però la mateixa situació també pot ser molt contraproduent per a les Illes i el País Valencià. Tot dependrà de l’actitud que es prengui des de Catalunya. És a dir, la independència de Catalunya no implicarà, almenys automàticament, que la realitat social valenciana i de les Illes canviï. La independència de Catalunya pot contribuir a millorar la situació de les Illes i de València si Catalunya sap fer-ho ben fet i no actua amb aire de metròpolis i sabent respectar la diferència i la diversitat dels territoris amb qui comparteix llengua i cultura. El mateix succeirà amb els partits polítics. A les Illes i al País Valencià hi ha partits espanyols i partits propis del territori, de la mateixa manera que succeeix a Catalunya. Jo crec que aquest fet és positiu perquè permet recollir millor la realitat social i política de cadascun dels territoris. Fins al moment, l’existència de partits pancatalans no ha estat ni important ni positiva. Per tant, crec que si algun partit s’ho plantegés hauria de repensar molt com ho fa.

- Canviaran les relacions diplomàtiques amb la Catalunya del Nord, el País Valencià, les Illes? S'intensificaran o disminuiran?

Les relacions canviaran, sens dubte. Crec que si Catalunya té competències plenes i Catalunya sap fer les coses ben fetes serà més senzill establir relacions amb la resta de territoris.

Entrevista a una servidora publicada al Directe.cat, 4.10.2010

Àudio de la tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes

2010-09-27T13:29:00.000+02:00

Temps de descompte

2010-09-24T10:31:00.003+02:00

La legislatura s’ha acabat. Com tots vostès saben, dimecres passat es va celebrar el darrer ple al Parlament de Catalunya. Per tant, i ara més que mai, som en un temps de descompte i el 28 de novembre marca totalment l’actualitat. En fi, quatre anys després de la presa de possessió de José Montilla com a 128è president de la Generalitat de Catalunya (el 28 de novembre del 2006), ens trobarem en una cruïlla. Servidora és de les que pensa que aquest encreuament té molta transcendència. No en va hi ha molta gent que creu que aquestes eleccions nacionals obriran la porta a l’inici d’una nova etapa.

Aquest nou període estarà profundament marcat per la crisi econòmica que patim des de fa tants mesos. Aquesta crisi condicionarà el nou govern (sigui quin sigui) i l’obligarà a adoptar mesures de recuperació de l’economia per a la creació de llocs de treball que redueixin l’esfereïdor 20% d’atur actual. També estarà absolutament condicionat per les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Ara mateix, és evident que l’encaix entre Catalunya i Espanya està més qüestionat que mai i la reivindicació del dret de decidir s’ha escampat com una taca d’oli. És per això que el nou govern no podrà continuar instal•lat en la dialèctica habitual amb relació a Espanya: la del peix al cove o bé la d’intentar que els polítics espanyols es tornin federalistes perquè aquesta és una quimera impossible. Caldrà forçar les coses amb l’objectiu de permetre que Catalunya avanci quant a la sobirania nacional, econòmica i social.

Amb tot, però, i abans de poder encarar aquests reptes, han de passar dos intensos mesos de precampanya i de campanya. Encara hi ha moltes incògnites per resoldre. Les enquestes indiquen unes tendències força clares però només seran les urnes les que determinin qui serà el vencedor., el que no vol dir que tingui capacitat per formar govern. La concurrència dels nous partits (bé siguin d’independentistes d’urgències incapaços de posar-se d’acord o bé d’ideologia liberal i espanyola) pot influir en el resultat final (almenys en part) i que l’abstenció serà un factor molt important a tenir en compte. I ho serà encara més segons com els partits encarin la jugada. Els parlo del to dels anuncis, de les argúcies i de les campanyes que ja s’han posat en marxa. Em temo que no anem bé. En aquests primers compassos els socialistes han aprofitat la campanya que explica l’obra de govern per atorgar-se-la, ignorant, un cop més, els seus socis de coalició; CDC va publicar una entrevista amb Pasqual Maragall que només va causar una discussió ridícula sobre la malaltia de l’expresident i ERC ha posat en circulació un vídeo (emulant, si bé en versió cutre, el famós Confidencial.cat que van criticar a cor què vols) amb la intenció d’atacar CiU. Em temo que aquest no és un bon començament. Aquest no és el camí que el president José Montilla va demanar. El recorden? Era allò del joc net. I ja ho veuen... Els ha durat ben poc.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 24.09.2010

L'economia de la felicitat

2010-09-14T09:52:00.001+02:00

El descans estival m’ha permès llegir un text que vull compartir amb tots els lectors de Xarxanet. Es tracta d’un discurs que Ben S. Bernanke (Governador de la Reserva Federal dels EUA) va adreçar a la Junta Directiva de la Universitat de Carolina del Sud i a tots els graduats durant la cerimònia d’obertura del curs 2010. El seu text porta el títol de The Economics of Happiness, és a dir, l’economia de la felicitat.

Bernanke distingeix entre felicitat i vida satisfeta, o sigui la satisfacció que hom té amb la vida. Segons ell, la felicitat es refereix a un estat personal de curt termini que depèn, entre altres aspectes, del caràcter de la persona i també de factors externs. En canvi, la satisfacció amb la vida correspon a un estat a llarg termini relacionat amb el benestar. De fet, Bernanke sosté aquesta distinció perquè arriba a la conclusió que els economistes no haurien de basar les seves teories sobre la felicitat de les persones a partir tan sols de la quantitat de béns materials que cadascú aconsegueix o de la seva renda. Afirma Bernanke que cal tenir en compte altres indicadors, com ara l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), una sèrie que va començar a elaborar fa 20 anys el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament Humà (PNUD) amb l’objectiu de mesurar el nivell de desenvolupament dels diferents Estats del món més enllà de l’economia.

Atès el poc espai d’aquest post, no els puc explicar extensament què diu Bernanke i en què consisteix l’IDH. Ara bé, faré servir un exemple del mateix autor que resumeix prou bé en què consisteix això de l’economia de la felicitat. Es tracta d’una anècdota sobre el 16è president dels EUA, Abraham Lincoln. Segons la història, Lincoln viatjava amb un amic en un carruatge durant una nit plujosa. Mentre cavalcaven, Lincoln va dir a l'amic que creia que els economistes podien parlar de la teoria que emfasitza la utilitat de la pròpia conducta perquè la gent sempre actua amb l’objectiu de maximitzar la pròpia felicitat. Per tant, no ho fan per cap altra raó. En aquell precís moment, el carruatge va creuar un pont, i Lincoln va veure un porc encallat al marge enfangat del riu. Va dir al conductor que s’aturés, va baixar, va lluitar contra la pluja i el fang i va rescatar el porc. Al final, va endur-se’l per portar-lo a un lloc segur. Quan Lincoln, tot enfangat, va tornar al carruatge, el seu amic va assenyalar-li que havia desmentit la seva hipòtesi. Ell mateix s’havia posat en una situació complicada i incòmoda per salvar un porc. "No, de cap manera", va dir Lincoln. "El que he fet és perfectament coherent amb la meva teoria. Si no hagués salvat aquest porc, m’hauria sentit terriblement malament."

Acabo. El resum de la història d’Abraham Lincoln (i per extensió la teoria de Bernanke) és ben senzill: per aconseguir la satisfacció amb la vida cal fer allò que cadascú cregui oportú, allò que a cadascú li vingui de gust i li generi benestar dins un marc ètic que no deriva, naturalment, del benefici econòmic. De fet, aquesta teoria no és nova, perquè ja quedava recollida en la filosofia de la llibertat del psicoterapeuta Erich Fromm (1900-1980), el qual abominava dels determinismes. Deixin-me que acabi aquest breu comentari parlant de la relació que veig entre vida associativa i economia de la felicitat: sempre defenso que aquelles persones que tenim la sort de participar i treballar en el tercer sector ho fem perquè ens agrada i ens enriqueix. Perquè és el resultat de la nostra manera d’entendre la vida. Per tant, i si tenim en compte les teories de Bernanke i de Fromm, cal concloure que treballar en aquest entorn ens acosta a la satisfacció amb la vida. Ens acosta a la llibertat. Que així sigui!

Publicat al blog de Xarxanet.org, 13.09.2010

Cooperació Dialogal

2010-09-13T17:09:00.003+02:00

L’alliberament d’Albert Vilalta i Roque Pascual va ser una molt bona notícia. Que els dos cooperants catalans poguessin tornar a casa va ser un èxit i un motiu d’alegria. No cal dir gran cosa més en aquest respecte, perquè l’important és que se’ls va poder rescatar sans i estalvis, per bé que probablement no aclarirem mai les incògnites relacionades amb el preu del rescat i els intercanvis pactats per deixar-los lliures. Com que cal defensar la vida de les persones per damunt de tot, perquè el primer dret humà és, precisament, el dret a la vida, no cal furgar més. Ara bé, un cop retornats, el seu cas és una oportunitat per plantejar-nos alguns dubtes que han quedat soterrats al llarg d’aquests mesos de captiveri. Em refereixo al meló que s’ha obert des que ja són aquí: la idoneïtat de continuar o no fent caravanes solidàries. L’alliberament dels cooperants catalans ens aboca, doncs, a la necessitat de fer un debat serè i franc sobre el tipus de cooperació que hem de dur a terme des de Catalunya. Deixin-me que els exposi algunes idees.

Sóc del parer que el model de les caravanes solidàries és obsolet i que ja no té sentit. Convé reconèixer que temps enrere va tenir-ne, de sentit: els parlo, per exemple, de quan es van enviar els combois als territoris de l’antiga Iugoslàvia o de les primeres caravanes cap al Sàhara. Aquestes caravanes pretenien, sobretot, sensibilitzar la gent i estimular la solidaritat. Avui dia, però, la inseguretat, la perpetuació de les dependències entre el sud i el nord que genera aquest model i la necessitat de noves formes de foment del desenvolupament situen aquest model als antípodes del que ha de ser la cooperació del segle XXI. Tal com fan moltes organitzacions del nostre país, servidora també defensa que la cooperació catalana s’ha de basar en el foment dels drets humans, la capacitació de la societat civil del sud i la creació de xarxes socials i cíviques que assegurin la continuïtat i la sostenibilitat d’aquesta cooperació. Del que es tracta és de deixar enrere un model assistencialista per tendir cap a un altre basat en la promoció d’un desenvolupament dialogal (que afavoreixi el diàleg entre els actors de la cooperació). I és que la cooperació dels països del nord amb els països del sud cal que obtingui uns socis locals fiables i que recolzi la potenciació de les diverses societats civils del sud, que és allò que en anglès en diuen “empowerment”. Només així es podrà ajudar a aprofundir la democratització d’aquests països, que és un dels principals factors per accedir realment al desenvolupament.

La discussió caldrà fer-la amb calma però també caldrà invertir per fer canvis importants en les ONG catalanes. Caldrà fer un control molt més rigorós dels fons públics (sense que això impliqui que la cooperació estigui exclusivament centralitzada en els estats nació, que és la temptació que ja ha insinuat el govern espanyol), com també caldrà fer avaluacions qualitatives dels projectes implementats. És a dir, si la cooperació es decideix a fer anàlisis sobre l’impacte de la seva acció i sistematitza la feina que es fa, aconseguirà tenir uns elements d’avaluació molt més objectius. Així és com es podrà reflexionar i planificar, conjuntament amb les contraparts locals, l’estratègia a seguir per garantir l’èxit de la cooperació. En d’altres països aquesta manera de fer és habitual. A Catalunya, encara no, perquè són poques les ONG que ho fan i perquè altres tot just comencen.

I això no obstant, hi ha un fet que no canvia per molts segrestos que hi hagi hagut: que la cooperació i la solidaritat són necessàries i que ho continuaran essent en el futur. El que també ha quedat clar és que la cooperació serà molt més efectiva si aconsegueix millorar la qualitat de les accions solidàries i se’n controlen els efectes. Aquest és el repte.

Publicat a eldebat.cat, 11/09/10

Àudio de la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio amb Manuel Fuentes

2010-09-13T10:31:00.000+02:00

ETA: entre l'esperança i l'escepticisme

2010-09-10T09:23:00.006+02:00

ETA va emetre un comunicat en què anunciava el cessament de les accions armades ofensives. Això ja ho sap tothom. Però no tothom creu que sigui una bona notícia. Servidora, sí. I tanmateix, aquesta bona notícia no és ni de bon tros completa. Ja fa molt de temps que al País Basc s’especulava amb la possibilitat d’una treva i amb el cessament de la violència. Per tant, l’anunci no és ni casual, ni fortuït, ni espontani. Molts factors hi poden haver contribuït, però voldria assenyalar-ne tres que en semblen cabdals: el recent anunci de l’acord entre l’antiga Batasuna i Eusko Alkartasuna (mitjançant el qual es comprometen a treballar a favor d’un estat basc independent per vies exclusivament pacífiques, polítiques i democràtiques); les gestions dels mediadors internacionals demanant un alto al foc definitiu i verificable per part dels organismes internacionals (recollit en la Declaració de Brussel·les presentada per l’advocat sud-africà Brian Currin) i, finalment, l’estrangulació dels drets civils d’una part important de la societat basca, sobretot des de l’aprovació el 27 de juny de 2002 d’una llei tan profundament antidemocràtica com és la llei espanyola de partits. En fi, és evident, i que ningú no en tingui cap dubte, que hi ha una part important de la societat basca que reclama obertament la pau i que demana un procés de resolució política del conflicte.

I això no obstant, l’anunci d’ETA no ha provocat l’alegria o una resposta massiva a favor de la pau. Tampoc no ha obtingut gaires adhesions per posar en marxa un procés de pau de veritat. Al contrari. La resposta més habitual ha estat l’escepticisme. Fins i tot el Partit Nacionalista Basc, que anteriorment havia apostat obertament per altres processos de diàleg, ara no s’hi apunta. Dubta de la treva d’ETA. Per la meva banda –diguin-me ingènua, si volen–, sóc dels que creuen que després de l’anunci d’ETA, i a pesar de tot, cal donar-hi una resposta política. En qualsevol procés de negociació per la pau, la política ha de tenir-hi un espai importantíssim. Ara és l’hora de posar les bases que assegurin que el País Basc avança cap a la pau d’una manera definitiva. Per tant, crec que és reprovable que ni el govern espanyol, ni el govern basc, ni el principal partit de l’oposició basca, no hagin comprès o no hagin volgut comprendre quin és el significat d’aquest alto al foc, atès que pot esdevenir el baluard de les llibertats públiques futures del País Basc. No és pot menystenir que el primer pas cap a la pau s’ha propiciat des del lideratge de l’esquerra abertzale i, per tant, que l’anunci d’ETA d’alto el foc segueix els passos de les decisions polítiques i no pas de la lògica armada. Ho deia clarament l’editorial del diari Gara de dilluns passat: “la clave sería, por tanto, entender que se ha producido un paso, justo cuando comienza el curso político, y que, más pronto que tarde, todo aquel que quiera que el cambio político se materialice, incluida la propia ETA, deberá propiciar nuevos movimientos, hasta arrastrar también a quienes puedan pretender que el reloj se pare hoy”.

Des del meu punt de vista la conclusió és clara. Com que vull ser optimista m’apunto al carro de l’esperança en contra dels escèptics. Defenso que l’anunci d’ETA és el començament d’un procés polític que, certament, pot ser difícil de sostenir. El camí a fer serà molt llarg i amb moltes tortes. I no cal dir que constatar-ho alimenta l’ambigüitat i els dubtes. Tanmateix, no malbaratem el somni d’assolir la pau amb una actitud que tampoc no l’assegura de cap manera. Donem una oportunitat al diàleg i ja veurem què passa.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 10.09.2010

Àudio de la primera tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio amb Manuel Fuentes

2010-09-08T08:09:00.002+02:00

La Garriga is playing for change

2010-08-30T13:37:00.008+02:00

Un projecte espectacular de bona gent i bons amics de la Garriga! Orgullosa de viure-hi!

Barcelona, ciutat de negocis

2010-08-05T09:49:00.004+02:00

Tot just fa una setmana es va conèixer que Barcelona ocupa la quarta posició en el rànquing europeu de les millors ciutats per fer-hi negocis. Crec que és una notícia fantàstica: la ciutat comtal se situa just després de Londres, Paris i Frankfurt en oportunitats positives per a les empreses i, a més, es considera la millor ciutat en qualitat de vida per als treballadors. En fi, tal com va afirmar Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquesta dada indica que la nostra capital ha aconseguit una imatge a l’exterior de metròpolis atractiva i competitiva. Això demostra, per tant, que l’esforç no s’ha fet en va. Ara bé, crec que convé reflexionar sobre algunes qüestions que també acompanyen la notícia.

En primer lloc, la bona imatge de Barcelona no concorda exactament amb el reconeixement que Catalunya té a l’exterior. És a dir, Barcelona és molt més coneguda al món que el nostre país, sobretot arran dels Jocs Olímpics de 1992. Però la culpa és, sobretot, interna. Massa sovint Barcelona, concretament el seu Ajuntament, han confegit campanyes de promoció de la ciutat aïllant-la en excés de Catalunya. Per contra, les campanyes sobre Catalunya sempre han recolzat en la imatge del cap-i-casal i les seves ensenyes. I això s’ha portat fins a l’extrem en la campanya publicitària de la Generalitat de Catalunya arran de l’Exposició Universal de Shangai, que s’ha fet amb un eslògan ben clar en aquest sentir: Catalonia, the land of Barcelona (Catalunya, el país de Barcelona). És clar, doncs, que per al Govern actual el posicionament exterior de Catalunya encara depèn de la ciutat de Barcelona. En conseqüència, sóc del parer que el país necessita dibuixar una marca pròpia que el defineixi per ella mateixa tenint en compte, no cal dir, la ciutat però incloent, també, moltes altres peculiaritats que fan del país un lloc plural, divers i espectacular.

Deixant de banda això, em pregunto una altra qüestió que considero fonamental. Si Barcelona aconsegueix la quarta posició sense tenir unes infrastructures que facilitin les operacions comercials de trànsit de viatgers i de mercaderies, què passaria si realment gaudíssim d’unes instal•lacions competitives de veritat? No hi ha dubte que el posicionament de la ciutat i del país millorarien a bastament. Els poso un exemple concret. L’aeroport del Prat ocupa ara mateix la novena posició del rànquing europeu per volum de passatgers, a pesar que el tren de rodalies encara no arriba a la nova terminal T1 i, per tant, que no està prou ben connectada a la xarxa pública de transports. ¿Vostès creuen que aquest és un fet acceptable per a una ciutat i un país que aspiren a encapçalar les llistes de les millors ciutats europees? Sincerament: servidora creu que no. I també crec que si no es fa alguna cosa per pal·liar aquest dèficits es pot arribar a comprometre la tendència que, ara per ara, sembla positiva. La conclusió és òbvia, doncs. En els anys a venir cal reclamar un canvi en la política de l’Estat que ara retalla infraestructures a Catalunya. També cal que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat canviïn d’estratègia per evitar, d’una banda, fer-se la competència i, de l’altra, per sumar sinèrgies sense que la capital oculti el país. Només així és com es fan grans els països. Només així és com s’assegura el progrés.

Article publicat a Eldebat.cat, 3 d'agost de 2010

No és la dreta, és Espanya!

2010-07-23T09:01:00.002+02:00

Les darreres setmanes han estat convulses però al mateix temps interessants i aclaridores de la situació política catalana i espanyola. Atès que la manifestació va ser un èxit, era obvi que calia gestionar a la perfecció el dia després (tal com una servidora ja demanava al darrer article en aquesta mateixa publicació: Som una nació. Nosaltres Decidim). En canvi, el que és evident, malgrat em pesi dir-ho, és que no s’ha sabut o no s’ha volgut fer. Més aviat al contrari: l’escenari post manifestació ha estat ben trist i desencisant. La manca d’unitat entre els partits, la incapacitat d’agafar bé el relleu que la societat civil els havia servit en safata durant la manifestació, les batalletes de país petit, l’acord de mínims assolit al Parlament de Catalunya a proposta del president José Montilla en solitari, la munió de resolucions presentades pels partits catalans a Madrid i la deserció del PSC (un cop més, com ja és habitual!) que va triar votar al costat dels seus socis espanyols del PSOE en comptes de defensar la resolució presidencial, són molts indicadors que demostren que estem arribant al final d’una etapa política basada en l’encaix de Catalunya amb Espanya. Després d’això i de la manifestació del 10-J, és clar que alguna cosa ha de canviar. Alguns partits, entitats i opinadors ja ho han entès i, en conseqüència, han fet propostes concretes. Fins i tot ERC ja demana que es convoquin les eleccions. En canvi, el PSC ha demostrat que és incapaç de gestionar les seves contradiccions. Davant la sorprenent incapacitat que tenen els socialistes de gestionar la “nació” i tot el que això significa, s’aferren a la sortida fàcil: es parapeten rere la ideologia i intenten construir teories absurdes per explicar el canvi sobiranista que s’està produint a Catalunya.

La “millor” teoria, per clàssica, de totes les que he escoltat aquests dies és la que afirma que tot el mal prové del PP. És a dir, com qui afirma que “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, el PSC-PSOE proclama una vegada i una altra, fins a extenuar-se, que la dreta espanyola és l’única culpable de la sentència, de la bel•ligerància en contra de Catalunya i del menyspreu que pateix el nostre país. Aquesta teoria és, senzillament, falsa, interessada i excessivament simplista, a més d’electoralista. Al capdavall, el PSC sap perfectament que el problema no és l’Espanya que vota al PP sinó que la qüestió és molt més profunda i afecta, també, a les files socialistes. Moltes de les persones que formen part del PSOE tenen una nul•la sensibilitat cap a la Catalunya que s’autodesigna com a nació. Ells mateixos, a pesar de dir el contrari, no s’han cregut mai això de l’Espanya plural. El resultat final és que a tot arreu on vagis de la geografia espanyola hi ha una incapacitat absoluta de comprendre el que passa a Catalunya. S’hi detecta una involució antidemocràtica de dimensions gegantines. Tant és així, que en comptes de defensar la diversitat que existeix al territori espanyol, les institucions de l’Estat i les civils i una gran part de l’opinió pública i publicada pretenen fer una Espanya més uninacional que mai. En conseqüència, per tant, qui té un problema greu és el PSC: la seva contradicció és un escàndol i l’actitud bipolar respecte a Catalunya i Espanya és més que flagrant. No és legítim (ni tampoc no s’entén) que el partit que governa a Catalunya defensi unes coses a Catalunya i les contràries a Madrid. Aquesta manera de fer del PSC, que fa trenta anys que dura, ara ja no s’aguanta per enlloc. Al final, tanta contradicció els passarà factura. La por a la creació d’un PSOE a Catalunya, que és el que ha servit per a justificar la unió del PSC amb el socialisme espanyol, no pot servir per amagar la traïció a un poble sencer. Oi que sembla increïble que tots els estrategs del carrer Nicaragua no se n’adonin?

Acabo citant a Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau l’any 1980: "El poble català, com altres pobles, té dret a l'autodeterminació". Suposo que reconèixer un dret com aquest és per a tots vostès, com ho és per a mi, una obvietat. En canvi, no ho és per a la gran majoria de la ciutadania espanyola. És una llàstima, perquè parlar del dret a l’autodeterminació o del dret de decidir significa, precisament, parlar de democràcia. Així de senzill, així de fàcil. Bo i esperant que algun dia ho entenguin, aprofito per desitjar-los un bon descans estival i recomanant-los que recuperin energies perquè ja es veu que el temps a venir serà mogut.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 23.07.2010

El valor de la diplomàcia pública

2010-07-12T17:06:00.002+02:00

Aquest post és l’inici de la meva col•laboració al bloc de xarxanet. Ho faig amb la il•lusió i el compromís d’intentar fer aportacions que contribueixin al debat, interessant i ric, que sempre he pogut trobar en aquest espai d’internet. Per començar, he triat parlar-vos sobre la diplomàcia pública.

Tot just ara fa dues setmanes, Barcelona va acollir un seminari molt interessant i instructiu sobre diplomàcia pública. La trobada, organitzada pel Comissionat d’Afers Exteriors a través de la Direcció General de Projecció Internacional de les Organitzacions Catalanes, posava l’accent en l’anàlisi de les bases de la diplomàcia actual i plantejava quines haurien de ser les bases que han de permetre que Catalunya tingui una bona estratègia de diplomàcia pública. El concepte analitzat durant la jornada de treball parteix d’una premissa molt clara: davant la globalització, el nou ordre mundial i les noves relacions internacionals, la diplomàcia tradicional dels Estats deixa espai per a un nou concepte anomenat diplomàcia pública. Aquesta idea promou unes relacions internacionals molt més transparents, basades en el soft power, que afavoreixin la capacitat d’influència, la comunicació i les aliances dels diversos actors internacionals no governamentals. Es tracta de potenciar la persuasió com a mitjà per aconseguir aliats internacionals que ajudin a assolir els objectius d’interès propi. Per tant, pretén multiplicar l’àmbit d’actuació i d’influència dels governs més enllà dels espais tradicionals que caracteritzen la diplomàcia clàssica. Els governs ja no poden anar sols a l'hora de projectar un país internacionalment, sobretot perquè han aparegut altres actors que també ho fan: des dels líders d’opinió fins a les ONG, passant per l’acadèmia, les empreses, els representants de la diàspora i personatges rellevants, com ara artistes o esportistes.

Fer aquest debat és fonamental i urgent a Catalunya. Les bases ja s’han posat, sobretot perquè Catalunya sempre ha tingut en el seu ADN la voluntat de tenir presència a l’exterior. Per exemple, la societat civil organitzada té, des de fa molts anys, una bona presència a l’exterior i les empreses catalanes han fet un esforç titànic per internacionalitzar-se. Ara és el moment de bastir l’estratègia real de diplomàcia pública. Només amb un treball conjunt entre l’acció del govern, el treball de les organitzacions no governamentals, les xarxes universitàries i els contactes que tenen les empreses s’aconseguirà tenir una presència internacional catalana coordinada, completa, coherent, potent i positiva. Malgrat que aquest repte de país requerirà la generositat de tots els actors que hi participen, que han de demostrar que tenen voluntat de cooperació i capacitat d’adaptació, estic convençuda que és la via per promoure una presència internacional de Catalunya molt més global i molt més adaptada a les maneres del segle XXI. Que així sigui!

Post publicat al bloc de Xarxanet.org, 6.07.2010

Som una nació. Nosaltres decidim.

2010-07-09T09:14:00.002+02:00

“Som una nació. Nosaltres Decidim” és el lema que finalment encapçalarà la manifestació convocada per Òmnium Cultural i pels centenars d’organitzacions de la societat civil que han donat suport a la marxa. Servidora, com no podia ser d’altra manera, també hi assistirà. Deixin-me que comenci aquest article expressant un desig que, per obvi que sigui, no és redundant: aquesta mobilització ha de tenir èxit. Ha de ser un èxit de país. Catalunya necessita que la mobilització de demà sigui espectacular, massiva i contundent. Per tant, la marxa ha de ser, com a mínim, el crit unànime d’un poble que sap que és una nació; ha de reivindicar la decisió presa pel poble de Catalunya en referèndum; ha de ser una exigència sonora de la dignitat del país; ha de representar la protesta en contra d’una sentència polititzada, tardana i injusta; ha de ser, també, la reivindicació del dret de decidir; i, sobretot, ha de ser un acte unitari. Com vostès saben, manifestar-se és sempre un dret. En aquest cas, m’atreviria a dir que és gairebé un deure, perquè, un cop retallat l’Estatut, ha arribat l’hora de reivindicar-nos com a país. És per això que convé que hi vagi tothom.

Ja s’ha vist que el camí per aconseguir tot el que els acabo de dir no ha estat senzill: fa més d’un any que s’estava treballant en l’organització d’aquesta mobilització i tanmateix en la darrera setmana hi ha hagut discussions i tensions força inútils i estèrils sobre el què i el com, la capçalera i el lema. Francament, crec que la solució proposada per Òmnium era molt sensata: que el president de la Generalitat José Montilla, conjuntament amb els expresidents del país, Maragall i Pujol, presidissin la manifestació i li donessin el sentit institucional que també ha de tenir, mentre que rere seu la pancarta principal (sostinguda per la societat civil) li donaria el contingut polític com a expressió del clam popular de rebuig. Sembla senzill d’acceptar, oi? Servidora, que té un alt respecte per les institucions, és del parer que aquesta solució afavoria un molt bon equilibri entre el món polític i la societat civil. Però el PSC ha embolicat la troca i ha acabat per fer un paper ben galdós. El debat suscitat ha provocat una guerra innecessària entre pancartes i banderes (amb l’ajuda inestimable dels tertulians afins a cada posició) fins al punt de confondre l’opinió pública sobre qui ha convocat la manifestació. Ni el president ni el govern de Catalunya són els convocants de la manifestació de demà. Una cosa és que el president cridi el poble a participar en una manifestació i una altra de ben diferent és que sigui ell qui l’hagi convocat. Em fa l’efecte que aquesta polèmica ha posat de manifest que som un petit i immadur. Deixant de banda que, segurament, ha tingut com a efecte la desmobilització d’algunes persones.

I davant tot això em pregunto: ¿és que el president José Montilla no pot assumir un lema tan “inofensiu” com el que encapçalarà aquesta manifestació? ¿És que el PSC i el president no tenen cap altra carta a la màniga per respondre a la sentència del Tribunal Constitucional que no sigui aquesta manifestació i per això volen capitalitzar-la tant sí com no? ¿És que el PSC ha interposat els seus interessos partidistes, que inclouen els equilibris que ha de fer amb el PSOE, per damunt de les necessitats del país? ¿És que no comprenen que la societat civil ha de tenir l’autonomia suficient per organitzar-se i per participar en la vida política del país amb independència? ¿Per què s’ha intentat culpar a la societat civil del que ha passat si en la primera proposta que es va fer es tenia en compte les autoritats del país? Quin cúmul d’errors més bèstia! De vegades, la por és ridícula. Cal felicitar-se, però, perquè finalment l’enrenou s’ha resolt amb gran habilitat per part d’Òmnium Cultural (a qui felicito molt efusivament des d’aquí). Esperem que no hagi tingut massa efectes negatius.

Acabo parlant del dia després, atès que, a parer meu, la manifestació de demà és el final d’un procés però també ha de ser l’inici d’una nova etapa. El Tribunal Constitucional ha deixat clara una cosa: l’encaix entre Catalunya i Espanya no és possible, almenys de la manera que s’havia imaginat anys enrere. Per tant, a partir de diumenge serà convenient buscar els camins que garanteixin que la dignitat de Catalunya no quedi mai més sotmesa als capricis espanyols. I per aconseguir-ho serà fonamental que tant la societat civil com els partits polítics comencem a dissenyar un full de ruta, que imaginem solucions, que creem coneixement i que aconseguim aglutinar la base social necessària per avançar cap a la consecució de la sobirania del nostre país. Que així sigui! Fins demà, doncs.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 9.07.2010

Prohibir el burca i el niqab

2010-06-30T17:06:00.003+02:00

El debat sobre la prohibició de l’ús del burca i del niqab als espais públics s’ha escampat com una taca d’oli. La iniciativa de l’Ajuntament de Lleida no para d’estendre’s arreu, com també ho fan les raons i els arguments que tant els partits polítics com els experts esgrimeixen a favor o en contra de la prohibició d’aquests vels integrals. Servidora, que ni pertanyo a cap partit ni sóc experta en simbologia religiosa, vull començar l’article amb una afirmació ben clara: per la meva condició de dona se’m fa difícil entendre que algú com jo hagi de viure amagada rere la reixeta d’un burca o que hagi de mirar el món enquadrada per la petita obertura que permet el niqab. Crec que el món viscut sota un vel integral limita encara més la llibertat de les dones i, a més, tendeixo a pensar que la dignitat de les dones es mereix anar amb la cara descoberta. Però deixin-me que els plantegi algunes qüestions i, també, uns quants dubtes que tinc.

En primer lloc, crec que qualsevol debat com aquest ha de ser abordat des de la pedagogia, la transparència, la tranquil·litat, la serenitat i el coneixement. Sempre he pensat que la ignorància és el pitjor de tots els mals i, per tant, que en qualsevol debat sobre la condició humana convé que les mesures que finalment s’adoptin defugin els tòpics equivocats. Els en plantejo dos: no és cert que l’Alcorà obligui a cap dona a vestir-se amb el cap tapat (i per tant, no obliga a dur un burca o un niqab). Així doncs, utilitzar aquests vels integrals no és una qüestió religiosa, és simplement una qüestió cultural. Tampoc no és cert que l’ús d’aquests dos vestits estigui generalitzat a tots els països musulmans. Al contrari: l’ús d’aquesta peça de vestir només és típic dels països on són predominants determinats grups islamistes radicals.

En segon lloc, el debat de la convivència i dels drets. Per ell mateix, un tros de roba és ben poca cosa. Però un burca o un niqab (sigui cosit per la mateixa dona o dissenyat per Yves Saint Laurent) té una càrrega simbòlica ferotge i té, a més, unes conseqüències ben palpables. Diguem-ho d’una altra manera: no crec que aquestes vestimentes dignifiquin les dones i, encara menys, respectin la seva llibertat i els seus drets. És cert que algunes veus apunten que si s’obliga aquestes dones a treure’s el burca o el niqab als espais públics potser no sortiran de casa. Però hi ha algú que ha pensat en tots els drets que es vulneren com a conseqüència de l’ús del burca? Com ja es poden imaginar, doncs, sóc de les que pensa que aquests vels són l’avantsala de la pèrdua de molts altres drets de les dones. I per aquí no estic disposada a passar-hi de cap manera.

En tercer lloc i últim, aquest debat no pot ser abordat des del partidisme. Els anys a venir tenim, com a societat, un repte important: aprendre a gestionar la immigració, comprendre tot el que implica l’arribada dels nouvinguts i saber crear unes normes de convivència que facilitin la integració com un sol poble. Per això, no pot haver-hi excuses com l’“ara això no toca” tan típiques d’una època preelectoral o bé per les disputes de saló entre els diversos partits polítics. La feina que cal fer perquè Catalunya visqui en pau i continuï essent de tots és cabdal. Si volem que aquest gran desafiament arribi a bon port, si volem que la llibertat sigui plena, si volem que la dignitat i els drets de les dones no minvin; si volem que tot això sigui possible, els líders polítics no poden mirar cap a una altra banda i fer veure que no passa res i que el burca o el niqab no existeixen a Catalunya. Seria un error inversemblant.

Article publicat a Eldebat.cat, 30.06.2010

PuntCat, un exemple a seguir

2010-06-25T17:12:00.009+02:00

La màgia de la nit de Sant Joan va dur els representants de la Fundació PuntCat al bressol de l’europeisme: a la seu del Parlament Europeu, a Brussel·les. Ahir, l’ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers) hi celebrava la seva trenta-vuitena reunió i organitzava una taula rodona sobre la importància que tenen els dominis d'Internet de caire lingüístic en el desenvolupament de la societat de la informació i per a la projecció de les llengües sobre les quals se sostenen. Durant aquesta trobada es va demostrar que, des que es va crear a finals de 2004, el model, la perseverança en la reivindicació i els èxits espectaculars assolits per la Fundació PuntCat han esdevingut un esperó per a altres comunitats lingüístiques que desitgen seguir les passes dels catalans. Ho va assenyalar prou clarament Bertrand de la Chapelle, responsable de Societat de la Informació al Ministeri francès d’Afers Exteriors, tot dient que és “una plantilla d’èxit perquè ha sabut identificar el poble català no amb un territori físic, amb fronteres que el separen, sinó amb una llengua que l’uneix”. Que un representant del govern francès faci una afirmació com aquesta és tot un èxit, sobretot tenint en compte la poca sensibilitat que sovint demostra el govern de la República per les llengües minoritàries dins del seu territori. En fi, per aquest i per molts d’altres motius, PuntCat és un exemple de feina ben feta: ha aconseguit situar el domini PuntCat al costat dels reconeguts per l’ICANN, ha sabut jugar a la primera divisió, ha entès perfectament on havia de situar la seva lluita i, a més, ha trencat algunes fronteres que semblaven difícils de superar. Per dir-ho a la manera del que significa la revetlla de Sant Joan: els de PuntCat han sabut avivar les flames que ajuden a allunyar i a espantar els fantasmes i tots els perills. M’explicaré.

En primer lloc, PuntCat ha sabut dissenyar l’estratègia adequada. A l’inici d’aquesta aventura, PuntCat va demostrar que el domini era viable, rendible i vendible. Ells van crear un relat convincent que associava una cultura i una llengua, i també el seu imaginari, a un projecte amb viabilitat econòmica i amb una potencialitat suficient. No en va, van tenir el suport d’un centenar d’entitats i associacions, 2.615 empreses i 65.468 persones individuals. El relat, el suport i l’estudi econòmic van convèncer els responsables de l’ICANN i, així, Catalunya va obtenir un domini propi.

En segon lloc, la manera de treballar de la Fundació, atès que s’ha basat en un projecte independent d’allò que anomenem societat civil organitzada. PuntCat és fruit de l’esforç d’un grup de persones que han dedicat moltes hores a intentar aconseguir un èxit per al país i situar-lo al món. Fa dies que, malauradament, parlem en negatiu de dues entitats que històricament havien estat els màxims exponents de la societat civil catalana (el Palau de la Música i l’Orfeó Català) per culpa de les trifulgues del qui va ser-ne el president, ara lladre confés. L’actuació fraudulenta de Fèlix Millet ha donat arguments a tots aquells que no creuen en la societat civil i que volen desacreditar-la. Per això servidora, que és una gran defensora d’aquesta societat civil, està tan satisfeta de l’empenta de la Fundació PuntCat. És un dels molts exemples que demostren que l’episodi del Palau és una excepció i que la gran majoria de Fundacions i d’associacions del tercer sector actuen de manera honrada, amb molt d’esforç i serenitat. És clar que fan tot el que poden per assolir el objectius que pretenen i que, a més, volen ser influents. Però això és bo si es fa rigorosament.

En conclusió, pensem en positiu. Quan ens plantegem reptes de futur per al país pensem en la Fundació PuntCat. Ara mateix, per exemple, quan la sentència del Tribunal Constitucional està pràcticament enllestida i, per tant, és el moment de consensuar una resposta unitària i contundent, pensem en com ha d'actuar la societat civil més eficient. Més enllà de les bones paraules d’alguns responsables polítics catalans, el que valdrà és l’empenta coordinada de la societat civil, les empreses i els partits polítics. Però, sobretot, com en el cas de l’obtenció del domini propi, caldrà bastir un relat d’èxit que, per damunt de tot, ens retorni la dignitat. I caldrà fer-ho a partir del disseny d’una estratègia que sigui tan eficaç com la de la Fundació PuntCat. Tothom n’està molt agraït, oi que sí? Ara falta saber si Catalunya també sabrà respondre a la ingerència del Tribunal Constitucional amb la mateixa perspicàcia.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 25.06.2010

Millet i el PSC

2010-06-11T15:06:00.005+02:00

Estic convençuda que vostès coneixen una dita molt nostrada que diu: “Ai, senyor, tanta roba i tan poc sabó”, a la qual hi ha qui afegeix: “I tan neta que la volen i tan bruta que la porten”. La dita, que és antiga, s’utilitzava per referir-se a les bugaderes que anaven a rentar la roba a les cases particulars. Avui podríem aplicar-la a altres coses. Se m’acut, per exemple, que podria ser molt útil per descriure el que està passat amb les noves informacions referides al cas Palau i a les estafes de Fèlix Millet i el seu acòlit, Jordi Montull. Diguem-ho amb totes les lletres: la fiscalia ha interposat una nova querella per tràfic d’influències i apropiació indeguda a partir de les accions empreses per a la construcció de l’anomenat Hotel Palau. Però és que aquesta nova acusació esquitxa alts càrrecs del departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, especialment al conseller Castells i als regidors Martí i García Bragado, que varen signar el conveni a tres bandes amb la Fundació de l’Orfeó Català. L’acord signat requalificava els edificis on es preveia edificar l’hotel per declarar-los edificables a partir de la permuta amb un edifici propietat de la Generalitat. Ara mateix, una cosa sembla prou clara: com les bugaderes d'abans, Millet i Montull van voltar més cases de les que algú està disposat a reconèixer. La qüestió és saber si hi haurà prou valor per inspeccionar si la roba dels uns i dels altres era prou neta.

Com no pot ser d’altra manera, la responsabilitat d’aclarir la culpabilitat o la innocència de les persones imputades en el sumari del cas Millet és tan sols de la justícia. Per molt lent que vagi ara, el jutge Juli Solaz haurà de dictar sentència tard o d’hora. El mateix passarà amb el cas Pretòria. Ara bé, hi ha qui vol fer judicis paral•lels, sobretot des dels mitjans de comunicació. Dia sí, dia també, es publiquen noves informacions que responen més als interessos polítics dels que les propaga més que no pas a l’afany de transparència. Fins i tot es podria sospitar que són una estratègia per fer front a les desfavorables enquestes electorals. Amb aquesta lògica, doncs, els socialistes han comès un error: han volgut convertir el cas Millet en el cas Convergència. La querella que ahir es va admetre a tràmit, que implica com a testimonis als consellers Castells i Nadal, els desmunta l’argument. La realitat és que la personalitat dels implicats en les estafes del cas Millet o Pretòria és cabdal per entendre què ha passat. Els Luigi, Bartu i companyia se servien dels "amics polítics" per anar recaptant favors i voluntats en el cas Pretòria, mentre que Millet i els seus socis se servien del "prestigi social" de la institució que representaven per aconseguir enriquir-se amb la duplicació de factures, entrevistar-se amb consellers o buscar patrocinadors als qual també s’estafava.

Així doncs, sóc del parer que la corrupció dels Luigi, Bartu, Millet i Montull té a veure, per una banda, amb les misèries personals de cadascú i, per l’altra, amb un sistema que permet que uns individus s'aprofitin de les seves influències polítiques o socials per a enriquir-se sense que els passi res (almenys fins ara) mitjançant la relació amb les administracions públiques. Com es poden imaginar no tinc una solució immediata per solucionar les mancances del sistema. De moment, tampoc no la té ningú. El que és segur és que ni els mitjans de comunicació ni les comissions parlamentàries d’investigació són el mitjà per aconseguir-ho. Correspon al jutge determinar què és i què no és legal en tots els casos de corrupció. El PSC faria bé de reflexionar si ha fet bé o no de permetre una comissió d’investigació sobre la gestió del Palau mentre es negava a fer el mateix amb el cas Pretòria. Tal com pinta el cas, potser els acabarà rebotant a la cara.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 11.06.2010

Els ajuntaments a la palestra

2010-06-06T19:24:00.004+02:00

El Govern espanyol ha començat a bon ritme l'operació retallada. Els tocs d’alerta que la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el president dels EUA, Barack Obama, han fet arribar a José Luís Rodríguez Zapatero, l'han obligat a tirar endavant un conjunt de mesures que haurien de permetre disminuir ràpidament el dèficit públic. La urgència és molta perquè la situació espanyola era insostenible i amenaçava de provocar una desestabilització encara més gran en els països de la zona euro. Així doncs, i a desgrat de fer-ho donant cops de cec, ZP ha començat a fer una sagnant tisorada per retallar tot allò que, segons ell, es pugui escapçar. Els últims a rebre han estat els ajuntaments, atès que, segons l’executiu de ZP, les administracions locals també formen part de la disbauxa. És per això que els va incloure en el reial decret-llei que el BOE va publicar la setmana passada. El decret anunciava mesures extraordinàries per reduir el dèficit públic de l'Estat i especificava que els ens locals hauran de congelar el seu endeutament fins l'any 2012. Malgrat que al dia següent es van autoesmenar perquè les protestes dels alcaldes retronaven arreu, el mal ja estava fet: els ajuntaments no podran demanar crèdits als bancs a partir de l’1 de gener de 2011.

Fa l'efecte que Rodríguez Zapatero no dóna seguretat en matèria econòmica i res no indica que es refia d'aquells assessors que han volgut marcar-li un camí segur per sortir del forat negre on és l’economia espanyola. Tot fa pensar que tenim mala peça al teler i, per tant, que continuarà ben viva la sensació que la improvisació és allò que predomina en totes les mesures adoptades. La iniciativa sobre les administracions locals és, com a mínim, desproporcionada amb relació al percentatge del dèficit que generen els ajuntaments. Fixem-nos-hi bé. És cert que el dèficit espanyol ha sobrepassat l’11 % del producte interior brut (PIB). Com també és cert que el desglossament d’aquest dèficit revela que no tot és com ho explica el govern: un 9,5 % del dèficit correspon a l’administració central; un 2,2 % a les comunitats autònomes i un 0,5 % als ajuntaments.

Vistes així les coses em plantejo algunes preguntes: ¿per què els ajuntaments han de suportar una mesura com aquesta? ¿Per què els ens locals han d’assumir part de la responsabilitat que correspon a l’administració central? ¿Per què es pretén fer assumir més pressió a unes administracions que es dediquen a fer política de proximitat? Encara més, ¿per què Mariano Rajoy gosa proposar en un fòrum tant important com el Cercle d’Economia de Sitges que s’haurien de reduir ajuntaments seguint l'exemple del que ha fet Grècia?

Totes aquestes qüestions menen a una claríssima conclusió: quan es tracta de defensar Espanya davant les comunitats autònomes (i molt especialment si es tracta de Catalunya), el PSOE i el PP sempre es posen d’acord. I és que per als dos líders espanyols és més fàcil tirar pilotes fora que no pas assumir compromisos d’estat que facilitin la sortida de la crisi. En aquest sentit, ¿És que no fóra millor i més lògic disminuir el dèficit públic per la banda ampla de la despesa que no és altra que l’administració central? Hi ha ministeris espanyols que són una despesa supèrflua perquè les seves competències ja han estat transferides a les comunitats autònomes. És el cas, per exemple, dels Ministeris de Sanitat i d'Educació. En època de retallades tothom s’ha d’ajustar el cinturó però no és lògic, ni just, ni sensat que els més perjudicats siguin els més pobres: els ajuntaments!

Article publicat a Eldebat.cat, 4 de juny de 2010

Comissions d'investigació o la por a les enquestes

2010-05-28T16:41:00.002+02:00

La política catalana viu uns dies convulsos. Tot sembla indicar que el final de legislatura serà d’infart perquè l’ombra de la sospita ja ha traspassat les portes del Parlament de Catalunya. Fins ara, la guerra entre PSC i CiU es feia indirectament a través dels dos principals diaris del país, els quals dia sí, dia també ens obsequiaven amb notícies relacionades amb la projecció de vots o amb les filtracions dels sumaris dels casos Pretòria i Millet. Ara, en canvi, el tripartit, el PP i C’s s’han posat d’acord per posar en marxa una comissió d’investigació que dirimirà sobre el presumpte desviament de fons del Palau a CDC per mitjà de l’antiga Fundació Trias Fargas. Personalment, tinc dubtes que aquesta comissió (i qualsevol altra) porti enlloc. Parlem-ne.

Primer dubte: el canvi d’opinió del PSC. Inicialment, un home intel•ligent, Miquel Iceta, va manifestar que aquesta comissió només serviria per tirar-se els plats pel cap i, per tant, que tenia dubtes sobre la conveniència de posar-la marxa, atès que tenia molts números per convertir-se en un nou sainet de la política catalana. Al cap de pocs dies, el president Montilla va afirmar, en canvi, que és “necessari que el Parlament investigui el cas Millet, per evitar donar la sensació que la classe política opta per tapar-se les seves vergonyes quan hi ha sospites de corrupció”. L’actitud presidencial va decantar la balança. Els que som prou grans per haver vist una àvia utilitzant una balança de les antigues, sabem que el secret del seu bon funcionament és que estiguin ben equilibrades. La política ha de respondre a aquesta lògica si és que es vol que funcioni correctament. En el cas contrari, tot se’n va en orris sens remei. Per tant, he de pensar que si el president Montilla és favorable a crear la comissió sobre el cas Millet per no donar la sensació que els polítics s’amaguen les vergonyes, també ha de ser equànime i ha de proposar una comissió d’investigació sobre el cas Pretòria, encara que aquesta pugui implicar càrrecs electes socialistes que formaven part dels anomenats capitans de l’aparell socialista. Si no ho fa, la conclusió és ben senzilla: l’actual posició del PSC només respon a la decisió que han pres de traslladar a l’hemicicle de la cambra catalana la batalla per contrarestar unes enquestes que fa molts dies que no els són favorables.

Segon dubte: la validesa i la utilitat de les comissions d’investigació. No tinc gens clar que les comissions d’investigació del Parlament obtinguin resultats palpables o bé que arribin a unes conclusions útils. Tal com ja ha passat en altres ocasions, aquesta comissió servirà de ben poc. L’únic resultat tangible serà la publicació de titulars cridaners que només contribuiran a embrutar (encara més) el poc crèdit que li queda a la política. Només cal que facin l’exercici de pensar què és el que vostès recorden de la darrera comissió d’investigació d’aquesta legislatura, la dels focs d’Horta de Sant Joan. La conclusió final, però, ja està escrita: més abstenció i més desafecció. En canvi, hi haurà pocs intents de refundar la política, que és allò que ha reclamat reiteradament el president Ernest Benach i que personalment comparteixo.

Tercera qüestió: vull que quedi ben clar que sóc favorable a la transparència i que crec que la corrupció és reprovable, tant si es dóna en l’esfera de la política com si afecta a altres àmbits de l’activitat humana. Ara bé, no tinc clar que el lloc per escatir els presumptes casos de corrupció de la política catalana sigui, precisament, un Parlament de Catalunya a punt de tancar el període de sessions. En definitiva, si creiem en la separació clàssica dels poders, hem de suposar que ja existeixen uns tribunals als quals correspon jutjar els diversos casos oberts. Mentrestant, imagino que la ciutadania agrairà que el govern i el Parlament es continuïn dedicant a buscar solucions i respostes a la crisi econòmica i a la sentència en contra de l’Estatut.

Hereu i la consulta sota sospita

2010-05-14T09:29:00.003+02:00

La consulta sobre el futur de la Diagonal està generant un embolic polític de dimensions semblants a la llargada dels millors culebrots sud-americans. A començaments de l’any 2009 (data en què es va anunciar la celebració d’aquest referèndum a so de bombo i platerets amb l'aparent unitat entre els grups municipals de PSC, CiU, ERC i ICV), res no feia pensar que aquest exercici de democràcia acabaria aixecant una polseguera tan monumental i que allò que podia haver estat una bona i esperançadora iniciativa, a la fi acabaria per generar una crisi tan espectacular com tenyida d’enganys, mentides, sospites i partidització. Malgrat em pesi haver-ho de fer, cal dir clar i català que el que està fent el bipartit de la ciutat comtal, amb l’alcalde Jordi Hereu al capdavant, amb aquesta consulta no contribueix en res a reforçar els exercicis de participació democràtica semblants a aquest. Més aviat té l'efecte contrari: ajuda a desprestigiar-los. Si ho haguessin fet premeditadament, no ho haurien fet millor.

No vull que ningú es confongui: em refermo en la meva convicció sobre la importància que té l’exercici del dret de decidir en qualsevol societat que sigui moderna i democràtica. Ara bé, un exercici seriós de participació no pot convertir-se mai en l’esperpent ridícul que veiem aquesta setmana. La consulta de la Diagonal organitzada pels socialistes de l’Ajuntament barceloní no té res a veure amb el que han estat les consultes sobiranistes, per les quals, tot sigui dit, l’aparell del PSC no sent gaire afecte. Més aviat al contrari. Els mitjans emprats per a la consulta barcelonina superen (i de molt!) els utilitzats conjuntament per totes les viles que ja han celebrat la consulta sobiranista. Si, d'entrada, la despesa anunciada per l'Ajuntament ja era poc assenyada en un temps de crisi, l’únic fet que podria justificar-la, l'eficiència, tampoc no ha fet impecables els procediments de la consulta. Al capdavall, tothom esperava que Barcelona (com a cap-i-casal de Catalunya) esdevindria un model a seguir. Un exemple per al futur de pedagogia democràtica. Ara mateix, la crua realitat és una altra: el sistema informàtic no rutlla, les mesures de control per evitar fraus no aporten cap garantia, la transparència i la neutralitat dels organitzadors són de república bananera. Aquest mal funcionament fa doblement greu el malbaratament de diners públics. Encara més, tot sembla indicar que la participació quedarà per sota dels resultats obtinguts per les consultes sobiranistes en les successives onades del 13D, 28F i 25A. Uns resultats que van ser molt criticats per alguns opinadors afins al règim socialista que governa la ciutat.

En fi, tot plegat s'ha convertit en un cúmul de despropòsits i de desprestigi. A més, els dubtes sobre la netedat del procés ja no els esborra ningú. Ara només cal veure quina serà la gestió dels resultats i el cost polític que tindrà, perquè els tindrà, per un alcalde que passa per hores molt baixes. La consulta que ha organitzat Jordi Hereu malbarata la proposta inicial d’ERC i del president del grup, Jordi Portabella. Els republicans, convençuts de la importància de l’exercici del dret de decidir, proposaven un referèndum que havia d’esdevenir una festa de la democràcia (a l’estil del que han estat les consultes sobiranistes). Hereu, en canvi, ha bastardejat l’objectiu inicial i ha aconseguit que la consulta només generi malfiança cap a l’Ajuntament i cap al dret de decidir. Ha fet, doncs, un flac favor a l’aprofundiment democràtic.

El surrealisme i el desori no acaben aquí. I és que una cosa és la manca de destresa per organitzar una consulta i una altra és la demagògia que envolta la convocatòria. Hereu ha volgut resoldre amb la consulta sobre la Diagonal un problema de molt més calat polític per a la ciutat. És frívol preguntar a la ciutadania sobre el disseny d’una de les principals artèries d'entrada a la ciutat, sobre els arbres i el lloc per on han de passar les bicicletes sense tenir un pla de transport públic global. Per a la ciutat i per al seu entorn. La intenció dels que han pagat l’organització d’aquesta consulta és clara: unir els dos trams del tramvia. Molt bé, però la qüestió és que no es pot insistir a reduir la circulació de cotxes per la Diagonal sense resoldre l’entrada i la sortida de la ciutat amb transport col•lectiu durant tot el dia, tal com es fa en altres ciutats europees amb les quals sovint ens emmirallem. Els confesso que friso per escoltar les justificacions de dilluns vinent, quan aquesta farsa hagi acabat.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 14.05.2010

Consultes, futur i TC

2010-04-30T10:16:00.005+02:00

Les consultes sobre la independència continuen fent camí. El proppassat diumenge se’n va fer l’anomenada tercera onada, durant la qual els ciutadans de 212 municipis van ser cridats a exercir el dret de decidir. Aquestes consultes, organitzades per comissions, plataformes o assemblees locals són un èxit d’autogestió i han estat muntades amb rigor, transparència, serietat, il·lusió i, sobretot, molt d’esforç. És per això que vull començar aquest article fent un reconeixement sincer a totes aquelles persones de base que han gastat les seves energies per fer-ho possible. Moltes felicitats! També vull, però, explicar-los algunes preocupacions que em ronden pel cap.

Amb el pas del temps hem descobert algunes pegues a les consultes. Vull dir que ara que ja tenim la perspectiva que ens dóna haver repetit l’experiència tres vegades, cal analitzar-ne les fortaleses però també les febleses. En primer lloc cal remarcar que la dispersió no les afavoreix. Estic convençuda que hauria estat molt millor concentrar tot el potencial que té el país en una sola onada de consultes. Així ens hauríem estalviat espargir-les pel calendari fins a l’abril del 2011 i, de passada, hauríem evitat que el percentatge de participació vagi disminuint a marxes forçades. La baixa participació només afavoreix als sectors mediàtics espanyols que critiquen aquest exercici de democràcia, però al mateix temps desmoralitza a les persones que encara hi treballen. Si bé és cert que les dificultats de convocatòria augmenten a mesura que s’hi afegeixen poblacions amb més pes demogràfic i l’apagada informativa persisteix, el perill actual és que les consultes entrin en un camí d’agonia i acabin malbaratant el somni que va començar a Arenys de Munt. Algú hauria de començar a posar seny i pensar si és del tot sensat continuar així.

Una segona consideració. El comportament d’algunes persones que s’autoproclamen líders de les consultes és reprovable perquè no són representants de la societat civil que organitza les consultes, ni fomenten la concòrdia que regna dins dels equips de treball local, ni tenen cap dret a manipular-les per fer múscul davant el seu partit, ni aporten cap legitimitat quan fan interpretacions interessades de les dades finalment aconseguides el 25 d’abril (la dada correcte de participació a la tercera onada la va donar Decidim.cat i fou del 17,4 %). El futur dels moviments que fomenten el dret de decidir passa per canviar els falsos profetes per líders sòlids, racionals i sincers que no intentin vendre motos sobre l’avenir immediat del país. Lamento dir-los que sospito que aquests líders encara no existeixen.

Tercera observació. La pedagogia que s’ha fet sobre el dret de decidir és fonamental per reforçar el sistema democràtic i és una bona estratègia per fomentar la implicació de la ciutadania en la vida política del país. Això està bé, però convé encaminar-la cap a accions que tinguin un impacte polític real i que posin en entredit l’actual relació perversa que existeix entre Catalunya i Espanya. Caldrà pensar-hi.

Per acabar, un darrer apunt. No podem oblidar que segurament ben aviat Catalunya haurà d’encarar un nou menyspreu: la sentència de TC que mutilarà de l’Estatut. Aquesta decisió que els deu magistrats han de prendre, molt probablement vulnerarà el dret bàsic que defensen les consultes, el dret de decidir. Servidora va votar “no” en el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya, i tanmateix defenso ferventment la decisió que va sortir de les urnes. És precisament per això que considero que amb la sentència del TC no s’hi val a badar: només que els magistrats toquin una coma del text s’anirà en contra de la decisió lliure que van prendre els catalans a les urnes. Imaginin què passarà si es compleixen les pitjors prediccions i el TC dictamina en contra de la llengua, la nació o la justícia. Atès que el nou repte que tindrem és aquest, potser convé pensar que una bona manera de fer escac i mat a la situació creada pels recursos en contra de l’Estatut és defensar ferventment el dret de decidir i, per tant, bastir una unitat imbatible al voltant de la decisió del 18 de juny de 2006. Malgrat que l’Estatut del 2006 no satisfà els anhels nacionals de Catalunya i que l’encaix entre Catalunya i Espanya, almenys tal com l’hem entès fins ara, està caduc, no hi ha cap altra manera de mostrar el nostre profund desacord amb la situació actual que no sigui defensar el que és nostre. Per començar, defensar que Catalunya necessita ampliar i reforçar el seu autogovern per sobreviure com a nació.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 30.04.2010

Declaració del Cercle Catalanista

2010-04-29T10:46:00.001+02:00

Som conscients de no representar -ni voler representar- altra cosa que un grup de ciutadans de pensament plural que ens inscrivim en el catalanisme.
Vistes les circumstàncies polítiques i institucionals que viu el país volem posar la nostra veu en comú accentuant les nostres conviccions compartides, més que no pas les nostres diferències ideològiques o polítiques sobre el futur de Catalunya.
Compartim la idea que el Tribunal Constitucional ha perdut tot el crèdit. Les vicissituds viscudes l'han invalidat per dictaminar cap resolució que pugui afectar una norma aprovada pel Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i el poble català en referèndum.
Compartim la idea que -siguin quines siguin les modificacions que impliqui la sentència del Tribunal Constitucional- el poble de Catalunya no les pot acceptar.
Compartim la convicció que el desplegament polític de Catalunya és la eina imprescindible per garantir el futur de la cultura catalana i del propi benestar de la ciutadania mitjançant la cerca del progrés econòmic més adient per fer front als reptes actuals.
Compartim la idea que l'Estatut del 2006 suposa un acte de sobirania política perfectament engranada en els pactes polítics constitucionals vigents que no pot ser modificat per un tribunal convertit (per decisió pròpia i dels partits polítics estatals) en una quarta cambra que sembla guiada essencialment per la inequívoca voluntat de clausurar la voluntat d'autogovern i la pròpia identitat nacional dels catalans.
Compartim, doncs, la idea que cal defensar l'Estatut del 2006, aprovat en referèndum pels catalans, tot i la nostra valoració diferent de què suposa en termes de futur. L'Estatut del 2006 va ser un acte d'afirmació política del poble català que no pot ser menystingut tant pel que és com pel que significa. En cap cas l'acció del Tribunal Constitucional i dels partits polítics espanyols ha de trencar el fil d'afirmació democràtica que va suposar el referèndum dels catalans a favor de l'Estatut.
Compartim la idea que Catalunya és una nació i com a tal té dret a desplegar-se en un Estat (propi o compartit) que més convenient li sigui, per donar resposta als interessos ordinaris de la ciutadania i afrontar els reptes polítics, culturals i econòmics presents i futurs.
Compartim la convicció que l'actual model d'Estat autonòmic ja ha fet tot el recorregut possible. L'Estat de les autonomies està sent malbaratat per aquells que el consideren una porta tancada a qualsevol idea diferent d'Espanya que no sigui uninacional i centralitzada.
Compartim la convicció que no és acceptable l'imperatiu que sembla dominar l'actitud dels representants de les forces polítiques estatals que situen el pacte que va donar lloc a la Constitució del 1978 com el punt final de qualsevol forma de desplegament multinacional de l'Estat.
Compartim la idea que qualsevol modificació del text aprovat en referèndum ha de tenir una resposta com més unitària millor dels catalans. És a les mans del president de la Generalitat, del Parlament de Catalunya i de les forces polítiques catalanistes fer-ho possible. Els demanem que posin en primer pla els interessos de la nació, que deixin de banda els càlculs electoralistes i immediats i que sumin forces. L'actitud del Tribunal Constitucional i de les grans forces polítiques espanyoles exigeix més que mai unitat i responsabilitat política entre les forces catalanistes.

A l'Ateneu Barcelonès, Barcelona, 23 d'abril de 2010

Oriol Bohigas, Salvador Cardús, Muriel Casals, Agustí Colomines, Jordi Font Cardona, David González, Mar Jiménez, Lluís Juste de Nin, Ferran Mascarell, Ventura Pons, Mònica Sabata, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Joan-Pere Viladecans, Vicenç Villatoro.

Sense sentència i sense resposta

2010-04-28T17:54:00.002+02:00

El recurs contra l’Estatut de Catalunya continua sense sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que fa uns dies molts mitjans de comunicació van fer un desplegament sense precedents al carrer Domenico Scarlatti de Madrid (on és el famós tribunal) i estaven delerosos d’explicar-nos que la proposta de sentència estava enllestida, tot va quedar en no res. L’excitació desassenyada que visqué el país durant unes hores va servir per constatar que, un cop més, l’espera ha de continuar. Per tant, una llei orgànica aprovada pel Parlament de Catalunya, ribotejada al Congrés dels Diputats i referendada per la ciutadania continua pendent de la decisió dels magistrats (recusats, caducats i dimitits) d’un tribunal totalment polititzat. En el futur, aquesta etapa de la nostra història s’explicarà com una vergonya vergonyant i un espectacle esperpèntic. I el que és més greu: haurem d’explicar que va ser molt llarga (com hagués dit la meva àvia, més llarga que un dia sense pa). Ara mateix, les hipòtesis aventuren que la sentència no es farà efectiva fins després de les eleccions. Per tant, l’espera haurà durat quatre anys, si és que finalment hi ha sentència.
La sentència requerirà una resposta. I em temo que aquesta resposta ni està a punt ni serà senzilla de trobar. Les reaccions dels partits polítics catalans han estat ben variades, però em fa l’efecte que formen part de les escenificacions habituals per aparentar que tot està controlat i que tot és possible. Ho diré grollerament, que és el que agrada als dirigents masculins d’aquest país, per fer allò de “marcar paquet”. El mateix president José Montilla va afirmar que ha arribat el moment de renovar la composició del Tribunal Constitucional i va explicar amb pèls i senyals que ja n’havia parlat amb José Luis Rodríguez Zapatero i amb Mariano Rajoy (encara que aquest es va fer pregar més). Però més enllà de les paraules, ¿quins seran els fets concrets per aconseguir posar entre l’espasa i la paret als dos líders dels principals partits polítics espanyols i forçar aquesta renovació? ¿És que el PSC ha pensat fer una proposta al Parlament de Catalunya per aconseguir un acord entre els partits catalans i demanar unitàriament aquest canvi de Tribunal? ¿O és que aquesta proposta del president quedarà en paper mullat?.
Jo vaig votar “no” al referèndum de l’Estatut de Catalunya. És per això que puc afirmar que amb la resposta a la futura sentència del TC no s’hi val a jugar: només que es canviï una coma del que està escrit ja haurà vulnerat la decisió del poble de Catalunya. S’haurà menystingut una decisió presa democràticament. Per tant, és fonamental i indispensable que les propostes que emanin dels partits catalans i del Parlament siguin reals, plausibles i prou significades políticament per deixar ben clar que no es pot vexar el poble de Catalunya i que la política catalana no és de fireta. Més que mai, doncs, serà sobrera tota teatralització impostada de queixa. Deixin-me que per exemplificar el que reclamo reprodueixi una frase de Lluís Corominas, el vicepresident convergent del Parlament, que Pilar Rahola recull al llibre que acaba de publicar (La màscara del Rei Artur). Corominas explica que “la part bona de no estar al govern és la llibertat per fer moltes coses, d’escoltar, d’aprendre” i continua dient que: “Abans teníem discurs de govern. És a dir, no teníem discurs”. Doncs bé, espero que aquell diputat o diputada que vulgui defensar la dignitat dels catalans tingui la llibertat d’imaginar una resposta i es deslliuri dels interessos partidistes típics de la dialèctica tàctica entre govern i oposició. Només així, Catalunya guanyarà credibilitat davant la política espanyola. Només així, Madrid ens deixarà de prendre el pèl.

Construïm Catalunya 2.0.

2010-04-16T12:07:00.001+02:00

El govern de la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa un nou portal a Internet amb el nom de Construïm Catalunya. El nou enginy informàtic explica totes les obres, insfraestructures i actuacions que s’han dut a terme durant la legislatura. Així doncs, el govern pretén exposar en quatre mesos tot allò que fins al moment no ha sabut transmetre a la ciutadania. No en va algunes persones significades del govern, com el mateix president José Montilla, han reconegut que el govern té problemes de comunicació i que no ha sabut explicar bé l’esforç realitzat en aquests tres anys i mig. És interessant que el president reconegui les errades, però també és important comentar com les volen esmenar. La primera qüestió que crida l’atenció del nou portal és el nom que han triat. Tothom sap que la direcció general de Comunicació depèn del departament de la Presidència (per tant, del PSC). Una de les principals funcions d’Aurora Masip (titular d’aquesta direcció general) és coordinar i fer el seguiment de la política informativa del govern, com també ho és proposar els criteris per a la difusió d’aquesta comunicació. Fins aquí, tot correcte. El problema és quan es crea confusió deliberadament. La utilització d’un portal del govern en benefici d’un dels tres partits que formen la coalició, ja és greu, però fer-ho amb cabals públics encara ho és més. Construïm Catalunya coincideix sospitosament amb lema d’una campanya del PSC: Construïm Catalunya amb fets, amb la qual els principals càrrecs del partit van passejar-se arreu del territori per explicar la tasca dels socialistes en del govern. Aquesta utilització, però, no és aïllada. Ja hi ha hagut altres vegades que el PSC ha optat per imatges o eslògans que barregen l’acció de govern amb les activitats del partit. Els recomano, per exemple, que observin el logotip del departament de Política Territorial i Obres Públiques (encapçalat pel socialista Joaquim Nadal) i després pensin què els recorda. Aquesta és una política comunicativa nefasta i malintencionada d’un dels socis del govern tripartit per deixar fora de joc els altres dos socis. El tripartit no ha estat un govern de coalició ni en això. ¿No creuen que un govern tripartit els tres socis haurien de compartir tant els èxits com els fracassos?La segona disquisició és sobre el portal com a eina comunicativa. Construïm Catalunya s’explica com una eina 2.0. i, tanmateix, em fa l’efecte que no té res a veure amb les característiques que tenen aquesta mena d’aplicacions. Mentre l’ús de la tecnologia 2.0. s’associa a webs on es fomenta la participació de l’usuari, la compartició d’informació de forma interactiva i la col•laboració, l’eina governamental aposta per abocar una quantitat d’informació tan desassenyada que esdevé feixuga, complicada d’entendre i inabastable. Així doncs, es converteix en l’antítesi del que són les eines telemàtiques del segle XXI. En fi, del que són les webs 2.0. Opta per la quantitat més que no pas per la qualitat. Per tant, aquest portal pretén utilitzar la modernitat amb una mentalitat antiga i amb uns paràmetres vells i erronis (allò de fer veure que es fan moltes coses). Comunicar no és només posar tota la informació a disposició del possible usuari. Comunicar implica, també, saber explicar de manera pedagògica una idea perquè el receptor entengui i comprengui què s’està fent. Amb aquest portal no anirem gaire lluny i, per tant, em temo que la ciutadania continuarà desconeixent l’obra de govern. La desafecció que preocupa tant a tothom no es combat d’aquesta manera.

Article publiat a elsingulardigital.cat, 16.04.2010

(Im)mobilitat al PSC

2010-04-02T11:34:00.004+02:00

Al carrer Nicaragua fan reformes. Les enquestes vaticinen mals resultats i, per tant, convé mobilitzar-se i fer canvis. Els sondeigs donen als socialistes uns resultats més que discrets, el tripartit no suma i CiU augmenta (ara per ara considerablement) el nombre de diputats. Les enquestes són hipòtesis i no es demostren fins que la ciutadania va a votar. I tanmateix, qualsevol maquinària de partit intel•ligent sap que davant dels mals presagis convé donar un cop al timó o, almenys, fer veure que tot belluga i que els canvis seran importants, vigorosos i vitals per a la bona marxa de la campanya. Els grans exponents d’aquestes novetats socialistes són la Causa Comuna i el nou equip de campanya electoral. Parlem-ne.

Montilla afirma que és l’hora de les noves idees. La Causa Comuna, dirigida per Raimon Obiols, és el laboratori d’aquestes idees, les quals hauran de permetre a la família socialista renovar-se i oferir nous plantejaments. La tasca d’Obiols al Parlament Europeu és meritòria i experta, però la seva actuació per generar nous conceptes, diguem-ho clar, ha quedat curta. A diferència del que va passar amb la trobada de la Catdem, l’acte de dissabte passat va ser un míting al més pur estil del partit socialista, amb tots els dirigents a les primeres files, cosa que fa pensar que no s’han eixamplat excessivament les vores del partit. Al contrari! A més, s’hi va exposar un corol•lari de preceptes que encaixen més amb el socialisme dels anys vuitanta que no pas amb la modernitat i la innovació que necessita el socialisme del segle XXI. José Montilla també afirma que calen cares noves. Jaume Collboni i el nou equip de campanya són els protagonistes d’aquesta pretesa renovació. Els proposo, però, que observin bé la fotografia que van publicar diversos diaris i veuran que aquest canvi és ben minúscul. L’equip de campanya és format per alcaldes de confiança, malgrat que ara discrepin de la Llei de Vegueries (Àngel Ros i Fèlix Ballesteros); alcaldesses joves promogudes des de la seu de Nicaragua que tenen el repte de resoldre algunes problemàtiques importants als municipis de Santa Coloma de Gramenet i Salt (Núria Parlon i Iolanda Pineda); i els homes del nucli dur del president (Isaías Táboas, Miquel Iceta i José Zaragoza), entre d’altres. Tot plegat, doncs, fa que aquestes cares noves només representin el continuisme del que ja existia. Els noms escollits indiquen que l’aparell pren força i que, en canvi, la branca catalanista del PSC desapareix de la llista dels elegits i s’esborra del mapa. Els parlo, per exemple, de la consellera Montserrat Tura i del conseller Antoni Castells (encara que en aquest cas li consultin algunes coses).

Quan jo era petita, existia un personatge de ficció que s’anomenava Capità Enciam. Sempre deia una frase que va fer fortuna: “els petits canvis són poderosos”. Doncs bé, crec que el PSC està fent tot el contrari. Els seus moviments pretenen ser molt importants: volen generar un nou llenguatge; pretenen crear escola i encomanar-se a les altres formacions polítiques; volen mostrar el camí de la Catalunya que sap on va i, en definitiva, necessiten fer veure que hi ha una gran mobilitat política. Em temo, però, que és molt soroll per a no res. Seran la continuïtat del que ja coneixem i sotmetran el socialisme català a la immobilitat d’aquells que, segons que sembla, ja preparen la seva caserna d’hivern per esperar millors èpoques.

Article publicat a el Singulardigital.cat, 2.04.2010

Fotografia publicada al Diari Avui, 30.03.2010

Mai no plou a gust de tothom

2010-03-19T07:51:00.004+01:00

La relació entre la política i els mitjans de comunicació d’aquest país comença a ser preocupant, complicada, perillosa fins i tot, i gairebé nociva. Sóc de les persones que creu en la independència dels professionals dels mitjans respecte dels de la política; en el dret i el deure que tenen els periodistes d’informar lliurement (sobretot si es dóna un esdeveniment que permet fer crítiques dures i fonamentades al govern); i en el fet que qualsevol actuació que provingui d’un polític ha de ser traslladada a la premsa de manera transparent i entenedora. Només amb aquests principis la ciutadania podrà sentir-se ben informada i podrà creure tant en la credibilitat dels mitjans com en la dels polítics professionals. Aquesta independència s’està desdibuixant arran de determinats episodis que han tingut lloc darrerament. L’exemple més actual d’aquesta pràctica perversa són les nombroses crítiques que alguns prohoms socialistes han dirigit contra Mònica Terribas per l’entrevista que dilluns passat va fer al president José Montilla. Encara que el PSC s’ha afanyat a negar la major, no és poca cosa que Joan Ferran, Josep Maria Balcells i Carme Figueras (tots ells exponents del ferro forjat socialista català) hagin criticat Terribas amb sanya per protegir l’entrevistat. És més fàcil criticar la feina d’una bona professional amb un argument fal•laç (que ella és la directora de la TV pública catalana) que reconèixer que el president no tenia les respostes adequades. Encara més: un conseller de districte de l’Ajuntament de Barcelona (també socialista) ho ha fet amb insults i desqualificacions personals. Ho considero totalment impresentable i inacceptable perquè Terribas té un estil propi, tal com ja va demostrar al programa La Nit al Dia, que és rigorós, reflexiu, insistent i ben documentat, amb el qual aconsegueix fer del periodisme un exercici interessant, pedagògic i, per damunt de tot, informatiu. Els ho dic ben clar: jo em declaro fan de la Mònica Terribas.Aquest, però, no és l’únic problema que hi ha entre premsa i política. En els últims anys no és estrany que hi hagi qui reconegui haver rebut transcripcions de tertúlies subratllades amb acusacions directes a periodistes, o bé missatges a telèfons mòbils amb indicacions que gosaven indicar com havia d’actuar el receptor o amb recriminacions per les opinions de cadascú (els puc assegurar que en la meva modesta experiència de tertuliana, això ja m’ha passat). En general, hi ha una pràctica obsessiva de persones dels partits polítics per identificar qualsevol tertulià amb unes sigles concretes, en sigui pròxim o no, i per intentar controlar les informacions i opinions que circulen per les ones o allò que s’escriu. En fi, tenir una premsa lliure i independent implica reconèixer que mai no plou a gust de tothom. Però qualsevol país que vulgui viure en llibertat ha de respectar la independència dels seus mitjans de comunicació. Més encara: tot responsable polític que es vulgui considerar un bon polític ha de comprendre que la seva comunicació no pot dependre de la fidelitat o de la complaença dels periodistes, sinó que l’ha de garantir ell mateix. La política en majúscules implica acceptar les lloances (quan les coses surten bé) però també la dissensió, la desaprovació i el qüestionament per part dels que observen. El dia que això no sigui així, voldrà dir que la qualitat democràtica d’aquest país s’ha debilitat. Llavors quedarem ben enfangats.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 19.03.2010

Orlando Zapata i Rosa Díez

2010-03-16T17:48:00.004+01:00

Orlando Zapata, el dissident cubà mort recentment, i Rosa Díez, la líder de Unión, Progreso y Democracia (UPyD), s’assemblen com un ou a una castanya. És a dir, com a persones són molt diferents. No tenen pràcticament res en comú. Zapata era un home negre, senzill, treballador de la construcció i contrari al règim castrista. Durant 86 dies va fer una vaga de fam per manifestar les seves idees contràries a la política del seu país. Díez, en canvi, és una dona basca, filla d’un obrer socialista de la metal•lúrgia que va estar a la presó durant l’època franquista (va ser condemnat i posteriorment li van commutar la pena). Ella va treballar de funcionària a la Diputació Foral de Biscaia, va militar al PSOE i va ser-ne eurodiputada fins l’any 2007. Després de trencar amb els socialistes, va decidir-se a encapçalar un nou projecte polític que busca implantació a Catalunya i a altres llocs.

Tot dos han estat notícia, darrerament. Zapata es va deixar morir en una presó cubana, sense que les autoritats hi fessin res (ben al contrari) perquè protestava contra la condemna de 36 anys de presó que li va ser imposada per desobediència, desacatament i protestes a favor dels drets humans. Díez va ser notícia a conseqüència dels incidents que van interrompre la conferència que havia de fer a la UAB. Què tenen en comú aquest dos casos? A desgrat del fet que el primer s’ha donat en un context de dictadura i l’altre en una democràcia, tots dos han estat víctimes de la intransigència. Tots dos, el primer fins a uns extrems horribles, han estat víctimes d’aquells que temen la llibertat d’expressió.

Des que tinc ús de raó política, sempre he defensat que hi ha qüestions que haurien de ser invulnerables, intocables, respectades i protegides amb radicalitat. La formació, l’experiència, les situacions viscudes i la meva manera de pensar al cap dels anys m’hi han fet reafirmar. Una d’aquestes qüestions és, precisament, la llibertat d’expressió. Aquest principi, recollit a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclama: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Transcric íntegrament el text d’aquest article perquè de vegades sembla com si hi hagués persones que no l’haguessin llegit mai! I ho faig, a més, com un homenatge a Orlando Zapata, a qui la dictadura cubana va negar el més elemental dels drets humans, que és la vida.

Crec fermament que no es pot vulnerar el dret a la llibertat d’expressió en nom de cap creença o de cap ideologia. La mort de Zapata és una mala notícia. L’espanyolisme de Rosa Díez i d’UPyD no es pot fer servir per tapar la boca de Rosa Díez. La grandesa de la democràcia catalana es demostra garantint el dret a fer una conferència sense que els pots de pintura es converteixin en míssils per intimidar conferenciants, degans o professors. Es poden defensar les idees (i és sa que cadascú defensi les seves), es poden mantenir opinions diverses i es poden tenir parers extremadament oposats, però el que realment és revolucionari és saber escoltar i dialogar amb aquell que és diferent i que pensa diferent. El segle XXI no hauria de caure en el pitjor dels errors del segle XX, que va ser permetre els pensaments assassins.

Article publicat al Debat.cat, 16.03.2010

Consultes: entre la realitat i els miratges

2010-03-05T07:14:00.005+01:00

D’ençà de la consulta d’Arenys de Munt, la convocatòria de consultes sobre la independència de Catalunya ha provocat tota mena de debats i discussions, dubtes i il•lusions, titulars favorables i menyspreus rotunds, crítiques i felicitacions, la generositat de moltes persones i la presència dels aprofitats, que són aquells que busquen en les consultes una musculació política que no tenen i, si pot ser, l’èxit, per modest que sigui. Les consultes celebrades el darrer 28 de febrer no han estat cap excepció en aquest sentit. Però més enllà de la immediatesa del dia després, convé tocar de peus a terra i pensar que, al capdavall, la realitat no es pot confondre amb els somnis, sobretot quan esdevenen miratges. Anem a pams i vegem-ho amb calma.

Primera realitat i primer miratge. Sóc dels que creu que les consultes tenen un gran valor perquè promouen la democràcia. Fomenten el dret de decidir i, per tant, el fet que més de 250.000 persones hagin anat a votar té un significat important. I és doblement important perquè aquestes consultes no són vinculants, són organitzades voluntàriament per persones que fan una tasca titànica, tenen pocs mitjans tècnics i publicitaris i, sovint, han de fer front a la dura oposició d’alguna força política. Per tant, la realitat és que hi ha un moviment de fons de la societat civil que participa de la il•lusió d’organitzar les consultes i que fa possible l’exercici del dret de decidir. El somni és pensar que arribarà el dia que podrem tenir una llei que ens permeti exercir aquest dret amb normalitat, sense condicionants i amb el convenciment que l’exercici del dret de decidir (sobre qualsevol qüestió important que pugui afectar la ciutadania) farà canviar la percepció de la política i millorarà la relació entre la política que es fa a les institucions i aquella que emana directament de la ciutadania.

Segona realitat i segon miratge. La primera consulta que es va organitzar, la del 13 de setembre, va plantejar la qüestió que després ha esdevingut més o menys universal (només algunes poblacions han introduït variacions). Durant la jornada electoral es demana als votants que opinin sobre el seu desig que Catalunya esdevingui un estat independent en el sí de la Unió Europea. Com és sabut, la majoria de vots són a favor de sí. No en va, aquestes consultes han aconseguit motivar a una majoria de població, diguem-ne, convençuda i, en canvi, no ho ha aconseguit en col•lectius contraris o indiferents. Hi ha qui desitja i suposa alhora que els resultats obtinguts fins ara es poden traslladar mimèticament a tot Catalunya. Afirmen, amb una visió desdibuixada de la realitat del país, que si es fes un referèndum general i vinculant sobre la independència de Catalunya es guanyaria sense massa problemes. Lamento aigualir el vi, però crec que aquest somni no és assolible. Si més no, avui!. El sobiranisme ha crescut o almenys es pot dir que és més visible que anys enrere, i tanmateix de moment no arriba a tenir la majoria social necessària per assolir la independència. Xavier Vendrell, que és dirigent d’un partit al qual militen molts dels optimistes, va deixar-los-ho clar en una entrevista a l’Avui: “La pròxima legislatura, per damunt de tot, ha de ser la de la democràcia, no la de la independència, perquè encara no tenim una majoria favorable”.

Tercera realitat i tercer miratge. Les persones que integren les plataformes organitzadores de les consultes són de procedència ben diversa, però hi abunden les que se senten descontentes, i fins i tot disgustades, amb els partits polítics actuals. I a partir d’aquest fet contrastable, hi ha qui anhela que totes aquestes persones són potencials votants de noves opcions polítiques independentistes, com ara Reagrupament o Laporta2010 o bé el que resulti de la conjunció de tots dos amb grupuscles rebotats d’arreu. L’objectiu, segons diuen, és obtenir 10 diputats al Parlament de Catalunya. Em temo, però, que un cop més es confon el desig amb la realitat. No crec que totes les persones que en aquests moments organitzen les consultes tinguin previst canviar l’opció de vot que han fet fins ara. I encara ho faran menys si l’alternativa està tan verda com ara.

Acabo amb un advertiment. Les consultes són una bona eina per fer política des de la societat civil i, també, per fer pedagogia sobre el dret de decidir. Però amb els miratges que no toquen de peus a terra els podem fer molt mal. Són agitació pura i dura que no contribueix en res a construir la majoria social necessària per caminar vers la independència. Fóra bo que mentre no arriba la nova tanda de consultes del 25 d’abril hi penséssim una mica.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 05.03.2010