El PSC ha tornat a fer bones les opinions dels que en dubten. Ha ensenyat les vergonyes i ha negat l’evidència. Aquest cop ho ha fet en relació a la promoció del català. La història es repeteix: primer una de calenta i després una de freda. La calenta va arribar des de Brussel·les fa tot just quinze dies: l’eurodiputada socialista Maria Badia reivindicava, al costat dels altres representants catalans a l’eurocambra, l’oficialitat del català a Europa. Ho feien a so de bombo i platerets, amb la millor de les unitats possibles, sense el PP, perquè ja se sap que els populars no creuen gens ni mica en la defensa de Catalunya i de la seva llengua. La proposta consistia a aprofitar el canvi de règim lingüístic que comporta l’adhesió de Croàcia per forçar l’oficialitat de la nostra llengua. De nou, doncs, l’estratègia dels sempre incansables eurodiputats catalans podia obrir una porta que fa temps que empenyen. Finalment, no ha estat així. Ahir va arribar la freda: el PSC va arrenglerar-se al costat del PSOE i del PP per evitar el que havia impulsat l’eurodiputada socialista. Ai las! Una nova oportunitat perduda pels capitans del carrer Nicaragua. Un nou ridícul. Quina llàstima!
Que el PSC hagi votat de nou contra els interessos de Catalunya posa en relleu el que és una obvietat: el PSC no toca vores i no sap ben bé cap on ha d’anar. La desfeta electoral socialista ha estat massa dura. Però el més greu és que el PSC fa més de trenta anys que dubta: no sap si ha de ser catalanista i de centreesquerra o bé espanyol i progressista en una Espanya cada dia més carca i més tronada que prepara el retorn del PP al poder amb una majoria absoluta. Quant a la nació, el PSC pateix massa contradiccions que el porten a fer una cosa i la contrària en una mateixa setmana. Una nova mostra de la perpètua indefinició. Tot Catalunya s’ha mogut cap el sobiranisme i els socialistes catalans, en canvi, no, com el PP.
La crisi del PSC hauria de comportar, també, resoldre d’una vegada aquesta contradicció. Si no ho fan, la pèrdua de vots serà imparable. Vist des de fora, el proper congrés de la tardor hauria de ser una bona ocasió per fer-ho. De moment, no s’hi pot confiar perquè, i això és molt important, ni tan sols se sap qui n’assumirà el lideratge. Tots els partits polítics necessiten que algú es posi al capdavant del projecte, creï un relat i contribueixi a enfortir l’organització. I això és el que no es veu que passi al carrer Nicaragua. Tanmateix, mani qui mani al PSC del futur, cal que, d’entrada, decideixi si vol ser carn o peix. Per dir-ho amb totes les lletres: cal que els socialistes catalans decideixin d’una vegada si voler ser polítics catalans o espanyols. El país sencer els ho agrairà!
Que el PSC hagi votat de nou contra els interessos de Catalunya posa en relleu el que és una obvietat: el PSC no toca vores i no sap ben bé cap on ha d’anar. La desfeta electoral socialista ha estat massa dura. Però el més greu és que el PSC fa més de trenta anys que dubta: no sap si ha de ser catalanista i de centreesquerra o bé espanyol i progressista en una Espanya cada dia més carca i més tronada que prepara el retorn del PP al poder amb una majoria absoluta. Quant a la nació, el PSC pateix massa contradiccions que el porten a fer una cosa i la contrària en una mateixa setmana. Una nova mostra de la perpètua indefinició. Tot Catalunya s’ha mogut cap el sobiranisme i els socialistes catalans, en canvi, no, com el PP.
La crisi del PSC hauria de comportar, també, resoldre d’una vegada aquesta contradicció. Si no ho fan, la pèrdua de vots serà imparable. Vist des de fora, el proper congrés de la tardor hauria de ser una bona ocasió per fer-ho. De moment, no s’hi pot confiar perquè, i això és molt important, ni tan sols se sap qui n’assumirà el lideratge. Tots els partits polítics necessiten que algú es posi al capdavant del projecte, creï un relat i contribueixi a enfortir l’organització. I això és el que no es veu que passi al carrer Nicaragua. Tanmateix, mani qui mani al PSC del futur, cal que, d’entrada, decideixi si vol ser carn o peix. Per dir-ho amb totes les lletres: cal que els socialistes catalans decideixin d’una vegada si voler ser polítics catalans o espanyols. El país sencer els ho agrairà!
Article publicat a Elsingulardigital.cat, 01/07/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada