Sense sentència i sense resposta

El recurs contra l’Estatut de Catalunya continua sense sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que fa uns dies molts mitjans de comunicació van fer un desplegament sense precedents al carrer Domenico Scarlatti de Madrid (on és el famós tribunal) i estaven delerosos d’explicar-nos que la proposta de sentència estava enllestida, tot va quedar en no res. L’excitació desassenyada que visqué el país durant unes hores va servir per constatar que, un cop més, l’espera ha de continuar. Per tant, una llei orgànica aprovada pel Parlament de Catalunya, ribotejada al Congrés dels Diputats i referendada per la ciutadania continua pendent de la decisió dels magistrats (recusats, caducats i dimitits) d’un tribunal totalment polititzat. En el futur, aquesta etapa de la nostra història s’explicarà com una vergonya vergonyant i un espectacle esperpèntic. I el que és més greu: haurem d’explicar que va ser molt llarga (com hagués dit la meva àvia, més llarga que un dia sense pa). Ara mateix, les hipòtesis aventuren que la sentència no es farà efectiva fins després de les eleccions. Per tant, l’espera haurà durat quatre anys, si és que finalment hi ha sentència.
La sentència requerirà una resposta. I em temo que aquesta resposta ni està a punt ni serà senzilla de trobar. Les reaccions dels partits polítics catalans han estat ben variades, però em fa l’efecte que formen part de les escenificacions habituals per aparentar que tot està controlat i que tot és possible. Ho diré grollerament, que és el que agrada als dirigents masculins d’aquest país, per fer allò de “marcar paquet”. El mateix president José Montilla va afirmar que ha arribat el moment de renovar la composició del Tribunal Constitucional i va explicar amb pèls i senyals que ja n’havia parlat amb José Luis Rodríguez Zapatero i amb Mariano Rajoy (encara que aquest es va fer pregar més). Però més enllà de les paraules, ¿quins seran els fets concrets per aconseguir posar entre l’espasa i la paret als dos líders dels principals partits polítics espanyols i forçar aquesta renovació? ¿És que el PSC ha pensat fer una proposta al Parlament de Catalunya per aconseguir un acord entre els partits catalans i demanar unitàriament aquest canvi de Tribunal? ¿O és que aquesta proposta del president quedarà en paper mullat?.
Jo vaig votar “no” al referèndum de l’Estatut de Catalunya. És per això que puc afirmar que amb la resposta a la futura sentència del TC no s’hi val a jugar: només que es canviï una coma del que està escrit ja haurà vulnerat la decisió del poble de Catalunya. S’haurà menystingut una decisió presa democràticament. Per tant, és fonamental i indispensable que les propostes que emanin dels partits catalans i del Parlament siguin reals, plausibles i prou significades políticament per deixar ben clar que no es pot vexar el poble de Catalunya i que la política catalana no és de fireta. Més que mai, doncs, serà sobrera tota teatralització impostada de queixa. Deixin-me que per exemplificar el que reclamo reprodueixi una frase de Lluís Corominas, el vicepresident convergent del Parlament, que Pilar Rahola recull al llibre que acaba de publicar (La màscara del Rei Artur). Corominas explica que “la part bona de no estar al govern és la llibertat per fer moltes coses, d’escoltar, d’aprendre” i continua dient que: “Abans teníem discurs de govern. És a dir, no teníem discurs”. Doncs bé, espero que aquell diputat o diputada que vulgui defensar la dignitat dels catalans tingui la llibertat d’imaginar una resposta i es deslliuri dels interessos partidistes típics de la dialèctica tàctica entre govern i oposició. Només així, Catalunya guanyarà credibilitat davant la política espanyola. Només així, Madrid ens deixarà de prendre el pèl.