Campanya ni-ni: ni trempadora, ni engrescadora

La campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 28 N és estranya, llarga i desfigurada (tal i com afirmaven ahir alguns opinadors d’aquest mateix diari molt encertadament). I és l’evidència que, de fet, la precampanya ha durat quatre anys i té com a conseqüència una important i preocupant buidor en el contingut de les propostes d’aquesta primera setmana, al mateix temps que genera un cansament que va en augment dia a dia. Davant aquest panorama, hi ha partits que opten per llençar missatges que tan sols expliquen tímidament les seves propostes, quan sovint estan trufades de reserves, de precaucions i d’excessives tàctiques. N’hi ha altres que opten directament per les campanyes que van en contra de la bona comunicació (per exemple, els ni-ni del PSC) o bé que opten per l’atzagaiada, les sortides de to o les excentricitats. En fi, mentre que la campanya és viscuda pels partits polítics com el període previ al judici final, la resta dels comuns mortals la seguim en silenci i esperem que arribi el dia D i l’hora H per poder anar a votar.

La normativa dels blocs electorals, els quals imposen temps i ordre d’aparició de les diferents formacions en la informació política durant la campanya, serveix d’excusa per llançar-se pel pedregar. I és que mentre els pocs defensors de la llei i el sistema afirmen que els blocs garanteixen un repartiment just del temps entre els partits que tenen representació parlamentària, servidora creu que, com s’està demostrant, els blocs contribueixen a frivolitzar la campanya i, per extensió, la política. Precisament perquè no poden optar als blocs que emeten les ràdios i les televisions públiques, tots els partits minoritaris s’han empescat un estirabot per poder cridar l’atenció i aconseguir uns segons de publicitat gratuïta als mitjans de comunicació. Estem entrampats, doncs, entre els blocs que resten llibertat als periodistes i la pallassada que frivolitza la política catalana. Els videojocs que permeten a una candidata matar immigrants i independentistes; els orgasmes de noies socialistes que van a votar Montilla; els gemecs simulats d’una parella en plena còpula en una casa pija o bé la desfilada de gent despullada rere el candidat Albert Rivera (que aquest cop ha optat per presentar-se més tapadet) són alguns dels exemples d’una campanya electoral que es va fent ridícula a mesura que passen els dies. Hi ha casos que són una vertadera ofensa a la intel•ligència dels votants.

Paral•lelament a aquests despropòsits, també assistim a una espanyolització exagerada de la campanya, cosa que només té sentit per als dos partits que obeeixen les instruccions que provenen de Madrid (PSC i PP) i que juguen la partida de les eleccions catalanes amb clau espanyola (el futur del PSC i el PSOE després de l’esperada derrota dels socialistes catalans o bé la batalla de Rajoy per derrotar Rodríguez Zapatero). Comptat i debatut, aquesta campanya electoral no és cap joia i tan sols deu fer trempar al senyor del vídeo pseudoporno de la Montserrat Nebrera. Ara bé, encara que aquesta sigui una campanya esmorteïda i que no aporti novetats a la història política del país, tots els partits tenen un objectiu comú: reclamar la participació. La comparteixo. No en va, en democràcia els ciutadans tenim el dret i el deure d’opinar sobre quin futur volem per al nostre país. I és que, al capdavall, hi ha indicis prou clars que aquestes eleccions són transcendentals. Als candidats els queda una setmana per combatre l’abstenció i més val que s’oblidin de les xarlotades si no volen que augmenti encara més del previst.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 19.11.2010