dilluns, 15 de febrer del 2010

La fatiga del Conseller Maragall

Sempre he pensat que els consellers Ernest Maragall i Antoni Castells són dos homes intel·ligents que fan política i que, per damunt de tot, estan al servei de la política. És per aquesta raó que crec que les declaracions del titular d’educació no són ni casuals, ni improvisades, ni fruit d’una rebequeria estúpida i interna de partit. Al contrari, em fa l’efecte que són molt més meditades i profundes que el que la gent s’imagina.
Jo sóc dels qui pensa que Maragall pretenia, en primer lloc, marcar posicions (o marcar perfil propi, com se’n diu col·loquialment). Se m’acudeixen algunes raons del perquè de les seves declaracions. Primera raó: tensar la seva parròquia. Parlo de la parròquia interna. Atès que les enquestes no els són precisament favorables, d’una manera o d’una altra cal mobilitzar el personal que haurà de votar-los quan se celebrin les eleccions (aquest és el sentit del que afirmava el conseller a La Vanguardia d’ahir diumenge) i que hauria de permetre que el PSC anés per lliure. Segona raó: fer aflorar les batalles internes del PSC, les quals tard o d’hora esclataran de veritat i caldrà resoldre-les (per posar-ne un exemple senzill: la tensió no resolta entre el PSC i el PSOE, fins al punt que no permet que es formi un grup o un subgrup socialista català a Madrid). Tothom sap que en aquesta aposta Maragall no juga per lliure i que, per tant, no es tracta d’una maragallada, a l’estil de les del seu germà i expresident. Per dir-ho amb totes les lletres: Maragall, Castells i Mascarell no juguen a la mateixa lliga que Montilla, Zaragoza i Iceta pel que fa a la manera d’entendre la relació entre Catalunya i Espanya i, consegüentment, entre els socialistes d’allà i d’aquí. I encara hi ha una tercera raó: preparar el futur. Davant d’unes eleccions incertes que poder abocar a haver de fer uns pactes més aviat complicats (ja que a cap dels socis de l’actual tripartit les enquestes els atorguen un bon resultat i perquè no hi ha ningú que sàpiga què pot passar amb la presència de nous grups), convé deixar les portes obertes. Com ja he dit abans, són homes que fan política i, per tant, saben molt bé que la política implica pacte.
Després del pas donat per Maragall, l’executiva del PSC d’avui havia creat una certa expectativa. S’havia de resoldre la incògnita sobre quina seria la reaccions de l’aparell. Segons que sembla, de moment Montilla ha esmorteït el cop, ha dissipat volgudament cap mena de confrontació amb unes declaracions rituals: “Es pot discrepar sobre el debat obert o sobre expressions més o menys afortunades, però el que cal es no distreure’s dels nostres objectius que són governar bé i guanyar bé”. Això vol dir, traduït del montillà, que s’ha acabat el debat i que ara “toca” posar-se a treballar.
No crec que el conseller Maragall estigui cansat de governar. Con tampoc no és creïble que no vulgui guanyar les properes eleccions o que vulgui jubilar-se abans d’hora. Em temo que ell parlava d’una altra mena de cansament. La reivindicació del conseller volia donar a entendre que ens calen unes dosis més grans de política per temperar la temptació de caure en la gestió pura i dura, que és el que promouen alguns dels dirigents del nostre país. Ara per ara, no sembla que el PSC vulgui seguir-lo.

2 comentaris:

  1. Mònica,

    l'Ernest Maragall després de reunir-se a Palau amb el president Montilla s'ha fet enrere de les seves afirmacions. Segons sembla després de conversar amb Montilla ha vist la llum i ha afirmat que sí, que el tripartit sí que té projecte de país.

    Ernest Maragall ha perdut tota credibilitat i dignitat!

    ResponElimina
  2. No creus que l'Ernest Maragall és precisament més gestor que polític?

    ResponElimina