El Barça i Catalunya

El FC Barcelona ens ha ofert una de les seves millors temporades. Probablement, ha estat molt millor del que es podia imaginar molta gent el passat mes d’agost, quan a la Travessera de les Corts hi havia un munt de dubtes sobre el futur del primer equip de futbol i, també, sobre la presidència de l’entitat. Els tres títols aconseguits són, sens dubte, una recompensa a la feina ben feta: la feina de l’equip, la del cos tècnic –amb Pep Guardiola al capdavant– i la dels directius. La consecució de la Copa, la Lliga i la Champions és un gran èxit esportiu però alhora ha estat una mena de cataplasma per a un país que, no ens enganyem, no passa per un bon moment. El darrer mes, tothom ha pogut gaudir d’algun dels fantàstics partits amb què ens han obsequiat els jugadors barcelonistes. Com a colofó de la festa, una gran part del país ha quedat meravellada amb les imatges de la rua i la celebració dels títols al Camp Nou.

Així doncs, la campanya d’enguany ha fet bona aquella expressió que diu que “el Barça és més que un club” perquè ha demostrat, un cop més, que les victòries barcelonistes traspassen les fronteres del que és pròpiament esportiu. L’equip ha fet bé la seva feina i, a més, ha demostrat tenir valors com la humilitat, el treball, la disciplina, la intel·ligència i la senzillesa. És per això que ha agradat a la ciutadania. La il·lusió de formar part d’aquesta porció de la història ha estat compartida per molta gent. El Barça i el seu líder, en Pep Guardiola, han sabut engrescar un país i han fet sentir els colors blaugranes, però també el groc i el vermell de la senyera o l’estelada. M’atreviria a dir, però, que el més important d’aquest Barça ha estat el projecte. Ara sabem que el projecte Guardiola no ha estat fortuït. Al contrari, en Guardiola havia calculat la jugada des del primer moment fins al final. Vol dir que ell tenia molt clar d’on partia, on volia anar i per on havia de passar per arribar a l’objectiu. Un bon professional davant del qual, i a conseqüència dels bons resultats, Catalunya sencera s’ha rendit als seus peus.

A diferència del que passa amb el Barça, Catalunya no travessa un bon moment. La gent no frisa per gairebé res. Hi haurà qui es pensarà que el dic és fruit del descontentament general i de la crítica permanent que tant ens agrada als catalans. Potser sí. Però servidora creu que un dels problemes més greus de qualsevol entitat –com el Barça– o un país –com Catalunya– pot tenir és no disposar, com es diu ara, d’un relat propi ni dels líders que puguin tibar els ciutadans per tirar-lo endavant. A diferència del Barça d’aquesta darrera temporada, sembla que Catalunya no sàpiga cap on va. I això és preocupant i fins i tot una mica delirant per un país com el nostre, nacionalment a mig fer. Potser haurem d’aprendre la lliçó d’en Guardiola i començar a pensar en la pel·lícula que ens cal veure per contagiar-nos de l’esperit de lluita i de victòria que els jugadors barcelonistes van assimilar amb una història de gladiadors. Potser ens convindria per encetar la via que ens porti a la construcció del país del futur.

Article publicat al diari electrònic El Debat, 03.06.2009