divendres, 9 de juliol de 2010

Som una nació. Nosaltres decidim.

“Som una nació. Nosaltres Decidim” és el lema que finalment encapçalarà la manifestació convocada per Òmnium Cultural i pels centenars d’organitzacions de la societat civil que han donat suport a la marxa. Servidora, com no podia ser d’altra manera, també hi assistirà. Deixin-me que comenci aquest article expressant un desig que, per obvi que sigui, no és redundant: aquesta mobilització ha de tenir èxit. Ha de ser un èxit de país. Catalunya necessita que la mobilització de demà sigui espectacular, massiva i contundent. Per tant, la marxa ha de ser, com a mínim, el crit unànime d’un poble que sap que és una nació; ha de reivindicar la decisió presa pel poble de Catalunya en referèndum; ha de ser una exigència sonora de la dignitat del país; ha de representar la protesta en contra d’una sentència polititzada, tardana i injusta; ha de ser, també, la reivindicació del dret de decidir; i, sobretot, ha de ser un acte unitari. Com vostès saben, manifestar-se és sempre un dret. En aquest cas, m’atreviria a dir que és gairebé un deure, perquè, un cop retallat l’Estatut, ha arribat l’hora de reivindicar-nos com a país. És per això que convé que hi vagi tothom.

Ja s’ha vist que el camí per aconseguir tot el que els acabo de dir no ha estat senzill: fa més d’un any que s’estava treballant en l’organització d’aquesta mobilització i tanmateix en la darrera setmana hi ha hagut discussions i tensions força inútils i estèrils sobre el què i el com, la capçalera i el lema. Francament, crec que la solució proposada per Òmnium era molt sensata: que el president de la Generalitat José Montilla, conjuntament amb els expresidents del país, Maragall i Pujol, presidissin la manifestació i li donessin el sentit institucional que també ha de tenir, mentre que rere seu la pancarta principal (sostinguda per la societat civil) li donaria el contingut polític com a expressió del clam popular de rebuig. Sembla senzill d’acceptar, oi? Servidora, que té un alt respecte per les institucions, és del parer que aquesta solució afavoria un molt bon equilibri entre el món polític i la societat civil. Però el PSC ha embolicat la troca i ha acabat per fer un paper ben galdós. El debat suscitat ha provocat una guerra innecessària entre pancartes i banderes (amb l’ajuda inestimable dels tertulians afins a cada posició) fins al punt de confondre l’opinió pública sobre qui ha convocat la manifestació. Ni el president ni el govern de Catalunya són els convocants de la manifestació de demà. Una cosa és que el president cridi el poble a participar en una manifestació i una altra de ben diferent és que sigui ell qui l’hagi convocat. Em fa l’efecte que aquesta polèmica ha posat de manifest que som un petit i immadur. Deixant de banda que, segurament, ha tingut com a efecte la desmobilització d’algunes persones.

I davant tot això em pregunto: ¿és que el president José Montilla no pot assumir un lema tan “inofensiu” com el que encapçalarà aquesta manifestació? ¿És que el PSC i el president no tenen cap altra carta a la màniga per respondre a la sentència del Tribunal Constitucional que no sigui aquesta manifestació i per això volen capitalitzar-la tant sí com no? ¿És que el PSC ha interposat els seus interessos partidistes, que inclouen els equilibris que ha de fer amb el PSOE, per damunt de les necessitats del país? ¿És que no comprenen que la societat civil ha de tenir l’autonomia suficient per organitzar-se i per participar en la vida política del país amb independència? ¿Per què s’ha intentat culpar a la societat civil del que ha passat si en la primera proposta que es va fer es tenia en compte les autoritats del país? Quin cúmul d’errors més bèstia! De vegades, la por és ridícula. Cal felicitar-se, però, perquè finalment l’enrenou s’ha resolt amb gran habilitat per part d’Òmnium Cultural (a qui felicito molt efusivament des d’aquí). Esperem que no hagi tingut massa efectes negatius.

Acabo parlant del dia després, atès que, a parer meu, la manifestació de demà és el final d’un procés però també ha de ser l’inici d’una nova etapa. El Tribunal Constitucional ha deixat clara una cosa: l’encaix entre Catalunya i Espanya no és possible, almenys de la manera que s’havia imaginat anys enrere. Per tant, a partir de diumenge serà convenient buscar els camins que garanteixin que la dignitat de Catalunya no quedi mai més sotmesa als capricis espanyols. I per aconseguir-ho serà fonamental que tant la societat civil com els partits polítics comencem a dissenyar un full de ruta, que imaginem solucions, que creem coneixement i que aconseguim aglutinar la base social necessària per avançar cap a la consecució de la sobirania del nostre país. Que així sigui! Fins demà, doncs.
Article publicat a Elsingulardigital.cat, 9.07.2010

1 comentari:

  1. Hola Mònica!

    Caldrà veure quins resultats electorals fa el PSC a la tardor per mesurar millor si entren en debacle pel fet de decantar-se per Espanya d'una forma tan clara. El votant del PSC és espanyolista i si arriba el moment de que Catalunya entri en l'espiral de decidir-se a anar pel dret, haurem d'estar atents als seus resultats i els del PP.

    Bon estiu!

    ResponElimina