Harmonitzar

Bufen aires d’harmonització. I vénen de Madrid. La setmana passada, el gran factòtum de la Fundación FAES va fer una afirmació gens innocent. I és que, com qui res no vol, José Maria Aznar va assegurar que la duplicitat administrativa és “inviable tant políticament com financerament”. I va reblar-ho tot dient que “La asimetría competencial inherente a nuestra realidad histórica introduce evidentes dificultades a la hora de establecer mecanismos conjuntos de decisión; eso aconseja recuperar en todo lo posible la homogeneidad perdida tras los últimos procesos de reforma estatutaria”. Pocs dies després, un alt responsable del PSOE, Carlos Ocaña, actualment secretari d’estat d’Hisenda, es va apuntar a les tesis de l’exlíder del PP i va avisar que les finances de la Generalitat de Catalunya podrien ser intervingudes per l’Estat si se superaven els objectius de dèficit fixats pel Consell de Política Fiscal i Financera. Un avís per a navegants que tindria com a efecte que la Generalitat veuria limitada la capacitat d’endeutar-se. En fi, que els polítics espanyols, tant si són dels uns com dels altres, han decidit escampar la tesi que les comunitats autònomes són un problema i que ara, en l’actual context de crisi econòmica, convé repensar el model. I és clar, de seguida que es parla dels problemes generats per les comunitats autònomes, totes les càmeres enfoquen cap a Catalunya.

 

Bufa un aire huracanat, doncs. I tanmateix, cap dels polítics o opinadors espanyols que reclamen l’harmonització té realment la solució màgica per resoldre el problema que ha generat l’Estat de les Autonomies del café para todos. És cert, per tant, que el model és imperfecte i que el defecte és en el mateix disseny del model. No en va, quan l’any 1978 es va optar generalitzar-lo amb la creació de 17 CCAA, l’objectiu era rebaixar el reconeixement de la identitat i la singularitat de Catalunya, Euskadi i Galícia. Trenta anys després d’aquell despropòsit aflora el problema germinal de la manera més crua. De tota manera, em sembla poc probable que cap dirigent polític del PP o del PSOE tingui la valentia d’encetar una reforma del model autonòmic ara vigent i, encara menys, que intenti reduir-lo manllevant competències a les CCAA. Ells saben perfectament que el dèficit de les autonomies és tan sols un 2% de l’11 % del dèficit general de l’Estat. Com també saben que la primera retallada hauria d’aplicar-se-la el govern espanyol (per exemple, suprimint els ministeris de Cultura i d’Educació, atès que són dues competències transferides a les CCAA). Ara bé, el fet que ni el PSOE ni el PP no tinguin la solució de res, això no comporta que limitin el sempre fastiguejador discurs anticatalanista.

 

Amb un panorama així, Catalunya ha d’anar al seu aire i deixar-se de romanços, perquè a fora de Catalunya no hi té aliats. Al capdavall, quant a la concepció de l’Estat, tant el PP com el PSOE mantenen posicions pràcticament idèntiques. I n’és una prova la celebració de la destructiva sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Per això, és fonamental que el nou Govern català no minimitzi les envestides que arriben de Madrid. En la legislatura que ara comença, la “transició nacional” que va reclamar el president en el debat d’investidura es convertirà en el principal cavall de batalla. Caldrà pensar què vol dir i què ha de comportar aquest trànsit cap a la plena sobirania. Un huracà només s’atura amb un altre huracà que s’hi oposi.

Article publicat a eldebat.cat, 22.01.2011