Carta al president Mas

Segons la tradició cristiana, aquesta nit els Reis de l’Orient arribaran al portal de Betlem per oferir or, encens i mirra al nen Jesús. Seguint aquest mateix costum, tots els infants ja han escrit una carta a Melcior, Gaspar i Baltasar i els han demanat tot allò que desitgen. Servidora, en canvi, prefereix adoptar la tradició republicana del nostre país i aprofitar l’avinentesa que em dóna aquesta jornada tan assenyalada per adreçar una carta al nou president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Sr. Artur Mas.

U: La transició nacional cap a l’aplicació pràctica del dret de decidir. Aquest va ser un dels conceptes més destacats del debat d’investidura, com també la identitat i la nació i el ressorgiment col•lectiu van ser-ho del parlament de Cap d’Any. Una proposta que es dóna en el context de la recent sentència del Tribunal Constitucional; de la manifestació del 10 J com a resposta a la greu vulneració de les decisions que el poble de Catalunya havia pres en referèndum i de l’anticatalanisme que impera a Espanya, afavorit pel fet que el PSOE i el PP han abandonat la tesi de l’Espanya plurinacional per adoptar la clàssica que diu que l’única nació existent és l’espanyola. Així doncs, davant l’evidència que el pacte constitucional i l’encaix entre Catalunya i Espanya ja no donen més de sí, cal preveure que aquesta transició democràtica aposti per polítiques concretes i tingui un pla de desenvolupament. També és necessari que no posi cap mena de fre als anhels del poble català, al capdavall és una evidència que en totes les enquestes que s’han fet darrerament es detecta una majoria social favorable a l’exercici del dret de decidir i que el nombre de persones que defensen la independència ha crescut notablement en els darrers anys.

Dos: Un país independent en matèria cultural i lingüística. No hi ha cap mena de dubte: Catalunya es defineix per una cultura i una llengua mil•lenàries i, per tant, una i l’altra són el nervi de la nació. En conseqüència, en aquest àmbit, Catalunya ha d’actuar com un estat independent. Aquest plantejament no és nou. De fet, Rubió i Ors ja va abordar la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya durant la Renaixença. Nomenar Ferran Mascarell va en aquesta línia, ja que situa la cultura al centre del debat. Per tant, en els anys a venir s’hauria d’apostar per la dignificació i la potenciació de la cultura, el desenvolupament de les indústries culturals, l’estimulació de la creació i la internacionalització del sector cultural, alhora que s’hauria d’optar per la construcció d’un concepte de cultura global que contingui cosmopolitisme i cultura popular i tradicional, que no són conceptes antitètics com demostra la decisió de la UNESCO d’incloure els castells a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Tres: Unes relacions internacionals i una cooperació basades en la nostra identitat. És a dir, totes les polítiques relacionades amb l’acció exterior del govern de Catalunya (com per exemple el manteniment de relacions amb altres estats o regions, la participació en les institucions multilaterals o bé l’exercici de la cooperació nord-sud) s’han de fer amb el convenciment que Catalunya ha de tenir una presència pròpia al món. Si no és així, Catalunya no existirà. En conseqüència, Catalunya ha de participar en l’esfera global com una nació sobirana que exerceix el dret a existir amb una identitat particular en un món globalitzat. Aquest és el nostre tret diferencial i aquest és, sens dubte, un factor de qualitat a l’escenari internacional.

Quatre: Un pacte fiscal que dignifiqui Catalunya i que acabi amb els perjudicis històrics. La demanda d’un nou model de finançament per a Catalunya és justa i pot generar grans consensos entre les diferents forces polítiques catalanes. No en va, la majoria dels parlamentaris que van votar a favor de l’Estatut del 30 de setembre del 2005 van aprovar un model econòmic molt més favorable a Catalunya que l’actual sistema de finançament. Tanmateix, no ens enganyem. Espanya no acceptarà fàcilment la petició catalana i, per tant, el nou president i el seu equip de govern hauran d’estar preparats per rebre una negativa. Hauran de tenir preparada, doncs, una resposta clara, contundent i inequívoca a l’immobilisme espanyol.

Cinc: Una llei de consultes. El dret de decidir és l’eix central de qualsevol país que es consideri democràtic. En conseqüència, ni Catalunya ni Espanya no haurien de posar cap fre al dret de participació ciutadana. Com que sóc de les que pensa que qualsevol poble ha de tenir el dret de decidir sobre tot allò que l’afecta, defenso que necessitem instruments que regulin i estableixin les condicions d’aquest exercici. Catalunya encara no els té perquè la llei de consultes aprovada en la darrera legislatura ha estat recorreguda al Tribunal Constitucional. Ara mateix, res no fa pensar que pugui tenir un final feliç. És per això que cal reprendre el debat i treballar per elaborar una nova llei, consensuada amb les altres forces polítiques catalanes, que eviti els designis capriciosos de l’Estat espanyol.

Acabo. Tot i que diuen que la Nit de Reis és màgica, no espero que el nou govern faci miracles d’un dia per l’altre. En canvi, sí que desitjo que no defalleixi en la defensa dels drets nacionals, en la reafirmació de la nació catalana i de la seva cultura, en la millora de l’autogovern i de l’exercici del dret de decidir. No calen miracles, però evitem que les frustracions arribin massa d’hora.

Article publicat al diari Ara, 05.01.2011

Consultes: entre la realitat i els miratges

D’ençà de la consulta d’Arenys de Munt, la convocatòria de consultes sobre la independència de Catalunya ha provocat tota mena de debats i discussions, dubtes i il•lusions, titulars favorables i menyspreus rotunds, crítiques i felicitacions, la generositat de moltes persones i la presència dels aprofitats, que són aquells que busquen en les consultes una musculació política que no tenen i, si pot ser, l’èxit, per modest que sigui. Les consultes celebrades el darrer 28 de febrer no han estat cap excepció en aquest sentit. Però més enllà de la immediatesa del dia després, convé tocar de peus a terra i pensar que, al capdavall, la realitat no es pot confondre amb els somnis, sobretot quan esdevenen miratges. Anem a pams i vegem-ho amb calma.

Primera realitat i primer miratge. Sóc dels que creu que les consultes tenen un gran valor perquè promouen la democràcia. Fomenten el dret de decidir i, per tant, el fet que més de 250.000 persones hagin anat a votar té un significat important. I és doblement important perquè aquestes consultes no són vinculants, són organitzades voluntàriament per persones que fan una tasca titànica, tenen pocs mitjans tècnics i publicitaris i, sovint, han de fer front a la dura oposició d’alguna força política. Per tant, la realitat és que hi ha un moviment de fons de la societat civil que participa de la il•lusió d’organitzar les consultes i que fa possible l’exercici del dret de decidir. El somni és pensar que arribarà el dia que podrem tenir una llei que ens permeti exercir aquest dret amb normalitat, sense condicionants i amb el convenciment que l’exercici del dret de decidir (sobre qualsevol qüestió important que pugui afectar la ciutadania) farà canviar la percepció de la política i millorarà la relació entre la política que es fa a les institucions i aquella que emana directament de la ciutadania.

Segona realitat i segon miratge. La primera consulta que es va organitzar, la del 13 de setembre, va plantejar la qüestió que després ha esdevingut més o menys universal (només algunes poblacions han introduït variacions). Durant la jornada electoral es demana als votants que opinin sobre el seu desig que Catalunya esdevingui un estat independent en el sí de la Unió Europea. Com és sabut, la majoria de vots són a favor de sí. No en va, aquestes consultes han aconseguit motivar a una majoria de població, diguem-ne, convençuda i, en canvi, no ho ha aconseguit en col•lectius contraris o indiferents. Hi ha qui desitja i suposa alhora que els resultats obtinguts fins ara es poden traslladar mimèticament a tot Catalunya. Afirmen, amb una visió desdibuixada de la realitat del país, que si es fes un referèndum general i vinculant sobre la independència de Catalunya es guanyaria sense massa problemes. Lamento aigualir el vi, però crec que aquest somni no és assolible. Si més no, avui!. El sobiranisme ha crescut o almenys es pot dir que és més visible que anys enrere, i tanmateix de moment no arriba a tenir la majoria social necessària per assolir la independència. Xavier Vendrell, que és dirigent d’un partit al qual militen molts dels optimistes, va deixar-los-ho clar en una entrevista a l’Avui: “La pròxima legislatura, per damunt de tot, ha de ser la de la democràcia, no la de la independència, perquè encara no tenim una majoria favorable”.

Tercera realitat i tercer miratge. Les persones que integren les plataformes organitzadores de les consultes són de procedència ben diversa, però hi abunden les que se senten descontentes, i fins i tot disgustades, amb els partits polítics actuals. I a partir d’aquest fet contrastable, hi ha qui anhela que totes aquestes persones són potencials votants de noves opcions polítiques independentistes, com ara Reagrupament o Laporta2010 o bé el que resulti de la conjunció de tots dos amb grupuscles rebotats d’arreu. L’objectiu, segons diuen, és obtenir 10 diputats al Parlament de Catalunya. Em temo, però, que un cop més es confon el desig amb la realitat. No crec que totes les persones que en aquests moments organitzen les consultes tinguin previst canviar l’opció de vot que han fet fins ara. I encara ho faran menys si l’alternativa està tan verda com ara.

Acabo amb un advertiment. Les consultes són una bona eina per fer política des de la societat civil i, també, per fer pedagogia sobre el dret de decidir. Però amb els miratges que no toquen de peus a terra els podem fer molt mal. Són agitació pura i dura que no contribueix en res a construir la majoria social necessària per caminar vers la independència. Fóra bo que mentre no arriba la nova tanda de consultes del 25 d’abril hi penséssim una mica.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 05.03.2010

Rierejant per Arenys

El fet que diumenge passat se celebrés una consulta per la independència de Catalunya a la vila d’Arenys de Munt és evident que ha provocat opinions de tot mena i fins i tot hi ha qui encara està perplex per l’èxit de participació aconseguit. A més, com a conseqüència de la festa de diumenge tothom ha pres partit. Una servidora, bo i assumint el risc que algú m’acusi d’abocar aigua al vi, voldria explicar-los alguns dubtes que tinc després de la consulta. No es pensin pas que dubto de la necessitat d’assolir la independència. No, no és això. Els interrogants són d’una altra mena. M’explicaré. Diumenge, mentre passejava amunt i avall per la riera d’Arenys de Munt (la qual, per cert, s’està remodelant amb una subvenció del Fondo de Inversión Local del PlanE), pensava que hi ha alguna cosa que no estem fent del tot bé. Em va fer la impressió que totes les persones que havien acudit a Arenys eren de la mateixa corda que el 96% de persones que va votar sí a la pregunta formulada. Per tant, em fa l’efecte que la consulta era per a consum dels convençuts. Catalunya és molt més gran i molt més plural que la munió de gent que va anar a Arenys de Munt. Per això, mentre tornava cap a casa vaig pensar que si volem practicar la democràcia de debò –perquè aquest ha de ser el sentit de les consultes i dels referèndums- haurem de promoure la participació de tota la ciutadania. És a dir, dels ciutadans i ciutadanes que estan a favor i dels que no. En conseqüència, m’afegeixo a les paraules de l’amic Salvador Cot i afirmo que hagués estat desitjable que fossin més de 61 les persones que van votar no. També tinc un altre dubte raonable i és sobre el que va dir Rodríguez Zapatero, aprofitant la roda de premsa amb el president de Bolívia Evo Morales, amb relació a l’esperança que tenia que no hi hauria efecte contagi i, per tant, que no se celebrarien més consultes. Per bé que no tinc cap dubte que Rodríguez Zapatero creu en la democràcia, ¿No creuen vostès que el president d’un govern democràtic no hauria de tenir por d’un exercici de participació com aquest? ¿És que no és veritat que si realment volen que la ciutadania participi de la vida política, promoure consultes i referèndums, tal com es fa en països tan admirats com els Estats Units o Suïssa, és el millor? ¿No creuen vostès que un home que ha defensat l’Espanya plural (o potser és que a hores d’ara ja se n’ha desdit) hauria de saber comprendre que hi ha persones que tenen el dret a opinar sobre què volen per al futur del seu país? I encara tinc un tercer dubte. Aquest cop sobre el govern català. En la roda de premsa posterior al consell de govern, la consellera Mar Serna va afirmar que el Govern de Catalunya no emetria cap opinió sobre la consulta d’Arenys de Munt ni sobre el fet que en el futur se celebrin més consultes. És evident que sobre aquesta qüestió l’executiu català està dividit, per bé que el conseller Ausàs, d’ERC, ha promogut una Llei de Consultes, que ja està en tràmit parlamentari i que precisament s’ha elaborat per promoure aquest exercici de democràcia. Està bé que el conseller de Governació promogui aquesta llei quan hi ha una part de la ciutadania reclama poder exercir el dret de decidir, però em fa l’efecte que els seus socis de govern no l’ajuden gaire. I la prova és Vilanova i la Geltrú, on el PSC, ICV-EUiA i el PP van votar plegats en contra de la moció que volia promoure a la capital del Garraf una consulta com la d’Arenys de Munt. Això què vol dir? Significa que costarà aprovar la Llei de Consultes? I en el cas que s’aprovés, això significa que aquests partits votaran també plegats al Parlament en contra de la possibilitat de convocar consultes populars? Mentrestant, moltes entitats de la societat civil ja preparen noves consultes, cosa que significa que el país està viu i que, almenys, busca camins alternatius. Potser els que s’esdevingui ens plantejarà nous dubtes, però és ben clar que el sobiranisme vol avançar. En fi, que es belluga.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 18.09.2009