dimarts, 7 de desembre del 2010

El PSC (després de la derrota)

La patacada del PSC ha estat impressionant. Ha tingut els pitjors resultats de la seva història, atès que amb 28 diputats José Montilla ha quedat per sota dels trenta-tres que havia obtingut Joan Raventós l’any 1980, que fins al moment era el llindar més baix. Les conseqüències no s’han fet esperar: el president José Montilla —ara en funcions— ja ha anunciat que no tornarà a optar a la primera secretaria del partit i al mateix temps també ha renunciat al seu escó al Parlament de Catalunya. Una cosa és clara per a ell i per als dirigents del partit: cal obrir, necessàriament, una etapa de profunda reflexió.
 
Al meu entendre, el PSC ha de decidir què vol ser quan sigui gran. És a dir, què vol ser de veritat? Vol ser un partit catalanista o bé espanyolista? Els dirigents socialistes han d’esbrinar quina de les seves dues ànimes ha de ser preponderant o bé, en cas contrari, com esquiven l’embat per trobar l’encaix entre l’una i l’altra amb una pirueta mortal de saltimbanqui. No crec que ara com ara sigui possible fer-les coincidir en un mateix projecte polític. La prova d’això és l’estil de la campanya electoral dissenyada per Jaume Collboni: per una banda Montilla s’ha esforçat per explicar que el PSC és el millor defensor dels interessos de Catalunya fins i tot després de la sentència del Tribunal Constitucional i, per l’altra, han culpat els independentistes de tots els problemes del govern tripartit sense tenir en compte que els republicans van donar-los la presidència. A més, els socialistes catalans també han organitzat visites llampec de tots els pesos pesants del PSOE per recordar els lligams i les complicitats, però també la subordinació, del PSC amb els socialistes espanyols. En fi, que el PSC ha dissenyat una campanya electoral en clau espanyola, cosa que, com s’ha pogut comprovar, ha propiciat l’extrema davallada que ha patit.

Segurament, la reflexió que hom faci ens permetrà esbrinar si l’enrenou actual desembocarà en la fragmentació del partit i en el posterior reagrupament en dos partits diferenciats o bé si aconseguirà evitar la fractura. De moment, però, el sector catalanista és el més dèbil. Fixem-nos-hi. Com vostès recordaran, des del 1994 existeix Nou Cicle, una mena de corrent informal creat just després traumàtic Congrés de Sitges. Aquest grup aplega diferents vells quadres del partit que actuen al voltant de Raimon Obiols amb l’objectiu de mantenir viu el debat catalanista i generar propostes per renovar ideològicament l’esquerra catalanista dins del PSC. Aquest grup podria dirigir l’ala catalanista del PSC, per bé que la realitat no sigui aquesta. Hi ha altres persones del partit que es reivindiquen i es declaren catalanistes: Ernest Maragall, que no para de demanar un grup propi al Congrés dels Diputats; Antoni Castells, que vol evitar que el PSC es converteixi en un partit marginal; i Montserrat Tura, a qui no ha satisfet la passada campanya electoral i que no descarta ser candidata del PSC a les eleccions. Entre un sector i l’altre no existeix cap coordinació, ni existeix un lideratge clar, i fins i tot hi ha qui diu tenir una estratègia per reprendre l’intent fallit que ja va protagonitzar Pasqual Maragall de constituir el Partit Demòcrata Europeu. En fi, el temps ens deixarà veure el final de la història. Entretant, i des del meu punt de vista, les úniques paraules sàvies provinents de l’entorn socialista que tenen una mica de sentit de país són les d’Oriol Bohigas: “Per a mi —diu— la solució és retornar al PSC de comandament català, el dels fundadors, dins l'àmbit del socialisme europeu”.

Article publicat al Singulardigital.cat, 3.12.2010
Imatge publicada al Directe.cat


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada