Com més drama, més "frikis"

Durant els darrers dies, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón ha tornat a fer una de les seves actuacions espectaculars i estel•lars a Catalunya. La investigació que ara instrueix, anomenada Pretòria, examina una presumpta trama de corrupció urbanística que implica diversos ajuntaments (l’epicentre dels quals és Santa Coloma de Gramenet). D’aquestes corrupteles s’acusa a nou presumptes implicats, entre els quals hi ha l’alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz; l'exdiputat del Parlament i exmilitant del PSC, Luis García; i alguns empresaris com Josep Singla, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, els dos darrers desvinculats dels òrgans directius de CiU des de fa dues dècades. A tots ells se’ls acusa de tractes de favor a empreses, tràfic d’influències, falsedat documental i blanqueig de diners. Tanmateix, la recerca de proves per part del jutge Garzón no pretén qüestionar el sistema al complet, i per tant no busca fer trontollar els fonaments de la democràcia. De la mateixa manera que no es pot confondre la part amb el tot, hem d’estar convençuts que el drama Millet i el drama Pretòria (si es confirma) només són una excepció. A hores d’ara, és absolutament inacceptable que s’intenti deslegitimar tot, i que s’engreixi la perversitat més gran que acompanya a la corrupció: la capacitat d’endur-se pel davant tota la feina ben feta de les persones nobles. Al contrari, davant la crisi convenen lideratges forts i sòlids, regeneració i confiança. Potser sí que hem deixat una mica enrera el mite de l’oasi català, però això no significa que visquem en un desert! L’efecte gairebé maquiavèl•lic d’aquests tipus de crisis és que sempre pot sorgir algun il•luminat que tingui la temptació de treure el caparró i deixar la seva cagaradeta per desprestigiar a tot el país. A vegades els considerem “frikis”. Dilluns passat, l’amic Marçal Sintes escrivia en aquest mateix diari electrònic precisament sobre el “frikisme” i deia que aquest és inevitable. No hi podria estar més d’acord, per bé que convé afirmar que massa sovint els “frikis” sorgeixen dels mateixos partits polítics o bé els esperonen. Quan deixen de ser-los útils i es descontrolen, aleshores els “frikis” poden tenir la temptació de crear noves plataformes i posar-hi falsos líders populistes al capdavant per engegar aventures que només són fruit del descrèdit de la política que ells mateixos han promogut. Aprofitar el drama Millet o el drama Pretòria per aquest propòsit seria un error, perquè la corrupció és execrable però dur el país pel camí del pedregar tampoc és la solució.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 30.10.2009

La llei de la Bibiana

Si els dic que el Ministeri de la Igualtat, creat a la darrera legislatura, no és el ministeri amb més projecció pública d’entre tots els que té el govern de Rodríguez Zapatero, vostès em diran que ja ho sabien. Que és una obvietat. Si, a més, afirmo que la ministra Bibiana Aído no gaudeix d’una gran popularitat, tampoc no els descobreixo res de nou. Tanmateix, la situació pot capgirar-se radicalment perquè el projecte de Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs amenaça de situar aquesta jove ministra al centre d’una de les polèmiques entre el PSOE i el PP. En fi, que és possible i ben probable que la Bibiana se situï al bell mig de l’ull del cicló. No en va, dies després de la manifestació organitzada a Madrid en contra del que s’ha conegut popularment com la reforma de la llei de l’avortament, el debat continua viu i les discussions sobre la idoneïtat de la nova regulació i sobre les modificacions que proposa (respecte de l’anterior llei) són al damunt de la taula. I tot això passa quan encara no ha començat la tramitació parlamentària.

La llei de la despenalització de l’avortament vigent fins ara és de l’any 1985. Com vostès deuen recordar, aquesta llei fixava tres supòsits pels quals era legal l’avortament: el risc físic o psicològic de la mare; el perill de malformacions del fetus i els embarassos fruit d’un acte delictiu (una violació, per exemple). Avui dia, però, pràcticament tothom assumeix que aquesta llei és obsoleta perquè ha envellit i, per tant, que necessita una posada al dia per equiparar-la a les lleis d’aquesta mena d’altres estats europeus que són molt més modernes. Com també és sabut que l’actual llei té unes llacunes que permeten fer un mal ús de la regulació. La nova proposta estableix molt més clarament, entre d’altres coses, els terminis (normalment fins a les 14 setmanes i en casos concrets de perill fins a les 22) i fixa la majoria d’edat als 16 anys. Això significa que les adolescents no necessitaran cap mena de permís dels seus pares per poder avortar. M’atreveixo a dir que aquest serà una de les qüestions més controvertides durant la discussió parlamentària, perquè implica una novetat i perquè a hores d’ara ja s’han pogut escoltar moltes veus contràries o que dubten de la idoneïtat d’aquesta proposta, fins i tot dins del mateix partit de la ministra: el PSOE.

La proposta de llei arribarà al Congrés dels Diputats després d’haver escoltat les opinions dels experts i es debatrà políticament. Però hi ha un altre debat que va més enllà de les legislacions i que em temo que no es té prou en compte. Em refereixo al debat dels valors. El tipus d’educació, la prevenció, la pedagogia i el model de sexualitat que es promou entre els joves no quedaran mai inclosos en els articles d’una llei. És que els valors que promou una llei no haurien de formar part de les preocupacions ciutadanes i institucionals? Em temo que educar els joves, i sobretot les joves, en la cultura del dia després només reafirma un model molt masculí de la sexualitat. Cedeix a les dones totes les responsabilitats posteriors i fomenta molt poc la implicació dels homes i les dones per un igual. No m’entenguin malament, eh! No estic dient que no s’hagi de repensar la llei de l’avortament o que jo estigui en contra del fet que cadascú pugui ser lliure per prendre les decisions que l’afecten. Al contrari. Afirmo que en un moment de crisi generalitzada i enmig de la discussió d’una nova legislació, excel•lir en els valors és fonamental. És un dret i també és un deure.

Article publicat a Eldebat.cat, 21.10.2009

Jornades de la FOCIR. La projecció internacional catalana i els mitjans de comunicació

L’aportació catalana al món, malgrat no tenir un estat, és alhora un dret i un deure del moviment associatiu del país. Moltes organitzacions participen en camps com la cultura, l’educació, l’esport, els drets humans, la pau o el desenvolupament sostenible, treballant amb organitzacions d’altres regions del planeta i establint projectes comuns. Aquesta presència internacional, protagonitzada per entitats i persones, és un fet positiu que cal conèixer i fomentar, ja que contribueix a construir la imatge de Catalunya a l’exterior, i a participar en l’agenda mundial. Tanmateix, la difusió de les activitats d’aquestes organitzacions és fonamental, així com la imatge de Catalunya a l’exterior, i és aquí on els mitjans de comunicació desenvolupen un paper clau. En aquest sentit, les IX Jornades de la FOCIR comptaran al llarg del dia amb tres taules rodones:

1) Tres perspectives de la projecció exterior catalana.

2) La imatge de Catalunya en els mitjans de comunicació estrangers.

3) La participació internacional de les organitzacions catalanes i els mitjans de comunicació.

Les jornades es fan dissabte 24 d'octubre entre les 9,30 i les 17 h a l'Institut d'Estudis Catalans. Hi sou tots benvinguts!

Les consultes de la discòrdia

Després de la celebració de la consulta per la independència a Arenys de Munt, molts pobles i ciutats volen seguir l’estela que aquesta vila del Maresme va començar a dibuixar. La construcció del segon capítol, però, no està exempta de conflictes, ni de discussions ni de discòrdia. A l’inici va semblar que el model d’Arenys era fàcilment exportable: una plataforma d’entitats i persones de la societat civil organitza la consulta, l’Ajuntament hi dóna suport, si és que les majories ho permeten i la col•laboració entre els uns i els altres facilita l’operació. A hores d’ara, aquest és el model que s’està aplicant en moltes poblacions catalanes, però l’intent d’organització d’una coordinació nacional ha estat molt més enrevessada. Determinada gent del país ha tornat a fer bona aquella màxima de la necessitat d’unitat i la dificultat per aconseguir-la.

Servidora creu que les consultes no han de generar més disputes perquè sinó pot arribar el dia que els arbres no ens deixin veure el bosc. És a dir, que la suma de declaracions, les suposicions, les exclusions i les conspiracions arribin a tenir més importància que la participació a les consultes. Aquest exercici del dret de decidir no pot ser l’excusa perquè una entitat o una persona apliquin el sectarisme en contra dels partits polítics. L'actual situació no pot estar condicionada pels personalismes i els falsos protagonismes. En el sobiranisme hi sobren les capelletes. Deixin-me fer un parèntesi per posar-los una exemple: quan el 1991 es va reformular la llei electoral colombiana, va sorgir el fenomen dels “partits de garatge”, perquè a cada reunió que s’organitzava en sortia un partit minúscul. Oi que no cal que a Catalunya els emulem i fem “plataformes de garatge”? El país està prou ben servit d’entitats que tenen un bon arrelament territorial (alguna de les quals, però, ja s’ha desmarcat del procés d'ara, suposo perquè el cansament arran de les continues baralles comença a passar factura) i de plataformes diverses com perquè algú en vulgui crear una de nova. Però, sobretot, el país ja compta amb el moviment Decidim.cat, que aplega més de mil dos-cents càrrecs electes de totes aquelles comarques disposades a col•laborar-hi. Què més es pot demanar?

Convé ser positius i pensar que les picabaralles de campanar s’esvairan. Però també convé ser una mica estrategs i començar a pensar què volem que en surti de tot plegat. Suposo que rere les consultes hi pot haver la intenció de crear tensió amb Espanya i, també, la voluntat de fer una nova foguerada de molta intensitat però de curta durada. I tanmateix, aquestes consultes tindrien molt més sentit si estiguessin pensades per fomentar l’exercici de la democràcia continuada, si contribuïssin a teixir xarxa entre la ciutadania, si fomentessin la coordinació entre societat civil i partits polítics per a l’acció. En fi, si ampliessin la majoria social a favor del dret de decidir. Per dir-ho resumidament, ens convé més pensar en el dia després que no cremar energies debades. Però amb la discòrdia que ho inunda tot no sé si hi ha qui miri gaire enllà. Fóra una llàstima!

Article publicat al Singular Digital el 16 d'octubre de 2009.

Fotografia de Ricard Cugat publicada al Periódico el 5 de setembre de 2009.

Campanya de recapte d'aliments. Explica-ho a tothom!

A Catalunya un 7% de les famílies: 504.000 persones, percebien menys de 460€ al mes, constituint el grup de pobresa alta. Actualment ens toca viure una crisi econòmica que agreuja aquesta situació i fa augmentar el nombre de persones necessitades i que requereixen de la nostra solidaritat i capacitat organitzativa per no esdevenir persones marginades.
Per aquest motiu els Bancs dels Aliments vol potenciar la participació de tots els ciutadans i ciutadanes, fent-los sensibles a la nostra realitat més immediata, aquesta pobresa que tenim tan a prop. La iniciativa cerca la implicació de la població, mitjançant una contribució en forma de recollida d’aliments arreu de Catalunya.
La Campanya s’inspira en altres experiències similars realitzades arreu d’Europa, any rere any, en una data concreta. Enguany, es tractaria d’aprofitar les efemèrides dels dies 16 d’octubre, Dia Mundial de l’Alimentació, i 17 d’octubre, Dia Internacional de l’Eradicació de la Pobresa.

Tres, dos, u, zero... Comença la precampanya

Ja fa temps que l’oasi català s’ha esvaït. La pau política i aquell savoir faire tan nostrat semblen haver-se escolat pel forat de l’aigüera i, tanmateix, la capacitat de la ciutadania per assumir misèries sembla no tenir límit. Des de fa setmanes que el país sencer és potes enlaire. I ho seguim als diaris o a la televisió amb la paciència de qui espera cada dia una novetat, com si una mena de Gran Germà ens les anés dosificant.

Els invito a fer un repàs d’alguns dels afers que els mitjans de comunicació van traient a la llum. El robatori continuat perpetrat per Fèlix Millet, amb la conseqüent engegada de ventilador que ara esquitxa (malgrat el secret de sumari) les administracions encarregades de controlar els comptes de la institució i fins a Àngel Colom, que va rebre un donatiu per liquidar els deutes del PI (Partit per la Independència), bo i posant de nou de manifest la irregularitat en el finançament dels partits polítics. També tenim el suposat cas d’espionatge, camuflat d’auditoria de seguretat, dins del FC Barcelona, que malmet el nom del seu president Jan Laporta justament quan s’especula sobre el seu salt a la política professional. Per altra banda, hi ha els informes del govern per estudiar qüestions supèrflues o directament inútils, com han dit algunes empreses auditores. No cal oblidar tampoc els missatges de mòbil que els diputats s’envien entre ells o fins i tot els sms que alguns diputats envien, al bell mig del debat de la nació, a programes de televisió com Divendres, conduït per Xavi Coral i Espartac Peran.

Davant d’aquests fets, les explicacions han estat de tots colors. Hi ha qui hi veu una conspiració contra el catalanisme. Hi ha qui diu que hem arribat a la normalitat. I encara hi ha qui afirma que és millor que la roba bruta es renti a casa. Una servidora creu, però, que tenim mala peça al teler, perquè anem pel camí del pedregar i ja hem perdut tota la dignitat del país. I la política -els polítics, vull dir- no és capaç de posar-hi remei, perquè mentre s’airejava la misèria soterrada del país, al Parlament de Catalunya s’ha celebrat el darrer debat de la nació de la present legislatura amb un resultat evident: la precampanya ha començat. Malgrat tot el que passa a fora de la cambra; malgrat la llarga espera de la sentència del Tribunal Constitucional; malgrat la crisi econòmica i la situació precària que viuen molts catalans; malgrat tots els malgrats, els discursos dels diferents líders polítics han posat en relleu que tots els partits s’han col•locat a la línia de sortida per encarar la cursa electoral.

La situació actual els hauria de fer pensar que tenen un repte important a resoldre si no volen que l’abstenció es dispari tant com en les últimes eleccions legislatives portugueses. La precampanya i la campanya electoral catalana no poden fer-se al marge de la situació que viu el nostre país i per això, els futurs candidats no haurien d’esquivar la tasca d’ajudar a recuperar la dignitat com a país. En fi, de l’obligatòria necessitat de recuperar de l’oasi català. Aquell que pretengui liderar i governar el país els propers anys haurà de saber entendre què és el que passa i alhora donar garanties que l’època fosca s’acabarà. Però per damunt de tot haurà de parlar el llenguatge de la ciutadania, que de moment està astorada per les notícies de corrupteles de tota mena. I és que, a més, no hi ha ningú que sàpiga cap a on ens portarà tot plegat.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 02.10.2009