La Setmana Santa va estar precedida per l’anunci del canvi de govern de Rodríguez Zapatero, el qual va ser esbombat amb més o menys mala intenció quan ZP encara voltava per aquests móns de Déu i feia d’amfitrió de l’Aliança de Civilitzacions.
La composició del nou executiu és diferent de la forma que havia pres el primer govern Zapatero després de les eleccions del 2007. Servidora creu que el canvi es pot il·lustrar amb cinc instantànies recollides per alguns mitjans de comunicació.
Primera. La característica més destacada del govern espanyol ja no és la paritat, que ha passat a millor vida per esdevenir un apunt estètic més del fals tarannà modernitzador de ZP. Bibiana Aído, la icona del zapaterisme, té un ministeri buit de contingut. S’ha acabat la festa. Per a Zapatero el nou govern ha de lluitar contra la catàstrofe econòmica i ha de tenir com a principal objectiu la reanimació del cicle econòmic. És la fotografia d’una nova Ministra d’Economia, Elena Salgado, de qui ja no es destaca que sigui dona sinó que no fa vacances per treballar durant els dies festius i reunir-se amb els ministres implicats en la crisi (Manuel Chaves, José Blanco i Carme Chacón, que va comparèixer amb un look esportiu de descans, potser com a mostra de la poca vinculació de les forces armades amb la situació econòmica). Voldria creure que, a més de servir per fer-se les fotografies protocolàries, les reunions van servir també per posar fil a l’agulla a algunes de les qüestions que proposarà aquest govern per superar el mal tràngol que la crisi internacional està causant a Espanya.
Segona. La fotografia de Magdalena Álvarez anant-se’n i de Manuel Chaves arribant-hi. De fet, l’un no substitueix l’altra però tots dos representen la força del socialisme andalús en els governs Zapatero. Un cop més, Andalusia estarà permanentment present al govern espanyol. La comunitat autònoma que ja ha aconseguit el pagament del mal anomenat deute històric controlarà, des del Ministeri de Cooperació Territorial, les relacions amb la resta de comunitats autònomes, donant-li un protagonisme que abans només tenia a l’ombra. Em temo, a més, que ho farà des d’una òptica gens favorable al que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”.
Tercera. José Blanco i Leire Pajín a la seu dels socialistes del carrer Ferraz, durant la primera reunió de la direcció del PSOE després de la remodelació del govern. El vicesecretari general del PSOE, ja ministre de Foment, i la secretària d’organització posant en relleu que el PSOE té avui més pes dins d’un govern de ZP del que havia tingut mai.
Quarta. Zapatero reunit amb els tres vicepresidents (Maria Teresa Fernández de la Vega, Manuel Chaves i Elena Salgado) despatxant sobre les qüestions abordades en les reunions precedents. Zapatero ja no està sol. S’envolta del president del PSOE, màxim exponent de l’aparell, i de les dues fidels escuderes, per tirar endavant el seu nou programa de govern: cohesió social que es confon amb cohesió territorial per limitar els traspassos a Catalunya i un impuls del nacionalisme espanyol per damunt de l’Espanya plurinacional. Un tancament de files en tota regla que desfà per sempre més el miratge del zapaterisme modernitzador. Philip Pettit ja és història.
Cinquena i última. Guardans se’n va al govern espanyol de la mà de la nova Ministra de Cultura, Ángeles González Sinde. Diuen que és a conseqüència d’una amistat travada durant l’època que l’encara eurodiputat va fer de diputat a Madrid. Deu ser, també, oi?, per les vinculacions familiars amb el món de les productores de cinema. En definitiva, per a ell és una sortida laboral per rescabalar-se de no continuar a Europa. Guardans avui no representa el món convergent i, per tant, no té res a veure amb una picada d’ullet als nacionalistes, com alguns ens voldran fer creure. Si Zapatero es pensa que Catalunya “es compra” amb un càrrec al Ministeri de Cultura, va molt equivocat.
En conclusió, Zapatero demanarà cent dies més per posar en marxa les tasques dels nous ministres i també demanarà temps per resoldre el finançament i la gran quantitat de traspassos que queden pendents de l’Estatut. Més temps i més dilacions, com si no haguéssim exhaurit tot el temps que legalment estava previst.
Per tant, enfoquem bé l’objectiu –com si estiguéssim parlant d’una càmera reflex– i esperem que les fotografies resultants seran de la qualitat que Catalunya necessita. No hi confio gaire. Tothom sap que al final haurem de canviar d’òptica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada