La batalla dels cara a cara

La celebració d’uns debats cara a cara entre el president José Montilla i el cap de l’oposició, Artur Mas, encara és una incògnita. En el moment d’escriure aquest article continua la picabaralla i el debat encès sobre la idoneïtat dels acaraments i sobre com s’han de celebrar. I és que la mateixa proposta de fer dos debats televisats ja s’ha convertit en una controvèrsia de la campanya electoral.

Crec que els responsables de campanya del PSC s’equivoquen de ple en l’estratègia. I ho crec per diverses raons. En primer lloc, la petició de fer un debat en castellà és una provocació i només abona un espectacle de declaracions i contradeclaracions destinat al fracàs, a més de ser antic, atès que aquest país ja fa temps que ha assumit que és un sol poble. Servidora creu que aquesta no és una bona manera d’acostar la ciutadania a la política. Al contrari, avorreix. En segon lloc, és important saber en quin mitjà es retransmetrà aquest debat en castellà. Per a mi, només té sentit fer-lo en castellà si aquest debat s’emet a Espanya amb la voluntat d’explicar millor la realitat catalana. Això significa garantir que alguna cadena privada l’emeti en prime time per a tot l’Estat. Sincerament, tinc els meus dubtes que n’hi hagi cap que hi estigui interessada. ¿Vostès creuen, per posar un exemple, que Telecinco deixarà d’emetre un programa tan rendible com ‘Sálvame’ o bé un d’aquells culebrots que tenen tanta audiència per donar veu als dos candidats catalans? Em fa l’efecte que ja en saben la resposta. Si el debat en castellà només ha de ser televisat a Catalunya, i només té l’objectiu de satisfer la parròquia socialista del Baix Llobregat i insistir en la Catalunya dual que defensen el PP i Ciutadans, llavors és un error notable. Aquesta segona hipòtesi tradueix l’interès electoralista del PSC. En tercer lloc, dubto que un cara a cara entre Montilla i Mas afavoreixi el candidat socialista. Com que el president és qui va per darrere del candidat opositor en totes les enquestes, un cap de campanya intel·ligent hauria d’evitar que debatés amb un rival que és més poderós en molts sentits. En aquest sentit, l’estratègia socialista és desesperada.

En conclusió. Ara mateix, crec que aquests cara a cara ja estan tenyits de massa polèmica i, per tant, que el millor fóra que els dos partits acceptessin un debat més clàssic –a l’estil dels que ja són habituals a la televisió pública catalana– per debatre coralment les propostes de cadascú. Al capdavall, el bipartidisme no és el model polític que impera a Catalunya, atès que, de moment, al Parlament hi són representats sis partits diferents.

Article publicat a eldebat.cat, 20 d'octubre de 2010