dissabte, 26 de desembre de 2009

La Catalunya de l'escudella barrejada

El calendari ha volgut que avui, dia de Nadal, em toqui escriure un article per a elSingulardigital. Per això, voldria iniciar aquestes ratlles desitjant-los que passin un bon dia i, en general, unes bones festes i una bona entrada d’any 2010.

Diu la tradició que el dia de Nadal moltes famílies catalanes s’asseuen a taula per degustar una bona escudella barrejada i un capó de pagès farcit amb panses i pinyons. És possible, doncs, que ara mateix vostès encara estiguin preparant l’àpat d’aquest migdia: l’olla ben grossa al foc perquè el brou faci l’últim bull. A una servidora li agrada molt cuinar, tot i que avui m’ho estalvio perquè ho fa la mare (que és una gran experta als fogons). Tanmateix, m’atreviré a descriure’ls una recepta molt especial: una recepta d’escudella barrejada per a la Catalunya de l’any 2010. Anem a pams.

Per començar la preparació del plat escollit necessitem posar una olla de dimensions naturals al foc, amb uns quants litres d’aigua, i deixar que arrenqui a bullir. A continuació, tirarem a l’olla totes les bèsties i ossos degudament preparats. Els recomano que hi posin un tall de vedella, la gallina, l’os de pernil, una mica de cansalada que no sigui rància, un os del genoll i una mica de peu de porc, que sempre fa el brou més blanc. Carn, n’hi ha molta i, a més, és molt substanciosa. Hi ha tanta carn com la que hi haurà en l’esfera política catalana l’any vinent. El 2010 estarà marcat per la inevitable nova cita electoral que ens espera. És una evidència que tots els partits polítics (els de sempre i tots aquells que ja sembla que busquen presentar-se a les eleccions) voldran tirar un bon tros de carn a l’olla. De fet, m’atreviria a dir que quan tombin les festes de Nadal, amb la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional a la cantonada i amb un munt de lleis importantíssimes damunt la taula (sobre les vegueries, la llei electoral i les consultes per via de referèndum, entre moltes d’altres), el Parlament es pot arribar a empatxar i tot. Ja no hi haurà excusa i, tanmateix, és ben probable que s’aturi tot i que el govern d’entesa ja no sigui d’entesa sinó tot el contrari. En fi, que la política catalana serà un remenar i remenar, amb l’únic objectiu que el temps passi ràpid i que la campanya electoral arrenqui d’una vegada, com el brou de l’escudella.

Continuem, per tant, amb la preparació del brou. Després de tirar tota la carn, toca el torn de les verdures. D’entrada, api, pastanaga, porro i xirivia i després hi afegirem patata i col. La vida política del país, com el brou, no agafa substància tan sols amb carn. O sigui que no tot és electoral. A la Catalunya del 2010 continuarà la crisi econòmica que ja ens tenalla fortament ara, amb l’atur com a gran protagonista. També seran importants per condimentar aquesta escudella catalana les consultes populars del 28 de febrer i del 25 d’abril, preludi d’una potencial i necessària mobilització davant de la sentència del Tribunal Constitucional. I aprofito l’avinentesa per expressar un desig: espero que les plataformes de garatge o tòxiques, perquè la fragmentació d’ara només és això, no facin cap disbarat i no es tornin a barallar.

Al final, al brou hi afegirem els ingredients més nostrats: la pilota, la botifarra, els cigrons i esclar, els galets. Prou tous (tots quatre) perquè siguin de bon menjar i prou plaents perquè facin les delícies de tothom. I si ho hem fet bé, l’escudella ens haurà sortit rodona. L’escudella és un plat relativament senzill, tot i que convindran amb mi que el sabor pot ser molt diferent segons qui sigui qui cuini. Josep Pla deia que és un plat amb una mica de tot sense que res predomini massa. Això deu ser el que reclama la política catalana, oi? La bona cuina. No cal que predomini res que no sigui beneficiós pel brou del país. Només cal saber tenir paciència i la saviesa que té ma mare als fogons. És la reproducció any rere any d’un ritual que, per dir-ho a la manera d’ara, i passant-ho a la política, dóna substància al relat nacional. Que així sigui.
Article publicat a Elsingulardigital.cat, 25.12.2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada