Oportunitats perdudes

Som en ple període de negociació dels pressupostos de la Generalitat. El conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, fa dies que va complir amb el cerimonial de lliurar-los a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Mentrestant, el govern negocia sense parar amb un grup i amb un altre per aconseguir un soci amb el qual aprovar els comptes. Però l’oposició, l’oposició que abans era el tripartit, anuncia esmenes a la totalitat i perd l’oportunitat d’esdevenir decisiva.

L’oportunitat més gran l’ha perduda el PSC. El moviment tàctic dels socialistes tan sols té un objectiu que, a més, té un rerefons estatista: fer palès que el Govern Mas està aïllat i que només pot governar de la mà del PP. És una reedició d’aquell “Si tu no hi vas, ells tornen” que els va donar un bon resultat. Però l’actitud del PSC és d’una gran irresponsabilitat —a més de demostrar que té poca vergonya— en no assumir que l’actual dèficit públic, que és del 3,9 %, és la conseqüència de les decisions adoptaves pel darrer govern tripartit. Som on som perquè les coses no es van fer bé. Un cop més, doncs, els socialistes utilitzen el maquillatge per amagar una total manca de sentit d’estat. Qualsevol formació política que s’identifiqui amb el catalanisme hauria de ser conscient que davant la crisi econòmica que pateix Catalunya l’únic antídot és aprovar els pressupostos. I fer-ho de pressa, per sobre de tot, passat mig any del 2011 cal que el Govern pugui governar amb una mica de tranquil·litat. En moments crítics la política ha de saber estar a l’alçada i vetllar pels interessos del país abans que fixar-se en els interessos particulars i partidistes. La política ha de ser bona política, però això depèn de la grandesa dels polítics.

ERC també ha perdut una altra oportunitat d’or. Ja li va passar en el debat d’investidura perquè no va saber actuar racionalment després de la desfeta electoral. Hauria pogut ser precisament llavors quan la formació independentista s’hauria pogut reconciliar amb aquella part del seu electorat que no va compartir mai la decisió de governar amb el PSC i ICV. Molts dels votants d’ERC no s’empassen la insistent necessitat de la direcció republicana d’accentuar el caràcter d’esquerres perquè en fer-ho els ha allunyat de l’eix nacional sense arrossegar cap al sobiranisme al PSC. Ara mateix, i com si fos un déjà vu, la inestabilitat congressual els encega de nou. Potser és per això que ERC presenta una esmena a la totalitat mentre diu que la porta del pacte amb CiU no està molt tancada. Una posició ambigua que no va enlloc. Sóc del parer que haver estat decisius en la investidura del president Mas i tornar a ser-ho en l’aprovació dels pressupostos era la gran oportunitat d’ERC de reconciliar-se amb l’electorat perdut.

En fi, el final del sainet ja el sabem. Mentre ERC i el PSC perden oportunitats, el PP s’erigeix en la formació política que vol ocupar la centralitat política. Sincerament, crec que aquesta no és una bona notícia perquè, al final, qui més hi perd és Catalunya i el catalanisme.

Mascarell, tripulant de Mas

El conseller Ferran Mascarell és el fitxatge estrella del nou Govern i el protagonista de la tripulació d’Artur Mas. Ho és de la mateixa manera que també ho són la resta de consellers independents, però una mica més. En definitiva, en Mascarell es concentren tres fenòmens concrets: és l’emblema de l’èxit de la Casa Gran del Catalanisme; és l’exemple d’un símptoma i és, també, la constatació del repte que implica el nou Govern. M’explicaré.

Mascarell simbolitza l’èxit de la Casa Gran del Catalanisme. Ara fa dos any i mig, Artur Mas i el seu equip de col•laboradors, però sobretot Francesc Homs, van posar en marxa una estratègia que podia semblar arriscada, però que buscava ampliar la base social catalanista. Aquesta estratègia va coincidir amb les anàlisis d’un grup de professors i intel•lectuals que han donat suport a Artur Mas durant els anys d’oposició i amb les valoracions d’Agustí Colomines, l’independent que dirigeix la Fundació CatDem. Tots ells plantejaven la necessitat d’obrir les portes i les finestres del catalanisme, airejar-lo, repensar-lo i actualitzar-lo per convertir-lo, de nou, en el pal de paller de la política catalana. Ells en diuen hegemonia. L’objectiu principal era fer-hi convergir persones ben diverses: des de Ferran Mascarell i altres persones del món socialista fins a persones del món independentista, passant per persones prou reconegudes en el món conservador, com per exemple Manuel Milián Mestre i Francesc Vendrell. Les conseqüències ara són ben notables: en el govern “dels millors” hi ha persones que no formen part de la federació. Per tant, és de justícia reconèixer que la Casa Gran ha estat un èxit. Sinó, ni Ferran Mascarell (que n’és l’exemple més llampant) ni els tres independents (Boi Ruiz, Pilar Fernández Bozal i Francesc Xavier Mena) no haurien acceptat de participar en aquesta nova etapa política encapçalada pel president Artur Mas.

Mascarell és un símptoma perquè la decisió que ha pres mostra que les altres formacions polítiques no han entès que som en un nou cicle polític. Probablement, l’entrada de Mascarell al Govern Mas també l’ha provocada les mancances que pateix el PSC. No és cap descobriment afirmar que persones com Ferran Mascarell, catalanistes federalistes, no han trobat el seu lloc dins de la formació socialista i han evolucionat, si us plau i per força, cap a altres tesis polítiques. La idea romàntica que el federalisme és possible a Espanya s’ha convertit en una quimera. A més, l’ànima catalanista del PSC cada cop està més desdibuixada. Així doncs, no és d’estranyar que el pas endavant del nou conseller de Cultura descol•loqui a als dirigents del carrer Nicaragua. Potser per això, hi ha diputats socialistes a Madrid, com Manel Mas, que afirmen en el seu blog que el PSC és una nau a la deriva. El desconcert hauria estat el mateix si el president Mas hagués designat com a conseller una persona afiliada a un altre partit, fos quin fos.

Mascarell personifica el repte. Després de prendre possessió del càrrec, el Govern ha de començar a treballar. D’aquí a uns dies (siguem elegants i atorguem-li els cent de rigor), podrem valorar si aquest Govern que traspassa les fronteres dels partits té cohesió, és eficient i ajuda Catalunya a sortir de la crisi, i, també, si sap imposar un correcte sentit de país i treballar per l’exercici del dret de decidir, que és el que va prometre Artur Mas. En fi, ja es veurà si la nau arriba a port. Però això ja serà l’any vinent. Mentrestant, aprofito per desitjar-los un bon any.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 31.12.2010

President Mas, el constructor

El discurs de presa de possessió d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat de Catalunya serà recordat, sobretot, pel to. Al contrari del que moltes persones podien imaginar, Mas va utilitzar un estil personal i fins i tot intimista, que defugia la formalitat, l’èpica i la institucionalitat promulgades als manuals més tradicionalistes que serveixen de guia per a aquestes celebracions solemnes. Personalment, crec que la forma, la imatge i el contingut escollits van ser el resultat d’un nou estil que Mas ha adquirit a l’oposició i d’una nova manera de fer política que, si no erro, condicionarà la legislatura. Tal com ja va mostrar durant la campanya electoral, Mas va impregnar el parlament de presa de possessió d’humilitat, de confiança i de complicitat cap a tots aquells que poden contribuir a fer avançar el país. Va reflectir el seu convenciment que només amb l’esforç i la feina ben feta, Catalunya podrà satisfer les seves esperances. El parlament del 129è president de la Generalitat també serà recordat per la forma de prometre el càrrec: “Prometo plena fidelitat al poble de Catalunya” –va deixar anar–, que lliga amb una altra afirmació contundent: “Em sento constructor de la nació catalana”. La fórmula triada per comprometre’s amb el país és una clara apel·lació a la necessitat de crear un nou sentit de país. Una nova manera d’entendre’l.

 

Després de les paraules, els fets. Arriba l’hora de concretar. Calia saber si el Govern dels millors es faria realitat, perquè calia posar-se a treballar de pressa per sortir de la crisi, negociar un nou pacte fiscal, impulsar el dret de decidir i, a la fi, crear el sentit de país de què parlava abans. Mas havia anunciat que volia formar el govern dels millors sense que tots ells haguessin de ser militants dels partits de la Federació. Aquest era, a més, el sentit de la Casa Gran del Catalanisme, impulsada per la Fundació CatDem. Un cop confirmats tots els noms, no és agosarat afirmar que Mas ha aconseguit el que s’havia proposat: el nou govern compta amb tres independents (Pilar Fernández Bozal, Boi Ruiz i Francesc Xavier Mena) i un ex militant socialista (Ferran Mascarell); cinc són afiliats a CDC (Irene Rigau, Andreu Mas-Collell, Felip Puig, Josep Lluís Cleries i Lluís Recoder) i dos són membres d’Unió (Joana Ortega i Josep Maria Pelegrí). Per tant, Mas ja ha dissenyat la primera línia de l’equip que l’acompanyarà en l’esforç per salvar els obstacles i en la recerca de la il•lusió que ajudi a sortir de la crisi agònica que viu el nostre país. Per tant, aquest ‘dream team’ haurà de treballar de valent, que és el que reclama el nou president, sense gaires compensacions i amb un recursos limitats.

Posar-se al servei al país té un significat especial per als independents que han acceptat entrar al govern. També ho és en el cas de Ferran Mascarell. Atès que vivim en un país en què la política s’ha tornat excessivament partidista i sectària perquè sovint no es fa política en majúscules (aquella que pretén la transformació) sinó que s’actua tàcticament, cal reconèixer el mèrit de les persones que fan el pas. És important per al país. Probablement, hi ha molts factors que expliquen el que ha passat aquests dies, però estic convençuda que el relat positiu i institucional que ha sabut confeccionar de tot plegat el nucli intel·lectual més proper a Artur Mas per aconseguir difondre la sensació que entrem en una nova etapa política i que el nou president en serà el conductor. En fi, Mas, el constructor, ha aconseguit posar els fonaments d’una casa prou plural. Ara cal veure com comencen a pujar les parets, perquè el pluralisme és una experiència pràcticament desconeguda a casa nostra.

Article publicat a Eldebat.cat, 29.12.2010

Entrevista de la sèrie "L'endemà de la independència" sobre les relacions internacionals

'Cal crear una marca Catalunya positiva, nova i autèntica, que s'exporti a l'exterior'

L'èxit de la proclamació de la independència de Catalunya i el futur de l'Estat català pot dependre en bona part de la reacció que desperti entre la comunitat internacional. És per això que una de les assignatures pendents és millorar la imatge de Catalunya i l'independentisme català per contrarestar la visió esbiaixada que difonen els corresponsals establerts a Madrid d'alguns mitjans de comunicació. En la quarta entrega de la sèrie d'entrevistes l'Endemà de la independència, Mònica Sabata, presidenta de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) defensa la necessitat de 'crear una marca Catalunya positiva, nova i autèntica que s'exporti a l'exterior'. En l'entrevista, Sabata aborda com haurien de ser les relacions diplomàtiques de l'Estat català amb la resta de països, amb l'Estat espanyol i amb la resta de territoris dels Països Catalans.

- La Catalunya independent haurà de trenar una xarxa d'ambaixades? Quins beneficis pot tenir?

Qualsevol país del món ha de tenir representació a l’exterior. Així doncs, el dia que Catalunya sigui independent haurà d’establir una xarxa d’ambaixades per poder donar cobertura als catalans i catalanes a l’estranger i per establir relacions polítiques amb els representants dels països receptors. Les ambaixades també hauran de promoure la cultura catalana i els negocis en aquests països. Per tant, aquestes ambaixades seran claus per representar els interessos econòmics dels empresaris catalans a l’exterior i seran un dels principal instruments per a les relacions diplomàtiques. La representació cultural i econòmica al món contribuirà a donar a conèixer Catalunya.

- Els països també hauran d'obrir ambaixades a Catalunya. Què comportarà?

Ara mateix Catalunya ja compta amb la presència d’un cos consular acreditat molt nombrós. El fet que Catalunya esdevingués un estat implicaria, molt probablement, la transformació d’aquests consolats en ambaixades i l’augment de la presència internacional a Catalunya. La presència de noves ambaixades a Catalunya també podria contribuir a l’establiment de noves empreses al territori català. Per això, les relacions amb el cos consular a Catalunya hauran de ser prioritàries per al Conseller o Consellera de Relacions Internacionals (perquè jo penso que aquesta conselleria hauria d’existir en un futur no gaire llunyà).

- Hem de contemplar la possibilitat que alguns països trenquin relacions amb Catalunya?

Aquest fet dependria sempre de les condicions amb les quals s’aconseguís la independència i els reconeixements que obtingués. Un exemple d’això ha estat el procés que ha seguit Kosovo. Crec que serà molt important el coneixement positiu previ que pugui tenir-se de Catalunya en l’àmbit internacional.

- Quin paper jugaran les actuals delegacions de la Generalitat a l'estranger?

Un cop existeixin les ambaixades, el rol de les delegacions haurà de canviar. És a dir, totes les funcions que desenvolupen les delegacions (culturals, comercials i davant les institucions multilaterals) podrien ser assumides per la xarxa d’ambaixades. Per tant, crec que les funcions de les delegacions actuals quedarien incloses en les ambaixades en cadascun dels països corresponents. Les ambaixades durien a terme la tasca de la diplomàcia tradicional. Però a més d’aquesta, crec que Catalunya haurà d’apostar pel foment d’una nova diplomàcia, la diplomàcia cultural o la diplomàcia pública. És a dir, la diplomàcia del segle XXI ja no pot estar només basada en la que es duu a terme pels estats sinó que ha d’estar basada també en les relacions que s’estableixen des de les organitzacions no governamentals, les empreses i les entitats culturals. Per això, si Catalunya vol ser un país modern, haurà de fomentar-la i tenir-la en compte. Les ambaixades catalanes hauran, per tant, de posar-se al servei d’aquesta diplomàcia pública.

- Catalunya és prou coneguda internacionalment? Té bona premsa? El coneixement previ ens ajudarà o dificultarà el desplegament en diferents àmbits després de la independència?

Catalunya no és prou coneguda a l’exterior. Encara més, en algunes ocasions el coneixement que se’n té no és precisament positiu. Això és preocupant. Per això convé fer, des d’avui mateix, una tasca ingent per promoure el coneixement a l’exterior de la Catalunya real. La imatge a l’exterior recolza en el conflicte i en el tòpic de les discussions entre Barcelona i Madrid. Aquesta és la imatge que massa vegades es ven a través dels grans diaris estrangers que tenen corresponsals a la capital espanyola i que tenen una informació esbiaixada de la realitat. Això és el que cal canviar des d’avui mateix. Una cosa diferent és la imatge que promouen les entitats catalanes que tenen reconeixement internacional i les empreses que ja treballen a l’exterior. La imatge dels mitjans de comunicació estrangers no crec que sigui positiva cara al moment de la independència. Més aviat al contrari. Per això, cal la creació d’una marca Catalunya positiva, nova, original, autèntica i veraç que sigui exportada a l’exterior.

- Quin paper poden tenir les entitats catalanes amb presència internacional a l'hora de contribuir a l'acceptació de l'Estat català? Quines poden jugar un paper més important en aquest aspecte.

Les entitats catalanes internacionalment reconegudes ja tenen ara un rol fonamental. En l’actualitat, mentre que el nostre govern no té competències plenes en la projecció internacional (perquè aquestes estan reservades al Ministeri d’Afers Exteriors), més de 215 entitats catalanes ja actuen arreu del món com a ambaixadores. Aquestes entitats tenen la capacitat d’influir en l’agenda política de les seves branques internacionals, estableixen relacions i creen xarxa, donen a conèixer Catalunya a l’exterior i, a vegades, formen part dels òrgans de govern internacionals. Així doncs, la seva contribució ja és avui clau en la internacionalització de la realitat catalana. De cara al futur cal elaborar un discurs més elaborat i una actuació més coordinada amb el govern. Només així, s’aconseguirà més potencial a l’exterior. Totes les entitats que tenen reconeixement internacional poden contribuir-hi, però m’atreviria a dir que aquelles que ja estan federades sota el paraigua de la FOCIR (Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes) tindran més capacitat d’organització i actuació conjunta. El treball que les prop de 60 entitats federades estan duent a terme els permet un millor coneixement de les estratègies de la diplomàcia pública i els ofereix una major capacitat de creació de xarxa.

- Com seran les relacions amb l'Estat espanyol després d'independitzar-nos?

Les relacions amb l’Estat espanyol, com les relacions amb qualsevol altre país del món, hauran de ser cordials, de col·laboració, de bon veïnatge i solidàries. Cal que siguin de la mateixa naturalesa que amb qualsevol altre estat de la Unió Europea, l’espai més proper a Catalunya. Ara bé, en el cas e les relacions amb Espanya, Catalunya haurà de posar-hi una especial atenció, en primer lloc perquè hi ha molts catalans que són d’origen espanyol i, també, perquè hi ha molts catalans que segurament continuaran vivint i treballant a Espanya. En definitiva, la història compartida en el passat obliga a ser especialment amatent en les relacions amb Espanya.

Qui podria ser l'Ambaixador/a de Catalunya a Madrid?

No ho sé ni ho puc saber, però haurà de ser una persona que hagi estat formada per fer carrera diplomàtica. Aquest tipus de formació és ja un repte de futur. De totes maneres, jo no donaria més importància a aquesta ambaixada per damunt de qualsevol altra, més enllà de les qüestions que comentava abans. Si en el futur, Catalunya té representació a tots els països del món (o gairebé a tots) voldrà dir que també la tindrà a Espanya, el seu país veí. Jo crec que és desitjable que la futura Catalunya pugui tenir unes bones relacions de veïnatge amb els països més propers, incloent-hi Espanya.

- Espanya tindrà ambaixador a Catalunya?

Jo crec que l’hauria de tenir. En condicions normals, l’hauria de tenir.

- Les relacions amb l'Estat espanyol seran més conflictives que amb la resta d'estats o millors pels vincles històrics i culturals, de proximitat que hi ha?

Jo crec que si considerem que Catalunya i Espanya són dos països democràtics, idealment no hi hauria d’haver conflictes. El veïnatge i la proximitat hauria de fomentar unes relacions sense conflictes. Ara bé, aquesta suposició implica una evolució important tant dins de Catalunya com dins d’Espanya. A Catalunya perquè obligarà a poder considerar Espanya al mateix nivell que altres països del món amb qui no hauríem de tenir cap conflicte. A Espanya perquè l’obligarà a acceptar democràticament que Catalunya ja no és una comunitat autònoma. A part d’aquestes qüestions, i tal com ja he esmentat abans, convindrà tenir en compte el passat comú que Catalunya i Espanya han tingut.

- Hi hauria un creixement de partits pancatalans a les Illes i al País Valencià?

Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià tenen realitats i ritmes diferents. Per tant, una potencial independència de Catalunya pot contribuir positivament perquè hi haurà un territori català amb competències plenes, però la mateixa situació també pot ser molt contraproduent per a les Illes i el País Valencià. Tot dependrà de l’actitud que es prengui des de Catalunya. És a dir, la independència de Catalunya no implicarà, almenys automàticament, que la realitat social valenciana i de les Illes canviï. La independència de Catalunya pot contribuir a millorar la situació de les Illes i de València si Catalunya sap fer-ho ben fet i no actua amb aire de metròpolis i sabent respectar la diferència i la diversitat dels territoris amb qui comparteix llengua i cultura. El mateix succeirà amb els partits polítics. A les Illes i al País Valencià hi ha partits espanyols i partits propis del territori, de la mateixa manera que succeeix a Catalunya. Jo crec que aquest fet és positiu perquè permet recollir millor la realitat social i política de cadascun dels territoris. Fins al moment, l’existència de partits pancatalans no ha estat ni important ni positiva. Per tant, crec que si algun partit s’ho plantegés hauria de repensar molt com ho fa.

- Canviaran les relacions diplomàtiques amb la Catalunya del Nord, el País Valencià, les Illes? S'intensificaran o disminuiran?

Les relacions canviaran, sens dubte. Crec que si Catalunya té competències plenes i Catalunya sap fer les coses ben fetes serà més senzill establir relacions amb la resta de territoris.

Entrevista a una servidora publicada al Directe.cat, 4.10.2010

Barcelona, ciutat de negocis

Tot just fa una setmana es va conèixer que Barcelona ocupa la quarta posició en el rànquing europeu de les millors ciutats per fer-hi negocis. Crec que és una notícia fantàstica: la ciutat comtal se situa just després de Londres, Paris i Frankfurt en oportunitats positives per a les empreses i, a més, es considera la millor ciutat en qualitat de vida per als treballadors. En fi, tal com va afirmar Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquesta dada indica que la nostra capital ha aconseguit una imatge a l’exterior de metròpolis atractiva i competitiva. Això demostra, per tant, que l’esforç no s’ha fet en va. Ara bé, crec que convé reflexionar sobre algunes qüestions que també acompanyen la notícia.

En primer lloc, la bona imatge de Barcelona no concorda exactament amb el reconeixement que Catalunya té a l’exterior. És a dir, Barcelona és molt més coneguda al món que el nostre país, sobretot arran dels Jocs Olímpics de 1992. Però la culpa és, sobretot, interna. Massa sovint Barcelona, concretament el seu Ajuntament, han confegit campanyes de promoció de la ciutat aïllant-la en excés de Catalunya. Per contra, les campanyes sobre Catalunya sempre han recolzat en la imatge del cap-i-casal i les seves ensenyes. I això s’ha portat fins a l’extrem en la campanya publicitària de la Generalitat de Catalunya arran de l’Exposició Universal de Shangai, que s’ha fet amb un eslògan ben clar en aquest sentir: Catalonia, the land of Barcelona (Catalunya, el país de Barcelona). És clar, doncs, que per al Govern actual el posicionament exterior de Catalunya encara depèn de la ciutat de Barcelona. En conseqüència, sóc del parer que el país necessita dibuixar una marca pròpia que el defineixi per ella mateixa tenint en compte, no cal dir, la ciutat però incloent, també, moltes altres peculiaritats que fan del país un lloc plural, divers i espectacular.

Deixant de banda això, em pregunto una altra qüestió que considero fonamental. Si Barcelona aconsegueix la quarta posició sense tenir unes infrastructures que facilitin les operacions comercials de trànsit de viatgers i de mercaderies, què passaria si realment gaudíssim d’unes instal•lacions competitives de veritat? No hi ha dubte que el posicionament de la ciutat i del país millorarien a bastament. Els poso un exemple concret. L’aeroport del Prat ocupa ara mateix la novena posició del rànquing europeu per volum de passatgers, a pesar que el tren de rodalies encara no arriba a la nova terminal T1 i, per tant, que no està prou ben connectada a la xarxa pública de transports. ¿Vostès creuen que aquest és un fet acceptable per a una ciutat i un país que aspiren a encapçalar les llistes de les millors ciutats europees? Sincerament: servidora creu que no. I també crec que si no es fa alguna cosa per pal·liar aquest dèficits es pot arribar a comprometre la tendència que, ara per ara, sembla positiva. La conclusió és òbvia, doncs. En els anys a venir cal reclamar un canvi en la política de l’Estat que ara retalla infraestructures a Catalunya. També cal que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat canviïn d’estratègia per evitar, d’una banda, fer-se la competència i, de l’altra, per sumar sinèrgies sense que la capital oculti el país. Només així és com es fan grans els països. Només així és com s’assegura el progrés. 

Article publicat a Eldebat.cat, 3 d'agost de 2010

Millet i el PSC

Estic convençuda que vostès coneixen una dita molt nostrada que diu: “Ai, senyor, tanta roba i tan poc sabó”, a la qual hi ha qui afegeix: “I tan neta que la volen i tan bruta que la porten”. La dita, que és antiga, s’utilitzava per referir-se a les bugaderes que anaven a rentar la roba a les cases particulars. Avui podríem aplicar-la a altres coses. Se m’acut, per exemple, que podria ser molt útil per descriure el que està passat amb les noves informacions referides al cas Palau i a les estafes de Fèlix Millet i el seu acòlit, Jordi Montull. Diguem-ho amb totes les lletres: la fiscalia ha interposat una nova querella per tràfic d’influències i apropiació indeguda a partir de les accions empreses per a la construcció de l’anomenat Hotel Palau. Però és que aquesta nova acusació esquitxa alts càrrecs del departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, especialment al conseller Castells i als regidors Martí i García Bragado, que varen signar el conveni a tres bandes amb la Fundació de l’Orfeó Català. L’acord signat requalificava els edificis on es preveia edificar l’hotel per declarar-los edificables a partir de la permuta amb un edifici propietat de la Generalitat. Ara mateix, una cosa sembla prou clara: com les bugaderes d'abans, Millet i Montull van voltar més cases de les que algú està disposat a reconèixer. La qüestió és saber si hi haurà prou valor per inspeccionar si la roba dels uns i dels altres era prou neta.

Com no pot ser d’altra manera, la responsabilitat d’aclarir la culpabilitat o la innocència de les persones imputades en el sumari del cas Millet és tan sols de la justícia. Per molt lent que vagi ara, el jutge Juli Solaz haurà de dictar sentència tard o d’hora. El mateix passarà amb el cas Pretòria. Ara bé, hi ha qui vol fer judicis paral•lels, sobretot des dels mitjans de comunicació. Dia sí, dia també, es publiquen noves informacions que responen més als interessos polítics dels que les propaga més que no pas a l’afany de transparència. Fins i tot es podria sospitar que són una estratègia per fer front a les desfavorables enquestes electorals. Amb aquesta lògica, doncs, els socialistes han comès un error: han volgut convertir el cas Millet en el cas Convergència. La querella que ahir es va admetre a tràmit, que implica com a testimonis als consellers Castells i Nadal, els desmunta l’argument. La realitat és que la personalitat dels implicats en les estafes del cas Millet o Pretòria és cabdal per entendre què ha passat. Els Luigi, Bartu i companyia se servien dels "amics polítics" per anar recaptant favors i voluntats en el cas Pretòria, mentre que Millet i els seus socis se servien del "prestigi social" de la institució que representaven per aconseguir enriquir-se amb la duplicació de factures, entrevistar-se amb consellers o buscar patrocinadors als qual també s’estafava.

Així doncs, sóc del parer que la corrupció dels Luigi, Bartu, Millet i Montull té a veure, per una banda, amb les misèries personals de cadascú i, per l’altra, amb un sistema que permet que uns individus s'aprofitin de les seves influències polítiques o socials per a enriquir-se sense que els passi res (almenys fins ara) mitjançant la relació amb les administracions públiques. Com es poden imaginar no tinc una solució immediata per solucionar les mancances del sistema. De moment, tampoc no la té ningú. El que és segur és que ni els mitjans de comunicació ni les comissions parlamentàries d’investigació són el mitjà per aconseguir-ho. Correspon al jutge determinar què és i què no és legal en tots els casos de corrupció. El PSC faria bé de reflexionar si ha fet bé o no de permetre una comissió d’investigació sobre la gestió del Palau mentre es negava a fer el mateix amb el cas Pretòria. Tal com pinta el cas, potser els acabarà rebotant a la cara.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 11.06.2010

La magnífica T1 i Zapatero el prometedor

La T1 es va inaugurar abans-d’ahir amb bombo i platerets perquè era una infraestructura llargament reivindicada i, també, esperada. La inauguració es va fer amb un acte més aviat modest i auster, plegat d’autoritats, excessivament bilingüe tenint en compte que la terminal és a Barcelona, i força espanyol, atès que el president Montilla semblava més aviat un simple convidat en una tarima des de la qual el president José Luis Rodríguez Zapatero i el ministre José Blanco eren les estrelles principals. És probable que el tipus d’acte ja sigui el primer senyal de l’orientació centralista del pla d’infraestructures. La voluntat de fer preponderant l’Estat per sobre de les comunitats autònomes posa de manifest que l’encaix dels diferents territoris en la gestió de les infraestructures territorialitzades no està ben resolt.

Però tornem a la inauguració. Tot el que hem pogut veure i escoltar amb relació a la nova terminal indica que és una infraestructura fantàstica: bonica, moderna, lluminosa, mediterrània, funcional, capdavantera i tecnològicament molt ben preparada -les primeres maletes que van aterrar només van trigar 12 minuts a arribar a mans dels seus propietaris. És, en fi, una infraestructura del segle XXI per a un país, Catalunya, que vol ser el centre del corredor Mediterrani i que vol estar, també, ben connectat amb tot el món. Però perquè sigui plenament moderna, la nova terminal necessita altres infraestructures col·laterals, com ara el metro i el tren, atès que només així es facilitarà l’arribada dels passatgers per a la sortida de l’avió o bé per traslladar-se a la ciutat. I tanmateix, des d’ara ja sabem que això no serà així fins almenys d’aquí a tres anys. Oi que no sembla del tot sensat tenir un nou espai aeroportuari sense tenir resolts els accessos?

Encara resulta menys assenyat inaugurar la nova terminal sense tenir resolta la qüestió de la gestió de l’aeroport, sobretot si tenim en compte les moltes promeses que el president Zapatero ha fet a Catalunya en aquest sentit. Com vostès saben, Zapatero no té el sa costum de complir-les, almenys de manera més o menys ràpida. Si es descuida la seva mitjana d’endarreriments aviat pot sobrepassar l’any.

El dia de la inauguració, ZP va fer dues noves promeses. La primera és que el “finançament us agradarà tant com la T1”, i la segona que “abans de finals d’any anunciarem el model de gestió”. Vostès em permetran que deixi de banda el tema del finançament, perquè és més que evident que amb només 9.000 milions d’euros a repartir entre totes les comunitats, Catalunya no satisfarà les seves expectatives de cap manera. La segona promesa de ZP era, certament, sobre la gestió. I és així com arribem a la mare dels ous. El model que ZP anunciï serà la prova del cotó sobre el menyspreu que té envers Catalunya. A parer meu, en canvi, Catalunya ha de tenir el dret de decidir sobre qualsevol de les seves infraestructures, les ha de poder gestionar des de la proximitat i ha de poder-hi implicar totes aquelles empreses de la societat civil que hi han apostat des de l’inici. Això significa que la gestió d’aquesta nova terminal, la magnífica T1, no pot ser condicionada pel centralisme ni estar al servei exclusiu de l’Estat. Si és així, ZP s’equivocarà i perdrà una porció més del poc crèdit que li resta. En conclusió, la T1 ha d’esdevenir la punta de llança de la Catalunya del futur i només serà així si Zapatero deixa de ser el fantàstic prometedor de la pel·lícula -paper que ja coneixem bé- i esdevé si més no l’abanderat d’aquella Espanya plural que ens va voler fer creure que era el seu projecte de futur.

El primer vol que va sortir de la T1 a les 6 del matí anava a Madrid. Cap a les 10 en va sortir un altre cap a Singapur. Aquesta és la millor metàfora de què pot ser en un futur la T1. Pot quedar com una infraestructura que miri i estigui controlada per l’Estat o bé que finalment esdevingui un vertader espai de connexió amb el món, decidit i gestionat des de Catalunya. Spanair, la renovada companyia aèria ara a mans catalanes, s’anuncia a la T1 amb un rètol que diu: “Volem apostar per Barcelona”. Servidora espera que la T1 permeti apostar, esclar, per Barcelona però, sobretot, per Catalunya.

Article publicat al diari electrònic El Singular Digital, 18.06.2009

Fotografia de Ricard Bofill