Contra la corrupció, regeneració

Fa setmanes que la política catalana viu sota l’impacte d’un munt d’informacions, declaracions, contradeclaracions, acusacions i sospites. En fi, fruit del daltabaix provocat pels casos Millet i Pretòria, que han sembrat recels a tort i a dret, hi ha hagut qui ha tingut la temptació (concretament, alguns mitjans de comunicació) de dir que la corrupció és generalitzada, que no hi ha cap polític que se salvi de la crema i que reclamar una política de “mans netes” és un simple eslògan electoral. I així és com una part de la ciutadania s’ha decantat per una visió pessimista de la política. Sóc del parer que, si ens instal·lem en la visió profètica que tot i tothom és sospitós per una absurda generalització de casos aïllats, ens equivocarem de mig a mig i portarem el país cap a una gran crisi política, que s’afegirà a l’econòmica, que ja és prou preocupant.

Davant d’aquestes aigües remogudes tots els partits polítics s’han afanyat a dissenyar els seus bots salvavides: codis deontològics, contractes de transparència, més legislació ad hoc i més celeritat a aplicar-la. Almenys aquestes són algunes de les fórmules que s’han ofert per aconseguir, com va dir la consellera Tura en una entrevista, que les butxaques dels polítics siguin de veritat de vidre transparent. En canvi, hi ha hagut altra gent que ha insinuat que aquesta no és tan sols una crisi esporàdica, sinó que està relacionada directament amb una crisi de valors, amb la falta de lideratges i amb l’envelliment i perversió de les maneres de fer política. De la política amb majúscules.

La meva opinió és que la política catalana és davant d’una gran oportunitat, perquè els partits polítics i les institucions catalans tenen l’ocasió de fer una reforma a fons i sincera del sistema si es deixen de banda les fórmules d’urgència, les inútils sortides endavant i les bones paraules per quedar bé amb la parròquia. Es tracta de fer, negociar i aprovar una Llei Electoral que contribueixi a la creació de mecanismes que acostin la política a la ciutadania i que alhora fomentin la participació i la transparència en la gestió política. Es tracta de combatre la llunyania i la crítica continuada que es fa a la política per la via d’aproximar-la a la gent amb uns mecanismes d’elecció que permetin als ciutadans demanar explicacions quan calgui i a qui calgui. El que vull dir és que, quan bufen vents de desafecció, amb ràfegues més fortes que les que han generat els casos de corrupció ara coneguts, és més útil construir un transatlàntic que no pas un bot salvavides.

Article publicat a Eldebat.cat, 10.11.2009