diumenge, 10 de maig del 2009

La política no pot ser una professió


Mònica Sabata aposta perquè els polítics i la societat civil mantinguin un diàleg fluït. Admet que el moviment sobiranista ha generat «cares» noves que poden interessar els partits, però defensa que, perquè hi hagi un acostament real, s'hauran d'ennoblir les formes de fer política.


-Les enquestes detecten una desafecció creixent dels ciutadans cap a la política. A què creu que es deu?
–«La distància entre les accions dels partits polítics i la societat cada cop és més gran. Hi ha una manca d'entesa, de comprensió i de proximitat, que fa que aquesta desafecció creixi. Tant els uns com els altres hem de fer una anàlisi profunda per veure què passa i com ho resolem. No té sentit que hi hagi diputats o regidors que treballen pel bé del país i que cada cop estiguin més lluny del dia a dia de la ciutadania. Sempre he apostat perquè hi hagi un diàleg entre la societat civil i els polítics, perquè la societat civil també fa política. Això d'una banda.»

–I de l'altra?
–«És evident que el tacticisme dels partits i els interessos que es poden veure associats als càrrecs polítics no agraden. Hauríem d'ennoblir la política. Hi ha gent a qui agrada l'art de fer política i no hi entra perquè veu el que representa en la pràctica del dia a dia. Ens hem d'inventar noves maneres de fer política: crear espais de participació entre els polítics i la societat civil, de generació de consensos, fomentar la democràcia participativa. La tercera cosa és la transparència. En la mesura que el que emana de la política sigui més transparent, engrescarà més la ciutadania i generarà menys desafecció.»

–Els partits ara fan un intent per acostar-se als ciutadans a través de la Casa Gran, la Causa Comuna, l'Àgora...
–«Segurament és un intent de fer entendre que per fer política no necessites un carnet i d'obrir el ventall amb vista a les eleccions com a màxim d'aquí un any i mig. Hi ha una dèria dels partits i de les estructures en general, que és un error: el d'identificar les persones amb un partit concret. I hi ha gent –entre la qual m'incloc– que treballem sense la necessitat de tenir cap carnet a la butxaca.»

–CiU i ERC han optat per fitxar candidats del seu entorn, però independents per a les eleccions europees. ERC també li ho va proposar, a vostè. Volen treure rèdit electoral de les sinergies de la societat civil?
–«És evident que, en el món sobiranista, la societat civil es belluga més del que es bellugava, i ha generat unes cares que poden tenir interès pels partits. És important que aquests dos noms siguin independents. És un model interessant que en els països anglosaxons es dóna molt més: professors universitaris que durant quatre anys van a fer un servei i després tornen a les universitats, per exemple. Però per fer aquest procés aquí haurem de canviar unes quantes percepcions.»

–Quines?
–«Si avui algú de la societat civil se'n va al món de la política professional el criticaran molt, com si passés al bàndol enemic. Aquesta percepció haurà de canviar perquè passi més sovint. Això implica canvis en la societat civil però també en els partits, que s'entengui que fer un servei no vol dir que hi hagis de tenir una cadira ni passar-t'hi la vida. La mobilitat és interessant perquè regenera la política. Però la política no pot ser una professió».

–Descarta entrar-hi?
–«No en tinc ni idea. Amb les eleccions europees, la meva tria va ser que no. Hi ha moments concrets per a cada cosa. Crec que des de la societat civil es poden fer coses que transformin el país.»

–Joan Carretero propugna una candidatura amb la independència com a eix bàsic i busca suports. Hi ha parlat?
–«No. En el seu primer article, Carretero no deia clarament que volgués formar un partit nou. Però és veritat que el context intern d'ERC i del país ha fet que la interpretació fos aquesta. Com ho gestionarà, jo no hi entro.»

–Com veu el projecte?
–«Les properes eleccions, si ell compareix, hi haurà com a mínim dos partits que aposten per la independència. I n'hi pot haver d'altres. És l'expressió d'una part de la societat catalana i ja està bé que hi siguin. Una altra cosa és quin efecte disgregador del vot tindrà això de cara a la formació de governs.»

–El desenllaç del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut marcaran un punt i a part en les relacions Catalunya-Espanya?
–«Crec que després de les eleccions, governi qui governi, hi haurà moltes coses que hauran de canviar. És evident que la relació que hem tingut fins ara amb Espanya no funciona. És flagrant que l'Estat espanyol es permeti incomplir una llei orgànica. Haurem de veure cap a on va a petar aquest encaix. Però la ciutadania hauria de dir-ho en un referèndum d'autodeterminació: si volem tenir o no relació amb Espanya, i quin tipus de relació.»

–La PDD defensarà una manifestació i una consulta si no hi ha un bon finançament i l'Estatut es retalla?
–«La PDD ha intentat fer de catalitzador d'una quarantena d'entitats preocupades per la situació del país. Fins que no tinguem la sentència no la sabrem. Ens agradaria que hi hagués una mobilització. Però també hem valorat que no n'hi haurà prou i hem començat a explorar una potencial consulta. Per això hem volgut empènyer la llei de consultes i hem fet un treball important amb els Decidim.Cat, per impulsar una consulta municipal potencial. Es tracta d'obrir espais de participació que permetin l'exercici del dret de decidir. S'obre una nova etapa que haurà d'implicar l'exercici d'aquest dret i cal que en fem pedagogia, explicar a la ciutadania què implica.»

–Els últims anys la centralitat s'ha mogut cap al sobiranisme?
–«Nosaltres hem treballat perquè la política catalana es mogués cap al dret de decidir. Ara és un dels eixos centrals, vol dir que alguna cosa es belluga. Haurem de veure si es manté i avança o no.»

Fotografia d'A. Puig
Entrevista publicada a El Punt, 10/05/09

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada