L'any que vam viure perillosament "estancats"

Políticament parlant, Catalunya viu unes de les èpoques més galdoses que es puguin recordar. Els dos anys llargs de negociació de l’Estatut a la ponència del Parlament de Catalunya foren un culebrot enrevessat que, a més, va ser molt mal explicat a la ciutadania. I devia ser així, atès que una part important dels catalans no tenia massa clar que una llei orgànica com és l’Estatut és fruit d’un pacte amb el govern de l’Estat subjecte i, per tant, que està sotmès a potencials retallades. L’episodi més greu, però, fou —i continua essent— el de la negociació amb Madrid, les reiterades promeses incomplertes per part de Zapatero per desplegar-lo en la part financera i l’estancament resultant del nostre país a conseqüència d’aquest col•lapse. Ara mateix, i a manca d’un mes per a l’arribada del primer aniversari del 9 d’agost —data en què s’havia de posar en marxa el nou sistema de finançament—, el govern, els empresaris i la societat civil en general, continuen pendents de la sentència del Tribunal Constitucional i de saber del cert quina serà la quantia del nou finançament i, alhora, quin serà el model que regirà la relació econòmica de Catalunya amb Espanya en els propers anys. Al capdavall, conèixer això és el més important.

La negociació de l’Estatut, la cessió de competències al govern de la Generalitat i el nou finançament, acompanyats de la remor constant d’eleccions anticipades a Catalunya, complica les relacions entre els partits catalans. Aquesta inestabilitat els aboca sovint al tacticisme. I això no és bo. De totes maneres, servidora pensa que el problema de la negociació de l’Estatut i del tipus de relació que s’ha de mantenir amb Espanya no és nostre. No és dels catalans, vull dir. El problema és, certament, Espanya i que ja s’ha pogut constatar que l’Espanya plural de què parlava Rodríguez Zapatero quan va arribar al poder és una fal•làcia.

El fet de constatar que no es troba una solució a l’actual crisi política perquè a Madrid es torna a la filosofia del “cafè per a tothom” dels temps de la LOAPA, fa que, a Catalunya, la responsabilitat recaigui —els agradi o no— en el PSC, perquè són corresponsables del que fa el PSOE. I és que a més de la importància que tenen els 25 diputats del PSC a Madrid —els quals ara per ara continuen mantenint la disciplina de vot del PSOE—, els del carrer Nicaragua no saben o no volen fer un ultimàtum als seus socis perquè Catalunya no continuï perillosament encallada i estancada. I si aquest ultimàtum no es dóna —o fins i tot si es donés no funcionés—, el PSC tindrà un problema, perquè a poc a poc s’alçaran més veus que els reclamaran que revisin la relació amb el PSOE de manera radical enfront de la tendència a la submissió que defensen determinats “capitans”. A vostès ja els deu haver arribat el rumor —que no és nou— que hi ha qui vol impulsar la recuperació de la Federació Catalana del PSOE. Potser sí que finalment les solucions arribaran de Madrid. Però a quin preu, oi?

Article publicat al diari electrònic El Debat, 06.07.2009