L’alliberament d’Albert Vilalta i Roque Pascual va ser una molt bona notícia. Que els dos cooperants catalans poguessin tornar a casa va ser un èxit i un motiu d’alegria. No cal dir gran cosa més en aquest respecte, perquè l’important és que se’ls va poder rescatar sans i estalvis, per bé que probablement no aclarirem mai les incògnites relacionades amb el preu del rescat i els intercanvis pactats per deixar-los lliures. Com que cal defensar la vida de les persones per damunt de tot, perquè el primer dret humà és, precisament, el dret a la vida, no cal furgar més. Ara bé, un cop retornats, el seu cas és una oportunitat per plantejar-nos alguns dubtes que han quedat soterrats al llarg d’aquests mesos de captiveri. Em refereixo al meló que s’ha obert des que ja són aquí: la idoneïtat de continuar o no fent caravanes solidàries. L’alliberament dels cooperants catalans ens aboca, doncs, a la necessitat de fer un debat serè i franc sobre el tipus de cooperació que hem de dur a terme des de Catalunya. Deixin-me que els exposi algunes idees.
Sóc del parer que el model de les caravanes solidàries és obsolet i que ja no té sentit. Convé reconèixer que temps enrere va tenir-ne, de sentit: els parlo, per exemple, de quan es van enviar els combois als territoris de l’antiga Iugoslàvia o de les primeres caravanes cap al Sàhara. Aquestes caravanes pretenien, sobretot, sensibilitzar la gent i estimular la solidaritat. Avui dia, però, la inseguretat, la perpetuació de les dependències entre el sud i el nord que genera aquest model i la necessitat de noves formes de foment del desenvolupament situen aquest model als antípodes del que ha de ser la cooperació del segle XXI. Tal com fan moltes organitzacions del nostre país, servidora també defensa que la cooperació catalana s’ha de basar en el foment dels drets humans, la capacitació de la societat civil del sud i la creació de xarxes socials i cíviques que assegurin la continuïtat i la sostenibilitat d’aquesta cooperació. Del que es tracta és de deixar enrere un model assistencialista per tendir cap a un altre basat en la promoció d’un desenvolupament dialogal (que afavoreixi el diàleg entre els actors de la cooperació). I és que la cooperació dels països del nord amb els països del sud cal que obtingui uns socis locals fiables i que recolzi la potenciació de les diverses societats civils del sud, que és allò que en anglès en diuen “empowerment”. Només així es podrà ajudar a aprofundir la democratització d’aquests països, que és un dels principals factors per accedir realment al desenvolupament.
La discussió caldrà fer-la amb calma però també caldrà invertir per fer canvis importants en les ONG catalanes. Caldrà fer un control molt més rigorós dels fons públics (sense que això impliqui que la cooperació estigui exclusivament centralitzada en els estats nació, que és la temptació que ja ha insinuat el govern espanyol), com també caldrà fer avaluacions qualitatives dels projectes implementats. És a dir, si la cooperació es decideix a fer anàlisis sobre l’impacte de la seva acció i sistematitza la feina que es fa, aconseguirà tenir uns elements d’avaluació molt més objectius. Així és com es podrà reflexionar i planificar, conjuntament amb les contraparts locals, l’estratègia a seguir per garantir l’èxit de la cooperació. En d’altres països aquesta manera de fer és habitual. A Catalunya, encara no, perquè són poques les ONG que ho fan i perquè altres tot just comencen.
I això no obstant, hi ha un fet que no canvia per molts segrestos que hi hagi hagut: que la cooperació i la solidaritat són necessàries i que ho continuaran essent en el futur. El que també ha quedat clar és que la cooperació serà molt més efectiva si aconsegueix millorar la qualitat de les accions solidàries i se’n controlen els efectes. Aquest és el repte.
Sóc del parer que el model de les caravanes solidàries és obsolet i que ja no té sentit. Convé reconèixer que temps enrere va tenir-ne, de sentit: els parlo, per exemple, de quan es van enviar els combois als territoris de l’antiga Iugoslàvia o de les primeres caravanes cap al Sàhara. Aquestes caravanes pretenien, sobretot, sensibilitzar la gent i estimular la solidaritat. Avui dia, però, la inseguretat, la perpetuació de les dependències entre el sud i el nord que genera aquest model i la necessitat de noves formes de foment del desenvolupament situen aquest model als antípodes del que ha de ser la cooperació del segle XXI. Tal com fan moltes organitzacions del nostre país, servidora també defensa que la cooperació catalana s’ha de basar en el foment dels drets humans, la capacitació de la societat civil del sud i la creació de xarxes socials i cíviques que assegurin la continuïtat i la sostenibilitat d’aquesta cooperació. Del que es tracta és de deixar enrere un model assistencialista per tendir cap a un altre basat en la promoció d’un desenvolupament dialogal (que afavoreixi el diàleg entre els actors de la cooperació). I és que la cooperació dels països del nord amb els països del sud cal que obtingui uns socis locals fiables i que recolzi la potenciació de les diverses societats civils del sud, que és allò que en anglès en diuen “empowerment”. Només així es podrà ajudar a aprofundir la democratització d’aquests països, que és un dels principals factors per accedir realment al desenvolupament.
La discussió caldrà fer-la amb calma però també caldrà invertir per fer canvis importants en les ONG catalanes. Caldrà fer un control molt més rigorós dels fons públics (sense que això impliqui que la cooperació estigui exclusivament centralitzada en els estats nació, que és la temptació que ja ha insinuat el govern espanyol), com també caldrà fer avaluacions qualitatives dels projectes implementats. És a dir, si la cooperació es decideix a fer anàlisis sobre l’impacte de la seva acció i sistematitza la feina que es fa, aconseguirà tenir uns elements d’avaluació molt més objectius. Així és com es podrà reflexionar i planificar, conjuntament amb les contraparts locals, l’estratègia a seguir per garantir l’èxit de la cooperació. En d’altres països aquesta manera de fer és habitual. A Catalunya, encara no, perquè són poques les ONG que ho fan i perquè altres tot just comencen.
I això no obstant, hi ha un fet que no canvia per molts segrestos que hi hagi hagut: que la cooperació i la solidaritat són necessàries i que ho continuaran essent en el futur. El que també ha quedat clar és que la cooperació serà molt més efectiva si aconsegueix millorar la qualitat de les accions solidàries i se’n controlen els efectes. Aquest és el repte.
Publicat a eldebat.cat, 11/09/10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada