Millet i el PSC

Estic convençuda que vostès coneixen una dita molt nostrada que diu: “Ai, senyor, tanta roba i tan poc sabó”, a la qual hi ha qui afegeix: “I tan neta que la volen i tan bruta que la porten”. La dita, que és antiga, s’utilitzava per referir-se a les bugaderes que anaven a rentar la roba a les cases particulars. Avui podríem aplicar-la a altres coses. Se m’acut, per exemple, que podria ser molt útil per descriure el que està passat amb les noves informacions referides al cas Palau i a les estafes de Fèlix Millet i el seu acòlit, Jordi Montull. Diguem-ho amb totes les lletres: la fiscalia ha interposat una nova querella per tràfic d’influències i apropiació indeguda a partir de les accions empreses per a la construcció de l’anomenat Hotel Palau. Però és que aquesta nova acusació esquitxa alts càrrecs del departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, especialment al conseller Castells i als regidors Martí i García Bragado, que varen signar el conveni a tres bandes amb la Fundació de l’Orfeó Català. L’acord signat requalificava els edificis on es preveia edificar l’hotel per declarar-los edificables a partir de la permuta amb un edifici propietat de la Generalitat. Ara mateix, una cosa sembla prou clara: com les bugaderes d'abans, Millet i Montull van voltar més cases de les que algú està disposat a reconèixer. La qüestió és saber si hi haurà prou valor per inspeccionar si la roba dels uns i dels altres era prou neta.

Com no pot ser d’altra manera, la responsabilitat d’aclarir la culpabilitat o la innocència de les persones imputades en el sumari del cas Millet és tan sols de la justícia. Per molt lent que vagi ara, el jutge Juli Solaz haurà de dictar sentència tard o d’hora. El mateix passarà amb el cas Pretòria. Ara bé, hi ha qui vol fer judicis paral•lels, sobretot des dels mitjans de comunicació. Dia sí, dia també, es publiquen noves informacions que responen més als interessos polítics dels que les propaga més que no pas a l’afany de transparència. Fins i tot es podria sospitar que són una estratègia per fer front a les desfavorables enquestes electorals. Amb aquesta lògica, doncs, els socialistes han comès un error: han volgut convertir el cas Millet en el cas Convergència. La querella que ahir es va admetre a tràmit, que implica com a testimonis als consellers Castells i Nadal, els desmunta l’argument. La realitat és que la personalitat dels implicats en les estafes del cas Millet o Pretòria és cabdal per entendre què ha passat. Els Luigi, Bartu i companyia se servien dels "amics polítics" per anar recaptant favors i voluntats en el cas Pretòria, mentre que Millet i els seus socis se servien del "prestigi social" de la institució que representaven per aconseguir enriquir-se amb la duplicació de factures, entrevistar-se amb consellers o buscar patrocinadors als qual també s’estafava.

Així doncs, sóc del parer que la corrupció dels Luigi, Bartu, Millet i Montull té a veure, per una banda, amb les misèries personals de cadascú i, per l’altra, amb un sistema que permet que uns individus s'aprofitin de les seves influències polítiques o socials per a enriquir-se sense que els passi res (almenys fins ara) mitjançant la relació amb les administracions públiques. Com es poden imaginar no tinc una solució immediata per solucionar les mancances del sistema. De moment, tampoc no la té ningú. El que és segur és que ni els mitjans de comunicació ni les comissions parlamentàries d’investigació són el mitjà per aconseguir-ho. Correspon al jutge determinar què és i què no és legal en tots els casos de corrupció. El PSC faria bé de reflexionar si ha fet bé o no de permetre una comissió d’investigació sobre la gestió del Palau mentre es negava a fer el mateix amb el cas Pretòria. Tal com pinta el cas, potser els acabarà rebotant a la cara.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 11.06.2010