Vacances abans de la "sentència final"

Quan tot just fa quinze dies que hem resolt el conflicte del finançament i amb les maletes fetes per marxar de vacances, el sentit comú indica que és l’hora de començar a pensar en la sentència del Tribunal Constitucional, perquè serà el següent episodi que provocarà tensió en la política del nostre país. Una sentència que, suposadament –i dic suposadament perquè una servidora ja no sap si refiar-se de les previsions que es fan–, es farà pública durant el mes de setembre. I dins del mes de setembre, tot fa pensar que serà després de l’11, perquè a Espanya són intel•ligents i volen evitar les possibles mobilitzacions o protestes durant la Diada. Aquesta sentència del Tribunal Constitucional és l’espasa de Dàmocles que amenaça el text de l’Estatut, alhora que impedeix la possibilitat de fer un desplegament sensat, acurat i adequat d’allò que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya van aprovar en referèndum el 18 de juny del 2006. Més de tres anys després de la cita a les urnes, tot continua empantanegat degut als interessos més o menys ocults d’un Tribunal que, al meu entendre, no té la legitimitat moral per fallar en contra d’una decisió sobirana del poble de Catalunya. En tot cas, però, el més important a hores d’ara és preparar una resposta unitària i digna a d’enèsima trompada que arribarà des de Madrid. Però anem a pams. ¿Què passarà si la sentència del Tribunal Constitucional, per molt interpretativa que sigui, tomba qüestions tan importants com les competències de justícia, el Síndic de Greuges, el concepte de nació, la llengua i el finançament? ¿La gravetat d’una sentència negativa serà suficient per aconseguir que totes les forces polítiques responguin unitàriament? ¿El president Montilla, amb el PSC al darrera, encapçalarà una resposta de país que permeti mostrar que amb l’Estatut no s’hi juga i que ell és el primer a defensar els interessos del país? ¿Els partits polítics sabran estar-se dels tacticismes preelectorals per adherir-se a les respostes unitaris que ja prepara la societat civil? ¿I la societat civil? ¿Sabrà donar respostes que vagin més enllà d’una mobilització als carrers de Barcelona per fer propostes realment polítiques que facin avançar el país? Com vostès veuen, encara cal resoldre molts interrogants. Per començar, l’abast de la sentència i les dates concretes en què es farà pública. El que és ben clar, però, és que qualsevol sentència del TC anirà en contra de la voluntat del Parlament de Catalunya i en contra de la voluntat dels catalans. Tot i que la participació al referèndum va ser minsa, una àmplia majoria de les persones que van anar votar van manifestar-se a favor del text que es va posar a votació. L’Estatut es va fer per avançar en l’autogovern de Catalunya i va ser una aventura que havia de permetre avançar en qüestions tan fonamentals com el finançament. Per tant, no s’hi val a badar. La defensa de l’Estatut és una responsabilitat de tothom. Del president Montilla, del tripartit i també de l’oposició. De la Cambra de Comerç i dels empresaris. Dels sindicats i des de les organitzacions que treballen per la llengua o de les que ho fan defensant el territori. En definitiva, d’aquells que van votar a favor i d’aquells que van votar en contra de l’Estatut, perquè un cop referendat, ja és de tots. Anem-nos-en de vacances! Però tornem amb les piles carregades perquè la sentència ja arribarà amb la tardor. La resposta que hi donem dibuixarà el futur immediat del país i també les relacions amb Espanya. Perquè la sentència pot fer que res ja no sigui igual! Mentrestant, però, tinguin unes bones vacances i fins al setembre!

Article publicat al diari electrònic El Singular Digital, 29.07.2009

Tot el que puja, baixa

Oi que vostès deuen haver escoltat moltes vegades aquella expressió que diu que tot el que puja després baixa? És una dita popular que pot servir per parlar de qüestions molt diverses que jo no intentaré d’explicar-los, atès que vostès tenen suficient imaginació i coneixement. En canvi, avui vull fer una altra afirmació que també deuen conèixer: en aquest món, hi ha coses que pugen i no baixen i també que tot no puja i, en conseqüència, després tampoc pot baixar. Els desvetllaré el misteri per dir-los que avui vull parlar-los d’ascensors. D’ascensors socials i, també, d’ascensors generacionals i de gènere. M’explicaré. Durant aquests primers dies d’estiu he estat llegint el llibre L’ascensor, l’arribada al poder dels altres catalans, d’Andreu Farràs i Pere Cullell, publicat per Angle Editorial. El llibre recull, a partir d’entrevistes fetes en profunditat, històries d’èxit de persones que tècnicament podrien haver estat considerats com a “xarnegos” però que, per contra, ara formen part de l’elit política, social i cultural catalana. S’hi inclou el testimoni, entre altres, de Justo Molinero, José Manuel Lara Hernández, Celestino Corbacho, Joan Ridao, Vicenç Villatoro i José Montilla.

El llibre sosté –donant-li la raó al president Jordi Pujol– que l’ascensor social de Catalunya funciona a la perfecció. I si funciona és perquè té la societat catalana és prou estratificada i perquè, tal com també deia Francesc Candel, durant els anys setanta i vuitanta els immigrants –normalment obrers– es van afiliar, sobretot, al PSUC o al PSC. I aquest fet –el d’afiliar-se a un partit polític d’esquerres– va facilitar el seu ascens social. Sembla que la coincidència amb el catalanisme era més difícil per a aquests nouvinguts, tot i que el llibre recull un capítol dedicat a Rafael Hinojosa, crescut en el barraquisme barceloní de postguerra, que milità a la Joventut Obrera Catòlica, formà part del clandestí Moviment Socialista de Catalunya aproximant-se a Raimon Obiols, però que s’afilià a CDC, partit amb el qual fou diputat al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. Hauria pogut ser conseller de Treball i al final va ser el primer president del Consell Econòmic i Social de Catalunya. Vist això, vostès creuen que catalanisme va ser un impediment per ascendir socialment?

No negaré que l’ascensor social és una realitat i és un dels capitals més important de la societat catalana actual. Ara bé, l’ascensor generacional no segueix el mateix patró de funcionament. Més aviat és com aquelles cintes caminadores que hi ha als aeroports, que són tan planes que l’únic ascens que permeten és fer el pas per pujar-hi al damunt. El nostre país no és un lloc on el canvi generacional es produeixi amb facilitat. Al contrari. Així li ho vaig sentir dir a Adolf Todó, director general de Caixa de Catalunya, en la interessantíssima sessió final del curs sobre lideratge que organitza la Càtedra de Lideratge i Governança Democràtica d’ESADE. Avui dia hi ha generacions que esperen que persones que ja han arribat a l’edat de jubilar-se i que no es jubilen de cap manera cedeixin el pas als joves perquè ocupin els principals llocs de responsabilitat del país. Una cosa semblant, però d’una manera encara més greu, passa amb l’ascensor de gènere. Catalunya té dones suficientment ben preparades per ocupar llocs de responsabilitat tant en l’àmbit polític com el social i el cultural. Els puc assegurar que el món de les entitats –que crec conèixer prou bé– és especialment cru i dur com perquè les dones hi puguin desenvolupar càrrecs de responsabilitat amb una certa normalitat.

Retornem a l’inici. L’ascensor social funciona. I continuarà funcionant si la cosa no es torça. L’ascensor generacional i el de gènere necessita una empenta de veritat que permeti pujar en l’escala social a joves i dones. I si volem ser un país que parla d’integració i assimilació amb normalitat –com fan els autors del llibre– és imprescindible que els joves i les dones hi tinguin el rol que es mereixen. No els tinguem por. Al capdavall, pensin que si els fem pujar també tenim l’oportunitat de fer-los baixar si algun dia no ens sembla bé el que fan.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 16.07.2009

L'any que vam viure perillosament "estancats"

Políticament parlant, Catalunya viu unes de les èpoques més galdoses que es puguin recordar. Els dos anys llargs de negociació de l’Estatut a la ponència del Parlament de Catalunya foren un culebrot enrevessat que, a més, va ser molt mal explicat a la ciutadania. I devia ser així, atès que una part important dels catalans no tenia massa clar que una llei orgànica com és l’Estatut és fruit d’un pacte amb el govern de l’Estat subjecte i, per tant, que està sotmès a potencials retallades. L’episodi més greu, però, fou —i continua essent— el de la negociació amb Madrid, les reiterades promeses incomplertes per part de Zapatero per desplegar-lo en la part financera i l’estancament resultant del nostre país a conseqüència d’aquest col•lapse. Ara mateix, i a manca d’un mes per a l’arribada del primer aniversari del 9 d’agost —data en què s’havia de posar en marxa el nou sistema de finançament—, el govern, els empresaris i la societat civil en general, continuen pendents de la sentència del Tribunal Constitucional i de saber del cert quina serà la quantia del nou finançament i, alhora, quin serà el model que regirà la relació econòmica de Catalunya amb Espanya en els propers anys. Al capdavall, conèixer això és el més important.

La negociació de l’Estatut, la cessió de competències al govern de la Generalitat i el nou finançament, acompanyats de la remor constant d’eleccions anticipades a Catalunya, complica les relacions entre els partits catalans. Aquesta inestabilitat els aboca sovint al tacticisme. I això no és bo. De totes maneres, servidora pensa que el problema de la negociació de l’Estatut i del tipus de relació que s’ha de mantenir amb Espanya no és nostre. No és dels catalans, vull dir. El problema és, certament, Espanya i que ja s’ha pogut constatar que l’Espanya plural de què parlava Rodríguez Zapatero quan va arribar al poder és una fal•làcia.

El fet de constatar que no es troba una solució a l’actual crisi política perquè a Madrid es torna a la filosofia del “cafè per a tothom” dels temps de la LOAPA, fa que, a Catalunya, la responsabilitat recaigui —els agradi o no— en el PSC, perquè són corresponsables del que fa el PSOE. I és que a més de la importància que tenen els 25 diputats del PSC a Madrid —els quals ara per ara continuen mantenint la disciplina de vot del PSOE—, els del carrer Nicaragua no saben o no volen fer un ultimàtum als seus socis perquè Catalunya no continuï perillosament encallada i estancada. I si aquest ultimàtum no es dóna —o fins i tot si es donés no funcionés—, el PSC tindrà un problema, perquè a poc a poc s’alçaran més veus que els reclamaran que revisin la relació amb el PSOE de manera radical enfront de la tendència a la submissió que defensen determinats “capitans”. A vostès ja els deu haver arribat el rumor —que no és nou— que hi ha qui vol impulsar la recuperació de la Federació Catalana del PSOE. Potser sí que finalment les solucions arribaran de Madrid. Però a quin preu, oi?

Article publicat al diari electrònic El Debat, 06.07.2009

L'ICIP inaugura la seva seu i comença a caminar

"La pau només pot durar allí on els drets humans són respectats i allí on els individus i les nacions són lliures". Són paraules del Dalai Lama, les quals poden ser una de les motivacions, altre altres, que van servir per inspirar, idear, projectar i, finalment, per fer néixer l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Aquest Institut fou creat pel Parlament a finals del 2007 com a desplegament de la Llei de Foment de la Pau, aprovada per la mateixa cambra anteriorment. Pels que encara no el coneguin prou, l'ICIP, és una entitat de dret públic, una institució pública però subjecte al dret privat, amb plena autonomia, independència i capacitat d'actuar en la recerca i la formació per la pau. Al mateix temps té capacitat per actuar sobre el terreny per actuar com a observador en el conflictes, alhora que en cerca la mediació i la transformació per arribar a la resolució pacífica dels enfrontaments de tota mena que es produeixen arreu del món. Neix fortament compromès perquè ha de retre comptes al Parlament i al Govern i, també, a la societat civil i al conjunt dels seus usuaris.

Vostès poden pensar que l'ICIP és un invent més, un altre, per treballar per la pau. Si ho volen veure així, no els duré pas la contrària, sobretot perquè estic convençuda que la consecució de la pau és cosa de tots. Però l'ICIP no és una entitat més, sinó que seguint l'estela de la tradició pacifista catalana ens planteja promoure noves línies de treball que només amb una institució d'aquesta mena, que combina públic i privat, són possibles. L'ICIP, doncs, vol acompanyar i compartir el camí de la lluita per la pau, la justícia i la solidaritat amb altres persones i entitats catalanes que ja fa anys que hi estan compromeses des de l'esfera pública, oferint el suport a les entitats i moviments socials que ja s'hi dedicaven. No en va, Catalunya és vista arreu del món com un viver d'iniciatives de pau i com un territori fortament compromès en la seva promoció.

Divendres passat, el president del Parlament, Ernest Benach, el conseller d'Interior i de Relacions Institucionals, Joan Saura, i el mateix president de l'ICIP, Rafael Grasa, van inaugurar la nova seu de l'ICIP al costat d'una munió d'entitats i persones que treballen per la pau. Una seu, situada a la Gran Via de les Corts Catalanes, 658, que vol ser un espai de treball i alhora un lloc obert on es puguin fer exposicions i mostres de persones implicades en la promoció de la pau.

En fi, tal com deia Alice Walker "la pau anirà allà on sigui sincerament convidada". Doncs bé, amb la posada en marxa de l'ICIP, Catalunya deixa clar que la pau hi és benvinguda i que, a més, vol ser portadora d'una bandera blanca de pau a tots els confins del món.

"Poplítica" de suposada proximitat

La política està en crisi. Durant els darrers mesos hem parlat i escrit molt sobre la crisi econòmica, que ara ja és una evidència com una casa de pagès. En canvi, de la crisi política, se’n parla amb menys vehemència encara que sigui evident que travessem una de les pitjors èpoques polítiques que puguem recordar. No en va, sovint escoltem a dir que vivim un moment “lleig” i ja és un tòpic la crítica permanent a la manera de fer dels polítics. Vostès estaran d’acord amb una servidora que això passa a Catalunya i arreu. El descrèdit de la política i el menysteniment dels polítics és cada vegada més gran, com també és inversament proporcional a la importància que tenen les tasques i les responsabilitats dels càrrecs electes. En fi, que els polítics són reiteradament insultats, a pesar de la noblesa de la política en majúscules.

Ara, però, amb l’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, s'ha estès la idea que existeix una nova manera de fer política i que hem entrat, en definitiva, dins d’una nova era en la qual els governants ja no són unes persones allunyades dels votants. Per intentar demostrar aquesta proximitat s'han fet invents de tota mena, amb la intenció de fer més forta la unió dels polítics amb el poble i demostrar, així, que els polítics també són persones mundanes i terrenals. Per això s’utilitzen estratagemes de màrqueting per fer-los aparèixer com a persones "normals", com ara explicar quina música tenen emmagatzemada a l'iPod els nostres parlamentaris, quins són els seus ídols musicals de joventut i quins instruments toquen. Aquest és l'exemple més recent, però l'estratègia no és nova. S'enrecorden que durant la campanya del 2006 al Parlament de Catalunya es va entrevistar a les dones dels candidats per aproximar els polítics al poble? L'entrevistador els preguntava sobre la vida quotidiana dels seus homes, com ara sobre els calçotets del marit, les relacions al llit, per l’ús del pijama i les sabatilles a casa o fins i tot per la neteja de les caquetes del gat Ninot (així es diu el gat de Joan Saura).

Els confesso que tot això em sembla ridícul. A una servidora no li interessa saber de quin color són els calçotets dels candidats, ni si tenen gos o gat, ni si cuinen amb davantal o sense. A més, no crec que el camí per resoldre la indiferència popular amb relació al que es decideix al Parlament de Catalunya sigui apel·lar a les qüestions que són privades i que formen part de la vida diària de qualsevol persona. El distanciament entre els polítics i la societat s’ha de resoldre d'una altra manera, per exemple fent que la pràctica diària de la política sigui més transparent i més participativa i menys partidista. La política no pot ser ni obscurantista, ni interessada, ni exclusivament tacticista, ni un espectacle mediàtic. Els invents com ara això que anomenen la poplítica poden resultar divertits però no resoldran, ni de lluny, la distància entre els polítics i la societat. Aconseguir una millor imatge de la política professional, que sigui més pròxima i que actuï des del consens, és a les mans dels mateixos polítics. És fonamental i urgent, doncs, dignificar la política, perquè sinó ens exposem a fer encara més gran la distància entre electes i electors.

Publicat al diari electrònic El Singular Digital, 02/07/09