S’acosten les eleccions europees. La celebració del Dia d’Europa ha donat el tret de sortida oficial a la cursa electoral, per bé que fa dies que els candidats es passegen promovent les seves propostes pels mitjans de comunicació i fan debats organitzats per diverses entitats.
Tinc la impressió que, en general, d’Europa en sabem poques coses. I sovint, les que sabem o imaginem que sabem, no són certes. L’opinió més estesa és que les polítiques del Parlament Europeu no serveixen per a res i tenen poca influència sobre les polítiques que es fan des dels estats o bé des dels territoris com Catalunya. Sento dir-los que si vostès pensen això, s’equivoquen. Per posar-los un exemple ben concret, els diré que gairebé el 80 % de les qüestions que es discuteixen al Congrés dels Diputats tenen el seu origen a la ciutat de Brussel·les, a les seus de les institucions europees. No en va, aquesta és la ciutat on es poden trobar més lobbistes per metre quadrat, els quals al capdavall intenten influir en les decisions dels 785 diputats escollits en els 27 estats membres i que representen a més de 492 milions de persones. No és poca cosa, oi? Si la ciutadania fos conscient d’aquestes dades, tal vegada participaria de manera més activa en les eleccions del dia 7 de juny. Oi que sí?
Però deixant de banda el que es conegui o es desconegui i la persistent abstenció que acompanya a les eleccions europees, hi ha un aspecte que persisteix en el debat europeu i allò de la “Unió en la diversitat” (lema que fou la bandera del nou Tractat Constitucional europeu) i què vol dir: ¿som davant de l’Europa dels ciutadans, de l’Europa econòmica -qualificatiu que en temps de crisi hauria d’esperonar a pensar que Europa ha de tenir els mitjans per resoldre-la-, de l’Europa dels pobles o de l’Europa dels estats? Probablement, Europa és tot això a la vegada, perquè les diverses visions són certes i inexactes alhora. Potser la millor manera de parlar de la Unió i defensar-ne la seva existència és parlar de l’Europa política. No vull pas dir que abans no s’hagués fet política. Al contrari. Una bona mostra d’això és que la Comissió Barroso ha intervingut en matèries relatives al canvi climàtic, a l’energia i a la promoció d’energies renovables, ha estès l’euro a 16 països, ha continuat l’ampliació i ha establert iniciatives relacionades amb l’etiquetatge, entre moltes d’altres accions. Però perquè Europa tingui un rol important al món i pugui ser influent en la política internacional cal reforçar, precisament, la política conjunta de tots els estats que en formen part, encara que fer-ho comporti la pèrdua d’algunes competències estatals en favor de la Unió. També haurà de fomentar més espais de participació per a aquells territoris que no tenen estat i per a totes les organitzacions de la societat civil que, més enllà d’afegir-se a la possibilitat de fer de lobbistes a Europa -activitat per a la qual es necessita un dineral que no sempre està disponible a les arques d’aquestes organitzacions-, perquè també han de formar part de la construcció d’una Europa forta i consolidada.
Caldrà esperar a veure què passarà en el futur immeditat, atès que l’aprovació del Tractat de Lisboa tindrà una importància cabdal. Entretant, i coincidint amb la campanya electoral, cal destacar que hi ha hagut entitats que han optat per discutir públicament sobre la política de la Unió i sobre la col·laboració entre el teixit associatiu i els governants europeus. La FOCIR va organitzar un debat amb el títol La construcció d’Europa: acció conjunta entre el teixit associatiu i les institucions europees (www.focir.cat). Com a conclusió, el compromís dels futurs eurodiputats de mantenir un diàleg més sovintejat amb les entitats. També ho ha fet el CNJC que ha organitzat un debat amb els candidats joves a les eleccions europees (www.cnjc.cat). I és que la construcció de l’Europa que volem requereix, en primer lloc, que la participació sigui el més alta possible.
Publicat al diari electrònic El Debat, 22/05/09
Tinc la impressió que, en general, d’Europa en sabem poques coses. I sovint, les que sabem o imaginem que sabem, no són certes. L’opinió més estesa és que les polítiques del Parlament Europeu no serveixen per a res i tenen poca influència sobre les polítiques que es fan des dels estats o bé des dels territoris com Catalunya. Sento dir-los que si vostès pensen això, s’equivoquen. Per posar-los un exemple ben concret, els diré que gairebé el 80 % de les qüestions que es discuteixen al Congrés dels Diputats tenen el seu origen a la ciutat de Brussel·les, a les seus de les institucions europees. No en va, aquesta és la ciutat on es poden trobar més lobbistes per metre quadrat, els quals al capdavall intenten influir en les decisions dels 785 diputats escollits en els 27 estats membres i que representen a més de 492 milions de persones. No és poca cosa, oi? Si la ciutadania fos conscient d’aquestes dades, tal vegada participaria de manera més activa en les eleccions del dia 7 de juny. Oi que sí?
Però deixant de banda el que es conegui o es desconegui i la persistent abstenció que acompanya a les eleccions europees, hi ha un aspecte que persisteix en el debat europeu i allò de la “Unió en la diversitat” (lema que fou la bandera del nou Tractat Constitucional europeu) i què vol dir: ¿som davant de l’Europa dels ciutadans, de l’Europa econòmica -qualificatiu que en temps de crisi hauria d’esperonar a pensar que Europa ha de tenir els mitjans per resoldre-la-, de l’Europa dels pobles o de l’Europa dels estats? Probablement, Europa és tot això a la vegada, perquè les diverses visions són certes i inexactes alhora. Potser la millor manera de parlar de la Unió i defensar-ne la seva existència és parlar de l’Europa política. No vull pas dir que abans no s’hagués fet política. Al contrari. Una bona mostra d’això és que la Comissió Barroso ha intervingut en matèries relatives al canvi climàtic, a l’energia i a la promoció d’energies renovables, ha estès l’euro a 16 països, ha continuat l’ampliació i ha establert iniciatives relacionades amb l’etiquetatge, entre moltes d’altres accions. Però perquè Europa tingui un rol important al món i pugui ser influent en la política internacional cal reforçar, precisament, la política conjunta de tots els estats que en formen part, encara que fer-ho comporti la pèrdua d’algunes competències estatals en favor de la Unió. També haurà de fomentar més espais de participació per a aquells territoris que no tenen estat i per a totes les organitzacions de la societat civil que, més enllà d’afegir-se a la possibilitat de fer de lobbistes a Europa -activitat per a la qual es necessita un dineral que no sempre està disponible a les arques d’aquestes organitzacions-, perquè també han de formar part de la construcció d’una Europa forta i consolidada.
Caldrà esperar a veure què passarà en el futur immeditat, atès que l’aprovació del Tractat de Lisboa tindrà una importància cabdal. Entretant, i coincidint amb la campanya electoral, cal destacar que hi ha hagut entitats que han optat per discutir públicament sobre la política de la Unió i sobre la col·laboració entre el teixit associatiu i els governants europeus. La FOCIR va organitzar un debat amb el títol La construcció d’Europa: acció conjunta entre el teixit associatiu i les institucions europees (www.focir.cat). Com a conclusió, el compromís dels futurs eurodiputats de mantenir un diàleg més sovintejat amb les entitats. També ho ha fet el CNJC que ha organitzat un debat amb els candidats joves a les eleccions europees (www.cnjc.cat). I és que la construcció de l’Europa que volem requereix, en primer lloc, que la participació sigui el més alta possible.
Publicat al diari electrònic El Debat, 22/05/09
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada