Què passa amb l'independentisme?

Som a les portes d’unes eleccions i les enquestes no auguren uns bons resultats per a l’independentisme català. Fins ara, totes les previsions indiquen que el partit independentista amb representació parlamentària, Esquerra, perdrà escons. Al mateix temps, ningú no sap si Reagrupament o Solidaritat Catalana podran obtenir representació a la cambra catalana. Aquest mals auguris aparentment no encaixen amb l’agitació sobiranista del carrer, sobretot si tenim en compte que en els darrers anys s’han organitzat tres grans manifestacions sobiranistes: la del 18 de febrer del 2006 i la de l’1 de desembre del 2007, ambdues convocades per la ja gairebé desapareguda Plataforma pel Dret de Decidir, i la del 10 de juliol de 2010, coordinada, amb gran èxit, per Òmnium Cultural sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Tampoc no lliguen amb l’èxit del moviment de les consultes populars sobre la independència amb el qual s’ha aconseguit que més de mig milió de persones hagin exercit el seu dret de decidir. Així doncs, l’independentisme creix en la societat mentre que s’esllangueix en la seva representació parlamentària. Si observem que la discussió sobre la independència i la relació amb Espanya és més present que mai als mitjans de comunicació i que, a més, cada dia hi ha més persones que es declaren independentistes, què és el que passa? ¿Què impedeix que la potència d’aquests moviments es tradueixi en vots per a l’independentisme? I encara: ¿per què hi ha tants independentistes que votaran altres opcions polítiques?.

Deu haver-hi moltes raons per explicar aquest fenomen, per bé que per part meva tinc una hipòtesi concreta. Em fa l’efecte que en el món de l’independentisme hi ha massa immadureses. En primer lloc, és evident la debilitat de la massa social, cosa que no ajuda a la consolidació d’un projecte polític sòlid i creïble. En segon lloc, la manca d’unitat. Esquerra i les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) es declaren d’esquerres, per bé que difereixen en l’estratègia a seguir. A més, tinc la impressió que l’aliança d’ERC amb els seus aliats governamentals durant els darrers set anys l’han allunyat de l’independentisme clàssic i això ha tingut com a conseqüència la pèrdua suport electoral. El fet que les CUP encara no s’hagin decidit a fer el pas a la política nacional dificulta les aliances i tampoc no deixa sospesar l’acceptació de la seva proposta a l’àmbit nacional. Però el defecte de la fragmentació s’agreuja quan diversos grupuscles (tant els antics com els més nous) intenten fer-se un lloc en el panorama polític català advocant per un independentisme condicionat per les urgències. Les presses no són bones i per això em fa l’efecte que les noves formacions s’erren en defensar unes opcions que encara són lluny de representar la realitat actual del país. Per dir-ho amb totes les lletres: és evident que no serà possible declarar la independència el 29 de novembre perquè la societat catalana encara no és independentista de forma majoritària.

Davant la perspectiva que la presència parlamentària independentista minvi, no els quedarà més remei que repensar-se de debò, tenint en compte les diverses sensibilitats independentistes. Al capdavall, algú haurà d’explicar què passa, per què quan el debat sobre la independència és al carrer els partits polítics independentistes són tan poc efectius.

Article publicat al Singulardigital.cat, 22.10.2010