divendres, 5 de novembre de 2010

L'agenda política del 29 N

Dimarts passat vaig tenir l’honor de participar en l’entrevista a Joan Laporta que va organitzar aquest diari electrònic conjuntament amb Nació Digital. La trobada amb el candidat de Solidaritat Catalana per la Independència fou agradable i il•lustradora perquè ens va exposar clarament quin és el seu full de ruta: aconseguir 68 diputats al Parlament de Catalunya per poder proclamar la independència. Ras i curt: aquesta afirmació voluntarista respon al convenciment que diu tenir Laporta que a Catalunya existeix una majoria social favorable a la independència. Ens ho va dir ell mateix durant la trobada a l’Ateneu Barcelonès. De tornada cap a casa pensava en tot el que l’expresident blaugrana ens havia dit i vaig arribar a una conclusió: malgrat que em pesi, em temo que l’agenda política a partir del 29 de novembre no passarà per proclamar la independència de Catalunya. Què caldrà fer, doncs, des del món independentista?

Doncs bé, jo crec que els independentistes tenim un repte immediat (que també el tenen tots aquells que defensen la democràcia): continuar impulsant l’exercici del dret de decidir. Les comissions de viles i ciutats que van organitzar les consultes sobre la independència van fer una tasca ingent i molt important. Sobretot perquè han fet normal la idea que en democràcia la gent té dret a dir-hi la seva. Té el dret de decidir. Ara arriba l’hora d’organitzar la consulta a la ciutat de Barcelona i sens dubte, aquesta serà la prova definitiva. La prova del cotó sobre la fortalesa dels sobiranisme. El 10 d’abril del 2011, Barcelona pot donar un impuls a la lluita per la llibertat. És a dir, d’entrada pot superar (espero que sense massa problemes) els índexs de participació de la consulta de la Diagonal, organitzada de manera potinera per l’equip de l’alcalde Jordi Hereu (i ben car que li va costar al primer tinent d’alcalde, Carles Martí), però també pot afavorir noves aliances municipals. Tot fa pensar que el candidat republicà, Jordi Portabella, el candidat convergent, Xavier Trias i el candidat ecosocialista, Ricard Gomà, donaran suport l’exercici de democràcia que és la consulta, mentre que els socialistes se’n desentendran o bé faran companya en contra. Així doncs, la consulta a la ciutat comtal demostrarà qui està a favor i qui està en contra del dret de decidir, que és també un deure, i es demostrarà, una vegada més, a pesar que els seus socis ho obvien sistemàticament, que els socialistes són un fre per a l’expansió del sobiranisme. Quina feinada, oi? És que no creuen vostès que sobiranitzar Barcelona és el pas previ a assolir la independència? Jo n’estic segura.

I encara tenim un altre repte que caldrà assolir a més llarg termini: construir la unitat i eixamplar la base del sobiranisme. És a dir, fer créixer la majoria social per la independència. Servidora creu, a diferència del que pensa el candidat Joan Laporta, que a Catalunya encara no existeix aquesta majoria social, com es palesa sovint a la capital. Ara bé, una cosa és ben clara i ho he repetit sovint: la sentència del Tribunal Constitucional ha obert els ulls de molta gent respecte de l’impossible encaix de Catalunya a Espanya, almenys en els termes que s’havia plantejat fins ara. Aquest és l’únic avantatge que hem tret de la maleïda sentència. Així doncs, Així doncs, el futur de l’independentisme passa, també, per teixir una majoria social favorable a la sobirania catalana i, en conseqüència, per crear aliances polítiques i unes xarxes socials que siguin fortes i sòlides. Aquesta és una de les assignatures que ens queda pendent l’endemà del 28-N.

Article publicat a Elsingulardigital, 5 de novembre de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada