dimarts, 30 de novembre de 2010

La Trini i el Sàhara

El conflicte del Sàhara ha esclatat de nou. I ho ha fet amb força. Els fets que inicialment van semblar uns aldarulls en un camp de refugiats al costat de la ciutat d’Al-Aaiun, han desembocat en un atac de les forces marroquines per ofegar una de les protestes sahrauís més importants dels darrers anys. L’entrada dels militars va provocar víctimes i caos. A més, durant els darrers dies han arribat notícies d’un enfrontament creixent entre les comunitats marroquines i sahrauís en l’interior de la mateixa ciutat. El que és més greu, però, és que tot això té lloc amb una total manca de transparència. Els periodistes tenen prohibida l’entrada i els cooperants han hagut de fugir per cames. En definitiva, a mesura que passen els dies creix la preocupació pel futur del poble sahrauí i creix, encara més, la incertesa sobre quan i com es resoldrà un conflicte que ja fa trenta-cinc anys que dura.
 
Dit això, no em puc estar d’assenyalar el paper galdós del govern espanyol, que és el mateix des de fa tres dècades, pel que fa a aquest conflicte. Lluny de destinar esforços a la mediació, el govern fuig d’estudi. Lluny de mantenir posicions clares i d’assumir la responsabilitat que li pertocaria, cada dia són més evidents les contradiccions de la flamant ministra d’Afers Exteriors, Trinidad Jiménez. D’una banda juga a l’ambigüitat, apel·la a la raó d’Estat i no s’atreveix ni a condemnar els incidents ni a demanar una investigació a les forces internacionals, però, entretant, s’ha esbombat que fa tres anys —quan encara no ostentava el càrrec actual, doncs— tenia posicions ben diferents. Aleshores Jiménez exigia al govern espanyol, que en aquell moment presidia el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que garantís l’exercici del dret a l’autodeterminació al Sàhara Occidental. Caram! Tothom té dret a canviar. Ara bé, la qüestió del Sàhara no té rèplica, digui el que digui ara la ministra: el Marroc vulnera sistemàticament els drets humans dels habitants sahrauís.
 
A què espera la ministra socialista Jiménez per actuar? I és que la pregunta que algú haurà de resoldre és per què el govern espanyol se situa permanentment entre l’espasa i la paret? I la Unió Europea, què fa? On són ara els mediadors de Nacions Unides? És que els mediadors de Nova York fan prou per facilitar que el govern marroquí i els representants del Front Polisario negociïn de veritat? Davant tanta incertesa, tanmateix hi ha coses que estan clares: que es pot afirmar que el Marroc és important per a garantir la seguretat al nord d’Àfrica; que els EUA donen suport al Marroc sense vacil·lar i, finalment, que Ceuta i Melilla són el punt feble d’Espanya. En definitiva, per tot això i més la carpeta del Sàhara Occidental continua aturada. Però ara la situació és diferent, més que demanar el necessari referèndum d’autodeterminació, ara és prioritari reclamar el respecte pels drets humans.

Article publicat a Eldebat.cat, 27.11.2010



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada