El negoci de la grip nova

L'estiu de l'any 2009 serà recordat com el que vàrem viure preparant l'arribada de la grip A (de la qual ara sabem que potser no comportarà més complicacions que la grip habitual per a les persones que no pateixen cap malaltia crònica). Consellers, Ministres i governs en general, s'afanyen a preveure quins són els grups de risc i, en conseqüència, quins són els col·lectius que hauran de ser vacunats i controlats específicament durant la propera tardor. Les decisions que es prenen en aquest respecte no són ni de bon tros homogènies als diferents països. Hi ha llocs, com a Espanya, on és previst vacunar les embarassades, el personal mèdic i les persones amb malalties cròniques -avui hem sabut que es descarta vacunar els infants i els joves menors de14 anys-, i n'hi ha altres, com ara França, que han decretat la vacunació universal. He de pensar que la decisió de vacunar a tothom o selectivament és conseqüència de la reflexió serena i meditada de cadascun dels responsables de la salut. I tanmateix em costa d'entendre les diferències de criteris entre els uns i els altres davant d'una mateixa malaltia. Al final potser resultarà que té a veure amb la capacitat de fabricació, distribució i compra de les vacunes, que a hores d'ara encara no estan disponibles. En aquesta sentit, ja hi ha empreses privades que s'han afanyat a inventar productes relacionats amb l'arribada de la grip. Els en poso un exemple. Un dels principals magatzems britànics, Marks & Spencer (que vostès recordaran perquè n'hi havia hagut un a la ciutat de Barcelona), ja ven unes ampolletes petites i portables de sabó -que té ben visibles al costat de les caixes dels seus establiments- que permeten a la població rentar-se les mans sovintejadament. Un negoci intel·ligent per part dels responsables d'aquesta empresa, atès que al Regne Unit el nerviosisme i la prevenció davant de la grip nova és probablement superior al que puguem estar vivint a casa nostra. Els rètols, les notícies i els establiments alerten reiteradament a la població sobre la grip A. I en conseqüència, el negoci esdevé més senzill. Temps a venir ja veurem com evolucionarà la grip i, sobretot, quines repercussions tindrà. De moment, però, ja hi ha qui hi ha fet l'agost.

Lockerbie, Escòcia i la justícia

Una de les notícies de l'estiu, almenys al Regne Unit, és l'alliberament del pres Abdelbaset al-Megrabi. Vostès deuen recordar que aquest senyor fou el responsable de l'atemptat terrorista de fa vint anys contra l'avió de la Pan-Am que va caure sobre la població de Lockerbie, a Escòcia.

L'alliberament-deportació que va tenir lloc ahir ha estat possible perquè el secretari de Justícia escocés ha decidit fer cas del diagnòstic mèdic segons el qual el pres pateix un càncer de pròstata en fase terminal i que l'esperança de vida és de només tres mesos. Segons l'actual llei escocesa, un malalt en fase terminal pot ser alliberat i gaudir, així, dels seus darrers dies de vida a casa. Aquest fet, que aparentment sembla molt innocent, ha provocat una important crisi política entre Escòcia i el govern de Londres i potser també entre el Regne Unit i els Estats Units. No s'oblidin que la majoria de les víctimes eren americanes i, esclar, el seu president ja ha afirmat que és un error retornar el pres a Líbia.

El fet important i remarcable -més enllà del que cadascú pugui pensar amb relació a l'alliberament d'un malalt terminal-, és que ha estat alliberat per la justícia escocesa. Fou jutjat en territori escocès, per la justícia escocesa i és aquesta la que ara té la competència de decidir sobre el seu futur. Precisament, l'anunci de l'alliberament que va fer el secretari escocès de justícia, el Sr. Kenny MacAskill, recolza en una figura jurídica, l'acte de compassió, prevista per la jurisprudència escocesa.

Molt sovint, des de Catalunya parlem d'Escòcia com un model a seguir perquè des de fa anys hem entès que Escòcia podia ser un dels pobles europeus que assolís la independència en més o menys poc temps. Segurament, serà així. Però, fixin-se bé, avui dia Escòcia ja pot prendre decisions de forma independent del Regne Unit. I això és així perquè gaudeixen d'unes competències com a autonomia que els permeten governar i prendre decisions d'una manera molt àmplia. El cas Lockerbie n'és un exemple. En fi, vostès poden estar d'acord o no amb la decisió presa pels escocesos, però, al capdavall, i això no és discutible, és una decisió presa per la justícia i el govern escocesos. Així sí es pot fer política i governar per, finalment, construir la independència!

Propera estació: la sentència del Tribunal Constitucional

Malgrat que som en ple període de vacances, el tren de la vida política del nostre país no s'atura. En les darreres quaranta-vuit hores hem pogut llegir i escoltar diverses opinions sobre les respostes que hauríem de donar davant de la imminent publicació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Aquesta serà la propera estació on s'aturarà la política catalana per esmerçar-hi totes les energies. Caldrà donar una resposta adequada, contundent i el més unitària possible per encarar el que serà una clara rebaixa de l'autogovern. Almenys, això és el que sembla que passarà. M'atreveixo a fer un dibuix de la resposta ideal i m'atreveixo a compartir-la amb vosaltres.

En primer lloc, haurem de respondre a la sentència. Ja fa tres anys que l'esperem i a hores d'ara ja hem qüestionat, per activa i per passiva, la legitimitat d'aquest Tribunal Constitucional davant d'un Estatut referendat pel poble de Catalunya. Cadascú pot pensar el què vulgui de l'Estatut, però el que no és qüestionable és que el poble català ha estat sobirà (si més no en aquesta ocasió) per decidir quin autogovern volia.

En segon lloc, crec que ha de ser una resposta encapçalada per la societat civil. Encara que a vegades no sigui tan forta com voldríem, aquesta societat civil pot aportar la pluralitat, la transversalitat i la credibilitat suficient i necessària, tal com ja ha fet anteriorment. De fet, ja hi ha hagut diverses entitats del país que han mantingut converses amb relació a una potencial mobilització unitària que seria convocada, per exemple, per una cinquantena de persones significatives del país. En aquest sentit, el fet que Jordi Porta, president d'Òmnium Cultural, manifesti la voluntat d'estirar d'aquest carro és una molt bona notícia.

En tercer lloc, la participació dels partits polítics. Seria interessant que els partits polítics s'afegissin a la mobilització encapçalada per la societat civil, sobretot perquè aquesta sentència ens afectarà a tots i perquè van ser els partits els que van parir el primer embrió d'aquest Estatut. A més, també és veritat que els partits tenen una capacitat de mobilització dels seus militants que és fonamental. Seria desitjable, però, que aquesta potencial mobilització no fos aprofitada per especular amb l'habitual tacticisme preelectoral.

En quart lloc i darrer, l'acció política. Fóra desitjable que la mobilització popular fos important, però aquesta no pot ser l'única acció. Si la sentència del Tribunal Constitucional acaba afectant als pilars de l'Estatut, caldrà pensar a fer alguna cosa més que manifestar-se. M'explicaré. Crec que el Parlament de Catalunya no podrà quedar al marge d'una sentència que retalli l'Estatut. I per això, més enllà de les mobilitzacions de la societat civil, espero que als partits polítics no els tremoli el pols i que estiguin a l'alçada de les circumstàncies per defensar del text referendat sobiranament per la ciutadania. Queda molta feina per fer i el tren de la història no pot passar de llarg, lluny de nosaltres. Per això és important descansar bé durant uns dies perquè l'estació de la sentència és a punt d'arribar.