"Malgré tout"…voti, voti, voti

La campanya de les eleccions europees arriba al cap del carrer. O sigui, que ja s’acaba. A hores d’ara queda el temps suficient perquè els candidats llancin els darrers missatges i facin les crides a per estimular l’anhelada participació. Els confesso que crec que és una sort que la campanya ja s’acabi, perquè em temo el pitjor, atès que tal com ha anat podria ser que es produís un desastre més gran. La campanya no ha fomentat gens ni mica el vot. Més aviat m’atreviria a dir que ha estat tot el contrari: ha desil·lusionat i no ha captivat l’interès de la gent.

Puc comprendre, doncs, tots els motius que vostès vulguin argüir per no anar a votar diumenge vinent. Anar a la platja podria ser una bona alternativa, tot i que potser hauran d’entomar la pluja perquè les prediccions meteorològiques no són gaire positives. Però més enllà de voler dedicar-se a les activitats lúdiques, vostès poden tenir altres motius per no anar a votar. Per exemple, que la campanya ha estat prima i massa desconnectada de la política europea. I tenen tota la raó del món. Un cop més –i la publicitat n’és una bona mostra- els dos grans partits espanyols (PSOE i PP) s’han dedicat a fer una guerra partidista en clau local. No han parlat d’Europa i els debats, els intercanvis de declaracions i fins i tot els retrets entre la socialista Badia i el popular Vidal-Quadras s’han centrat a qüestionar la política a Espanya que no pas a parlar del que les seves grans coalicions han fet i faran a Brussel·les i a Estrasburg. Deuen pensar que a la ciutadania no ens interessa saber què fan al Parlament Europeu els partits que representen les dues grans majories de la cambra legislativa europea. Però és que, a més, els tòpics que habitualment ens colen en les eleccions europees, aquest cop s’han multiplicat a dojo. No és just ni té sentit que els partits polítics intentin crear falses expectatives a la ciutadania sobre unes hipotètiques solucions europees a alguns problemes ancestrals de la política espanyola, perquè la realitat és que s’haurien de resoldre prèviament a Espanya si els dirigents “amb tarannà” tinguessin intenció de fer-ho. El reconeixement del català n’és l’exemple més conegut.

La bipolarització de la campanya entre els dos partits majoritaris a Espanya ha deixat molt poc marge a CiU, ERC i ICV-EUiA. Aconseguir treure el cap amb veu pròpia en aquesta campanya sense anar a remolc dels interessos socialistes i populars, certament no els ha estat fàcil. Però tal com són avui dia les campanyes electorals, la conclusió a la qual caldria arribar és que és un error que els partits, diguem-ne minoritaris (perquè en aquest cas, atesa la circumscripció única, sempre ho seran), concentrin en els quinze dies de campanya l’explicació del seu projecte europeu. No pot ser que un cop obtinguts un, dos o tres escons a Brussel·les s’oblidin d’explicar a la ciutadania la importància que les polítiques europees tenen en la vida diària de qualsevol persona que viu a la Unió Europea. Els cal més continuïtat. I tanmateix, malgré tout, diumenge vinent aniré a votar.

Jo sóc d’una generació que ha crescut mirant a Europa. Com vostès saben, el president Pujol en va ser un dels màxims impulsors i molts joves hem crescut amb la idea que Catalunya és Europa. Ara, anys després, els puc dir que ser europeista no és un caprici de joventut, ni de Pujol ni nostre. Ser europeista és un valor, és una convicció i és una mirada cap al futur. En un món que es globalitza i que canvia a marxes forçades, contribuir a la construcció d’una Unió Europea forta, consistent, política, democràtica i amb identitat és fonamental per al futur de la Unió. I també és un acte de responsabilitat política, sobretot per a defensar els interessos catalans. En el passat, Europa ens ha proporcionat recursos i moltes possibilitats, a més de ser l’espai per garantir la pau i l’estat del benestar. En el futur, la pertinença a Europa serà cabdal per al desenvolupament del nostre país. La solució a la crisi, les grans infraestructures, algunes qüestions relatives als mitjans de comunicació i tantes altres coses es decidiran a Europa. Per això cal dir en veu alta que no totes les opcions que volen obtenir un escó a Europa representen els mateixos interessos. Servidora creu que diumenge cal anar a votar i fer-ho per aconseguir una representació autènticament catalana, que pensi en Catalunya i des de Catalunya.

Aquest és el vot útil de diumenge vinent. Només han de trobar cinc minuts per desplaçar-se al col·legi electoral i intentar que, a la fi, l’abstenció no afavoreixi als dos partits grans.

Publicat al diari electrònic El Singular Digital, 04.06.2009