Les consultes de la discòrdia

Després de la celebració de la consulta per la independència a Arenys de Munt, molts pobles i ciutats volen seguir l’estela que aquesta vila del Maresme va començar a dibuixar. La construcció del segon capítol, però, no està exempta de conflictes, ni de discussions ni de discòrdia. A l’inici va semblar que el model d’Arenys era fàcilment exportable: una plataforma d’entitats i persones de la societat civil organitza la consulta, l’Ajuntament hi dóna suport, si és que les majories ho permeten i la col•laboració entre els uns i els altres facilita l’operació. A hores d’ara, aquest és el model que s’està aplicant en moltes poblacions catalanes, però l’intent d’organització d’una coordinació nacional ha estat molt més enrevessada. Determinada gent del país ha tornat a fer bona aquella màxima de la necessitat d’unitat i la dificultat per aconseguir-la.

Servidora creu que les consultes no han de generar més disputes perquè sinó pot arribar el dia que els arbres no ens deixin veure el bosc. És a dir, que la suma de declaracions, les suposicions, les exclusions i les conspiracions arribin a tenir més importància que la participació a les consultes. Aquest exercici del dret de decidir no pot ser l’excusa perquè una entitat o una persona apliquin el sectarisme en contra dels partits polítics. L'actual situació no pot estar condicionada pels personalismes i els falsos protagonismes. En el sobiranisme hi sobren les capelletes. Deixin-me fer un parèntesi per posar-los una exemple: quan el 1991 es va reformular la llei electoral colombiana, va sorgir el fenomen dels “partits de garatge”, perquè a cada reunió que s’organitzava en sortia un partit minúscul. Oi que no cal que a Catalunya els emulem i fem “plataformes de garatge”? El país està prou ben servit d’entitats que tenen un bon arrelament territorial (alguna de les quals, però, ja s’ha desmarcat del procés d'ara, suposo perquè el cansament arran de les continues baralles comença a passar factura) i de plataformes diverses com perquè algú en vulgui crear una de nova. Però, sobretot, el país ja compta amb el moviment Decidim.cat, que aplega més de mil dos-cents càrrecs electes de totes aquelles comarques disposades a col•laborar-hi. Què més es pot demanar?

Convé ser positius i pensar que les picabaralles de campanar s’esvairan. Però també convé ser una mica estrategs i començar a pensar què volem que en surti de tot plegat. Suposo que rere les consultes hi pot haver la intenció de crear tensió amb Espanya i, també, la voluntat de fer una nova foguerada de molta intensitat però de curta durada. I tanmateix, aquestes consultes tindrien molt més sentit si estiguessin pensades per fomentar l’exercici de la democràcia continuada, si contribuïssin a teixir xarxa entre la ciutadania, si fomentessin la coordinació entre societat civil i partits polítics per a l’acció. En fi, si ampliessin la majoria social a favor del dret de decidir. Per dir-ho resumidament, ens convé més pensar en el dia després que no cremar energies debades. Però amb la discòrdia que ho inunda tot no sé si hi ha qui miri gaire enllà. Fóra una llàstima!

Article publicat al Singular Digital el 16 d'octubre de 2009.

Fotografia de Ricard Cugat publicada al Periódico el 5 de setembre de 2009.