Totes les enquestes publicades fins ara indiquen que el PSC va clarament de baixa. I hi va tant, que fins n'hi ha que vaticinen el pitjor resultat de la seva història. Encara més, fa pocs dies una publicació poc sospitosa de ser contrària als socialistes afirmava que un de cada quatre catalans prefereix que CiU governi sola. Al mateix temps, aquest sondeig també indicava que, en cas que no pogués ser, ERC és el soci preferit per fer un pacte de govern. Així doncs, aquesta mostra posa en relleu que la fórmula del tripartit està en crisi. Fins aquí, cap novetat: els mateixos socis del Govern d’Entesa s’han manifestat equidistants respecte de la coalició. Avui dia, només el soci minoritari, ICV-EUiA, defensa amb una certa vehemència la reedició del tripartit. Però tornem al PSC. A la seu del carrer Nicaragua hi ha persones molt intel•ligents i molt bregades en l’art de les campanyes electorals. Tothom sap que els partits grans i amb possibilitats -i voluntat- d’arribar al poder tenen autèntics especialistes en la matèria. Davant la desfeta que s’anuncia, el PSC pot decidir-se per una estratègia força simple: optar i apostar per tot. Per això, ha fet les llistes que ha fet i per això permetrà que existeixin contradiccions entre la consellera de Justícia, Montserrat Tura, número dos de la llista i representant del sector catalanista, i el Ministre de Treball, Celestino Corbacho, número tres de la llista i exponent màxim de l’opció espanyolista del partit. Sense anar gaire lluny, aquesta setmana n’hem tingut la primera mostra.
Com vostès deuen recordar, el ministre impulsor de la contestada reforma laboral va gosar dir que un procés d’independència de Catalunya seria com un divorci “traumàtic” i, per reblar-ho, va afegir que podria generar violència. He de dir, d’entrada, que l’estratègia de la por em sembla molt poc ètica i, a més, poc sàvia. Evidentment, puc comprendre i puc acceptar que el ministre defensi el seu imaginari -és a dir, la unitat d’Espanya-, però no puc compartir que un polític de llarga i contrastada trajectòria vulgui explicar el que està passant a Catalunya amb una imatge tremendista de l’independentisme i dels anhels de llibertat que l’acompanyen. I encara s’entén menys quan no es tracta d’un d’aquells tertulians ultres d'Intereconomia TV, sinó d’un candidat a les eleccions del 28 N. Com si es tractés de fer de poli bo, la consellera Tura va matisar les declaracions de Corbacho i va explicar que “el PSC només demana als defensors del divorci que expliquin com portaran a terme aquests procés”. És per això que tots dos són presents en la candidatura socialista: els cal l’àngel i el dimoni.
En conclusió, la precampanya i la campanya es presenten entretingudes. Probablement, doncs, aquesta no serà l’única vegada que veurem en acció les dues ànimes del PSC. Els spin doctor socialistes deuen haver arribat a la conclusió que les dues són necessàries per salvar-se de la davallada. Vejam si així els voten els que creuen en l’Espanya federal i els que entenen Espanya com una única pàtria. Aquest és un debat de fons, una batalla ideològica, que els socialistes han soterrat durant molt de temps. Potser ara, quan s’anuncia el postmontillisme, tornarà a revifar la polèmica entre els àngels i els dimonis. Al capdavall, aquesta polèmica és més vigent que mai a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada