Sentències i consultes

Retorno amb energies renovades a la columna que m’ofereix generosament Elsingulardigital.cat després del descans estival. No puc deixar passar aquest primer article sense referir-me al sainet d’aquest estiu provocat per la discussió sobre la possible manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional i al serial que aquests dies es representa amb relació a la consulta popular sobre l’autodeterminació que ha promogut, precisament, el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) per al proper 13 de setembre. Són situacions diferents però que tenen com a rerefons una mateixa qüestió: el dret de decidir. Com segurament vostès recordaran, abans de l’estiu servidora apostava per celebrar una manifestació després de la sentència el màxim d’unitària i transversal possible. Aquesta manifestació hauria de reivindicar el dret de decidir i, per tant, defensar la decisió que la ciutadania havia pres en un referèndum. Així doncs, ja es deuen imaginar que he trobat inaudit el debat sobre si la manifestació havia de ser preventiva o no. L’he trobat, en definitiva, un debat de país petit que no mira prou endavant i que potser no té prou clara l’estratègia de futur. A parer meu la cosa és ben clara: ara toca exercir el dret de decidir. Tinc clar, també, per continuar amb el tema de la sentència del TC, que la manifestació no pot ser l’única acció a fer. Serà indispensable que hi hagi una reacció política clara i que l’encapçali qui és la primera autoritat del país, el president José Montilla. Si el president de la Generalitat no encapçala la defensa de les decisions del poble de Catalunya, qui ho farà? No creuen que si fos d’una altra manera no ho entendria ningú? Un president ha de defensar els interessos del seu país, oi? Rodríguez Zapatero bé que defensa sense complexos els interessos espanyols! Però en segona instància –però no menys important– els partits polítics amb representació al Parlament, amb el president Ernest Benach al capdavant, també haurien d’adoptar alguna mena de resolució en aquest respecte o dur a terme alguna acció concreta, atès que aquesta és la cambra que representa la màxima sobirania de Catalunya i perquè el primer text de l’Estatut aprovat el 2006 fou el fruit de les discussions, negociacions i resolucions parlamentàries. El serial sobre la consulta arenyenca és encara més extravagant. Una entitat privada promou una consulta en una població del Maresme amb la intenció de fer possible l’exercici del dret a decidir i l’Estat pretén prohibir-la perquè l’Ajuntament s’ha adherit a la iniciativa i fins i tot ha cedit una sala per ubicar-hi l’urna. Ahir mateix, un jutjat de Barcelona ja va anul•lar l’acord de ple de l’Ajuntament que hi donava suport. No troben que la decisió de l’Estat és una mica desmesurada? Per què l’Estat no va prohibir una consulta que es va fer a la mateixa població ara fa tres anys sobre la urbanització de la riera? Per què s’intenta aturar una consulta organitzada per una entitat privada aferrant-se a la Llei de Règim Local? Una entitat privada no és una administració pública! Tot plegat sembla allò de matar els mosquits a canonades! De tot plegat, només en puc treure una conclusió. Espanya no vol respectar el dret de decidir de la ciutadania catalana ni l’Estat és prou democràtic per deixar que s’exerceixi aquest dret. Fent servir els seus òrgans judicials no respecta la decisió sobirana del poble de Catalunya ni en la qüestió de l’Estatut ni quant a l’organització de consultes populars sobre l’autodeterminació. Si ara actuen així, m’agradarà veure quina serà la resposta de l’Estat el dia que tinguem aprovada la Llei de Consultes i es puguin convocar consultes des de les diferents instàncies. Mirin, jo ho tinc clar. Em reafirmo en l’estratègia que fa temps que defenso: tant la societat civil com els partits polítics hem de fer un esforç per promoure l’exercici del dret de decidir, alhora que treballem per eixamplar la base social que comparteixi que l’exercici d’aquest dret és, entre d’altres qüestions, l’extensió de la democràcia. Altres posicions, que puguin defensar determinades plataformes sobiranistes, com ara la nova PDD, són respectables i legítimes, però no s’ajusten a la realitat actual del nostre país (i a la del veí, Espanya) perquè se sostenen més en el desig que en una mirada crítica i ajustada sobre què passa avui dia a Catalunya. Qualsevol país necessita saber on va i cap a on vol anar. Per tant, necessita una estratègia política realista, assenyada i clara. I és per això que ara no val a badar.

Article publicat a ElSingulardigital.cat, 04.09.2009