Tres, dos, u, zero... Comença la precampanya

Ja fa temps que l’oasi català s’ha esvaït. La pau política i aquell savoir faire tan nostrat semblen haver-se escolat pel forat de l’aigüera i, tanmateix, la capacitat de la ciutadania per assumir misèries sembla no tenir límit. Des de fa setmanes que el país sencer és potes enlaire. I ho seguim als diaris o a la televisió amb la paciència de qui espera cada dia una novetat, com si una mena de Gran Germà ens les anés dosificant.

Els invito a fer un repàs d’alguns dels afers que els mitjans de comunicació van traient a la llum. El robatori continuat perpetrat per Fèlix Millet, amb la conseqüent engegada de ventilador que ara esquitxa (malgrat el secret de sumari) les administracions encarregades de controlar els comptes de la institució i fins a Àngel Colom, que va rebre un donatiu per liquidar els deutes del PI (Partit per la Independència), bo i posant de nou de manifest la irregularitat en el finançament dels partits polítics. També tenim el suposat cas d’espionatge, camuflat d’auditoria de seguretat, dins del FC Barcelona, que malmet el nom del seu president Jan Laporta justament quan s’especula sobre el seu salt a la política professional. Per altra banda, hi ha els informes del govern per estudiar qüestions supèrflues o directament inútils, com han dit algunes empreses auditores. No cal oblidar tampoc els missatges de mòbil que els diputats s’envien entre ells o fins i tot els sms que alguns diputats envien, al bell mig del debat de la nació, a programes de televisió com Divendres, conduït per Xavi Coral i Espartac Peran.

Davant d’aquests fets, les explicacions han estat de tots colors. Hi ha qui hi veu una conspiració contra el catalanisme. Hi ha qui diu que hem arribat a la normalitat. I encara hi ha qui afirma que és millor que la roba bruta es renti a casa. Una servidora creu, però, que tenim mala peça al teler, perquè anem pel camí del pedregar i ja hem perdut tota la dignitat del país. I la política -els polítics, vull dir- no és capaç de posar-hi remei, perquè mentre s’airejava la misèria soterrada del país, al Parlament de Catalunya s’ha celebrat el darrer debat de la nació de la present legislatura amb un resultat evident: la precampanya ha començat. Malgrat tot el que passa a fora de la cambra; malgrat la llarga espera de la sentència del Tribunal Constitucional; malgrat la crisi econòmica i la situació precària que viuen molts catalans; malgrat tots els malgrats, els discursos dels diferents líders polítics han posat en relleu que tots els partits s’han col•locat a la línia de sortida per encarar la cursa electoral.

La situació actual els hauria de fer pensar que tenen un repte important a resoldre si no volen que l’abstenció es dispari tant com en les últimes eleccions legislatives portugueses. La precampanya i la campanya electoral catalana no poden fer-se al marge de la situació que viu el nostre país i per això, els futurs candidats no haurien d’esquivar la tasca d’ajudar a recuperar la dignitat com a país. En fi, de l’obligatòria necessitat de recuperar de l’oasi català. Aquell que pretengui liderar i governar el país els propers anys haurà de saber entendre què és el que passa i alhora donar garanties que l’època fosca s’acabarà. Però per damunt de tot haurà de parlar el llenguatge de la ciutadania, que de moment està astorada per les notícies de corrupteles de tota mena. I és que, a més, no hi ha ningú que sàpiga cap a on ens portarà tot plegat.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 02.10.2009