divendres, 25 de febrer de 2011

Benvingut al club, president Pujol

L’editorial que el president Jordi Pujol va publicar en el butlletí del proppassat 25 de gener del Centre d’Estudis que duu el seu nom és una bona notícia. El text, cal creure que ben meditat, és un exercici de sentit comú, alhora que és valent i contundent, atès que ara el president Pujol aposta per la independència de Catalunya, cosa que no ho havia fet mai fins aquest moment. Al contrari! Pujol, a diferència del que Artur Mas ha deixat dit en el llibre de Pilar Rahola La Màscara del Rei Artur, no s’havia declarat mai independentista. Probablement, aquest gir del president és resultat d’una evolució pragmàtica, ja que, com a bon estrateg que és, sap veure perfectament quins són els temps justos per a cada cosa. Ara, per tant, si ha deixat clar que la independència és una opció deu ser perquè considera que toca evolucionar. És per això que el text ha causat impacte i segurament influirà en aquelles persones que encara tenen a Pujol com un dels principals referents polítics del país. L’escrit de l’expresident ha generat, però, opinions de tota mena. Hi ha hagut qui ha dit que els expresidents no haurien de fer aquest tipus de declaracions perquè són extemporànies, per bé que aquesta mateixa gent no es queixa quan José Maria Aznar defensa l’harmonització. Hi ha hagut qui ha dit que sortir ara de l’armari és molt senzill. I encara hi ha hagut qui ha escrit que les opinions actuals de Pujol no fan cap favor al govern d’Artur Mas. Servidora, tanmateix, celebra profundament que l’expresident hagi arribat a la conclusió que ha arribat i que se situï al costat dels que fa molts anys que defensem l’opció independentista. Per tant: benvingut al club, president!
 
Amb el títol Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec, l’expresident de la Generalitat de Catalunya plantejava clarament i sense embuts la disjuntiva següent: o s’assoleix la llibertat col•lectiva que comporta la independència o bé Catalunya desapareix com a nació i, en conseqüència, es rendeix i es dissol nacionalment dins d’una Espanya que cada dia és més centralista i més unificadora. L’argument és: “durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no en té”. Doncs bé, aquesta sensació que s’ha anat estenent arreu no és gratuïta. És fruit d’un procés polític lent que s’ha anat consolidant i que reflectien clarament la quarta onada del 2010 de les dades proporcionades pel Baròmetre d’Opinió Política del CEO: la relació entre Catalunya i Espanya és considerada la quarta preocupació dels enquestats, el 65,9 % creu que Catalunya té un nivell insuficient d’autogovern i fins a un 25,2 % voldria un estat independent. I és que la manca de reconeixement identitari, l’ofec econòmic i financer, el fracàs del model del café para todos, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i l’harmonització autonòmica que promouen el PP i el PSOE, han empès el president Pujol i a altra gent, molta de la qual va sortir massivament a manifestar-se el 10 J, cap a una estat anímic que els duu a buscar fórmules més eficaces per evitar la rendició. O millor dit, que creuen, com va dir l’exconseller Ernest Maragall, que “l’independentisme ja no és una rauxa minoritària”. Més aviat és el contrari: el creixement de l’independentisme és conseqüència del fet que molts d’aquells que creien que era possible l’encaix de Catalunya amb Espanya, ara ja no ho veuen de la mateixa manera. És la deducció racional que es desprèn de verificar que som en la fi d’una etapa.
 
Si amb Espanya ja no hi ha res a fer, caldrà tenir un full de ruta que ens permeti avançar cap a la plena sobirania. Tanmateix, la viabilitat del projecte immediata. Estic convençuda que la solució no arribarà de la mà ni de l’independentisme d’urgències que ara s’ha posat de moda ni de la teorització dels experts o dels polítics sobre els avantatges del sobiranisme. Catalunya necessita un moviment fort a favor del dret de decidir que pugui crear una majoria social favorable a la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació. Així com fa gairebé quaranta anys va existir l’Assemblea de Catalunya que va lluitar per restablir la democràcia, ara seria desitjable tenir una plataforma semblant per transitar cap a la plena sobirania. És cert que hi ha hagut intents com la Plataforma pel Dret de Decidir, que se’n va anar en orris per la miopia política de determinades persones, i també el moviment de les consultes locals per la independència que ha arrelat en moltes viles del nostre país. Però amb això no n’hi ha prou. Si Catalunya vol avançar com a país necessita teixir una xarxa sobiranista que aplegui partits polítics, sindicats i entitats cíviques amb l’objectiu comú de reclamar el dret de decidir sobre l’autogovern. I això implica, també, decidir sobre la independència.
 
En definitiva, el que crec és que els canvis que s’han produït els darrers anys ens menen vers una única direcció: la necessitat de prendre consciència que encetem una nova etapa política, dominada pel sobiranisme i en la qual serà vital la força, l’energia, la valentia i les decisions de la societat civil per anar més enllà. Només des de la societat civil es podrà encarar amb fermesa i sense por el procés d’autodeterminació. Les noves revolucions d’arreu del món apunten cap aquí.

Article publicat al diari Ara, 5 de febrer del 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada