El 23-F amb ulls de nena

Fa trenta anys servidora era una nena. En conseqüència, els meus records sobre la tarda del 23-F són vagues i innocents. Aquella tarda devia anar a alguna de les múltiples activitats extraescolars que feia quan era petita i després —d’això sí que me’n recordo bé— vaig anar a casa de les meves tietes àvies, una casa de poble on ja vivien els meus besavis. La imatge la tinc ben gravada: sèiem amb la tieta Rosa al menjador de la casa amb el televisor encès. S’hi veien unes imatges que no havia vist mai: un paio amb un tricorni (el barret més estrany que havia vist mai) cridant i tirant trets al Congrés dels Diputats. Evidentment, es tractava del tinent coronel Antonio Tejero. L’impacte visual va ser gran però encara fou més sorprenent la frase de la tieta. Va exclamar, senzillament: “ja hi tornem a ser”. El to, la cara i els nervis dels adults feien témer que alguna cosa important —i greu— estava passant. Hores més tard, a casa meva amb els pares, em va semblar que ells es tranquil•litzaven. El rei havia aparegut a la televisió per esbombar a tot i a dret que el cop no havia triomfat. Al dia següent semblava que l’esglai s’havia esvaït.

Al cap de trenta anys, el 23-F pren una dimensió ben diferent. El temps sempre ajuda a relativitzar les coses, a saber-ne la veritat —per bé que en aquest cas potser encara no la coneixem tota— i a poder analitzar el que en aquell moment va passar de veritat. Tanmateix, la nit en què alguns militars van intentar un canvi de govern a Espanya per la via de la liquidació del president Adolfo Suárez i la imposició d’un règim no democràtic, va ser una nit de por. Les persones grans només podien tenir un gran temor perquè tot el que estaven veient tenia un deix que els recordava el que ja havien viscut i patit durant els quaranta negres anys que va durar la dictadura franquista.

En fi, diuen que el temps és la millor recepta per curar i tancar les ferides. Però malgrat això, sembla que n’hi ha que encara no han cicatritzat del tot bé. La conseqüència més clara del 23-F fou l’aprovació de la LOAPA i la consegüent involució autonomista que es va produir. Catalunya no va sortir-ne gens ben parada d’aquella aventura militarista. A pesar que el TC d’aleshores va tombar aquella nefasta iniciativa dels partits estatistes, des de ja fa anys ha reprès la mateixa cantarella antiautonomista. Els constants intents d’ofegar Catalunya són més que evidents i la prova és la sentència del TC d’ara sobre l’Estatut de Catalunya del 2006. La cirereta del pastís. Encara que els pugui semblar exagerat, crec que l’ofensiva actual és pitjor que l’intent de cop d’Estat de l’any 1981. Llavors eren tan sols uns quants militars eixelebrats els que van intentar enfonsar la democràcia, ara, en canvi, són els partits espanyolistes i els “artefactes” judicials a mans del centralisme els que no permeten que el nostre país avanci cap a un autogovern més ampli. De la sobirania plena no cal parlar-ne, perquè en són enemics declarats. És veritat que entre un acte i l’altre hi ha una diferència. Els militars volien van voler carregar-se la democràcia amb una violència cutre que ja no tornarà. Els centralistes actuals ho fan més sibil•linament. El nostre “ja hi tornem a ser” té un sentit diferent al que amb els anys he entès que volia dir la tieta. Desgraciadament, hi tornem a ser. Però la nostra resposta pot ser més contundent i massiva. Almenys això és el que poden extreure de la mobilització popular pel dret de decidir que ja fa temps que s’ha posat en marxa.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 25.02.2011