Fèlix Millet, als antípodes de la societat civil

Des de la setmana passada, la notícia sobre l’estafa a l’Orfeó Català remou els ambients polítics i mediàtics del nostre país. Conèixer les estafes, les corrupteles i, en fi, els robatoris comesos per Fèlix Millet i Jordi Montull al Palau de la Música Catalana i a l’Orfeó Català ha descol·locat molta gent. Una servidora és de les que pensa que la corrupció és un fenomen prou greu per escandalitzar-se’n, però és que en aquest cas concret és especialment reprovable perquè l’autor és una persona que ha estat destacada com un exemple de la fortalesa, la iniciativa i la rellevància de la societat civil catalana. A hores d’ara, Fèlix Millet ja ha confessat les accions delictives que ha comès els tres darrers anys i ja han començat les investigacions, mentre el govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat que es personarà com a acusació particular. En conseqüència, tard o d’hora la justícia farà la seva feina i dictarà sentència. Però, entretant, què passa?

Convindria, d’entrada, no posar en marxa el ventilador per no esquitxar ni a persones ni a institucions de la societat civil que no tenen res a veure amb aquest cas. És relativament senzill caure en la temptació d’escampar que les accions de Fèlix Millet devaluen la feina honesta de les persones que treballen i col·laboren amb les dues institucions esmentades. Cal destriar, per tant, el gra de la palla i continuar donant suport a la prestigiosa tasca del Palau de la Música i de l’Orfeó Català, que ara, com fa cent anys, és imprescindible per estimular la vida cultural i artística catalana. El cas Millet tampoc no hauria d’esquitxar la resta de societat civil catalana, perquè el capteniment milletià és als antípodes de com actua la societat civil d’aquest nostre país.

Servidora és una acèrrima defensora de l’existència de la societat civil organitzada, perquè estic convençuda que ha de tenir un paper important en l’estructuració de la vida cultural, veïnal i política del país i perquè contribueix, enforteix i col·labora en la governança democràtica. Però també cal ser crítics amb la societat civil i reconèixer que avui dia està amenaçada per dos perills importants. En primer lloc, el financer. Tothom sap que les entitats, fundacions i ONG del nostre país depenen excessivament de l’erari públic i que, a conseqüència d’això, són més vulnerables. En segon lloc, la dependència política. Aquest és l’efecte dominó del primer perill, perquè la dependència financera pot provocar —de fet hi ha diversos casos coneguts al respecte— la pèrdua de la independència política de l’entitat per esdevenir corretja de transmissió del govern del moment. A vegades, la temptació de control dels governants és massa gran i els fa perdre de vista que la vàlua i la fortalesa de la societat civil es recolzen en el principi de llibertat i d’actuació autònoma respecte de l’esfera governamental.

Fèlix Millet era considerat un prohom de la cultura catalana que ha mentit i ha estafat. Ara toca aprendre la lliçó del seu nefast comportament. Es tracta que l’administració sigui menys permissiva amb qui s’aprofita dels lligams familiars amb un llinatge d’aquella burgesia que es va abocar al mecenatge i, en canvi, que no prengui mesures per fer dependre encara més la societat civil dels poders públics.

Article publicat al Debat.cat el 25.09.2009