La Mediterrània que bull

Des de fa gairebé tres mesos som testimonis d’un seguit de revoltes al sud de la Mediterrània. I és que des de l’inici de les mobilitzacions a Tunísia, el reclam de democràcia i de drets civils i socials s’ha estès sense parar a pràcticament tots els estats de la zona. Així doncs, Jordània, Egipte, el Iemen, Síria, Algèria, Bahrain, el Marroc, Líbia i fins i tot Aràbia Saudita han estat protagonistes —o encara són— de la revolta dels opositors als règims dictatorials que hi regeixen. Certament, arreu l’oposició ha perdut la por i ha decidit plantar cara als dirigents autòcrates que governen en aquesta zona des de fa molts anys. L’objectiu d’aquestes revoltes, després silenciades per l’impacte del que ha passat al Japó, és ben clar: reclamar la llibertat, la justícia i la democràcia i, per damunt de tot, la fi de la impunitat. I és que sembla com si tots aquests països haguessin adoptat el mateix lema, el que dóna nom a la plaça Tahrir on els joves egipcis revoltats van alimentar l’esperança de llibertat: alliberament. I això és molt important.

Tanmateix, com que la història i la idiosincràsia de cada un d’aquests estats és diferent, segurament els moviments democratitzadors dels revoltats obtindran resultats diversos, fins i tot tampoc no és segur que s’acabi de veritat amb els col·laboradors de les dictadures. La resolució d’aquests conflictes tot just comença i tot fa pensar que les transicions seran lentes i complicades. És precisament per això que cal reclamar a la comunitat internacional que sàpiga trobar la manera d’acompanyar activament les revoltes. La comunitat internacional no pot quedar al marge perquè és evident que tot el que passi al nord d’Àfrica tindrà repercussions a Europa i al món sencer. Les institucions multilaterals, doncs, no poden girar l’esquena al que està passant: que va del referèndum que se celebrarà a Egipte el proper 19 de març fins al drama que viuen els refugiats que es troben a la frontera entre Líbia i Tunísia i la reforma de la constitució i el subsegüent referèndum que ja ha proposat el rei del Marroc. El rol dels responsables internacionals no és senzill: acompanyar i respectar les decisions de la ciutadania sense permetre la impunitat ni les violacions dels drets humans. Cal evitar qualsevol temptació de tornar a les actituds colonialistes.

En aquest sentit, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides fa dies que ja es va pronunciar sobre el conflicte de Líbia. El Parlament Europeu també va reclamar que es reconegués el Consell Nacional Libi (que aplega els opositors al règim de l’excèntric dictador Moammar al-Gaddafi) mentre demanava a les Nacions Unides que creés una zona d’exclusió aèria en aquest país. Però, van pasar els dies i res de res i Gaddafi va iniciar una contraofensiva que es va trigar a gosar tallar. Catherine Ashton, l’alta representant de la Unió per a assumptes exteriors i política de seguretat, va fer el de sempre: despistar i no dir res, llevat de recollir les propostes dels europarlamentaris. Al meu entendre, aquesta no és una bona manera de fer front a la situació i no és una bona manera de dirigir la política internacional de la Unió. Per desgràcia, massa sovint la UE actua com un convidat de pedra en l’escena internacional, atès que no és capaç d’adoptar un posicionament polític consensuat que representi l’opinió de tots els estats membres.

En fi, el temps dirà cap a on van les diverses revoltes nord-africanes i en què consistiran les transicions que s’encetin. Ja es veurà, per tant, en què queda l’ebullició democratitzadora d’ara. Però si aquestes transicions no són completes de veritat, l’estabilitat política de la regió se’n ressentirà. Per garantir el desenvolupament de la democràcia cal que aquestes transicions comportin canvis en profunditat. Un mer maquillatge democratitzador de les antigues dictadures no servirà de res.

Article publicat a Eldebat.cat, 23.03.2011