La meva estratègia

Fotografia: Maria Àngels Torres

En el moment de renunciar a competir contra Jimmy Carter en la convenció demòcrata de 1980, el recentment traspassat Edward Kennedy va dir que "per a tots aquells que hem tingut els mateixos interessos, la feina continua, la causa persisteix, l'esperança viu i el somni no morirà mai". Les paraules del petit de la nissaga dels germans Kennedy són sàvies, assenyades i intel·ligents i, a més, ens mostren que les ambicions, les esperances i les utopies persisteixen més enllà d'una circumstància concreta, de les peripècies que ens envolten i fins i tot de les companyies que tenim a la vora ara i adés.

És probable que vostès sàpiguen que la meva lluita i la meva utopia és promoure el dret de decidir. Ho he fet al costat de persones i integrada en entitats que creien que la reivindicació d'aquest dret i poder-lo exercir ens havia de permetre avançar com a país. En fi, que ens havia de fer créixer com una societat madura, oberta i lliure que garantís a la ciutadania la llibertat d'expressió i la capacitat de participar en la presa de decisions sobre qualsevol aspecte que afecti a la seva vida. Es tractava de promoure, per damunt de tot, la democràcia. Vaig contribuir de manera decidida i voluntària a la creació del que m'atreviria a dir que ha estat una de les plataformes sobiranistes més importants dels Països Catalans dels darrers anys. Els parlo de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Durant els dos anys que n'he estat portaveu, les accions i les mobilitzacions que ha promogut han seguit aquesta filosofia. Si ha estat així és perquè l'equip de gent que hi treballava teníem l'interès de crear un moviment ampli i plural ideològicament que promogués el dret de decidir. Compartíem i parlàvem d'uns mateixos principis democràtics.

Moltes de les informacions o desinformacions de l'últim any sobre la PDD han insistit massa en el "conflicte intern" i en les "discrepàncies personals" entre els anomenats dos sectors. Aquest no era el moll de l'os. La qüestió important era i és saber crear una plataforma que socialitzés aquest dret, que el promogués i que en fos la guia. I és en l'estratègia a seguir, que s'han produït les diferències. En un país com el nostre, on proliferen les petites entitats i les capelletes, l'estratègia d'una plataforma com la PDD havia de passar, necessàriament, per tenir la capacitat de dialogar amb tothom més enllà dels "convençuts"; saber conviure amb la diferència i la discrepància; afavorir la participació de col·lectius que no s'acostarien mai a un moviment sobiranista; aprendre a tocar de peus a terra i a no promoure discursos polítics que sovint són més el fruit dels bons desitjos que no pas de l'observació de la complexa realitat del país. Calia, a més, saber negociar, interpel·lar i col·laborar amb els partits i els seus electes, perquè en definitiva són els representants democràtics del poble.

Els promotors de la nova PDD han fet un viratge que porta aquesta fins ara plataforma unitària del sobiranisme a treballar exclusivament per la causa independentista. És legítim i respectable que sigui així si hi ha una majoria que ho vol, però aquest no és el camí a seguir. Per això he renunciat a participar en la nova junta directiva i discrepo de la direcció escollida. I, tanmateix, seguint el sentit de les paraules de Kennedy, continuaré treballant pel dret de decidir i pel meu país des d'altres àmbits, perquè l'important és que la causa de la llibertat de Catalunya continua i que cadascú té dret a no baratar el seu somni.