divendres, 19 de febrer de 2010

Un "Invictus" per a Catalunya, si us plau

Les tardes plujoses i fredes d’hivern són ideals per anar al cinema. Com que darrerament hem gaudit d’aquestes vesprades força sovint, ho he aprofitat per posar-me al dia de pel•lícules endarrerides. Invictus és la darrera que he vist. Vostès ja deuen saber que l’última cinta del director Clint Eastwood està basada en una novel•la de John Carlin anomenada Playing the enemy. Narra el període de la història de Sud-Àfrica en el qual Nelson Mandela, després d’haver estat empresonat durant vint-i-set anys, assoleix la presidència del país i es troba amb el repte d’encaminar-la envers la reconciliació i el perdó, que són dues actituds imprescindibles per garantir la convivència. No els explicaré tota la pel•lícula (perquè potser alguns de vostès encara no l’han vista), però sí que els descobriré que els dos versos finals d’un poema de l’anglès William Ernest Henley (1849 – 1902) inspiren el film i alhora en són un bon resum, perquè van ajudar Mandiba (així anomenen els negres sud-africans al president Mandela) a sobreviure a la presó. Són aquests: “Sóc l’amo del meu destí./ Sóc el capità de la meva ànima”.
Amb la fi de l’apartheid va començar la construcció d’un nou país. La història sud-africana fins aquell moment no havia esta favorable als negres i calia tancar moltes ferides. I tanmateix, Mandela va preferir propiciar la reconciliació entre els antics enemics abans que estimular la venjança. I per fer-ho calia que fos audaç i intel•ligent. Li calia trobar una raó i una causa que unís de manera incondicional a tots aquells que abans no compartien res. En fi, el president sud-africà havia de trobar un nou camí; havia de construir un nou relat quotidià (per dir-ho a la manera del president Pujol), que ajudés a tirar endavant. I el nou relat, amb una bona dosi de nacionalisme, van ser els springboks, l’equip de rugbi que fins aquell moment representava el més odiós del món afrikaner, però que Mandela va voler convertir en el símbol banal (en el sentit que ho explica Michael Billig), d’una nació emergent. I els springboks van ser capaços de guanyar el Campionat del Món del 1995 i van fer embogir el país sencer.
Relat i capacitat de lideratge. Aquestes són les dues característiques més destacades que la pel•lícula destaca de Mandela. Lamentablement, aquestes són, també, les dues assignatures que té pendents el nostre país. La crisi econòmica i la campanya electoral (la qual és obvi que ja ha començat) encara ens ho fan veure més clar. La constatació que manca un projecte de país i que el país no disposa d’un sòlid lideratge que doni confiança a la ciutadania, enfosqueixen el futur i, simultàniament, agreugen la situació crítica que travessem. La sortida donada a les declaracions maragallianes, silenciades de manera massa grollera, posen de manifest, per exemple, que dins del PSC hi ha contradiccions de fons, a més de fer visibles les diferències entre els tres socis de govern (que per força aniran creixent, atès el context electoral). I el que posa en relleu aquesta tempesta política és que no hi ha un projecte de país compartit i que qui ha de liderar no lidera.
Qualsevol país que vulgui controlar el seu futur necessita un projecte i uns líders que l’imaginin, l’encarnin, el motivin i el dirigeixin. A Catalunya no ens podem permetre el luxe de prescindir, retornant al poema Invictus, de ser amos del nostre destí i de ser capitans de la nostra ànima. Aquesta és la batalla a guanyar els propers mesos. ¿Hi haurà algú que finalment s’inspirarà en un poema com Invictus per promoure la construcció d’aquest nou relat? Tant de bo que hi hagi qui se’n surti!
Article publicat a Elsingulardigital.cat, 19.02.2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada