Avui s’acaba la campanya electoral de les eleccions municipals del 22 de maig. Oficialment, demà és el dia dedicat a la reflexió, per bé que des de l’arribada dels mòbils i d’internet aquesta jornada és la continuació digital de la campanya. I diumenge, votacions! Tots els municipis de Catalunya se sotmetran a examen. I els resultats diran si els actuals inquilins —ara accidentals— aproven o suspenen. Aleshores se sabrà si hi ha canvis o no. Ara bé, si parlem d’exàmens, el que suspèn clarament és la campanya electoral. El que hem pogut veure aquests dies en aquest sentit ha estat horrible, avorrit, mancat d’idees i totalment condicionat per la batalla partidista sobre qüestions d’àmbit nacional més que no pas municipal. I a tot això cal afegir-hi el condicionant de les mobilitzacions al carrer, la dels sindicats i la del moviment 15M.
No dubto que fer campanya deu ser esgotador per a tots els candidats. Els esforços dels caps de campanya per aconseguir que les càmeres els facin cas és evident i els horaris deuen ser infumables. Els spìn doctors els munten actes que van des dels clàssics míting als que pretenen ser més provocadors i innovadors. Així que en quinze dies els candidats han fet de tot: el porta a porta clàssic dels pobles, visites a empreses i llocs de treball, mítings als barris de Barcelona, visites a pisos de 36 metres quadrats i berenars amb les mares dels candidats. Però també hi ha hagut el perillós discurs racista de la dreta que vol governar a Espanya, debats que no ho han estat, peticions de canvi, fotografies, petons, abraçades i els tòpics somriures als mercats. Tot per convèncer els suposats indecisos i per reforçar la parròquia que ja és fidel. Tanmateix, començo a pensar que els quinze dies establerts oficialment per fer campanya són un model caduc, excessivament car en temps de crisi, i amb molt poca capacitat per fer canviar l’orientació del vot dels ciutadans.
És per això que no ha d’estranyar que sorgeixin noves formes d’expressió que es defineixen en contra del sistema establert. El moviment 15M n’és una bona mostra. El ressò mediàtic que han obtingut les concentracions i acampades a les places d’arreu de l’estat és l’exemple més clar que fins i tot els mitjans de comunicació estan avorrits de les típiques campanyes electorals. També posa de manifest fins quin punt una variable inesperada remou el guió d’un campanya que fins el dia 14 semblava perfectament escrit i calculat. No pretenc analitzar què signifiquen aquestes mobilitzacions. Ja hi haurà temps de fer-ho. Però, d’entrada, em fa l’efecte que són l’expressió del descontentament amb els partits clàssics i la classe política. L’endemà d’aquestes eleccions s’obrirà la nova campanya, aquesta vegada la de les eleccions al Congrés dels Diputats. És un no parar que empeny els partits a comportar-se més tàcticament que estratègicament. Potser que s’ho facin mirar. Ni els país es mereix aquest càstig ni la democràcia s’enriqueix amb tanta buidor.
No dubto que fer campanya deu ser esgotador per a tots els candidats. Els esforços dels caps de campanya per aconseguir que les càmeres els facin cas és evident i els horaris deuen ser infumables. Els spìn doctors els munten actes que van des dels clàssics míting als que pretenen ser més provocadors i innovadors. Així que en quinze dies els candidats han fet de tot: el porta a porta clàssic dels pobles, visites a empreses i llocs de treball, mítings als barris de Barcelona, visites a pisos de 36 metres quadrats i berenars amb les mares dels candidats. Però també hi ha hagut el perillós discurs racista de la dreta que vol governar a Espanya, debats que no ho han estat, peticions de canvi, fotografies, petons, abraçades i els tòpics somriures als mercats. Tot per convèncer els suposats indecisos i per reforçar la parròquia que ja és fidel. Tanmateix, començo a pensar que els quinze dies establerts oficialment per fer campanya són un model caduc, excessivament car en temps de crisi, i amb molt poca capacitat per fer canviar l’orientació del vot dels ciutadans.
És per això que no ha d’estranyar que sorgeixin noves formes d’expressió que es defineixen en contra del sistema establert. El moviment 15M n’és una bona mostra. El ressò mediàtic que han obtingut les concentracions i acampades a les places d’arreu de l’estat és l’exemple més clar que fins i tot els mitjans de comunicació estan avorrits de les típiques campanyes electorals. També posa de manifest fins quin punt una variable inesperada remou el guió d’un campanya que fins el dia 14 semblava perfectament escrit i calculat. No pretenc analitzar què signifiquen aquestes mobilitzacions. Ja hi haurà temps de fer-ho. Però, d’entrada, em fa l’efecte que són l’expressió del descontentament amb els partits clàssics i la classe política. L’endemà d’aquestes eleccions s’obrirà la nova campanya, aquesta vegada la de les eleccions al Congrés dels Diputats. És un no parar que empeny els partits a comportar-se més tàcticament que estratègicament. Potser que s’ho facin mirar. Ni els país es mereix aquest càstig ni la democràcia s’enriqueix amb tanta buidor.
Article publicat a Elsingulardigital.cat, 20.05.2011
Imatge de Fernando Sala Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada