dijous, 9 d’abril de 2009

Canvi de govern: més Espanya i menys Catalunya


El recent canvi de responsabilitats ministerials que ha propiciat José Luis Rodríguez Zapatero és la notícia de la setmana. Probablement, no entrava en els càlculs del cap del govern que es produís com s’ha produït, perquè ell hauria preferit augmentar el so de bombo i platerets a l’anhelada fotografia amb Barack Obama, que havia de ser, a més, el colofó de la renovada vida internacional de ZP com a superstar. Però, esclar, en política sempre has d’estar a punt perquè algú et bellugui els mobles i faci anar en orris el que havies planificat. I és evident que algú va filtrar la notícia del canvi de govern sense que ZP se n’assabentés. Com que la vida interna del PSOE no em fa ni fred ni calor, el que m’agradaria exposar a tots vostès és com veig que afectarà a Catalunya el que acaba de passar. Anem a pams, doncs.

La part positiva de l’assumpte és que la nostra estimada Maleni se’n torna cap a casa. Des d’Andalusia se la va defensar per mantenir-la al govern i de la mateixa comunitat autònoma arriba al nou executiu un dels seus barons més forts, el que n’era president fins ara (per cert, que poc el costa abandonar la presidència del seu país, oi?). La sortida de la responsable de Foment no és una mala notícia. Tots vostès recordaran aquelles “fantàstiques” setmanes que varem viure perillosament gràcies a la desafortunada gestió de la crisi del servei de rodalies a Catalunya. José Blanco té molta feina acumulada perquè aquell desgavell encara no s’ha resolt. 

La part negativa és que amb l’entrada dels cinc nous ministres i la recol•locació d’Elena Salgado a Economia, tot fa suposar que el nou executiu espanyol tindrà una accentuada tendència al nacionalisme espanyol, malgrat que deien que el tarannà dialogant de ZP es manifestava en la defensa de l’Espanya plurinacional. Això vol dir que no serà fàcil resoldre positivament les dues grans qüestions que l’Estat té pendents amb Catalunya: el finançament i el desplegament de l’Estatut (incloent-hi la gestió de la sentència del Tribunal Constitucional amb relació als recursos en contra). 

Maria Teresa Fernández de la Vega, fidel escudera del president; Elena Salgado, dona de reconeguda capacitat de gestió però sense grans il•luminacions polítiques ni partidària de facilitar els traspassos de l’Estat a les autonomies; i Manuel Chaves, del nucli dur del PSOE i actual responsable de les qüestions territorials, poden esdevenir els botxins de Catalunya i fer, d’aquesta manera, la feina bruta que ZP no ha executat fins aquest moment. 

Com vostès es deuen poder imaginar, aquest panorama em porta a creure que Catalunya no sortirà precisament ben parada de l’escomesa. Llavors serà el moment de dir, per enèsima vegada, que el president Montilla i el PSC tenen la clau de la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Hauran de comprendre que els 25 diputats del PSC han de servir per alguna cosa més que per fer de comparses del PSOE. Donada una situació que, d’altra banda, és vella, els socialistes catalans hauran de ser capaços de plantar-se al Congrés dels Diputats. Si finalment ho fan, aleshores sí que quedarà provat que el PSC pensa primer en Catalunya i després en els interessos del PSOE. Per contra, si el PSC no se sap plantar, quedarà demostrat a favor de qui juga.

Retornem al principi. El moviment de ZP de canviar de govern es regeix per la idea de garantir els interessos d’Espanya sense preocupar-se gens ni mica de si això convé o no a Catalunya. I tal com estan les coses, el que faci i el que no faci el PSC serà significatiu. Després només caldrà avaluar fins on ha arribat la por del porter davant del penal i actuar nosaltres en conseqüència.

Article publicat al diari electrònic El Singular Digital, 09/04/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada