divendres, 28 de maig de 2010

Comissions d'investigació o la por a les enquestes

La política catalana viu uns dies convulsos. Tot sembla indicar que el final de legislatura serà d’infart perquè l’ombra de la sospita ja ha traspassat les portes del Parlament de Catalunya. Fins ara, la guerra entre PSC i CiU es feia indirectament a través dels dos principals diaris del país, els quals dia sí, dia també ens obsequiaven amb notícies relacionades amb la projecció de vots o amb les filtracions dels sumaris dels casos Pretòria i Millet. Ara, en canvi, el tripartit, el PP i C’s s’han posat d’acord per posar en marxa una comissió d’investigació que dirimirà sobre el presumpte desviament de fons del Palau a CDC per mitjà de l’antiga Fundació Trias Fargas. Personalment, tinc dubtes que aquesta comissió (i qualsevol altra) porti enlloc. Parlem-ne.

Primer dubte: el canvi d’opinió del PSC. Inicialment, un home intel•ligent, Miquel Iceta, va manifestar que aquesta comissió només serviria per tirar-se els plats pel cap i, per tant, que tenia dubtes sobre la conveniència de posar-la marxa, atès que tenia molts números per convertir-se en un nou sainet de la política catalana. Al cap de pocs dies, el president Montilla va afirmar, en canvi, que és “necessari que el Parlament investigui el cas Millet, per evitar donar la sensació que la classe política opta per tapar-se les seves vergonyes quan hi ha sospites de corrupció”. L’actitud presidencial va decantar la balança. Els que som prou grans per haver vist una àvia utilitzant una balança de les antigues, sabem que el secret del seu bon funcionament és que estiguin ben equilibrades. La política ha de respondre a aquesta lògica si és que es vol que funcioni correctament. En el cas contrari, tot se’n va en orris sens remei. Per tant, he de pensar que si el president Montilla és favorable a crear la comissió sobre el cas Millet per no donar la sensació que els polítics s’amaguen les vergonyes, també ha de ser equànime i ha de proposar una comissió d’investigació sobre el cas Pretòria, encara que aquesta pugui implicar càrrecs electes socialistes que formaven part dels anomenats capitans de l’aparell socialista. Si no ho fa, la conclusió és ben senzilla: l’actual posició del PSC només respon a la decisió que han pres de traslladar a l’hemicicle de la cambra catalana la batalla per contrarestar unes enquestes que fa molts dies que no els són favorables.

Segon dubte: la validesa i la utilitat de les comissions d’investigació. No tinc gens clar que les comissions d’investigació del Parlament obtinguin resultats palpables o bé que arribin a unes conclusions útils. Tal com ja ha passat en altres ocasions, aquesta comissió servirà de ben poc. L’únic resultat tangible serà la publicació de titulars cridaners que només contribuiran a embrutar (encara més) el poc crèdit que li queda a la política. Només cal que facin l’exercici de pensar què és el que vostès recorden de la darrera comissió d’investigació d’aquesta legislatura, la dels focs d’Horta de Sant Joan. La conclusió final, però, ja està escrita: més abstenció i més desafecció. En canvi, hi haurà pocs intents de refundar la política, que és allò que ha reclamat reiteradament el president Ernest Benach i que personalment comparteixo.

Tercera qüestió: vull que quedi ben clar que sóc favorable a la transparència i que crec que la corrupció és reprovable, tant si es dóna en l’esfera de la política com si afecta a altres àmbits de l’activitat humana. Ara bé, no tinc clar que el lloc per escatir els presumptes casos de corrupció de la política catalana sigui, precisament, un Parlament de Catalunya a punt de tancar el període de sessions. En definitiva, si creiem en la separació clàssica dels poders, hem de suposar que ja existeixen uns tribunals als quals correspon jutjar els diversos casos oberts. Mentrestant, imagino que la ciutadania agrairà que el govern i el Parlament es continuïn dedicant a buscar solucions i respostes a la crisi econòmica i a la sentència en contra de l’Estatut.

3 comentaris:

  1. Delaguard pubilla. Aniré al gra, no puc estar d'acord al 100% en el què dius a l'article. Et faré dues reflexions:
    1. Tens raó quan dius que s'ha de ser equànim en tot, però si al cas Palau hi ha Comissió i al Pretòria no, és per una simple qüestió de feina feta. Pretòria està molt avançat judicialment i se sap gairebé fins quants cops anaven a pixar els acusats, com qui diu... En canvi, el cas Palau, sigui perquè el jutge està ben untat, o perquè és més escandalós, encara és hora que algun peix gros hagi declarat davant del jutge. Per això es fa la Comissió, perquè s'intueix que en el cas Palau encara s'amaguen coses.

    2. Pel que fa a la conveniència de remoure tot això, ho sento però és just i necessari, aquí va el què penso:
    http://delaguard.blogspot.com/

    Una abraçada i un petonàs!!!

    ResponElimina
  2. Eric, tu creus que és un argument defensar una comissió i no una altra pel fet que el procés judicial estigui més o menys avançat? Saps què és la democràcia? Saps què són les garanties processals? Vinga, noi, no siguis tan partidista. A quin dels tres partits votes de l'actual govern?

    ResponElimina
  3. Sí, és un argument.
    Quin canguèlis que hi ha a la sociovergència, eh??? ai, ai, ai...

    ResponElimina