dimecres, 30 de juny de 2010

Prohibir el burca i el niqab

El debat sobre la prohibició de l’ús del burca i del niqab als espais públics s’ha escampat com una taca d’oli. La iniciativa de l’Ajuntament de Lleida no para d’estendre’s arreu, com també ho fan les raons i els arguments que tant els partits polítics com els experts esgrimeixen a favor o en contra de la prohibició d’aquests vels integrals. Servidora, que ni pertanyo a cap partit ni sóc experta en simbologia religiosa, vull començar l’article amb una afirmació ben clara: per la meva condició de dona se’m fa difícil entendre que algú com jo hagi de viure amagada rere la reixeta d’un burca o que hagi de mirar el món enquadrada per la petita obertura que permet el niqab. Crec que el món viscut sota un vel integral limita encara més la llibertat de les dones i, a més, tendeixo a pensar que la dignitat de les dones es mereix anar amb la cara descoberta. Però deixin-me que els plantegi algunes qüestions i, també, uns quants dubtes que tinc.

En primer lloc, crec que qualsevol debat com aquest ha de ser abordat des de la pedagogia, la transparència, la tranquil·litat, la serenitat i el coneixement. Sempre he pensat que la ignorància és el pitjor de tots els mals i, per tant, que en qualsevol debat sobre la condició humana convé que les mesures que finalment s’adoptin defugin els tòpics equivocats. Els en plantejo dos: no és cert que l’Alcorà obligui a cap dona a vestir-se amb el cap tapat (i per tant, no obliga a dur un burca o un niqab). Així doncs, utilitzar aquests vels integrals no és una qüestió religiosa, és simplement una qüestió cultural. Tampoc no és cert que l’ús d’aquests dos vestits estigui generalitzat a tots els països musulmans. Al contrari: l’ús d’aquesta peça de vestir només és típic dels països on són predominants determinats grups islamistes radicals.

En segon lloc, el debat de la convivència i dels drets. Per ell mateix, un tros de roba és ben poca cosa. Però un burca o un niqab (sigui cosit per la mateixa dona o dissenyat per Yves Saint Laurent) té una càrrega simbòlica ferotge i té, a més, unes conseqüències ben palpables. Diguem-ho d’una altra manera: no crec que aquestes vestimentes dignifiquin les dones i, encara menys, respectin la seva llibertat i els seus drets. És cert que algunes veus apunten que si s’obliga aquestes dones a treure’s el burca o el niqab als espais públics potser no sortiran de casa. Però hi ha algú que ha pensat en tots els drets que es vulneren com a conseqüència de l’ús del burca? Com ja es poden imaginar, doncs, sóc de les que pensa que aquests vels són l’avantsala de la pèrdua de molts altres drets de les dones. I per aquí no estic disposada a passar-hi de cap manera.

En tercer lloc i últim, aquest debat no pot ser abordat des del partidisme. Els anys a venir tenim, com a societat, un repte important: aprendre a gestionar la immigració, comprendre tot el que implica l’arribada dels nouvinguts i saber crear unes normes de convivència que facilitin la integració com un sol poble. Per això, no pot haver-hi excuses com l’“ara això no toca” tan típiques d’una època preelectoral o bé per les disputes de saló entre els diversos partits polítics. La feina que cal fer perquè Catalunya visqui en pau i continuï essent de tots és cabdal. Si volem que aquest gran desafiament arribi a bon port, si volem que la llibertat sigui plena, si volem que la dignitat i els drets de les dones no minvin; si volem que tot això sigui possible, els líders polítics no poden mirar cap a una altra banda i fer veure que no passa res i que el burca o el niqab no existeixen a Catalunya. Seria un error inversemblant.
Article publicat a Eldebat.cat, 30.06.2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada