divendres, 8 de gener de 2010

La carta de Montilla

Per a la majoria d’infants la festa de Reis és un dia d’il•lusió, d’alegria i d’esperança. Els nens i les nenes passen tota la nit esperant que els mags de l’Orient els portin tot allò que han somniat durant mesos. Aquest any aquest sentiment ha estat compartit pel president José Montilla i, per això, tal com mana la tradició, ha escrit una carta i l’ha enviada. En aquest cas, ha canviat els Reis Mags per dues-centes entitats del país, a les quals ha adreçat una demanda clara i contundent, com qui manifesta un anhel. Els reclama unitat i fermesa davant de la futura sentència del Tribunal Constitucional.
Deixin-me que els digui que la carta del president em produeix una certa perplexitat, però també curiositat. M’explicaré. Vostès potser ja deuen saber que servidora sempre ha defensat que la política és cosa de tots i que en la defensa dels interessos del país tothom s’hi ha de sentir concernit. Per tant, fins aquí, tot correcte: tothom qui se senti cridat a defensar l’Estatut ha de poder fer un front comú davant de les andanades que el TC pot llançar contra el que queda del text del 30 de setembre del 2006. En fi, tothom qui tingui dos dits de front sap que la unitat serà, com sempre, el més important per resistir. Però, com és que el president Montilla demana unitat a les entitats del país quan els partits catalans no van voler o no van saber negociar conjuntament a Madrid l’Estatut pactat a Catalunya? I la unitat, per a defensar què? Ja ha confeccionat el seu pla B, el president? Comprenc que el màxim responsable de l’autogovern català vulgui encapçalar una resposta de país (perquè qualsevol modificació del text serà en contra de la voluntat del poble expressada en referèndum), però em temo que el president hauria de començar per predicar amb exemple i mostrar la unitat dels partits del govern en la mateixa qüestió. Fins i tot hauria de treballar per aconseguir bastir un front comú de tots els partits catalans.
Així doncs, m’agradaria creure que al mateix temps que envia cartes a la societat civil, el president ja està negociant amb els altres partits el pla B (el qual, per cert, fins fa quatre dies no calia elaborar). Ara bé, la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya no em fa ser gaire optimista, perquè, m’agradarà o no, però em temo que el partidisme i el tacticisme impregnaran la reacció de cadascú a la sentència del TC (si és que arriba abans de la cita electoral). Hi ha molts interessos en joc: el mateix PSC es pot trobar que, a banda del fet que un dels recursos contra l’Estatut fos interposat pel Defensor del Pueblo, que és un senyor de l’entorn del PSOE, hagi de sortejar el moderantisme de Rodríguez Zapatero, el seu cap de files a Espanya.
Un altra de les raons de la meva perplexitat per la carta presidencial, és que el president Montilla hi agraeix el suport que aquestes entitats van donar al famós editorial dels dotze diaris catalans. Com que no crec que ho faci per encàrrec de cap d’aquestes publicacions, suposo que ho ha fet per aconseguir un nou cop d’efecte, com el que van aconseguir durant tres dies els diaris impulsors de l’escrit. I tanmateix, el president hauria de recordar que les entitats catalanes fa molt temps que treballen per preparar una resposta, suprapartidista i transversal, a la sentència del TC. En aquest sentit, com s’ha demostrat manta vegades, la societat civil no necessita esperar que el president decideixi ni els digui què han de fer. Malgrat el pessimisme i el passotisme que impregnen l’època actual, sortosament la societat civil s’autoorganitza, té un criteri propi i sap què vol. Per això és molt important que entitats com Òmnium Cultural continuïn treballant per aplegar el major nombre de voluntats, cosa que, d’altra banda, ja figurava en els seus plans inicials.
Quan era petita m’explicaven que els Reis mags de l’Orient portaven coses a tothom. A mi, enguany, m’han dut tot el que demanava. Espero que quan el TC dicti sentència el president Montilla també veurà acomplerts els seus desitjos per haver aconseguit la unitat i la fermesa desitjades i, alhora, per haver servit a un poble que té criteri, més del que creuen molts polítics, i que sap què vol.
Article publicat a Elsingulardigital-cat, 08.01.2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada