Orlando Zapata i Rosa Díez

Orlando Zapata, el dissident cubà mort recentment, i Rosa Díez, la líder de Unión, Progreso y Democracia (UPyD), s’assemblen com un ou a una castanya. És a dir, com a persones són molt diferents. No tenen pràcticament res en comú. Zapata era un home negre, senzill, treballador de la construcció i contrari al règim castrista. Durant 86 dies va fer una vaga de fam per manifestar les seves idees contràries a la política del seu país. Díez, en canvi, és una dona basca, filla d’un obrer socialista de la metal•lúrgia que va estar a la presó durant l’època franquista (va ser condemnat i posteriorment li van commutar la pena). Ella va treballar de funcionària a la Diputació Foral de Biscaia, va militar al PSOE i va ser-ne eurodiputada fins l’any 2007. Després de trencar amb els socialistes, va decidir-se a encapçalar un nou projecte polític que busca implantació a Catalunya i a altres llocs.

Tot dos han estat notícia, darrerament. Zapata es va deixar morir en una presó cubana, sense que les autoritats hi fessin res (ben al contrari) perquè protestava contra la condemna de 36 anys de presó que li va ser imposada per desobediència, desacatament i protestes a favor dels drets humans. Díez va ser notícia a conseqüència dels incidents que van interrompre la conferència que havia de fer a la UAB. Què tenen en comú aquest dos casos? A desgrat del fet que el primer s’ha donat en un context de dictadura i l’altre en una democràcia, tots dos han estat víctimes de la intransigència. Tots dos, el primer fins a uns extrems horribles, han estat víctimes d’aquells que temen la llibertat d’expressió.

Des que tinc ús de raó política, sempre he defensat que hi ha qüestions que haurien de ser invulnerables, intocables, respectades i protegides amb radicalitat. La formació, l’experiència, les situacions viscudes i la meva manera de pensar al cap dels anys m’hi han fet reafirmar. Una d’aquestes qüestions és, precisament, la llibertat d’expressió. Aquest principi, recollit a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclama: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Transcric íntegrament el text d’aquest article perquè de vegades sembla com si hi hagués persones que no l’haguessin llegit mai! I ho faig, a més, com un homenatge a Orlando Zapata, a qui la dictadura cubana va negar el més elemental dels drets humans, que és la vida.

Crec fermament que no es pot vulnerar el dret a la llibertat d’expressió en nom de cap creença o de cap ideologia. La mort de Zapata és una mala notícia. L’espanyolisme de Rosa Díez i d’UPyD no es pot fer servir per tapar la boca de Rosa Díez. La grandesa de la democràcia catalana es demostra garantint el dret a fer una conferència sense que els pots de pintura es converteixin en míssils per intimidar conferenciants, degans o professors. Es poden defensar les idees (i és sa que cadascú defensi les seves), es poden mantenir opinions diverses i es poden tenir parers extremadament oposats, però el que realment és revolucionari és saber escoltar i dialogar amb aquell que és diferent i que pensa diferent. El segle XXI no hauria de caure en el pitjor dels errors del segle XX, que va ser permetre els pensaments assassins.

Article publicat al Debat.cat, 16.03.2010