No és la dreta, és Espanya!

Les darreres setmanes han estat convulses però al mateix temps interessants i aclaridores de la situació política catalana i espanyola. Atès que la manifestació va ser un èxit, era obvi que calia gestionar a la perfecció el dia després (tal com una servidora ja demanava al darrer article en aquesta mateixa publicació: Som una nació. Nosaltres Decidim). En canvi, el que és evident, malgrat em pesi dir-ho, és que no s’ha sabut o no s’ha volgut fer. Més aviat al contrari: l’escenari post manifestació ha estat ben trist i desencisant. La manca d’unitat entre els partits, la incapacitat d’agafar bé el relleu que la societat civil els havia servit en safata durant la manifestació, les batalletes de país petit, l’acord de mínims assolit al Parlament de Catalunya a proposta del president José Montilla en solitari, la munió de resolucions presentades pels partits catalans a Madrid i la deserció del PSC (un cop més, com ja és habitual!) que va triar votar al costat dels seus socis espanyols del PSOE en comptes de defensar la resolució presidencial, són molts indicadors que demostren que estem arribant al final d’una etapa política basada en l’encaix de Catalunya amb Espanya. Després d’això i de la manifestació del 10-J, és clar que alguna cosa ha de canviar. Alguns partits, entitats i opinadors ja ho han entès i, en conseqüència, han fet propostes concretes. Fins i tot ERC ja demana que es convoquin les eleccions. En canvi, el PSC ha demostrat que és incapaç de gestionar les seves contradiccions. Davant la sorprenent incapacitat que tenen els socialistes de gestionar la “nació” i tot el que això significa, s’aferren a la sortida fàcil: es parapeten rere la ideologia i intenten construir teories absurdes per explicar el canvi sobiranista que s’està produint a Catalunya.

La “millor” teoria, per clàssica, de totes les que he escoltat aquests dies és la que afirma que tot el mal prové del PP. És a dir, com qui afirma que “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, el PSC-PSOE proclama una vegada i una altra, fins a extenuar-se, que la dreta espanyola és l’única culpable de la sentència, de la bel•ligerància en contra de Catalunya i del menyspreu que pateix el nostre país. Aquesta teoria és, senzillament, falsa, interessada i excessivament simplista, a més d’electoralista. Al capdavall, el PSC sap perfectament que el problema no és l’Espanya que vota al PP sinó que la qüestió és molt més profunda i afecta, també, a les files socialistes. Moltes de les persones que formen part del PSOE tenen una nul•la sensibilitat cap a la Catalunya que s’autodesigna com a nació. Ells mateixos, a pesar de dir el contrari, no s’han cregut mai això de l’Espanya plural. El resultat final és que a tot arreu on vagis de la geografia espanyola hi ha una incapacitat absoluta de comprendre el que passa a Catalunya. S’hi detecta una involució antidemocràtica de dimensions gegantines. Tant és així, que en comptes de defensar la diversitat que existeix al territori espanyol, les institucions de l’Estat i les civils i una gran part de l’opinió pública i publicada pretenen fer una Espanya més uninacional que mai. En conseqüència, per tant, qui té un problema greu és el PSC: la seva contradicció és un escàndol i l’actitud bipolar respecte a Catalunya i Espanya és més que flagrant. No és legítim (ni tampoc no s’entén) que el partit que governa a Catalunya defensi unes coses a Catalunya i les contràries a Madrid. Aquesta manera de fer del PSC, que fa trenta anys que dura, ara ja no s’aguanta per enlloc. Al final, tanta contradicció els passarà factura. La por a la creació d’un PSOE a Catalunya, que és el que ha servit per a justificar la unió del PSC amb el socialisme espanyol, no pot servir per amagar la traïció a un poble sencer. Oi que sembla increïble que tots els estrategs del carrer Nicaragua no se n’adonin?

Acabo citant a Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau l’any 1980: "El poble català, com altres pobles, té dret a l'autodeterminació". Suposo que reconèixer un dret com aquest és per a tots vostès, com ho és per a mi, una obvietat. En canvi, no ho és per a la gran majoria de la ciutadania espanyola. És una llàstima, perquè parlar del dret a l’autodeterminació o del dret de decidir significa, precisament, parlar de democràcia. Així de senzill, així de fàcil. Bo i esperant que algun dia ho entenguin, aprofito per desitjar-los un bon descans estival i recomanant-los que recuperin energies perquè ja es veu que el temps a venir serà mogut.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 23.07.2010