dimarts, 14 de setembre del 2010

L'economia de la felicitat

El descans estival m’ha permès llegir un text que vull compartir amb tots els lectors de Xarxanet. Es tracta d’un discurs que Ben S. Bernanke (Governador de la Reserva Federal dels EUA) va adreçar a la Junta Directiva de la Universitat de Carolina del Sud i a tots els graduats durant la cerimònia d’obertura del curs 2010. El seu text porta el títol de The Economics of Happiness, és a dir, l’economia de la felicitat.

Bernanke distingeix entre felicitat i vida satisfeta, o sigui la satisfacció que hom té amb la vida. Segons ell, la felicitat es refereix a un estat personal de curt termini que depèn, entre altres aspectes, del caràcter de la persona i també de factors externs. En canvi, la satisfacció amb la vida correspon a un estat a llarg termini relacionat amb el benestar. De fet, Bernanke sosté aquesta distinció perquè arriba a la conclusió que els economistes no haurien de basar les seves teories sobre la felicitat de les persones a partir tan sols de la quantitat de béns materials que cadascú aconsegueix o de la seva renda. Afirma Bernanke que cal tenir en compte altres indicadors, com ara l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), una sèrie que va començar a elaborar fa 20 anys el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament Humà (PNUD) amb l’objectiu de mesurar el nivell de desenvolupament dels diferents Estats del món més enllà de l’economia.

Atès el poc espai d’aquest post, no els puc explicar extensament què diu Bernanke i en què consisteix l’IDH. Ara bé, faré servir un exemple del mateix autor que resumeix prou bé en què consisteix això de l’economia de la felicitat. Es tracta d’una anècdota sobre el 16è president dels EUA, Abraham Lincoln. Segons la història, Lincoln viatjava amb un amic en un carruatge durant una nit plujosa. Mentre cavalcaven, Lincoln va dir a l'amic que creia que els economistes podien parlar de la teoria que emfasitza la utilitat de la pròpia conducta perquè la gent sempre actua amb l’objectiu de maximitzar la pròpia felicitat. Per tant, no ho fan per cap altra raó. En aquell precís moment, el carruatge va creuar un pont, i Lincoln va veure un porc encallat al marge enfangat del riu. Va dir al conductor que s’aturés, va baixar, va lluitar contra la pluja i el fang i va rescatar el porc. Al final, va endur-se’l per portar-lo a un lloc segur. Quan Lincoln, tot enfangat, va tornar al carruatge, el seu amic va assenyalar-li que havia desmentit la seva hipòtesi. Ell mateix s’havia posat en una situació complicada i incòmoda per salvar un porc. "No, de cap manera", va dir Lincoln. "El que he fet és perfectament coherent amb la meva teoria. Si no hagués salvat aquest porc, m’hauria sentit terriblement malament."



Acabo. El resum de la història d’Abraham Lincoln (i per extensió la teoria de Bernanke) és ben senzill: per aconseguir la satisfacció amb la vida cal fer allò que cadascú cregui oportú, allò que a cadascú li vingui de gust i li generi benestar dins un marc ètic que no deriva, naturalment, del benefici econòmic. De fet, aquesta teoria no és nova, perquè ja quedava recollida en la filosofia de la llibertat del psicoterapeuta Erich Fromm (1900-1980), el qual abominava dels determinismes. Deixin-me que acabi aquest breu comentari parlant de la relació que veig entre vida associativa i economia de la felicitat: sempre defenso que aquelles persones que tenim la sort de participar i treballar en el tercer sector ho fem perquè ens agrada i ens enriqueix. Perquè és el resultat de la nostra manera d’entendre la vida. Per tant, i si tenim en compte les teories de Bernanke i de Fromm, cal concloure que treballar en aquest entorn ens acosta a la satisfacció amb la vida. Ens acosta a la llibertat. Que així sigui!

Publicat al blog de Xarxanet.org, 13.09.2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada