Consultes: entre la realitat i els miratges

D’ençà de la consulta d’Arenys de Munt, la convocatòria de consultes sobre la independència de Catalunya ha provocat tota mena de debats i discussions, dubtes i il•lusions, titulars favorables i menyspreus rotunds, crítiques i felicitacions, la generositat de moltes persones i la presència dels aprofitats, que són aquells que busquen en les consultes una musculació política que no tenen i, si pot ser, l’èxit, per modest que sigui. Les consultes celebrades el darrer 28 de febrer no han estat cap excepció en aquest sentit. Però més enllà de la immediatesa del dia després, convé tocar de peus a terra i pensar que, al capdavall, la realitat no es pot confondre amb els somnis, sobretot quan esdevenen miratges. Anem a pams i vegem-ho amb calma.

Primera realitat i primer miratge. Sóc dels que creu que les consultes tenen un gran valor perquè promouen la democràcia. Fomenten el dret de decidir i, per tant, el fet que més de 250.000 persones hagin anat a votar té un significat important. I és doblement important perquè aquestes consultes no són vinculants, són organitzades voluntàriament per persones que fan una tasca titànica, tenen pocs mitjans tècnics i publicitaris i, sovint, han de fer front a la dura oposició d’alguna força política. Per tant, la realitat és que hi ha un moviment de fons de la societat civil que participa de la il•lusió d’organitzar les consultes i que fa possible l’exercici del dret de decidir. El somni és pensar que arribarà el dia que podrem tenir una llei que ens permeti exercir aquest dret amb normalitat, sense condicionants i amb el convenciment que l’exercici del dret de decidir (sobre qualsevol qüestió important que pugui afectar la ciutadania) farà canviar la percepció de la política i millorarà la relació entre la política que es fa a les institucions i aquella que emana directament de la ciutadania.

Segona realitat i segon miratge. La primera consulta que es va organitzar, la del 13 de setembre, va plantejar la qüestió que després ha esdevingut més o menys universal (només algunes poblacions han introduït variacions). Durant la jornada electoral es demana als votants que opinin sobre el seu desig que Catalunya esdevingui un estat independent en el sí de la Unió Europea. Com és sabut, la majoria de vots són a favor de sí. No en va, aquestes consultes han aconseguit motivar a una majoria de població, diguem-ne, convençuda i, en canvi, no ho ha aconseguit en col•lectius contraris o indiferents. Hi ha qui desitja i suposa alhora que els resultats obtinguts fins ara es poden traslladar mimèticament a tot Catalunya. Afirmen, amb una visió desdibuixada de la realitat del país, que si es fes un referèndum general i vinculant sobre la independència de Catalunya es guanyaria sense massa problemes. Lamento aigualir el vi, però crec que aquest somni no és assolible. Si més no, avui!. El sobiranisme ha crescut o almenys es pot dir que és més visible que anys enrere, i tanmateix de moment no arriba a tenir la majoria social necessària per assolir la independència. Xavier Vendrell, que és dirigent d’un partit al qual militen molts dels optimistes, va deixar-los-ho clar en una entrevista a l’Avui: “La pròxima legislatura, per damunt de tot, ha de ser la de la democràcia, no la de la independència, perquè encara no tenim una majoria favorable”.

Tercera realitat i tercer miratge. Les persones que integren les plataformes organitzadores de les consultes són de procedència ben diversa, però hi abunden les que se senten descontentes, i fins i tot disgustades, amb els partits polítics actuals. I a partir d’aquest fet contrastable, hi ha qui anhela que totes aquestes persones són potencials votants de noves opcions polítiques independentistes, com ara Reagrupament o Laporta2010 o bé el que resulti de la conjunció de tots dos amb grupuscles rebotats d’arreu. L’objectiu, segons diuen, és obtenir 10 diputats al Parlament de Catalunya. Em temo, però, que un cop més es confon el desig amb la realitat. No crec que totes les persones que en aquests moments organitzen les consultes tinguin previst canviar l’opció de vot que han fet fins ara. I encara ho faran menys si l’alternativa està tan verda com ara.

Acabo amb un advertiment. Les consultes són una bona eina per fer política des de la societat civil i, també, per fer pedagogia sobre el dret de decidir. Però amb els miratges que no toquen de peus a terra els podem fer molt mal. Són agitació pura i dura que no contribueix en res a construir la majoria social necessària per caminar vers la independència. Fóra bo que mentre no arriba la nova tanda de consultes del 25 d’abril hi penséssim una mica.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 05.03.2010