Zapatero, KO

Ahir es va conèixer la notícia: José Luís Rodríguez Zapatero, plega. Es retira. Ras i curt: el president actual del govern espanyol no repetirà com a cap de llista dels socialistes espanyols. Així doncs, fonts del partit asseguren que ell mateix podria anunciar la seva renúncia a la tardor, un cop passades les eleccions municipals i després d’haver fet totes les reformes econòmiques per intentar sortir de la crisi. Ara bé, servidora no té tan clar que Zapatero aconsegueixi allargar l’agonia fins passat l’estiu, precisament perquè ara que ja s’ha obert la cursa successòria. Davant l'ofensiva del PP, és evident que el PSOE està interessat a resoldre aviat la crisi i totes les incògnites que se’n deriven. I és no hi ha ningú amb dos dits de front d’aquest partit que estigui disposat a encarar les eleccions municipals amb un líder a la baixa. A més, el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, té un clar avantatge en totes les enquestes fetes fins ara i referides a les eleccions al Congrés dels Diputats.

Però l'anunci de retirada de Zapatero planteja, almenys, dues incògnites.

La primera és qui en serà el successor o successora. Hi ha qui diu que serà Alfredo Pérez Rubalcaba. No m’estranyaria, especialment perquè el PSOE està patint les mateixes conseqüències que ja va patir l’expresident de Catalunya José Montilla (la crisi, la manca de valentia per encarar-la i la poca visió de futur) i necessita un revulsiu. I per això mateix és absolutament normal, sensat i intel•ligent que una persona amb ambició com Carme Chacón no vulgui córrer el risc d'haver d'entomar la desfeta i deixi que siguin els altres els que ho facin. Ara bé, com que en política no es pot dir mai blat sense que sigui al sac i ben lligat, em sembla que durant els mesos que vénen assistirem a moltes anades i vingudes. De moment, tots els noms són tan sols hipòtesis.

El segon interrogant és molt més interessant: com afectarà aquesta nova situació Catalunya?. Sóc del parer que en matèria de model d’estat no hi ha pràcticament cap diferència entre el PSOE i el PP. És a dir, tots dos creuen en un model totalment centralitzat que recolza en el nacionalisme espanyol, per bé que el PSOE actua amb unes formes més subtils que no pas el PP. Per tant, la renúncia de ZP obre una nova etapa: primer caldrà veure què passa durant la reunió entre el president Artur Mas i Zapatero ara que el dirigent espanyol ja té un peu fora de la presidència. Després caldrà veure quines són les noves cares de la política espanyola: les internes del PSOE i la de qui finalment ocupi el palau de la Moncloa. En fi, que no s'hi val a badar, perquè els potencials recanvis de Zapatero poden empitjorar encara més la situació de Catalunya. Una cosa és el KO de Zapatero i l'altra és Catalunya també quedi noquejada.

Article publicat a elsingulardigital.cat, 28.01.2011

Carta al president Mas

Segons la tradició cristiana, aquesta nit els Reis de l’Orient arribaran al portal de Betlem per oferir or, encens i mirra al nen Jesús. Seguint aquest mateix costum, tots els infants ja han escrit una carta a Melcior, Gaspar i Baltasar i els han demanat tot allò que desitgen. Servidora, en canvi, prefereix adoptar la tradició republicana del nostre país i aprofitar l’avinentesa que em dóna aquesta jornada tan assenyalada per adreçar una carta al nou president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Sr. Artur Mas.

U: La transició nacional cap a l’aplicació pràctica del dret de decidir. Aquest va ser un dels conceptes més destacats del debat d’investidura, com també la identitat i la nació i el ressorgiment col•lectiu van ser-ho del parlament de Cap d’Any. Una proposta que es dóna en el context de la recent sentència del Tribunal Constitucional; de la manifestació del 10 J com a resposta a la greu vulneració de les decisions que el poble de Catalunya havia pres en referèndum i de l’anticatalanisme que impera a Espanya, afavorit pel fet que el PSOE i el PP han abandonat la tesi de l’Espanya plurinacional per adoptar la clàssica que diu que l’única nació existent és l’espanyola. Així doncs, davant l’evidència que el pacte constitucional i l’encaix entre Catalunya i Espanya ja no donen més de sí, cal preveure que aquesta transició democràtica aposti per polítiques concretes i tingui un pla de desenvolupament. També és necessari que no posi cap mena de fre als anhels del poble català, al capdavall és una evidència que en totes les enquestes que s’han fet darrerament es detecta una majoria social favorable a l’exercici del dret de decidir i que el nombre de persones que defensen la independència ha crescut notablement en els darrers anys.

Dos: Un país independent en matèria cultural i lingüística. No hi ha cap mena de dubte: Catalunya es defineix per una cultura i una llengua mil•lenàries i, per tant, una i l’altra són el nervi de la nació. En conseqüència, en aquest àmbit, Catalunya ha d’actuar com un estat independent. Aquest plantejament no és nou. De fet, Rubió i Ors ja va abordar la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya durant la Renaixença. Nomenar Ferran Mascarell va en aquesta línia, ja que situa la cultura al centre del debat. Per tant, en els anys a venir s’hauria d’apostar per la dignificació i la potenciació de la cultura, el desenvolupament de les indústries culturals, l’estimulació de la creació i la internacionalització del sector cultural, alhora que s’hauria d’optar per la construcció d’un concepte de cultura global que contingui cosmopolitisme i cultura popular i tradicional, que no són conceptes antitètics com demostra la decisió de la UNESCO d’incloure els castells a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Tres: Unes relacions internacionals i una cooperació basades en la nostra identitat. És a dir, totes les polítiques relacionades amb l’acció exterior del govern de Catalunya (com per exemple el manteniment de relacions amb altres estats o regions, la participació en les institucions multilaterals o bé l’exercici de la cooperació nord-sud) s’han de fer amb el convenciment que Catalunya ha de tenir una presència pròpia al món. Si no és així, Catalunya no existirà. En conseqüència, Catalunya ha de participar en l’esfera global com una nació sobirana que exerceix el dret a existir amb una identitat particular en un món globalitzat. Aquest és el nostre tret diferencial i aquest és, sens dubte, un factor de qualitat a l’escenari internacional.

Quatre: Un pacte fiscal que dignifiqui Catalunya i que acabi amb els perjudicis històrics. La demanda d’un nou model de finançament per a Catalunya és justa i pot generar grans consensos entre les diferents forces polítiques catalanes. No en va, la majoria dels parlamentaris que van votar a favor de l’Estatut del 30 de setembre del 2005 van aprovar un model econòmic molt més favorable a Catalunya que l’actual sistema de finançament. Tanmateix, no ens enganyem. Espanya no acceptarà fàcilment la petició catalana i, per tant, el nou president i el seu equip de govern hauran d’estar preparats per rebre una negativa. Hauran de tenir preparada, doncs, una resposta clara, contundent i inequívoca a l’immobilisme espanyol.

Cinc: Una llei de consultes. El dret de decidir és l’eix central de qualsevol país que es consideri democràtic. En conseqüència, ni Catalunya ni Espanya no haurien de posar cap fre al dret de participació ciutadana. Com que sóc de les que pensa que qualsevol poble ha de tenir el dret de decidir sobre tot allò que l’afecta, defenso que necessitem instruments que regulin i estableixin les condicions d’aquest exercici. Catalunya encara no els té perquè la llei de consultes aprovada en la darrera legislatura ha estat recorreguda al Tribunal Constitucional. Ara mateix, res no fa pensar que pugui tenir un final feliç. És per això que cal reprendre el debat i treballar per elaborar una nova llei, consensuada amb les altres forces polítiques catalanes, que eviti els designis capriciosos de l’Estat espanyol.

Acabo. Tot i que diuen que la Nit de Reis és màgica, no espero que el nou govern faci miracles d’un dia per l’altre. En canvi, sí que desitjo que no defalleixi en la defensa dels drets nacionals, en la reafirmació de la nació catalana i de la seva cultura, en la millora de l’autogovern i de l’exercici del dret de decidir. No calen miracles, però evitem que les frustracions arribin massa d’hora.

Article publicat al diari Ara, 05.01.2011

Mascarell, tripulant de Mas

El conseller Ferran Mascarell és el fitxatge estrella del nou Govern i el protagonista de la tripulació d’Artur Mas. Ho és de la mateixa manera que també ho són la resta de consellers independents, però una mica més. En definitiva, en Mascarell es concentren tres fenòmens concrets: és l’emblema de l’èxit de la Casa Gran del Catalanisme; és l’exemple d’un símptoma i és, també, la constatació del repte que implica el nou Govern. M’explicaré.

Mascarell simbolitza l’èxit de la Casa Gran del Catalanisme. Ara fa dos any i mig, Artur Mas i el seu equip de col•laboradors, però sobretot Francesc Homs, van posar en marxa una estratègia que podia semblar arriscada, però que buscava ampliar la base social catalanista. Aquesta estratègia va coincidir amb les anàlisis d’un grup de professors i intel•lectuals que han donat suport a Artur Mas durant els anys d’oposició i amb les valoracions d’Agustí Colomines, l’independent que dirigeix la Fundació CatDem. Tots ells plantejaven la necessitat d’obrir les portes i les finestres del catalanisme, airejar-lo, repensar-lo i actualitzar-lo per convertir-lo, de nou, en el pal de paller de la política catalana. Ells en diuen hegemonia. L’objectiu principal era fer-hi convergir persones ben diverses: des de Ferran Mascarell i altres persones del món socialista fins a persones del món independentista, passant per persones prou reconegudes en el món conservador, com per exemple Manuel Milián Mestre i Francesc Vendrell. Les conseqüències ara són ben notables: en el govern “dels millors” hi ha persones que no formen part de la federació. Per tant, és de justícia reconèixer que la Casa Gran ha estat un èxit. Sinó, ni Ferran Mascarell (que n’és l’exemple més llampant) ni els tres independents (Boi Ruiz, Pilar Fernández Bozal i Francesc Xavier Mena) no haurien acceptat de participar en aquesta nova etapa política encapçalada pel president Artur Mas.

Mascarell és un símptoma perquè la decisió que ha pres mostra que les altres formacions polítiques no han entès que som en un nou cicle polític. Probablement, l’entrada de Mascarell al Govern Mas també l’ha provocada les mancances que pateix el PSC. No és cap descobriment afirmar que persones com Ferran Mascarell, catalanistes federalistes, no han trobat el seu lloc dins de la formació socialista i han evolucionat, si us plau i per força, cap a altres tesis polítiques. La idea romàntica que el federalisme és possible a Espanya s’ha convertit en una quimera. A més, l’ànima catalanista del PSC cada cop està més desdibuixada. Així doncs, no és d’estranyar que el pas endavant del nou conseller de Cultura descol•loqui a als dirigents del carrer Nicaragua. Potser per això, hi ha diputats socialistes a Madrid, com Manel Mas, que afirmen en el seu blog que el PSC és una nau a la deriva. El desconcert hauria estat el mateix si el president Mas hagués designat com a conseller una persona afiliada a un altre partit, fos quin fos.

Mascarell personifica el repte. Després de prendre possessió del càrrec, el Govern ha de començar a treballar. D’aquí a uns dies (siguem elegants i atorguem-li els cent de rigor), podrem valorar si aquest Govern que traspassa les fronteres dels partits té cohesió, és eficient i ajuda Catalunya a sortir de la crisi, i, també, si sap imposar un correcte sentit de país i treballar per l’exercici del dret de decidir, que és el que va prometre Artur Mas. En fi, ja es veurà si la nau arriba a port. Però això ja serà l’any vinent. Mentrestant, aprofito per desitjar-los un bon any.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 31.12.2010

President Mas, el constructor

El discurs de presa de possessió d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat de Catalunya serà recordat, sobretot, pel to. Al contrari del que moltes persones podien imaginar, Mas va utilitzar un estil personal i fins i tot intimista, que defugia la formalitat, l’èpica i la institucionalitat promulgades als manuals més tradicionalistes que serveixen de guia per a aquestes celebracions solemnes. Personalment, crec que la forma, la imatge i el contingut escollits van ser el resultat d’un nou estil que Mas ha adquirit a l’oposició i d’una nova manera de fer política que, si no erro, condicionarà la legislatura. Tal com ja va mostrar durant la campanya electoral, Mas va impregnar el parlament de presa de possessió d’humilitat, de confiança i de complicitat cap a tots aquells que poden contribuir a fer avançar el país. Va reflectir el seu convenciment que només amb l’esforç i la feina ben feta, Catalunya podrà satisfer les seves esperances. El parlament del 129è president de la Generalitat també serà recordat per la forma de prometre el càrrec: “Prometo plena fidelitat al poble de Catalunya” –va deixar anar–, que lliga amb una altra afirmació contundent: “Em sento constructor de la nació catalana”. La fórmula triada per comprometre’s amb el país és una clara apel·lació a la necessitat de crear un nou sentit de país. Una nova manera d’entendre’l.

 

Després de les paraules, els fets. Arriba l’hora de concretar. Calia saber si el Govern dels millors es faria realitat, perquè calia posar-se a treballar de pressa per sortir de la crisi, negociar un nou pacte fiscal, impulsar el dret de decidir i, a la fi, crear el sentit de país de què parlava abans. Mas havia anunciat que volia formar el govern dels millors sense que tots ells haguessin de ser militants dels partits de la Federació. Aquest era, a més, el sentit de la Casa Gran del Catalanisme, impulsada per la Fundació CatDem. Un cop confirmats tots els noms, no és agosarat afirmar que Mas ha aconseguit el que s’havia proposat: el nou govern compta amb tres independents (Pilar Fernández Bozal, Boi Ruiz i Francesc Xavier Mena) i un ex militant socialista (Ferran Mascarell); cinc són afiliats a CDC (Irene Rigau, Andreu Mas-Collell, Felip Puig, Josep Lluís Cleries i Lluís Recoder) i dos són membres d’Unió (Joana Ortega i Josep Maria Pelegrí). Per tant, Mas ja ha dissenyat la primera línia de l’equip que l’acompanyarà en l’esforç per salvar els obstacles i en la recerca de la il•lusió que ajudi a sortir de la crisi agònica que viu el nostre país. Per tant, aquest ‘dream team’ haurà de treballar de valent, que és el que reclama el nou president, sense gaires compensacions i amb un recursos limitats.

Posar-se al servei al país té un significat especial per als independents que han acceptat entrar al govern. També ho és en el cas de Ferran Mascarell. Atès que vivim en un país en què la política s’ha tornat excessivament partidista i sectària perquè sovint no es fa política en majúscules (aquella que pretén la transformació) sinó que s’actua tàcticament, cal reconèixer el mèrit de les persones que fan el pas. És important per al país. Probablement, hi ha molts factors que expliquen el que ha passat aquests dies, però estic convençuda que el relat positiu i institucional que ha sabut confeccionar de tot plegat el nucli intel·lectual més proper a Artur Mas per aconseguir difondre la sensació que entrem en una nova etapa política i que el nou president en serà el conductor. En fi, Mas, el constructor, ha aconseguit posar els fonaments d’una casa prou plural. Ara cal veure com comencen a pujar les parets, perquè el pluralisme és una experiència pràcticament desconeguda a casa nostra.

Article publicat a Eldebat.cat, 29.12.2010

La batalla dels cara a cara

La celebració d’uns debats cara a cara entre el president José Montilla i el cap de l’oposició, Artur Mas, encara és una incògnita. En el moment d’escriure aquest article continua la picabaralla i el debat encès sobre la idoneïtat dels acaraments i sobre com s’han de celebrar. I és que la mateixa proposta de fer dos debats televisats ja s’ha convertit en una controvèrsia de la campanya electoral.

Crec que els responsables de campanya del PSC s’equivoquen de ple en l’estratègia. I ho crec per diverses raons. En primer lloc, la petició de fer un debat en castellà és una provocació i només abona un espectacle de declaracions i contradeclaracions destinat al fracàs, a més de ser antic, atès que aquest país ja fa temps que ha assumit que és un sol poble. Servidora creu que aquesta no és una bona manera d’acostar la ciutadania a la política. Al contrari, avorreix. En segon lloc, és important saber en quin mitjà es retransmetrà aquest debat en castellà. Per a mi, només té sentit fer-lo en castellà si aquest debat s’emet a Espanya amb la voluntat d’explicar millor la realitat catalana. Això significa garantir que alguna cadena privada l’emeti en prime time per a tot l’Estat. Sincerament, tinc els meus dubtes que n’hi hagi cap que hi estigui interessada. ¿Vostès creuen, per posar un exemple, que Telecinco deixarà d’emetre un programa tan rendible com ‘Sálvame’ o bé un d’aquells culebrots que tenen tanta audiència per donar veu als dos candidats catalans? Em fa l’efecte que ja en saben la resposta. Si el debat en castellà només ha de ser televisat a Catalunya, i només té l’objectiu de satisfer la parròquia socialista del Baix Llobregat i insistir en la Catalunya dual que defensen el PP i Ciutadans, llavors és un error notable. Aquesta segona hipòtesi tradueix l’interès electoralista del PSC. En tercer lloc, dubto que un cara a cara entre Montilla i Mas afavoreixi el candidat socialista. Com que el president és qui va per darrere del candidat opositor en totes les enquestes, un cap de campanya intel·ligent hauria d’evitar que debatés amb un rival que és més poderós en molts sentits. En aquest sentit, l’estratègia socialista és desesperada.

En conclusió. Ara mateix, crec que aquests cara a cara ja estan tenyits de massa polèmica i, per tant, que el millor fóra que els dos partits acceptessin un debat més clàssic –a l’estil dels que ja són habituals a la televisió pública catalana– per debatre coralment les propostes de cadascú. Al capdavall, el bipartidisme no és el model polític que impera a Catalunya, atès que, de moment, al Parlament hi són representats sis partits diferents.

Article publicat a eldebat.cat, 20 d'octubre de 2010

Campanyes destructores, no gràcies

La campanya electoral ha començat. Cada minut, hora i dia que passa es palpa amb més intensitat. Encara que les eleccions puguin ser el mes de novembre, s’intueix que aquesta serà la partida de les partides. És a dir, que ja es veu a venir que tots els partits s’hi juguen molt en aquest nou procés electoral. En conseqüència, les maquinàries dels partits fa temps que han posat els motors en marxa i, com si es tractés d’una cursa de Fórmula 1, premen l’accelerador com ho fan els cotxes a la línia de sortida de Montmeló. El semàfor ja s’ha posat verd. És per això que qualsevol cosa que passa a la vida quotidiana es converteix en un vertader casus belli. Només cal recordar el que ha passat a Vic o l’episodi de la polèmica sobre la ubicació del cementiri nuclear a Ascó. És per això, també, que els partits farien bé de sospesar quina campanya volen fer.

Em fa l’efecte que aquesta campanya electoral no serà habitual. El cansament, la desafecció i la necessitat de solucions fan que els electors reclamin canvi, desitgin missatges positius i anhelin un to diferent per a la política catalana. En fi, els electors clamen per una campanya positiva i qualsevol proposta que es faci amb ànim destructiu generarà oposició. La gent està cansada de les estratègies partidistes basada només en la crítica al partit contrari. Els caps de campanya (Madí, Zaragoza i tots aquells que s’hi dediquen amb fruïció) s’equivocaran si tornen a anar al notari, si només defineixen la política de Montilla a través de la destrucció del cap de l’oposició, Artur Mas, o si ens volen fer combregar amb rodes de molí, que són els missatges impossibles de creure. És per això que seria molt d’agrair que els partits catalans fossin capaços, ni que fos per una vegada a la vida, de definir-se per ells mateixos, de presentar el seu propi programa i de generar, així, una certa il·lusió entre els seus potencials votants. Només així podrem saber qui són els que realment tenen propostes interessants per al nostre país i qui són els que no tenen res a dir-nos. Només així podrem triar de veritat i lliurement qui ens ha de governar els propers anys.

Deixin-me que plantegi un altre dubte que no em sembla fútil. S’ha estès la idea que són a les portes d’un nou cicle polític i que hi ha coses que estan canviant a la política catalana i espanyola. Estic convençuda que aquest fet també s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar la campanya electoral. Seria un error programar la campanya pensant tan sols en la data de les eleccions. Això vol dir que el que vulgui guanyar ha de saber copsar que tothom reclama noves formes de governar i de liderar el país. Calen propostes il·lusionants i sensates, valentes i resolutives, pròximes i realistes, positives i pròpies per a la Catalunya del futur. Cal, en definitiva, regenerar la política catalana, atrapada com està pel tacticisme. Les eleccions que vindran són una fantàstica oportunitat per demostrar que aquest canvi és possible. Així doncs: campanyes destructores, no gràcies!

Article publicat a ElDebat.cat, 02.02.2010

Votar amb el nas tapat, o no

Fa dies un antic i destacat polític madrileny va fer unes sorprenents i ofensives sobre la política catalana. Es tracta de Joaquín Leguina, l’expresident de la Comunitat de Madrid, qui, a més, és literat. En el transcurs d’una entrevista promocional del seu nou llibre (La luz crepuscular) va assegurar que si visqués a Catalunya i, en conseqüència, hagués de votar a les properes eleccions al Parlament, hauria de triar la papereta de José Montilla per oposició a “este Artur Mas” (ja que, segons ell, no hi ha cap altre duel possible). Deixant de banda el menyspreu pel cap de l’oposició a Catalunya, Leguina també deixava clar que votaria Montilla resignadament i sense il·lusió. Ni poca ni molta, sinó tot el contrari. Hauria de votar Montilla “perquè no li quedava cap més remei” i ho faria tapant-se el nas. Per acabar-ho d’adobar, el vell mandatari madrileny també renyava al president Montilla perquè en comptes de defensar els que l’han votat —xarnegos com el mateix Montilla, segons la fina terminologia del literat/polític— i la llengua castellana, s’entretenia a especular sobre les conseqüències de la sentència del TC.

Com vostès comprendran, servidora no malbaratarà aquest article per parlar sobre els conflictes entre el PSC i el PSOE o bé sobre la poca fe del PSOE en el president Montilla. Tampoc no cal perdre el temps per insistir sobre els equilibris que han de fer els socialistes catalans per mantenir viva la relació amb la seva família espanyola. Tots aquests malentesos són prou coneguts i evidents i no cal insistir-hi més. En canvi, sí que em preocupa l’opinió del senyor Leguina en tant que defineix perfectament l’estat de perplexitat amb què Espanya aborda les relacions amb Catalunya. Vull dir que la virulència dels seus “arguments” em port a creure que encara no han entès res de res. Quan l’expresident de la Comunitat de Madrid afirma que el president català no cal que es preocupi pel sentit de la sentència sobre l’Estatut, això vol dir que no li preocupa la democràcia, perquè la sentència del TC és evident que violentarà la voluntat popular, expressada a les urnes per mitjà d’un referèndum. A més, si un important càrrec socialista afirma que el president Montilla s’hauria de dedicar a defensar la llengua castellana, és que no comprèn que a Catalunya existeix una diversitat lingüística que ell no vol assumir. I el que és més greu, Leguina i molts altres que pensen com ell es deuen pensar que tot el que es diu des de Madrid és fonamental per a Catalunya i que sense les seves opinions el nostre país no pot viure. Així doncs, crec que ha arribat l’hora de començar a posar sordina a les opinions que surten de Madrid. “A palabras necias, oídos sordos”, per dir-ho en la castellana llengua. La política catalana no pot viure contínuament condicionada per les barbaritats que es diuen en algunes tertúlies radiofòniques matinals de Madrid. Tampoc no pot quedar a mercè del PSOE i del PP espanyols, els quals entenen Catalunya com un camp batalla per excitar la seva clientela.

No podem anar a votar a les properes eleccions catalanes amb el nas tapat. Al contrari. Les eleccions a Catalunya seran cabdals i caldrà anar a votar amb clau catalana, sense mirar el retrovisor tota l’estona, pendents del que diuen a la capital espanyola. No és cap secret per a ningú que Espanya no entén el que passa avui dia a Catalunya. Tampoc no és cap novetat descobrir que Catalunya té greus problemes amb els interessos i els objectius del govern Zapatero i, també, amb la concepció que té sobre l’organització de l’estat (com ja va passar amb el PP). En fi, com que em fa l’efecte que aquesta situació no es podrà resoldre en pocs mesos, els commino a intentar evitar que la llum del nostre país no es torni crepuscular (per dir-ho a la manera de Leguina) per l’efecte d’un eclipsi involuntari. Els recomano que inspirin fort per ensumar els aires de la política catalana i prou.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 22.01.2010