La política està en crisi. Durant els darrers mesos hem parlat i escrit molt sobre la crisi econòmica, que ara ja és una evidència com una casa de pagès. En canvi, de la crisi política, se’n parla amb menys vehemència encara que sigui evident que travessem una de les pitjors èpoques polítiques que puguem recordar. No en va, sovint escoltem a dir que vivim un moment “lleig” i ja és un tòpic la crítica permanent a la manera de fer dels polítics. Vostès estaran d’acord amb una servidora que això passa a Catalunya i arreu. El descrèdit de la política i el menysteniment dels polítics és cada vegada més gran, com també és inversament proporcional a la importància que tenen les tasques i les responsabilitats dels càrrecs electes. En fi, que els polítics són reiteradament insultats, a pesar de la noblesa de la política en majúscules.
Ara, però, amb l’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, s'ha estès la idea que existeix una nova manera de fer política i que hem entrat, en definitiva, dins d’una nova era en la qual els governants ja no són unes persones allunyades dels votants. Per intentar demostrar aquesta proximitat s'han fet invents de tota mena, amb la intenció de fer més forta la unió dels polítics amb el poble i demostrar, així, que els polítics també són persones mundanes i terrenals. Per això s’utilitzen estratagemes de màrqueting per fer-los aparèixer com a persones "normals", com ara explicar quina música tenen emmagatzemada a l'iPod els nostres parlamentaris, quins són els seus ídols musicals de joventut i quins instruments toquen. Aquest és l'exemple més recent, però l'estratègia no és nova. S'enrecorden que durant la campanya del 2006 al Parlament de Catalunya es va entrevistar a les dones dels candidats per aproximar els polítics al poble? L'entrevistador els preguntava sobre la vida quotidiana dels seus homes, com ara sobre els calçotets del marit, les relacions al llit, per l’ús del pijama i les sabatilles a casa o fins i tot per la neteja de les caquetes del gat Ninot (així es diu el gat de Joan Saura).
Els confesso que tot això em sembla ridícul. A una servidora no li interessa saber de quin color són els calçotets dels candidats, ni si tenen gos o gat, ni si cuinen amb davantal o sense. A més, no crec que el camí per resoldre la indiferència popular amb relació al que es decideix al Parlament de Catalunya sigui apel·lar a les qüestions que són privades i que formen part de la vida diària de qualsevol persona. El distanciament entre els polítics i la societat s’ha de resoldre d'una altra manera, per exemple fent que la pràctica diària de la política sigui més transparent i més participativa i menys partidista. La política no pot ser ni obscurantista, ni interessada, ni exclusivament tacticista, ni un espectacle mediàtic. Els invents com ara això que anomenen la poplítica poden resultar divertits però no resoldran, ni de lluny, la distància entre els polítics i la societat. Aconseguir una millor imatge de la política professional, que sigui més pròxima i que actuï des del consens, és a les mans dels mateixos polítics. És fonamental i urgent, doncs, dignificar la política, perquè sinó ens exposem a fer encara més gran la distància entre electes i electors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada