dijous, 7 de maig de 2009

Futurologia en temps de crisi

El moment polític actual és força convuls. Ho podem constatar cada matí en llegir el diari o en escoltar les notícies a la ràdio o a la televisió. Però el que encara em sembla més greu és que el tsunami de despropòsits no s’aturi davant de la gravetat de la situació.

Catalunya està en crisi. I ho està, en primer lloc, perquè pateix els efectes de la crisi econòmica mundial com a tot arreu, però, també, perquè els vergonyosos i constants incompliments del govern espanyol per desencallar la qüestió del finançament agreugen d’una manera insostenible la situació que pateix la ciutadania catalana. La medecina que aplica el president espanyol contra aquesta malaltia ja ens l’han receptada massa vegades: endarreriments, falses promeses, una mica més de bon tarannà fins al punt que ens embafa i molta nació espanyola, acompanyats del canvi al Ministeri d’Economia —amb el consegüent canvi d’orientació en les polítiques impulsades per la qui ara n’és titular—, de la negació de les evidències de recessió que el comissari Joaquín Almunia no es cansa de repetir i de la convocatòria del debat dit de la nació en el moment de més feblesa del PSOE al Congrés dels Diputats. No crec que la fórmula magistral de la farmàcia Rodríguez Zapatero ens resolgui les greus deficiències i mancances que arrossega Catalunya. Més aviat al contrari: sembla un ungüent amb massa components de frivolitat, improvisació i temeritat.

Si parlem de la política catalana, l’escenari no és massa millor. Al costat de la crisi econòmica cal afegir-hi una crisi política i una crisi de valors. La lògica faria pensar que davant d’un moment tan crític, i mentre esperem la sentència del Tribunal Constitucional i un acord del finançament que no arriba, convindria arribar més sovint a poder aplicar el sentit real de la paraula unitat. Però això no és així, la fortalesa no és el comú denominador de totes les accions del govern d’entesa i l’oposició es frega les mans amb els contratemps que es produeixen entre els tres partits del govern, tal com farien totes les oposicions del món. De moment, doncs, no sabem res de les possibles respostes que els partits polítics catalans per fer front a l’embat governamental espanyol contra els interessos de Catalunya.

La unitat tampoc no és la paraula que defineix millor la vida interna dels partits polítics. Els uns i els altres tenen militants que no estan d’acord amb la direcció i això provoca que es creïn corrents interns crítics. De vegades, ja ho hem vist, fins i tot s’empeny la gent cap enfora i aquests amenacen amb la creació de nous partits. Els resultat és que com més va més augmenta el descrèdit de la política. La societat civil sovint també cau en aquesta mena de pràctiques. Com vostès saben, i una servidora també, massa vegades hi ha persones que s’entesten a posar per davant els seus interessos a l’interès general de construir uns moviments cívics forts. Qui se’n ressent, evidentment, és el país. La causa nacional. Quina llàstima!

Em fa l’efecte que tots plegats estem desorientats pels falsos debats que dominen en la política catalana. No hi ajuden tampoc els discursos improbables. Vull dir aquelles propostes impossibles que agreugen encara més la poca previsió que hom pot tenir de com serà de veritat el futur del nostre país. Ara bé, també podria ser que davant d’aquest panorama tinguéssim una oportunitat. Però a tot estirar durant el proper any i mig moltes coses canviaran. I és que després de tot els que ha passat i del que ens queda per veure, la política catalana canviarà i la relació entre Catalunya i Espanya, també, no serà mai més el mateix, siguin quins siguin els futurs governs a un lloc i a l’altre.

No anem bé, doncs, perquè per esbrinar el futur de Catalunya o bé ens comprem unes bones boles de vidre i ens dediquem a l’art de la futurologia esotèrica, o bé ens arremanguem i comencem a construir de veres la majoria social necessària per fer front a la crisi, la política i la de valors, que està ensorrant aquest poble. És el mínim compromís per no deprimir-se i per poder tenir el dret d’exigir responsabilitat als polítics professionals.

Article publicat al diari electrònic
El Singular Digital, 07/05/09

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada